Badoc

Curaçao

19/02/2020

Fa una setmana que he arribat a Curaçao. De tornada a Martinica vaig sortir corrents per aprofitar una bona finestra meteorològica.

Bé, però anem pas a pas.

Han passat quasi dos mesos de l’última crònica “des del mig de l’Atlàntic”.

La travessa va continuar el seu curs, amb vents entre 20, 25 nusos, amb alguns grops durant les últimes nits, i arribant de nit a Le Marin. Vaig esperar que es fes de dia per entrar.

Ja hi havíem estat fa un parell d’anys, però em va tornar a colpir la gran quantitat de vaixells fondejats en boies, i la marina completament plena. Després d’una llarga espera de tot un matí, i d’anar plorant a un lloc i altre, ens van, al Badoc i a mi, concedir una plaça per tres dies! Es van fer un tip de riure quan els hi vaig dir que volia deixar el Badoc fins a finals de gener!!

Estava desesperat, deixar-lo fondejat sense vigilància era l’últim que volia fer, qualsevol altra solució seria millor. L’endemà al matí em vaig posar a buscar un lloc, fos el que fos. En sec a les drassanes era una opció, però en aquest cas el problema era aconseguir l’hora de la grua per treure’l de l’aigua, ja tenien programat per quinze dies al davant. Vaig anar cap a Fort France a veure si a la petita marina d Z’Abricots hi havia un forat. La marina és relativament nova i fa dos anys estava poc ocupada. Uff.. hi havia un vaixell que marxava i podia disposar de l’amarre que quedava lliure.

Des de Le Marin, vaig anar navegant cap a Fort France, fent nit a l’Anse d’Arlet, que estava plena, però, quin plaer banyar-se amb aigües clares i veient peixos!. Els fons encara no s’han recuperat de l’últim cicló de fa uns quants anys, es veu com alguns corals es refan, és només qüestió d’anys.

Vaig tornar a Barcelona per passar el Nadal i fer un retrobament amb el país. Vam passar les Festes seguint els costums anuals amb les famílies. Ay que grans que ens fem i com creixen els petits!!!

Hem aprofitat per fer un parell d’esquiades, una sols amb la Marian a Baqueira en un petit hotel, tranquil i on ens servien un bon sopar cada dia per recuperar energies!, i després un cap de setmana familiar a Les Angles. En Pau baixant esperitat, i l’Helena i la Maria més civilitzadament, però molt bé.

La travessa cap a Curaçao va ser segons el previst, vents de 16 a 20′ d’empopada i amb la sort d’una bona pesca, una orada d’un parell de quilos. Esquarterada i al congelador!. Quin gran invent aquest!!!

Curaçao pertany a les Antilles holandeses juntament amb Bonaire i Aruba. S’hi van acumular quantitat d’esclaus i la població està formada per multitud d’ètnies. Tothom parla diversos idiomes que els van barrejant i alternant amb una mateixa conversa de manera increïble. Holandès, anglès, espanyol i el corresponent crioll. Predomina l’holandès i la majoria de turistes són d’aquesta procedència.

L’illa té dues entrades naturals molt grans com grans llacunes, una, a on està situada la capital Wilemstad, i l’altre Spanish Waters, Aquesta encara conserva a quasi tot el voltant els manglars. El Badoc com quasi tots els velers va recalar a Spanish Waters. Hi ha unes zones destinades al fondeig amb alguna marina. La primera intenció era fondejar i vàrem estar explorant les diferents possibilitats però finalment la mandra va vèncer i vàrem atracar a Seku Marina. Està situada en un cul de sac i forma part d’un condomini amb un camp de golf, hotel, apartaments i platja particular. Un cop instal·lats ja no en vàrem sortir.

El gran inconvenient que és que està apartat de la capital, per anar-hi, t’ho havies de pensar dues vegades.

La part sud-est de l’illa està molt poblada, però les cases estan disseminades amb una urbanització bastant caòtica. La sort ha sigut que els grans supermercats organitzen un servei de taxis en furgonetes per portar la gent a comprar. Per la marina hi passaven un parell de dies per setmana, et recollien, et deixaven una hora al super i després et tornaven a casa. Era curiós veure el moviment de descarregar i carregar gent de les furgonetes.

La capital Wilemstad ha crescut al voltant del port, molt gran, format per grans llacunes unides per canals. Aquest port natural va ser disputat pels diferents països colonitzadors, Crec que hi van passar tots encara que els que més cops i els que finalment s’hi van quedar, van ser els holandesos. Va ser una gran base d’esclavitud.

La ciutat està dominada pels ponts, molts «llevadissos». El més curiós és el de l’entrada. S’aguanta sobre barques que estan unides per l’estructura del pont. Tota aquesta estructura pivota des d’un extrem mogut per la barca de l’extrem oposat que disposa d’un potent motor.

Els edificis són de molts colors i d’estil holandès. Entre ells hi ha una sinagoga, diuen, és una de les més antigues del continent americà. Encara està activa i els jueus, una bona part sefardites, són una part important de la població de l’illa.

Al fons del port hi ha un complex petroquímic molt important, que juntament amb el turisme és la part que sustenta l’economia.

La part nord-oest de l’illa està molt més deshabitada i en una gran part hi ha el Cristoffelpark, espai natural protegit. La vegetació està formada per molts cactus i arbres, tots ells amb moltes punxes. És bastant de secà. Les iguanes hi campen per la seva i les veus per tot arreu fins i tot a la platja de luxe de l’hotel del camp de golf. Recorda molt a la vegetació de Bonaire.

Els dies han anat passant, en part anant estudiant la situació meteorològica. La intenció era fer via cap a Panamà amb una visita a Colòmbia però aquesta es limitarà a una “paradinya” en algun fondeig pel camí. El primer tram serà seguint la costa de Colòmbia, girant el cap Vela i la punta de Barranquilla. En tota aquesta zona els alisis, sobretot a l’època que estan ben establerts, s’acceleren ajudats pels vents catabàtics que baixen de les muntanyes de Colòmbia, i fan que la travessia sigui ventosa i amb mar. Sembla que aquest cap de setmana hi ha una petita pausa de vent i serà l’ocasió d’aprofitar-la fent via cap a Portobelo de Panamà.

En mig de l’Atlàntic

03/12/2019

Ja fa més de deu dies, que vaig deixar Tazacorte per fer camí cap a Martinica. Hi havíem arribat amb la Marian a finals d’agost. El Badoc feia ja tres mesos que estava amarrat i començava a fer arrels a l’illa de La Palma. Hi ha bastants vaixells que una vegada arribats a Canàries, no aconsegueixen sortir-ne mai més. Molts, centreeuropeus passen l’estiu a casa seva i quan ve l’hivern vénen a fer vida en el vaixell a les illes. Cal dir que el clima és ideal, temperatures suaus al migdia i fresqueta a la nit.

La Palma convida a fer caminades a les seves muntanyes que formen la caldera. Alguna ja n’havíem fet amb la Marian, però aprofitant l’estada d’espera, vaig completar-ne amb més. La pujada al Benjenado amb una vista extraordinària a la Caldera i també sobre Los Llanos, amb tota la plana amb cultius de bananes. Durant molts anys han sigut la base de l’economia de l’illa.

Una altra excursió molt interessant va ser la ruta dels volcans, que s’estenen a la part sud de l’illa. Sortint del Refugi del Pilar vas carenejant pels craters. Alguns encara eren actius al final del segle passat. Hi ha boscos de pins canaris, immensos, frondosos. Una qualitat d’aquests arbres, és que són resistents al foc. En 2016 hi va haver un terrible incendi que va afectar tota la part sud. Els pins, tres anys després han rebrotat tots, esplèndids. Només queda el vestigi, en el socarrimat de l’escorça. Aquesta és molt gruixuda i aïlla el tronc del foc, mantenint en l’interior la vida. Amb aquest avantatge no sé com no s’han exportat a altres regions. Un canvi totalment diferent és la vegetació dels boscos humits de laurisilva en la part nord de l’illa. El camí de «Las Fuentes» segueix els canals d’aigua d’aquesta part.

El Badoc va ser tret de l’aigua per fer baixos, repassar orses i fer el manteniment general. Quan acabo de fer aquests treballs, sempre penso que l’any següent els contractaré, però després torno a caure en el pecat de tornar-ho a fer jo mateix. No deixa de ser com cuidar-lo, fer-li mims i conèixer millor les seves qualitats i defectes.

Després d’uns mesos de fer vida de jubilat centreeuropeu, anar a comprar a la ciutat, fer banyades a la platja darrere l’escullera, menjar a la Confraria dels pescadors uns galls a la planxa amb papas arrugades, boníssims i a un preu increïble,i el corresponent mojo i fer vida de pantalans… Fas noves coneixences de navegants i aprofites per explicar respectivament projectes futurs i passats. Els que van a fer la travessa per primera vegada exposen els mateixos dubtes i neguits que teníem nosaltres i estan ansiosos d’assimilar tota d’informació que els hi puguis donar. Així estaven la parella suïssa del Tringa, altres, com en Felice, squiper professional, que quan no treballa viu en el Pacífica, vaixell de ferro de 9 m super ben cuidat i ple de detalls, del qui ha viscut sempre del mar; que prové de pescadors, es va embarcar als 14 anys i no ha parat; amb una humilitat i xerrera extraordinària reparteix els seus coneixements amb tota generositat.

Arribat novembre era qüestió de posar fil a l’agulla per poder salpa cap a Martinica. Llista de coses per repassar (mai s’acaba i sempre es va fent més llarga), provisió i llistes i més llistes de menjar i de tot l’imaginable. Els del Tringa van sortir primer cap a Cap Verd. Cada vespre m’enviaven la seva posició i els hi feia el seguiment. Dona seguretat pensar que algú sap a on estàs i que poguí reaccionar en cas de necessitat. Jo, començant a mirar la meteo per veure quan em convenia sortir. No sé per què, sempre abans de fer una travessa, t’agafa un cert rau-rau i una inquietud abans de deixar el port, però que et passa al cap de poques hores d’estar en la mar. Vaig fer un intent de sortida fallida per petits problemes en l’electrònica i potser per no ser el meu dia de sortir. Al cap d’uns deu dies es presentava una bona finestra, amb un començament suau i més vent després. La realitat és que l’anticicló de les Açores estava fent les vacances per Canàries i hi havia moltes zones de no vent. Vaig fer sud cap a Cap Verd per arreplegar una mica de ventet. Pràcticament vaig haver d’arribar fins a les illes abans de poder posar rumb a l’oest. Dies llargs i desesperants veient que caminava poc, i el poc no era en la bona direcció. Finalment es van establir vents del NE girant cap a E, que el Badoc ha aprofitat amb orelles de burro i que m’han portat fins a prop del final i a començar la conta enrere de les milles que em falten per arribar. Està sent una travessa en solitari, però ben acompanyat amb el seguiment que en fan des de Barcelona en Manel i l’Anna, el Robert i la Virgínia i per descomptat la Marian. Intercanvi de correus cada dia. També si afegeixen el Tringa amb el canvi de posicions respectives. Ells em portaven avantatge, però han tingut problemes amb el tangó i el Christian va caure i es va trencar alguna costella. Han agafat un ritme més lent per evitar el dolor. Amb en Felice ens volíem parlar per la ràdio BLU però com no ha funcionat s’ha apuntat al canvi de correspondència. Crec que la culpa és del sistema del telèfon de la meva ràdio. Com veieu estic ben distret!!!

Gran Canaria, Tenerife, El Hierro, La Gomera, La Palma

19/08/2019

Uff, quanta feina acumulada!

Va ser una navegada ràpida, amb cenyida oberta, la que ens va dur de Punta Jandia a Las Palmas de Gran Canària. El club Varadero no tenia amarre disponible, i ens vam instal·lar a la marina, sense poder gaudir de la piscina…

Jo no portava bé, el fet de començar una nova dècada, poc m’imaginava les confabulacions que darrer meu s’estaven muntant. Encara em durà la sorpresa de què les meves amigues Laura i Montse es presentessin inesperadament pel meu aniversari!!!! Des de Barcelona van agafar un avió i es presentaren com qui no vol la cosa! Quan les vaig veure entrar en el restaurant on m’havia endut el Francesc, no m’ho podia creure!!! Són increïbles!!!

A Gran Canaria vam aprofitar per recórrer més l’illa que quan vam passar fa deu anys, a les hores estàvem més obsessionats per la travessa atlàntica, com és normal.

Aquest cop, a més teníem la Laura que havia agafat uns dies de vacances, així doncs vam llogar un cotxe i vam voltar força.

Per la costa nord vam visitar Galdar i volent arribar al punt més oest, ens vam perdre pels carrerons de les plantacions de plataner, finalment, sense saber molt bé com vam arribar al Far de Sardina, on hi havia una bona ventada, sort que no anàvem en vaixell!

A Puerto de las Nieves, un poblet de pescadors de cases blanques i finestrons blaus, ara més aviat ple de restaurants turístics, vam dinar en enfront del roc que anomenen el «Dedo de Dios».

A partir d’aquí la carretera es torna estreta i fa camí pels penya-segats fins al Puerto de Aldea. És un recorregut espectacular a la tarda per les ombres de contrallum que fan les parets verticals quan el sol comença a pondre’s.

Voliem banyar-nos i ens vam posar la directa per arribar a Mas Palomas, ens va semblar atabalador i les dunes ens van decebre una miqueta. El vent i la falta de sol ens van acovardir de fer la remullada prevista.

19.07.17 Costa est_De Puerto de Agaete a Puerto Mogan

Un segon recorregut va ser pel macís central, recorrent pobles típics i muntanya. Començant per Arucas, i la imponent església de San Juan Bautista, passant per Firgas penjada en el «Barranco de las Madres», de les seves terrasses enrajolades es contempla tota la vall fins al mar, fins a Terol on el passeig de cases senyorials, amb grans balconades de fusta, s’obre a la plaça amb la Basílica de Nuestra Señora del Pino. Finalment vam arribar al Roque Nublo, des de dalt del qual es veu perfectament l’illa de Tenerife i el Teide, si no és un dia nuvolós i per sort no ho era. S’ha de dir que tant o més bonic és el recorregut entre valls i muntanyes per tota la zona central.

En aquesta època La Palmas ofereix quantitat d’espectacles i festivals. Aprofitant el festival de jazz vam poder escoltar a Maceo Parker a la plaça de Santa Ana, entre l’ajuntament i la Catedral a l’històric barri de Vegueta.

Per fi, i seguint les recomanacions del forner de Aguimes vam trobar una platja tranquil·la per banyar-nos. Entremig dels espantosos complexos turístics de Puerto Mogan i Puerto Rico, hi ha una platja nudista i poc concorreguda, potser per què s’ha de caminar una estoneta a ple sol per arribar a una caleta de pedres i condols força ventada. Arrecerats dins d’uns semicercles de parets de pedres vam «picnicar» i ens van llançar a l’aigua fresqueta.

Ens vam acomiadar de Las Palmes, anant al mercat, que des del primer dia ens tenia impressionats per la quantitat i qualitat del peix, vam comprar una rascassa enorme que el Francesc va preparar hàbilment seguint la recepta de l’àvia Paulina…

La travessa cap a Tenerife, no va començar gaire bé. Amb el vent de morro i un mar bastant remogut se’ns va fer ben incomodo passar la Isleta, punta nord-est de l’illa, passat això vam navegar a bon ritme.

A Tenerife vam recalar a Santa Cruz, la marina està molt cèntrica, enfront de la plaça de España, i a menys de 10 km, hi ha la coneguda platja de Las Teresitas, un passeig en bici…

Vam decidir llogar un cotxe allà mateix per recórrer l’interior, la costa nord, i nord-oest, perquè amb el Badoc aniríem per l’est i sud per passar a la Gomera.

Tenerife ens va semblar fascinant pels contrastos, encara no havíem visitat el Hierro i la Gomera, a on encara són més sorprenents.

En l’extrem nord-est es troba el Macizo de Anaga, des de la platja de Las Teresitas es puja per una carretera zigzaguejant, que a mitja alçada es cobreix per la boira i dóna lloc a una pluja suau. És un bosc dels que diuen plujosos. A pocs kilòmetres tenim el parc Nacional del Teide, sense gota d’aigua! Quin contrast més bèstia!!!

El Teide és espectacular, el veiem sobresortint dels núvols des de qualsevol de les illes del voltant.

Malauradament no vam aconseguir el permís per pujar al cim, els darrers 200 metres, no hi havia cap possibilitat fins al cap d’un mes i mig, però vam caminar fins al mirador del Pico Viejo i també va estar molt maco. Caminar a 3.500 m d’altitud requereix el seu esforç…

El més bonic i relaxant és la badocada sobre els relleus cromàtics de l’entorn, tota la gamma de colors sobre els volcans més petits, la lava de les diferents erupcions, les pedres volcàniques, els verds del sofre.

Sorprèn alguns matolls de margarides, que són capaces de sobreviure amb tan sols de l’aigua de condensació de les fumaroles. Això si que és determinació!

El nucli antic de La Laguna és un no parar de palaus, palauets i cases senyorials, algunes restaurades alberguen diferents museus, dragos, palmeres i esglésies. Contrasta amb Puerto de la Cruz on abunden els hotels i apartaments. Però el petit port i les feréstegues costes són molt bonics. L’ambient popular i festiu l’hi dóna molt color.

De Santiago del Teide vam agafar la carretereta que passa per Masca, travessant l’espectacular Macizo de Teno amb vista a les torrenteres que porten al mar, amb algunes escenes boiroses. Passat un mes estaríem fondejats davant del barranc de Masca sense cap possibilitat d’albirar els poblets i la carretera que vàrem fer, de tant superposats i entremaliades que són les valls.

La carretera de La Orotova és una de les opcions per arribar al Parque Nacional el Teide, va pujant zigzaguejant, es passa pel poble del mateix nom, que és bastant bonic, té l’església de la Concepción, bastant particular, els Jardins del Marquesado, amb els parterres en esglaons, molt bonics i cuidats i amb bones vistes al mar.

Abans d’arribar al Parc Nacional del Teide entre els 1000 i 2000 m, hi ha el “Parque Natural de la Corona Forestal”, tot un anell envoltant el PN del Teide, molt frondós, parcialment repoblat amb pi canari. Passada la corona s’arriba al més absolut desert a on el majestuós Pic del Teide sempre resta present. El paisatge canvia constantment, sorra blanca, sorra vermella, groga, rius de lava, pedres de lava, petites, grans, un multicolor canviant segons els llums i les ombres, és realment fascinant.

La pujada a l’esplanada dels 3500 en el telefèric, no és res íntim, ni tranquil, però no es pot deixar de fer, per més que està molt transitat la immensitat del paisatge és molt reconfortant. Vam fer una excursió guiada al mirador del Pico Viejo, i sempre aprens coses. Tot plegat és molt màgic, difícil d’expressar en paraules, pot ser que les fotos ajudin, però no és el mateix que respirar-ho.

19.07.31 de Santa Cruz a Playa de Tejita

Sortint del parc per la carretera sud, vam poder veure les illes de La Gomera i el Hierro., vam tenir sort que era un dia bastant clar. Per acabar vam anar a parar a Candelaria, molt concorreguda pels passejants que visiten la Basílica, on hi ha la imatge de la Candelaria, patrona de l’arxipèlag canari. Impressionants són les escultures dels ” Menceyes”, líders guanxes prehispànics, a la mateixa plaça de la Patrona, vora el mar. Fem una volta fins al petit port, el poble està de festa, prenem un gelat mentre escoltem els cantaires.

19.08.03 De Puerto San Miguel a Montana Amarilla

De Santa Cruz vam navegar cap al sud, no és una vista molt gratificant, passem davant de la central tèrmica i els camps d’aerogeneradors, fins a la platja de Tejita a raser de la Montaña Roja, finalment fondegem davant de la platja nudista i fem una remullada!

19.07.29 Pujada al Teide per La Esperanza

L’endemà vam anar cap a la marina San Miguel, on deixaríem el Badoc uns dies…

De la marina, passada la urbanització i el golf, trobem un camí costaner que ens porta fins a la Montaña Amarilla. La costa és rocallosa i les onades fan perillós banyar-se, però hi ha alguna platja de còdols on la gent acampa i passa el cap de setmana.

Vam deixar al Badoc ben custodiat i vam anar a Los Cristianos per prendre el ferri a l’illa del Hierro.

19.08.04 Valverde fent temps per la guagua

A El Hierro vam llogar un apartament a la Restinga a la punta sud de l’illa, l’estació marítima està al nord-est, quan vam desembarcar, poc ens pensàvem que no trobaríem cap cotxe de lloguer! Tots estàvem reservats. Vam anar fins a l’aeroport per veure si tenien més sort, però no va ser així. Primer ens sentíem decebuts, però després vam decidir que havia estat una gran sort, ens vam familiaritzar amb les guagues i vam caminar molt!

Vam gaudir moltíssim amb les excursions de nord a sud, d’est a oest, els camins estan molt bé senyalitzats i no hi ha perill de perdre’s.

En un mateix recorregut es passa per paisatges ben diferents, sortint de la Restinga, hi ha el centre d’interpretació Vulcanològica, el paisatge és fosc vermellós i gris, en arribar a la carena, es troben boscos de pins i espais de cultiu abandonats, fins a arribar als boscos humits de laurisilva amb enormes falgueres.

19.08.05 De San Andres al mirador de Jinama

Especialment maco és el camí que baixa del cim fins a la part de El Golfo, en el penya-segat semicircular de 700 m d’altitud, hi ha un antic camí de pedra restaurat, les vistes són espectaculars, al final de la baixada es troben les vinyes protegides pels murs de pedra, just abans d’arribar a Tigaday.

Com que aquí és temporada baixa, pràcticament no ens trobem a ningú, segurament aquest caminar silenciós pels boscos representa un plus afegit, que fa que per a mi, aquesta sigui l’illa preferida de les Canàries.

Abans d’agafar el ferry de tornada encara vam tenir temps de voltar i fer una banyada a les platges de l’est, des de on es veu el Roque de la Bonanza.

Un cop tornats al Badoc, vam omplir bodegues i vam posar rumb a La Gomera, unes 35 milles, vam fondejar primer a platja de Suarez, una platja inhòspita de pedres i grava, on no vam veure ningú, i tampoc vam desembarcar, el fondeig no era gaire còmode i després d’un dia de descans, vam navegar cap a l’oest recorrent la costa sud, les urbanitzacions de cases blanques se succeeixen, tant a les platges com als penya-segats, vam fondejar a Puerto Vueltas, ens impressionà estar sota una paret tan alta i vertical, tant que aviat ens quedàvem sense sol, i sense wifi! Vam inflar el bot i anar cap a port, haig de fer un incís, és un port enorme, com la majoria que hem passat, unes inversions totalment desproporcionades, no cal dir més.

Puerto Vueltas està a tocar del famós Valle Gran Rey, vam agafar una guagua per arribar al Parc Nacional Garajonay, que està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un bosc humit situat ben bé al centre de l’illa en la part més superior, és molt extens, i hi ha infinitat d’excursions per fer.

A la Gomera hi ha molts alemanys, a part dels que venen els mesos d’hivern, hi ha els permanents que tenen petits negocis, supermercats, cafeteries, botigues de souvenirs, això fa que l’ambient sigui força diferent de les altres illes.

Per fer la travessa a La Palma decidim fer-ho a raser de l’illa de Tenerife, per això girem cua i tornem a la costa est, aquesta vegada fondegem a Playa Cantera, un lloc peculiar, hi ha les restes d’una fàbrica conservera, hi veiem una família que hi viu, ens fem creus de com han arribat, al final deduïm que els han portat en motora…, no els volem molestar i no desembarquem, per passar el temps fem snorkel i veiem força peixets (amb neoprè, l’aigua està gelada!)

L’última parada a La Gomera la vam fer al port de San Sebastian, mentre esperem bon temps per travessar. Vam llogar un cotxe per endinsar-nos en el Parc Natural de Majona, el parc és impressionant, però el camí no està ni de bon tros pensat per anar en cotxe!!!, vam suar tinta per travessar-lo, amb l’angoixa de quedar-nos tirats en qualsevol moment, era impossible girar cua, en un moment donat vam el camí va aparèixer empedrat, acabat d’arreglar i vam pensar que estàvem salvats, però passat uns pocs quilòmetres, tornava a estar destrossat, pitjor que abans, no enteníem res!! i ens quedava la pitjor part, la baixada, el precipici al costat sense cap barrera de protecció! Més de 3 hores per fer 10 km, haguérem patit molt menys a peu! Finalment ens vam premiar amb una banyada a la piscina de mar, que hi ha a les restes del pescant, a Santa Catalina, l’aigua està molt freda!!!

En la majoria d’aquestes illes, destaquen com a part del paisatge les terrasses fetes a les pendents de les valls, algunes estan tant erosionades que et fa dubtar de si es un fenomen geològic, però d’altres estan ben patents, i es pot observar com d’amunt arribaven. Et fa pensar com de dur devia ser treballar aquests camps de cultiu i en la precarietat de la vida no fa tants anys.

Sortint de San Sebastian, vam posar rumb a l’est de Tenerife, a la platja de Masca, per gaudir uns dies de fondeig. És un paisatge espectacular, el lloc és preciós, però molt transitat! Durant el dia no paren de venir catamarans i vaixells de xàrter, porten els turistes, els tiren a l’aigua mitja horeta i de seguida de retorn a los Gigantes que és on estan allotjats, al cap de poca estona ja tornen a estar allà amb un altre grup de turistes, quin negoci!!! Sort que al vespre no quedem més que un parell de velers i alguna família en les cases de la platja que duen antigues construccions de pescadors.

Teníem intenció sortir cap a la Palma des de la Punta Teno, on hi ha el far, però quan vam arribar, no ens va semblar un lloc segur, hi ha ratxes de vent molt fortes i no quedava protegit, així que ens vam tornar a Masca.

Finalment posàrem rumb a La Palma, l’última de les illes Canàries que visitem.

Vam tenir una travessa força moguda, onades fortes i ratxes de vent inesperades, un cop vam passar la punta sud, el far de Fuencaliente amb tres riços i trinqueta i amb feina per mantenir el timó, de cop es va acabar el vent, les onades, tot, vam haver de posar el motor, ja ho tenen això les illes!!!

Passat el far de La Hoyas a escasses 3 milles del port de Tazacorte, enganxem una xarxa a l’hèlix!!!

Tenim sort que uns nois amb una llanxa ens remolquen fins a la marina.

Mentre naveguem la costa oest, el primer que ens crida l’atenció són les inacabables extensions de plataners, que arriben fins a l’extrem dels penya-segats, les que no estan protegides pels tendals de plàstic, tenen un verd molt intens, quasi semblen artificials!

Tota l’illa és molt verda, més que cap de les altres, al centre hi ha la Caldera de Taburiente, Parc Nacional, on hi ha, diuen,el cràter volcànic més gran del món, des del Roque de los Muchachos a més de 2400 m, la vista del cràter és espectacular. A l’accés al Parc, està molt organitzat, amb taxis autoritzats que et porten als camins de sortida, hi ha multitud de rierols que convergeixen en el riu Taburiente, l’aigua està gelada però després de la caminada a ningú l’importa! Aquí no és com a El Hierro, els camins estan força transitats, al riu trobem molta gent fent la banyada!

A la banda oposada de Tazacorte, està la capital Santa Cruz de La Palma, té un centre molt bonic amb carrers estrets i edificis emblemàtics, a la Avenida Maritima és maco de veure les balconades de fusta ben guarnides amb plantes i flors.

Vam ser unes setmanes ben aprofitades, vam disfrutar molt de les navegades i les excursions, ara era l’hora de preparar el Badoc i el capità pel proper repte, de nou la travessa atlàntica, aquest cop en solitari.

Després d’algunes millores en el material, i posada a punt de tot plegat, els vents semblen favorables i el 23 de novembre, el Francesc en el Badoc salpa rumb a Martinica!

Bon viatge capità!!

Gran Tarajal (Fuerteventura)

08/07/2019

Fa mesos que el Badoc i els seus tripulants practiquen un gran silenci, avui ha arribat l’hora de donar alguna noticia, ni que sigui breu.

Ens trobem tots tres a Fuerteventura, el Badoc i en Francesc han arribat navegant des de Barcelona i la Marian ha arribat còmodament en avió

El Badoc havia arribat a Barcelona el novembre del 2018, havent salpat el juliol del 2019. Deu n’hi do. Han calgut uns mesos per posar-lo al dia, motor nou, gènova nou, pintura del casc i un munt de detalls més.

A mitjans de maig el Badoc i el capità van prendre rumb al sud, costejant la costa de llevant i andalusa i fent el salt a Porto Santo. A Porto Santo l’Astrid i en Dieter, els culpables del nostre pas per la Patagònia, els han rebut amb molta alegria i gaire bé no els deixaven marxar. Després d’una breu estància a Funchal van prendre rumb cap a la Graciosa i Lanzarote refent els passos, d’ara ja fa 10 anys.

Ara és quan toca fer alguns canvis i abans de passar a Gran Canària, fan parada a la Isla de Lobos i Gran Tarajal.

Tal com vaig baixar de l’avió, en Francesc ja m’esperava amb un Ibiza (Seat), i vam començar el recorregut a l’illa, durant tres dies, de nord a sud i d’est a oest, pocs recons ens hauran quedat per explorar, però si algunes coses per assimilar i entendre.

Com a primer destí vam triar Puerto Rosario, antigament Puerto Cabras, a tocar de l’aeroport, és la capital. Era l’hora de dinar i vam aprofitar per menjar el típic de la gastronomia de l’illa l’estofat de cabra, i per descomptat, las «papas arrugás». A banda de que té un port esportiu, la ciutat no té massa interès, hi ha l’església i alguns edificis antics, i com més especial una gran quantitat, més de 60, d’escultures repartides per tota la ciutat.

El següent pas va ser a Santa Maria de Betancuria, fundada pels normands cap al 1400. Està enclavada en una vall verda i protegida del vent i dels atacs nord-africans, en el macís del mateix nom. L’església/catedral i les cases aristocràtiques amb les parets encalades en contrast balcons de fusta tallada, tot adornat amb palmeres i multitud de flors i geranis, fan un conjunt molt agradable. Especialment després de travessar les àrides muntanyes dels voltants com el Morro Velosa.

El paisatge interior de l’illa és espectacular, la successió d’ocres, vermells i marrons creen un escenari un tant fantasmagòric. Costa de creure que l’illa fos el graner de l’arxipèlag canari, si més no, els restos de les parets de pedra que formaven els bancals encara són visibles ven a prop dels pics. Amb l’arribada del turisme, tots els camps han estat abandonats. Els molins i molines han passat a ser monuments històrics, el paisatge n’està ple. N’hi ha un centre d’interpretació i un recorregut turístic.

Tot i que l’illa actualment viu del turisme, per les carreteres no se’n veuen gaires, de turistes, i és que estan tots concentrats en immensos centres turístics, a Corralejo i Morro Jable i altres urbanitzacions al llarg de la costa.

A Corralejo, a la punta nord-est, en front de l’illa de Lobos, hi ha una gran extensió de dunes de sorra daurada, en les platges es practica el kitesurf, al llarg de la carretera abunden furgonetes i autocaravanes.

Les autocaravanes són de gent local o de Gran Canària, es veuen arreu de la costa, a la vora de les platges, a la península de Jandia, en el far del Toston o en els penya-segats d’Ajuy a la costa oest.

PER FI A CASA!!!

15/11/2018