Ushuaia, la fi del món, la ciutat més austral de l’Argentina, les pistes d’esquí més australs del món, el camp de golf més austral…, i un carrer turístic ple de botigues, que et fa pensar que ets a Andorra, doncs aquí també estan lliures d’impostos. Al port comercial sempre hi ha algun creuer, i d’aquí surten més del 90% dels viatgers que van a l’Antàrtida. No perden oportunitat de publicitar-se.

• 

• 

• 

Però amb raó, per que és una ciutat única, és el lloc on es troben glaceres, boscos i mar tot a l’hora, és impressionant.

Vam pujar al “Cerro Martial”, aprofitant la instal·lació del telecadira, les vistes sobre el canal i la ciutat són extraordinàries i es pot arribar fins a la glacera Martial.

• 

• 

• 

Al “Parque Nacional Tierra de Fuego” hi vam anar amb un guia de luxe, en Jordi Rabassa, un argenti que el seu avi va immigrà fa 100 anys i que continua parlant català, geòleg investigador superior del Cadic-Conicet i conegut d’en Pere i d’en Carles. Vam gaudir de uns paisatges de boscos i llacs magnífics i hem aprés molt del que és i com es va forma aquesta terra única.

Ens entristeix el fet de que els antics habitants de “Tierra de Fuego” , els “yamanes”, nòmades del mar, capaços de sobreviure a un entorn natural de condicions climatològiques duríssimes, hagin quedat exterminats en menys de 200 anys per la suposada civilització.

• 

• 

• 

En Pierre ja ens va deixar per tornar al seu estimat “Champ Fleury” que l’espera a Paraty per iniciar el retorn a França, esperem que tingui bons vents!

I nosaltres aquí ens acomiadem de l’Argentina. Per fer l’entrada oficial a Xile haurem de desfer camí fins a Puerto Williams, i tornar a passar per aquí davant camí de les glaceres, són els problemes de les fronteres.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Després de tantes dubtes i neguits, vam sortir de Puerto Deseado, el pronòstic no es va equivoca gaire i realment vam tenir una travessa ben tranquil·la, vam fer tant motor que vam buidar un dipòsit. Els dofins i les tonines, així com molts els albatros ens feien companyia. Parlàvem per radio un parell de cops al dia amb l’Objectif Lune per posar en comú estratègies, i també ens vam barallar més d’un cop amb les famoses “kelps”, unes algues llarguíssimes que s’enganxaven a les quilles i ens rellentien més d’un nus A poques milles de la “Isla de Los Estados” va entrar el vent del Sud de 35 nusos tal com ja estava previst, feia temps que no anàvem tan escorats!

• 

• 

• 

A la “Isla de Los Estados”, ens vam refugiar a “Puerto Parry”, demanant permís per amarrar-nos a la boia del Apostadero Naval. No només ens va concedir el permís si no que han sigut amabilíssims. Ens han deixat utilitzar la seva dutxa, la seva rentadora, fins hi tot ens han convidat a un “asado”!! Hem passat moltes hores amb ells conversant i prenen mate. A la Cynthia, la Irene, en Daniel i l’Armando els van desembarcar allà junt amb les provisions per 45 dies, el temps que si han d’estar fins que no arribi el seu relleu. No tenen cap contacte amb l’exterior només que per radio un cop al dia i els pocs velers que com nosaltres s’hi van a refugiar.

• 

• 

• 

També hem fet algunes caminades, primer al “Chorrillo” que és el salt d’aigua del que s’aprovisiona el destacament, per arribar hi ha un mig camí fet amb taulons sobre les arrels i les pedres, que amb la humitat rellisca de valent. Un altre dia vam pujar al llac que hi ha dalt de la muntanya. En aquest cas no hi camí, i s’ha d’anar tantejant per no ficar la pota a l’aigua, doncs hi ha rierols per tot arreu mig tapats per la vegetació, però l’esforç val la pena. Quan arribes a dalt mirant al llac és com si estiguessis al Pirineu, però de l’altre banda 500 m avall es veu el mar!

• 

• 

• 

Al llibre de visites hem deixat les nostres signatures i hem vist com també ho varen fer els del Alba II, ja fa unes quantes dècades!!

Desprès d’una setmana a Puerto Parry per fi ens vam decidir a passar el Le Maire, no va ser amb les millors condicions, però és que semblava que el pronòstic del temps ens prenia el pel. I és que aquí el temps és molt inestable i les previsions difícils. Així ens passava que semblava que hi hauria una oportunitat, i al dia següent al descarregar el nou “ugrib” havia desaparegut, i quan no semblava que era possible resultava que si ho havia sigut i ens havia passat l’oportunitat!! Començàvem a estar una mica desesperats i quan el diumenge vam veure que no hi hauria vent, vam sortir per cames i deixant de banda la optimització de marees i corrents. Hem de dir que el Le Maire no ens ha semblat cap broma, sent que no hi havia vent les onades feien 2 m. de alçada. No volem saber com deu ser amb vent fort!!

• 

• 

• 

A la nit vam fondejar a Bahía Aguirre sense problemes doncs és una badia molt gran sense dificultats per entrar hi. Al matí ens desperten els “petrels” gegants que venen a descansar al nostre costat.

Ja per fi entrem al canal Beagle !!!! Uns dofins molt divertits ens fan la rebuda, surten disparats de l’aigua com coets i cauen a l’aigua fent tira bussons, podrien anar a treballar al circ!!

• 

• 

• 

La següent recalada va ser “Bahía Cambaceres”, s’entra per un petit estret en forma de ziga-zaga que sembla un rierol i a l’interior hi ha una petita vall amb arbres, molt tranquil·la.

Unes hores més de navegació i passem al traves de Puerto Williams, el Frontón Gable, veiem balenes i per fi, hem arribat a Ushuaia, la ciutat i al fons les muntanyes nevades de la “Cordillera Darwin”, part de l’objectiu complert!!

• 

• 

• 

Bé, aquí hem estat des de fa ja més una setmana, juntament amb l’Objectif Lune, mentre esperàvem un bon pronòstic per tirar avall…

Això és un port pesquer bastant gran, dins de la Ria Deseado i ara que no és temporada de pesca, el port està ple de vaixells en reparació o manteniment.

El vaixells de pesca són dels grans, bucs frigorífics que van fins l’Antàrtida i s’hi estan un parell de mesos.

El moll no està, evidentment pensat pels nostres velerets…, i tenint en compte que la marea te aquí te una variació de uns 5 m., doncs ja es veu que amarrar aquí no és gens fàcil.

• 

• 

• 

No més arribar ens vam abarloar al remolcador Yamana, primer l’Objectif Lune que és un Sun Magic 44 peus i després nosaltres. Els del Yamana són molt amables ens van carregar aigua, ens van oferir la seva dutxa i tota mena de facilitats. Però malauradament ells han de fer alguns serveis i a llavors cal que els deixem lliures, algunes vegades a les 5 de la matinada!

En una d’aquestes vam anar a fondejar a una boia que hi ha a la vora, amb tanta mala sort que no sabem exactament com, però l’Objectif es va quedar embarrancat i el Badoc amb tota la força del seu petit Volvo no va poder lo treure. Per sort el Yamana va arribar en poc temps i en una maniobra molt hàbil el va treure ràpidament. Lògicament ja no hem volgut tornar a la boia!!!

• 

• 

• 

En el següent servei del Yamana ens van suggerir abarloar-nos a un pesquer que està en reparació llarga i no havia de sortir en setmanes. Aquí hem estat bastant còmodes, els del pesquer fins i tot ens han ofert la seva rentadora! Per pujar al seu vaixell que té un francbord de uns 3 o 4 m. ens van posar una escala de corda, un cop a dalt hem de pujar a la segona coberta per una escaleta de tub, però el millor de tot és que per arribar al moll, que depenent si la marea està alta o baixa, la passarel·la corba de fustes mig desclavades fa baixada o pujada adaptant-se admirablement a la situació. És una experiència…

Malauradament el port no està protegit del vents del sud i sud-oest, així que quan aquests bufen cal anar a ancorar a l’altre costat de la ria. Això ens va passar divendres que vam tenir un vent del sud-oest de fins a 40 nusos i quan la corrent era de sentit contrari al vent, es formava un mar que ens fa dubtar de estar 4 milles dins d’una ria.

• 

• 

• 

Passat el port, tot el interior de la ria és reserva natural, hi han Pingüins de Magallanes, Gavines “Cocinera”i “Austral”, el “Gaviotín Sudamericano” que és més petit i té la cua com les orenetes, varis tipus de cormorans ( Gris, Cuello Negro, i Biguá), i d’ànecs ( Crestón, Vapor), flamencs “Austral”, “Ostreros Negros”, Garses “Bruja” i Petrells Gegants, i Llops Marins. El paisatge és una mica més suau que a “Cabo Dos Bahías”, a les canyades hi ha construccions amb bastants arbres i vegetació.

• 

• 

• 

A unes 11 milles es troba la “Isla de los Pingüinos”, també part de la reserva natural, allà és un dels pocs llocs on es troben el pingüins de “penacho amarillo”, són molt divertits, nosaltres els hi diem el “pingüins punkies”.

El poble és bastant gran, 12.000 habitants, s’hi troba pràcticament de tot, però molt més car, i és que estem ja a més de 2000 km de Buenos Aires, dit d’una altre manera, hem passat del paral·lel 35º al 48º.

• 

• 

• 

Per fi el “ugrib” ens dona un pronòstic de uns 4 o 5 dies tranquils, i ja hem pres una decisió: demà sortim cap l’Estret de Le Maire i després a Ushuaia.

El dissabte 22 per fi vam sortir de San Blas, el pronòstic de vent no era gaire favorable, però en tot cas els vents eren fluixos. Vam tenir una travessa tranquil·la amb alguna estoneta de motor. Ens acompanyaren albatros, gavines, cormorans, alguna ballena i un grup de “toninas overas”, són un tipus de dofins amb un disseny negre al dors sobre un blanc immaculat, molt macos i elegants!!

• 

• 

• 

Arribàvem a Caleta Sara el dilluns ja clarejant per poder veure bé l’entrada. És una petita cala molt resguardada, excepte pels vents del primer quadrant, que està dins de l’àrea natural protegida del Cabo Dos Bahías. Estem doncs en plena Patagònia Austral!!! Als turons que rodegen la cala van aparèixer el “guanacos” (de la família dels llamas). Ens cridà l’atenció, un que ben plantat en una cima a on bufava el vent de valent, es va estar més d’una hora immòbil, de tal manera que vam dubtar si era una estàtua! Més endavant veuríem que aquest comportament és habitual…

A l’endemà ens vam acostar caminant a una colònia de “Pingüins de Magallanes” que teníem bastant a la vora. Ens va sorprendre lo petits que són!

• 

• 

• 

Per comprar provisions havíem d’anar a Camarones i desprès d’assabentar-nos de les no opcions de transport terrestre, vam decidir anar per mar unes 10 milles al nord. Allà vam amarrar amb certes dificultats doncs el moll ens arribava a l’alçada de les creuetes!

S’ha de dir que les marees en aquesta zona són al voltant dels 5 metres, i s’ha d’anar amb molt de compte al fondejar a marea alta de no quedar-se en sec a marea baixa!

Vam poder comprar i carregar aigua al dipòsit gratuïtament, tot i la manca que n’hi ha, doncs aquest zona és molt àrida i seca. “Camarones” és un poble petit, però molt cuidat i ordenat, els carrers són amples i algunes voreres estan enjardinades. Té una plaça molt gran plena d’arbres i una platgeta davant del port. Miris a on miris l’horitzó és tan blau i tan llunyà, que té un efecte molt relaxant. Tot: els carrers, els edificis, la gent, i fins i tot el nanos jugant a la platja, transmet un aire de immensa calma.

• 

• 

• 

La nostre següent parada va ser la mítica “Caleta Hornos”, no ens la podíem perdre! És segurament la cala més arrecerada que hem trobat i trobarem per aquestes latituds. També té una bellesa amb conjunt molt impactant. Des de l’interior calmat i pla es veu arribar l’escuma de les onades just fins a la boca d’entrada. Unes immenses roques rodegen tota la cala i entre mig algunes petites valls permeten desembarcar amb l’auxiliar i fer l’ascens als turons per gaudir de la visió del vast paisatge patagònic i veure de tant en tant un “guanaco” que ens observa de lluny. Molt curiós: el cim de alguns turons, a uns 20 m del nivell del mar (en marea alta), està ple de còdols i petxines de mar…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Els darrers dies o pot ser setmanes, anem donant voltes al cap i desfullant la margarida, Beagle, Magallanes, Beagle, Magallanes, Beagle, Magallanes…

Jo aposto pel Beagle, en Pierre per Magallanes. Aquesta és l’última parada abans de prendre una decisió, ha de ser ja !!! El Capità té una gran responsabilitat!!!