A Puerto Montt hem arribat al final d’una etapa, la qual vam dubtar de fer fins a la darrera hora , una etapa que no ha estat pas fàcil, una etapa freda i plujosa, una etapa de vent de morro i corrent en contra, però tan val la pena, que fins i tot en algun moment ens passa pel cap de tornar-la a fer, no és broma! I és que un sol dia de sol compensa 2 setmanes de pluges continues. Els paisatges de serralades nevades, els petits racons per fondejar amb la exuberant flora a vegades in franquejable, les superbes glaceres, la quantitat d’ocells, dofins, i balenes, mol·luscos i algues, molts d’ells desconeguts per nosaltres, les nits densament estelades dels hemisferi sud quan es deixen veure, la soledat en aquesta immensitat, tot plegat té un no sé què que fascina i enganxa…

Hores d’ara ja portem varis dies treballant per deixar el “Badoc” ben preparat per la hibernació fora de l’aigua.

• 

• 

• 

Ens estem al Club Naútico Reloncaví, en companyia com no , dels nostres amics francesos. Alguns, com nosaltres, tornen a casa a veure la família, altres continuen camí, i altres es queden per aquí per una temporada. Gaire bé cada dia sopem junts, i confiem que en un lloc o un altre, un dia o altre, ens tornarem a trobar. Ahir vam celebrar l’aniversari de la petita Emma del catamarà “Mowgli”, 6 anyets! Ells se’n van directament a Australia…

Quin canvi tan brutal, passat el golf de Corcovado (45 milles) ens trobem en un entorn completament diferent. Arreu hi veiem petites granges, prats amb vaques i cavalls, a la nit sentim bordar els gossos. Ens hi estem un parell de dies al estéro Pailad, davant d’una església i l’escola infantil, a l’altre banda algunes granges. Desembarquem i podem comprar ensiams acabades de collir, formatge, i un tros de porc negre acabat d’esquarterar, quin tiberi!!

• 

• 

• 

Des de que sortírem d’Aguirre, ni un sol dia ens hem pogut estar de menjar amanida!!

Ja casi estem al termini d’aquesta etapa i ens donem compta que menjar una amanida o prendre una dutxa d’aigua calenta sense comptabilitzar el temps, són motius d’alegria i optimisme, serà que ens estem tornant ximplets ?

• 

• 

• 

Ara ja portem cinc dies en aquesta marina, és molt arrecerada i molt bonica. Des de aquí hem anat en bus a Castro, la capital , hi ha una catedral de fusta Patrimoni de la Humanitat que és impressionant . També són curiosos els “palafitos” , les cases de fusta dels pescadors construïdes a la ribera sobre pilons de fusta. Pràcticament aquí com en la resta de l’illa, totes les construccions són de fusta. També crida l’atenció com es recobreixen les parets exteriors amb trossos de fusta petits col·locats com si fossin escates. A cada casa el disseny de les peces és diferent i es fan una per una. I com que també acostumen a ser de diferents colors, es creen uns paisatges urbans molt divertits.

Al mercat hem vist a la venda les maleïdes kelps que tantes vegades ens han fet la guitza! El nom castellà és cachiyuyo i un cop cuites les posen en l’amanida o en estofats. Les algues de color verd intens que quan s’assequen tenen l’aspecte del paper de seda les exporten en grans quantitats al Japó.

• 

• 

• 

Amb un cotxe de lloguer hem fet un petit recorregut per l’illa, hem vist el Fort de Sant Antoni, a Ancud, construït pels espanyols, i a on finalment es van rendir. Hem dinat en el poblet de pescadors, Quemchi, on va néixer en Francisco Coloane i que ben segur va influenciar els seus relats. També vam visitar algunes de les famoses esglésies de fusta construïdes fa 200 anys pels jesuïtes, que també són Patrimoni de la Humanitat, no són tan impressionants com la catedral però són molt bufones. Va ser buscant el camí d’una d’aquestes que ens vam quedar enfangats, doncs plovia, en una pujada, i per sort, de unes granges properes ens vam venir a ajudar i ens van treure amb un 4×4 carregat de llenya. Va ser un petit ensurt, però ens vam adonar que fàcilment la gent està disposada a ajudar.

• 

• 

• 

En William el propietari de la marina, ens explica que es va cansar de una bona feina a Santiago que no li deixava temps per la família per la obligació de viatjar i va prendre la decisió i el risc de deixar-la. Més tard ell i la família durant unes vacances es van enamorar de Chiloé i van buscar la manera de establir-se aquí. A més de la marina te una petita drassana on fabriquen vaixells de fusta de manera artesanal. Ell és tremendament amable i ens ha donat totes les facilitats, hem estat temptats de deixar el Badoc aquí, però finalment ens hem decidit per deixar-lo a Puerto Montt on hi ha la possibilitat de deixar-ho fora de l’aigua a un preu molt competitiu. Però ens fa pena deixar Quinched, casi que ens sentíem com a casa. En tot cas segur que hi tornarem a l’estiu.

• 

• 

• 

Per fi va entrar l’anticicló i vam poder passar el Golf de Penes, vam començar bé, al passar el control del far San Pedro, els de la Armada ens vam informar que el Barça havia guanyat 2 a 0 al Madrid !! Això és la globalització i lo de més son punyetes! Després la cosa no va anar també, perquè el vent del sud-oest que havia d’entrar no arribava mai i amb el vent de morro i el mar de fons no va ser massa agradable.

Per fi el vent del sud arribà i sobre tot el sol i el cel blau, que aquí també existeix!!!

• 

• 

• 

Al travessar la badia Anna Pink una manada de balenes ens va passar pel davant i ens va tenir entretinguts una bona estona, va ser un dia esplèndid!!

Les cales que hem fet nit han resultat molt agradables, en una d’elles hi havia centenars de garotes i estels de mar de varis colors, les pedres de la riba són de color rosat i això fa un conjunt molt especial. A pesar del sol, al matí tenim 6º de temperatura a l’interior i la coberta gebrada!

Els canals Pulluche i Errázúriz són molt bonics a pesar de que hem vist moltes granges de peixos, concretament salmons. Sembla estrany però a Puerto Aguirre no és possible comprar-ne, però si que ens van regalar un!

• 

• 

• 

Puerto Aguirre sota els sol i el cel blau és un poblet molt pintoresc amb les casetes de fusta de colors i les xemeneies treien fum. L’olor de llenya quasi oblidada ens porta records d’infantesa.

El nens petits que juguen al parc, i tenen dos rodones vermelles a les galtes per culpa del fred, el cabell molt negre i llis, ens miren encuriosits.

En una petita illa a la vora hi ha el cementiri, és ben curiós, ple de capelletes de fusta pintades de colors i moltes flors (de plàstic). Amb el pics nevats al fons fan una bonica imatge.

• 

• 

• 

Demà aprofitant la bonança i havent recuperat l’stock de fruites, sortirem per arribar a Chiloé amb comoditat.

Quan vam sortir de Puerto Edén cap la Angostura Inglesa feia un dia cobert i boirós. La famosa Angostura no sembla pas terrible per un petit veler com nosaltres nomes per la corrent en contra, però vam coincidir amb un vaixell de càrrega que anava en sentit contrari i va tenir la gentilesa de alentir la marxa per no coincidir, i quan el vam veure passar per entremig dels illots vam comprendre la dificultat de la maniobra, doncs no es fàcil per aquests monstres fer una virada de uns 90 graus de cop…

• 

• 

• 

Unes milles al nord de Puerto Edén s’acaba “Los Campos de Hielo del Sur”. Una vegada més vam voler intentar apropar-nos a una glacera, vam decidir-nos a entrar en el Seno Iceberg, encara que el dia era gris. A mig camí va començar la pluja i una boira espessa que casi ens fa defallir en el propòsit, però com que no baixaven trossos de gel vam continuar… Vam tenir una gran sort, tot arribant al front de la glacera, els núvols van obrir una clariana i va sortir el sol!! Vam gaudir de la vista de la glacera en tot el seu esplendor, els colors, els brogits, els esclats del gel a l’aigua, impressionant, immens !!! 70 metres d’alçada de paret de gel, pràcticament davant del nas!!!

• 

• 

• 

Després d’aquesta emocionant excursió, cada dia de miqueta en miqueta hem anat fent el canal Messier, fins arribar a la “Caleta Lamento del Indio” al “Puerto Inti Illimani”. Aquí esperem els bons vents per travessar el “Golfo de Penas”, l’últim entrebanc que ens queda pel camí fins a Pto. Montt.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Hem estat tres dies en aquest poble acollidor, a més dels seus 140 habitants, s’ha donat el cas extraordinari de trobar-nos onze velers a l’hora, que hem aprofitat per fer una gran dinar tots plegats. La gent d’aquí estan encantats, som un divertiment que els treu de la rutina. Ens expliquen que el màxim de velers junts que recorden són cinc i normalment no passen de dos.

• 

• 

• 

Avui tenim pensat sortir al migdia, per estar a la marea alta a la Angostura Inglesa, i posar rumb al Golfo de Penas, esperant que la meteorologia ens sigui favorable per creuar-lo i no ens calgui esperar molt.

Finalment nosaltres marxarem sense comprar fruites i verdures fresques perquè no sé sap quan arribarà el ferry, però aquí la gent no s’amoïna gaire, ja hi estan acostumats i s’espavilen amb el que tenen, sense anar més lluny ,el Hector , encarregat del CONAF, ens va fer unes “cholgas”, musclos enormes de 15 cm, farcides amb xoriço i formatge que estaven boníssims. Nosaltres teníem una certa recança pel tema de la marea vermella, però ens van explicar com ho fan els pescadors per assegurar-se de que no estan contaminats i bé amb la contundència del mètode no vam dubtar…

Avui hem fet el darrer intent per pujar les fotos a la web, malauradament no ha estat possible, així que haureu d’esperar fins que arribem a Puerto Montt. Mentrestant com fins ara anirem enviant de tan en tan textos a la Nerea per que els introdueixi.