Puerto Eden : gasoil, gas, menjar, internet…, durant un parell de dies estem a la civilització!

Aprofitem per intercalar algunes fotos als darrers textos que alguns ja ens havíeu reclamat, però no teníem el mitjans per fer-ho.

• 

• 

• 

Puerto Eden és un petit poble de pescadors vingut a menys per culpa de la marea vermella, tranquil i agradable, on els nouvinguts són rebuts molt acollidorament.

És parada quasi obligatòria pels vaixells que venen del sud per reomplir els dipòsits de gasoil, doncs gran part de les 800 milles que hi han fins a Puerto Williams s’han de fer a motor ja què els vents predominants són de proa.

El carrers són passarel·les de fusta que enllacen les cases entre si. No hi ha cotxes i els subministres els hi arriben en el ferry que va de Puerto Montt a Puerto Natales que fa el trajecte un cop per setmana. No se sap per quina raó aquesta setmana ha passat de llarg i fins a principis de maig no passarà el següent. Les nostres expectatives de comprar fruita i verdura fresca s’han anat en orris …

• 

• 

• 

L’última setmana hem avançat molt, hem tingut bon temps, a més de bons vents. Aprofitant el bon temps, vam abandonar els nostres companys de viatge, en aquell moment L’Objectif Lune i el Ocean Respect i ens vam desviar per anar al Estero Peel on hi ha varies glaceres. Vam arribar a la tarda al Estero Amalia que fa unes 9 milles fins arribar a una glacera impressionant, vam passar la nit a la Caleta Amalia contemplant la vista de la glacera que ens quedava a unes 4 milles, amb la idea de veure la de ben a prop a dia següent. A l’endemà matí, quan vam sortir del nostre refugi nocturn, havent descansat plàcidament després de varis dies de fondejos moguts, ens vam trobat que el canal estava completament cobert de trossos de gel de totes les mides, no només no ens vam poder apropar al glaciar com ens hagués agradat si no que amb prous feines vam sortejar el gel per arribar al canal principal. Vam estar més de 3 hores per fer escassament 3 milles!!

• 

• 

• 

Com últim comentari però no menys important volem dir que estem al corrent de les mogudes per les properes eleccions del Marítim. Ens alegra moltíssim que L’Agustí Gómez sigui uns dels candidats a president. Té per suposat tot el nostre recolzament. L’hi donem no per què sigui el nostre amic, si no per la seva racionalitat i professionalitat, a més de ser una de les persones més honestes que coneixem. També sabem que serà capaç d’engrescar i il·lusionar al seu equip, i per les noticies que tenim, pel moment ja ha aconseguit la col·laboració d’un grapat de persones d’allò més vàlides. No podem opinar sobre tots, però si sobre uns quants que coneixem prou bé. En Jaume, que te la visió dels que hi viuen, s’han fet un vaixell i que te prou il·lusió per continuar navegant, pot molt bé representar aquest sector. En Manel, que va demostrar en anteriors juntes, la seva manya per sortejar situacions difícils i buscar solucions en moments de economia precària. La Virginia que aportarà alegria i jovialitat i esperem que doni un bon impuls als creuers i demes seccions esportives. En Ferran vist des de la llunyania dels creuers, ha fet una bona tasca al rem i creiem que és bona la continuïtat. Ànims i que continueu amb la il·lusió que fins i tot en aquestes terres llunyanes ens arriba.

Ja hem passat el Magallanes, és un dels ossos de l’excursió.

Estem contents, hem tingut sort amb els vents i ho hem fet en 5 dies, al final del recorregut ens hem trobat amb l’Objectif i ells ja portàvem 18 dies! Des de llavors que naveguem plegats i també amb el Freydis.

• 

• 

• 

• 

La primera recalada passat el Magallanes va ser la caleta Teokita, ens van trobar uns pescadors i van aconseguir fer un bon trocar “trueque”, una quantitat enorme de peix pels tres vaixells, a canvi de una ampolla de vi i la càrrega de un mòbil. Festa grossa passar el Magallanes i peix fresc per sopar!

Ara ja hem entrat en la zona de canals i la navegació resulta més fàcil, fins que arribem al Golfo de Penas…

Tan desesperats estàvem al Caletón Silva, que quan en el gribs vam veure unes hores de calma, encara que eren de nit, i nosaltres no som gens nocturnes, no ens ho vam pensar gaire i ens vam preparar per sortir a mitja nit. Vam desfer les amarres dels arbres i ens vam quedar esperant al borneig fins l’hora de sortir. Vam fer una bona navegada a estones a motor a estones a vela, però al arribar al canal Brecknock el vent bufava molt fort i directament de proa i vam haver de girar cua, aquesta vegada a la Caleta Yahgan ( 54º38S, 71º49O). Allà ens esperàvem el Freydis i l’Uhambo, amb els que ja havíem coincidit a Caletón Silva. Ens vam abarloar amb ells.

• 

• 

• 

L’endemà ells volíem fer un bon tros de camí, unes 35 milles i segons la previsió calia sortir d’hora per aprofitar els vents. Nosaltres els barràvem el pas i finalment vam decidir sortir juntament amb ells. Vam sortir a les 6 del matí, negra nit, era tan fosc que no es veia absolutament res. L’entrada és estreta i està plena de kelps, que també vol dir baixos de pedra, i com que no les veiem estàvem bastant acollonits. Finalment, anant a poc a poc i amb el radar vam aconseguir sortir sense problemes, però ens vam auto prometre que no ho tornaríem a intentar mai més! Al cap d’una estona que no veiem que cap dels dos altres vaixells ens seguis, i tampoc contestaven per radio, vam tornar endarrere per veure que passava. Tots dos havien embarrancat a les pedres! Tot va acabar bé però van tenir un bon ensurt.

Finalment vam arribar a Caleta Brecknock (54º32’S, 71º54’O), és un dels llocs més especials d’aquesta zona, una petita cala rodejada de parets de pedra quasi verticals. Hi ha un salt d’aigua i s’arriba a un llac caminant tan sols 10 min. A través d’un petit canal, no més accessible amb el dingui es pot arribar a un altre llac. Malauradament era un dia gris, plujós, i amb ràfegues de vent que aixequen l’aigua, i no vam veure res d’això, i l’endemà sortiríem per que hi havia un pronòstic excepcional, vent del sud-oest, ideal per passar el canal Cockburn. No volíem tenir més experiències com la del Caletón Silva.

• 

• 

• 

Mentre contemplem la cala ens cau una pedregada que no serà l’última i ens fem una reflexió: Aquest viatge és extraordinari, els paisatges són increïbles, impactants, i les sensacions que es viuen són noves i difícils d’explicar. Ens adonem que aquesta meravellosa natura ens dona molt però també ens obliga. Doncs no fem més el badoc com ens agradaria, i ens angoixem perquè hem de fer camí, ens queden moltes milles fins a Puerto Montt, i els recursos són limitats, queviures, gasoil, gas…, i el temps és dur, fred, pluja i vent en contra… Però, només és una reflexió, no estem desanimats!!!

El pronòstic era encertat, ens ho va confirmar el ferry “Bahia Azul” que fa el trajecte de Punta Arenas a Puerto Williams quan el vam creuar al Canal Ocasión, ens va dir : “ viento del sudoeste de 25 a 35 nudos y olas de 3 a 4 metros”, una mica acollonits però vam continuar i vam fer una bona navegada, tres rissos i trinqueta, vam creuar el canal Cockburn fins recalar a Caleta Cluedo en mig de una pedregada que ens deixaria el Badoc blanc!

De Caleta Cluedo vam sortir a l’hora calculada per passar el canal Acwalisman en la marea alta que és el moment idoni per no tenir tota la corrent en contra que pot ser de més de vuit nusos. Ens va anar bé, i no va ploure gaire, vam recalar a Caleta Murray, tots tres vaixells. En el Freydis vam tornar a seguir la tradició noruega per la bona sort a la que ja fa uns dies que ens té acostumats. Es tracte de que un cop arribats a port, estar ben amarrats i tot endreçat, es fa un brindis, normalment amb “snaps”, per celebrar que el viatge a finalitzat bé. Estàvem contents d’haver arribat quasi a l’Estret de Magallanes.

• 

• 

• 

L’endemà començaria la dura etapa de travessar el Magallanes. Els vaixells que ens precedeixen no ens donen gaires bones expectatives. Ens espera vent en contra, corrent en contra, boira, pluja i molt grops. L’última informació que tenim de l’Objectif Lune : han necessitat 14 dies per passar l’estret de Magallanes, des de canal Acwalisman a canal Smyth (106 milles), ens recomanen paciència.

El pronòstic de temps, que teníem per els propers dies, no era dolent i calia aprofitar-ho, així que l’endemà vam sortir els tres vaixells en quan es va fer de dia.

• 

• 

• 

Tal com vam entrar al Magallanes des de l’Acwalisman ens vam trobar una enorme balena, aquesta és una zona propicia però va ser l’única…, pot ser ni hi havia més, però amb la boira i la pluja no és fàcil de fixar-s’hi. Vam fer nit a la Bahía Mussel (53º36’71S, 72º18’12O) a la Isla Carlos III, que és l’únic parc marí xilè, que va ser creat per protegir les balenes Humpback, tampoc no les hem vist…

Avui hem tornat ha sortir d’hora per fer camí, hem arribat a Caleta Notch (53º22’60S, 72º48’30W), estem contents, ja hem fet més de la meitat de l’Estret!

Després de la navegada que vam fer pel Seno Ventisquero ( 54º42’00S, 70º14’85O), un passatge de unes 14 milles, impressionant, entre mig de les muntanyes i penya-segats, finalment passada una corba s’arriba a la glacera que desemboca directament al fiord . Ofereix de cop una imatge espectacular del glaç amb colors i formes canviants segons la llum i l’angle de visió. De tornada vam enfocar ja rumb a l’oest, fins el Caletón Silva i aquí portem ja sis dies, esperant el bon vent per continuar cap a l’oest. Aquest és un lloc maco però no espectacular (comparat amb els que hem vist abans). Es poden fer esgotadores excursions per la muntanya, veure els nombrosos llacs que hi han amagats darreres els turons, i les magnifiques vistes al canal Ballenero i el canal O’Brien amb els pics nevats de la Cordillera Darwin al fons. De totes maneres el temps no acompanya gaire, a part del vent, fa bastant fred i plou constantment.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Com que no tenim gaires coses més interessants per explicar, aprofitarem per fer-vos coneixedors també de les nostres petites misèries. No us penseu que la vida del navegant són sempre flors i violes. L’última setmana hem patit també algunes desgracies , des de una entrada d’aigua de mar que no localitzàvem, a una enganxada de un cap d’amarra a l’hèlice del motor, passant per una averia del molinet de l’àncora. Tot això no seria important si les ratxes de vent no fossin de 35-40 nusos i l’aigua no estès a 9ºC i infestada de kelps ( unes algues llarguíssimes amb enormes fulles que s’enganxen per tot arreu)

L’entrada d’aigua esdevenia sempre després d’una travessa, i mai durant el fondeig. Reiteradament s’entossudia en remullar-nos les fruites, verdures, pots de conserves i les eines! Vam descartar que fos el circuit de refrigeració del motor i també en principi la potabilitzadora. Estàvem preocupats pensant que no tingués a veure amb la fixació de les orses! Finalment era una brida poc apretada del tub de sortida de la bomba de la potabilitzadora! No ho havíem vist per què les gotes s’esmunyien per l’escletxa de una tapadora que hi ha justament a sota sense deixar cap rastre!!

L’historia del molinet va ser més angoixant, al arribar a Caleta Emilita, quan volem baixar l’àncora, el botó de baixada no funciona, però el de pujada si, de manera que fent provatures ens queda bloquejada. Després de una bona estona intentant desbloquejar-la, decidim tirar la de recanvi a ma ( la que havia sigut del Trastito). Acabem la maniobra amb els habituals caps d’amarra a terra. Mentre ens posem a treballar amb el molinet, primer de tot treiem la cadena del molinet, entre tant el vent s’anava reforçant, de cop ens adonem que l’àncora del Trastito garreja i anem a les pedres! Moment d’actuació ràpida, posem el motor en marxa, resultat enganxada de un cap d’amarra a l’hèlice, i consegüent aturada del motor!! Llavors venen els moments de desesperació! Reacció rapidíssima, tirem la primera ancora, aquesta sembla que agafà bé i ràpidament un cap a terra per proa per allunyar-nos de les pedres. Finalment tirant d’aquí i d’allà aconseguim tenir el Badoc al mig de la cala, ben lligat i sense perill. Decidim prendre un descans per dinar i veure com afrontarem les feines i dubtes que ens arriben…, finalment tot va acaba prou bé, però…

• 

• 

• 

El molinet tenia mala pinta, semblava que un dels bobinats del motor s’havia cremat, doncs el dos relés funcionaven…

Per treure el cap de l’hèlice vam estudiar la possibilitat de varar el Badoc, vam prendre mesures de la platgeta de pedres que es forma a la sortida del riu, però l’espai era petit, la diferencia de profunditat amb la marea insuficient, i el risc alt, doncs el fons fa un esglaó que fàcilment fa uns 4 o 5 metres. Així que l’única solució era treballar dins dels aigua!! Vam muntar un sistema de politges fent servir la botavara per poder estirar el cap des de fora, tot i així vam ser necessàries quatre immersions en tres dies en les que el capità no va patir una hipotèrmia de miracle. Sort de l’estufa i la dutxa d’aigua calenta!

I com que no hi ha ni mal ni bé que cent anys duri, el molinet també ha acabat funcionant, doncs el relé funcionava però de fet es veia un contacte una mica rovellat i un cop netejat va fer el bon contacte al motor!!

• 

• 

• 

Ara recordem els dies passats a l’illa de los Estados, obrint cada dia els nous grips amb esperança i mirant-los amb desil·lusió, allà van ser vuit dies, aquí ja portem sis, esperem no batre un nou rècord!!

Ens falten les paraules per descriure els paisatges i llocs tan increïbles pels que estem badocant aquest dies i malauradament no podrem penjar les imatges fins a arribar a Puerto Eden, pel que encara ens manquen unes quantes setmanes, però com mínim, volem intentar expressar les nostres sensacions. Cada dia estem mes contents amb la sort d’haver pres la decisió que ens ha portat fins aquestes terres. Per més que és conegut que són meravelloses i per més de un reportatge vist a la televisió, no ens imaginàvem la seva grandiositat, immensitat, lo feréstec que són, i a l’hora la intimitat que si pot trobar en mil racons, la diversitat, la vida que veiem en cada indret pel que passem.

• 

• 

• 

De Puerto Williams vam anar a la caleta Victor Jara (54º54’80 S, 68º12’95) , un lloc molt arrecerat al est de la Illa Navarino, tancat per petites illes i un sortint rocós. És un lloc ben maco que fa honor al cantautor xilè afusellat en temps d’en Pinochet. Vam fer una petita excursió fins a un llac seguint el camí de les vaques. La següent recalada va ser caleta Olla (54º56’ 45S 69º 09’35 W ). Allà vam passar el neguit del tsunami, que sortosament no va passar de neguit, doncs aquí la marea no va tenir la més mínima variació. Amb l’auxiliar vam anar a l’extrem est de la cala, amb la intenció d’acostar-nos a la glacera Holanda, vam fer una bona caminada però va valdre la pena, des de l’alçada de la colina que hi ha al davant, es veu com la glacera cau sobre un llac que a través de rierols i aiguamolls desemboca a la cala, el llac estava ple de grans trossos de gel de diferents tonalitats de blau segons com els hi donés la llum, espectacular!

• 

• 

• 

Quan sortíem cap el següent indret, sentim per la radio al Objectif passant el control Yamana, ens estan atrapant! Parlem amb ells i quedem en trobar-nos al Seno Pia. A l’entrada del Seno Pia trobem alguns trossos de gel, anem amb molta cura, ens fan molt respecte. Cada vegada n’hi ha més però aconseguim arribar a la primera glacera, més amunt ja és molt perillós i ho deixem corra, per més que la Lila i en Tom s’ho estan passant pipa intentant pescar un tros de gel. Fondegem a la caleta Beaulieu (54º47’85S, 69º37’65O) i sopem chez l’ Objectif. Va ser un sopar acomiadament, doncs la Nicole i en Hugues han decidit fer camí i nosaltres volem fer més el badoc per aquesta zona, així doncs, quedem que ens trobarem a Puerto Montt.

• 

• 

• 

La pròxima parada no és gaire lluny, a la Bahía Tres Brazos. Quan entrem a la badia uns dofins australs ens indiquen el camí del fondeig, anem a la Caleta Cinco Estrellas (54º56’70S,69º46’10O). El indret està molt amagat . El trobem, per què realment confiem que està allà, però no és gens fàcil de veure’l. S’ha de dir que aquí ni les cartes electròniques, ni les de paper són correctes i si fem cas del GPS anem sempre per terra!! El fondeig és molt plàcid, tan petit que no es pot ni tira l’àncora i cal amarrar se utilitzant no més caps a popa i proa. Quan descansàvem de fer la caminadeta pel bucòlic entorn, veiem que arriba un vaixell francès a pertorbar la nostra pau… Sorpresa eren la Françoise i en Jacques de l’Arpatas!!, no ens veiem des de Buenos Aires, i nosaltres pensàvem que ells ja estaven molt més amunt. Però no, ja porten un mes donant voltes per els braços nord i sud est i l’illa Gordon, i no tenen la intenció d’arribar a Puerto Montt fins abans del juliol. Está clar que ens guanyen en badocar. Per sopar compartim en el seu magnífic vaixell que l’ha fet el propi Jacques, el nostre pernil serrà i el seu confit d’ànec amb un bon vi xilè, mentre ens expliquem les darreres experiències.

• 

• 

• 

I doncs, ja l’última experiència d’aquesta crònica, el Estéro Coloane!!! Quina passada!!! Una enorme badia de parets que pugen quasi verticalment amb pics de mes de 1000 m. Un illot tancant l’entrada i una península arbrada no gaire alta, que far de recer al fondeig. Des de el fondeig veiem desenes de salts d’aigua, rierols i tres enormes glaceres !!!!!

Caminem a la glacera més propera, és immensa!!! Quedem impactats de la enorme massa de gel que semblaria estàtica si no fos que ens avisa amb els seus sorolls, un pel amenaçadors. Ens sentim petits, petits !!! Que gran és la natura!!! Llàstima que a vegades, com ara al Japó se’ns rebela… ens gasta males passades…

• 

• 

• 

• 

• 

•