Lima és una gran ciutat, al voltant de 10 milions de habitants, és enorme! L’hostal on ens allotgem està en el barri de Miraflores, tocant a la platja, a 10 km del centre! Vam desistir d’allotjar-nos al centre per la insistència de la gent en qualificar-lo de perillós. I no és l’únic tema, a l’autobús interprovincial ens van revisar l’equipatge de ma i ens van passar el detector de metalls mentre ens graben amb una videocàmara. Més tard hem sabut que es donen casos de segrest d’autobusos. El modus operandi és que pugen a l’autobús dos o tres falsos viatgers, fan desviar l’autobús de la ruta i cometen un robatori en massa, deixant els viatgers desplumats!!

• 

• 

• 

De Copacabana a Bolívia ens vam dirigir a Puno també a la costa del Titicaca. A Puno organitzen les excursions a les famoses illes flotants dels Uros. No podíem deixar d’anar hi per més que ens semblava una proposta molt turística. Els Uros van idear viure en illes flotants fetes de “totora”, una mena de joncs que creixen en el mateix llac, per fugir dels Collas que eren molt invasius i bel•ligerants. Les illes de “totora” tenen un gruix de uns 2 metres i la superfície s’ha d’anar renovant constantment, doncs mica en mica es va enfonsant, així que cada 2 setmanes han d’anar a tallar més joncs, transportar-los fins l’illa, s’han d’aixecar les cases i tornar-les a dipositar sobre la nova capa, és una feinada! Fa uns anys no més eren una desena d’illes, doncs el habitants anaven emigrant al continent per treballar i viure més còmodament, però a partir de que aquests indígenes estan protegits pel govern, ha crescut ràpidament el número, i actualment ja són 65 illes albergant varies famílies que viuen exclusivament de les ajudes del govern i el turisme.

• 

• 

• 

També vam anar a l’illa de Taquile, que també és molt turística però té varies particularitats que la fan més atractiva. Per començar tenen una vestimenta particular i molt reglamentada. Els homes solters es distingeixen dels casats per dur una franja blanca en el gorro de llana. I les dones casades han de portar les faldilles negres. A més són molt masclistes, les dones no poden tenir cap càrrec en l’ajuntament i caminen varies passes darrera del marit!!!

De Puno a Cuzco per fer el viatger menys pesat vam agafar un bus turístic, que fa varies parades per visitar els indrets interessants. Un dels més va ser el Temple de Raqchi en honor al deu Wiracocha, que és una construcció molt diferent a la resta de construccions inques, que a més te una llarga muralla fortificada inca que els nadius diuen que es comparable a la xinesa… L’altre visita que també ens va agradar molt va ser la de l’església jesuïta de San Pedro Andahuaylilles, una rara herència barroca de la època colonial. El estat de decadència del exterior de l’església no fa sospitar la riquesa interior que conté. Hi ha uns espectaculars murals de l’escola “cusqueña” de gran valor i és per això que l’anomenen la “Capilla Sixtina de América” on hi ha unes pintures murals molt interessants.

• 

• 

• 

Cuzco ens va impressionar, no té res a veure amb tot el que hem vist fins ara en aquest viatge. Tot el centre està molt ben conservat i molt net! La Plaça de Armas és una plaça enorme, amb cases colonials amb porxades i balcons de fusta. En el costat nord es troba la magnifica Catedral construïda amb pedres del Temple Saqsaywamán i adosades una a cada costat, les esglésies de Jesús Maria i El Triunfo ( la més antiga i que conté les restes de Garcilaso de la Vega Incade). En el costat est es troba l’església de la Companyia de Jesús. Tota la ciutat està plena d’esglésies barroques, moltes construïdes sobre el fonaments de temples inques, de fet les pedres inques surten per tot arreu.

• 

• 

• 

L’excursió a la Vall Sagrada és molt interessant, no només per les nombroses runes, com les Ollantaytambo i de Pisac, Chinchero, etc…, si no per el canvi tan brusc en la vegetació. La vall és una gran horta de cultiu envoltada pels vessants àrides de la serralada.

A Chinchero ens vam trobar que celebraven la revetlla de la Mare de Deu, tots engalanats sortien en processó. Difícil de creure és que l’anomenen “Virgen de Montserrat” no se sap ben bé quina és la raó, pot ser que arribés algun capellà nostàlgic que volgués recordar a la Moreneta, també pot haver estat influenciat pel paisatge, dons els pics de la serralada que es veuen des de la porta de l’església fan forma de dents de serra. Aquesta però té la cara blanca per més que la gent d’aquí és bastant moreneta, però les muntanyes que el pintor va dibuixar darrera la imatge no deixen cap mena de dubta.

• 

• 

• 

A l’endemà a Cuzco ens vam assabentar que es feia a l’església de l’Almudena en un barri de les afores, i directes ens vam anar cap allà. Ens vam trobar amb una cultura ben diferent a l’occidental. La processió representa una gran festa, és casi com un carnaval, cada associació porta la seva banda de música i s’engalanen amb uniformes de vestits colorits i vistosos fent cada un la seva coreografia. El carrer està ple de paradetes de menjar i tot és una festa. A la tarda després del dinar, totes les associacions van en processió a visitar les esglésies de les Mares de Deu de Cuzco centre. Va ser tot un espectacle!

• 

• 

• 

Com no, vam fer també l’excursió a Machupicchu, en contra del que pre-suposavem vam haver de baixar d’alçada, docs Cuzco està a 3100 msnm i Machupicchu a 2500 aproximadament, el qual s’agraeix per fer les caminades dins del recinte i sobre tot la pujada al Waynapicchu. Per més que tots hem vist un munt de fotos del lloc quan ho veus en real és impressionant, per un costat són les restes arqueològiques, els temples, les fonts, les perfectes terrasses i tot el misteri que envolta la seva construcció i abandó, per altre és el indret excepcional, els pics punxeguts, i les valls profundes que el rodegen, fan un conjunt de una gran bellesa.

• 

• 

• 

L’endemà després d’aquesta gran disfrutada ens dirigiríem a Lima.

Estem a la platja de Copacabana , vora del Llac Titicaca, la que va donar nom a la més famosa platja brasilera. Aquesta tot i que la platja en si és ben bonica, urbanísticament és una desgracia! En tot cas la seva fama esdevé per ser el lloc de peregrinació, per un costat a la Verge de Copacabana, una petita verge de fusta que el fidels no gosen treure ni en processó de l’església, doncs quan ho han intentat, ha començat a tronar i llampegar, parant immediatament quan la tornen al interior del temple. Aquest és un dels molts misteris que passen a aquí. Per l’altre, la peregrinació a la sagrada Isla del Sol, a on el deu Wiracocha va crear el sol i la lluna per donar mes vida i il•lusió.

• 

• 

• 

A la Isla del Sol, es troben nombrosos restos arqueològics inques i també dels tiwanacos. Hi ha un petit museu on hi ha una minsa col•lecció de ceràmiques. El més curiós és que es van trobar en una ciutat submergida, que la va descobrir en Cousteau amb el Calypso al 68. En la part nord es troba la famosa Roca Sagrada, que té un gran magnetisme, la Taula dels Sacrificis ( a on encara avui es fan ofrenes) i el laberint de Chinkana. Caminant per la carena s’arriba a la part sud on hi ha el temple de Pilkokaina i els mil esglaons del Inca. En la caminada de unes tres hores es veuen a esquerra i a dreta, les terrasses de cultiu dels temps dels inques i les platgetes tranquil•les al fons, doncs el llac és molt tranquil. També es veuen al fons el pics de neu permanent, el Illampu, i el Ancohuma que es confonen amb els núvols blancs.

• 

• 

• 

Vam conèixer una miqueta de la cultura Tiwanaku al visitar el lloc arqueològic que es troba a uns 80 km de La Paz. És una cultura preincaica que va començar al 2000 anys a.c. i es va estendre per part de les actuals Bolívia, Perú, Xile i Argentina. Van dominar l’agricultura, la ramaderia i sobre tot l’hidràulica. Ens sorprèn que ja dominaven la tècnica de la deshidratació de patates, que encara avui s’utilitza, bàsicament en dos classes del mes de un miler de tipus de patates que hi han per aquesta zona. Són el chullo (una de petita i de color negre) i la tonda (de color blanc), i que així es conserven fins a set anys!!! En el lloc arqueològic, es visita la Pirámide de Atakapana, el Templo de Kalasasaya, amb varis monòlits de varies tones a l’interior, el Templete Semisubterráneo i la Portada del Sol. A la Portada del Sol construïda de una sola peça de roca volcànica de unes 10 tones, hi ha fris gravat en relleu que es creu que es un calendari (de 13 mesos de 28 dies) amb els solsticis i els equinoccis, Escoltar tota la historia d’aquesta gran cultura basada en els tres espais Alaxpacha (celestial), Akapacha (terrenal) i Maqhapacha (subterrani) va ser molt interessant. I pel que ens han dit, encara queda molt per recuperar i no, no més en aquest indret si no, que també al nord de la Paz s’han trobat més restes arqueològics. El problema és els pocs recursos que el país hi pot dedicar per aquestes activitats.

• 

• 

• 

La caòtica però vibrant La Paz, ens va ben impressionar. No més sortir de l’aeroport de EL Alto, quan el microbús enfilà la carretera vam quedar bocabadats en veure una gran vall molt tancada i fonda, completament coberta de un aglomerat de petites cases, unes sobre les altres, sense cap mena d’ordre i majoritàriament inacabades i amb els maons a la vista. Després ens han explicat que rep el nom de la “Ciudad Ladrillo”, i certament l’hi escau. Vam estar en un hotel que està a prop del centre, en el barri que per si mateix és el mercat. Un gran mercat!. Al voltant d’una desena de carrers costeruts sense cap mena de paral•lelisme plens de botigues i galeries de pisos, que queden amagades per les paradetes del venedors del carrer, on es pot trobar absolutament de tot. Roba, sabates, menjar, pintures, cargols i articles de bruixeria. No tots els venedors tenen paradeta muntada, molt sovint estenen la seva manta pel terra amb els articles al damunt. Inclús vam veure en una cantonada a varies dones que venien la carn d’aquesta manera!!! A tot això s’ha d’afegir un transit desmesurat i descontrolat, taxis, autobusos, i microbusos cridant desaforadament a la recerca de clients, els quals pugen i baixen contínuament sense tenir en compta parades preestablertes i sovint amb grans farcells o motxilles com nosaltres…

• 

• 

• 

Demà ja deixarem Bolívia, no el Titicaca, el que encara veurem des de el costat peruà.

No podem dir que hem estat gaires dies a Bolívia però certament aquest país ens deixa una profunda empremta. No oblidarem fàcilment algunes imatges, no tan sols els magnífics paisatges del altiplà i els pics nevats i d’altres belleses naturals, si no encara més importants algunes imatges quotidianes i socials. Per exemple les dones omnipresents amb les seves mantes multicolors carregant qualsevol cosa a l’esquena, quasi sempre alguna criatura ben embolicada i emmudida ( els nadons bolivians no ploren!! Hem viatjat sovint amb nadons i no se’ls sent…) , o les dones que treballen a les obres públiques, algunes amb uniforme de treball d’altres amb les seves “polleras” tradicionals!, o bé la manca de consciència de preservar la terra deixant les deixalles escampades per tot arreu, i encara més la mancança de cap mena de seguretat en la circulació, que permet que tota una família es traslladi en una moto, (els dos pares i tres fills), sense dir que no fan ús de cap mena de casc… També es pot comentar la ja coneguda dualitat religiosa, com exemple, a Copacabana cada dia al matí i al mig dia el mossèn beneeix les “movilidades” (qualsevol cosa que serveix per transportar), tan aviat com acaba amb un vehicle i segueix amb els altres, la família del primer ja està fen el ritual d’ofrenes a la Pachamama (Mara Terra). També ho vam veure a La Paz, a la hora de tancar les botigues feien una cremada de les ofrenes davant del portal, (naturalment hi a un mercat del bruixot on es venen tots els productes necessaris per les ofrenes i també un carrer (que vam trobar per casualitat i sort que era de dia…) on hi han tot de “Maestros” que ajuden amb els seus rituals a protegir la família, els negocis, o guarir qualsevol tipus de malaltia, etc… En definitiva no importa si són aimares, quítxues o de qualsevol de les més de trenta ètnies de país, ells per un costat preguen a Deu per l’altre fan ofrenes a la Pachamama… els resultats però no semblen ser gaire excel•lents….

• 

• 

• 

Per acabar ens sorprèn com un president que va arribar al poder i va ser conegut per les seves marxes de protesta quan defensava els interessos dels cultivadors de coca, en aquest moment desprestigia les marxes indígenes que protesten per la construcció de la carretera que dividirà el seu territori en dos. Els acusa de fer política!!!

No ens quedar clar i per tant és difícil d’opinar, el govern diu que la carretera és per afavorir l’exportació de gas, els indígenes que és per facilitar l’exportació de cocaïna. Cal aclarir que aquí la fulla natural coca és legal i es pren habitualment per molta gent, sobre tot els que fan un feina dura. Que a més alguns utilitzen algun catalitzador per augmentar la seva potència, que està molt lluny dels efectes de la cocaïna, de la que majoritàriament estan en contra.

• 

• 

• 

Vam entrar a Bolívia des de Xile pel pas de Cajones al sud-oest del país, passant pel costat del volcà Licancabur (5916) que està just a la frontera igual que la resta de volcans de la Serralada dels Andes cap al nord. A la frontera hi ha un únic edifici a on et segellen els passaports i on vam fer el canvi de vehicle. Ens vam embarcar en un 4×4 de Toyota junt amb quatre passatgers més. Vam començar ràpidament l’ascens, primer vam visitar les llacunes blanca i verda i vam fer una gratificant banyada a las termes de Polques a on hi vam fer un dinar ràpid. Vam seguir pel desert de Dalí, (s’anomena així, per que s’hi assembla a les seves pintures, tot i que ell no hi ha estat mai). Hem estat privilegiats doncs hem vist tots aquests paisatges decorats amb neu!!!

• 

• 

• 

Si no es prou sorprenent passejar per un desert envoltant de volcans i llacunes de colors amb flamencs roses, llames i vicuñas, afegiu restos de neu erosionats pel vent. Quasi surrealista!

Feia 15 anys que no nevava , més de 1 metre i mig en alguns llocs, de fet la setmana anterior encara no es podia passar. S’ha de dir que tot aquest trajecte no està senyalitzat, no hi han carreteres, tan sols les petjades de les rodes que fan els propis vehicles. A causa de la neu se n’havien de fer de noves. El conductors es guien pel paisatge, hi necessiten varius mesos d’entrenament abans de conèixer el camí. El nostre va aprendre de son pare durant dos anys.

• 

• 

• 

Per fi vam arribar als Geiser Sol de Mañana, al punt més alt del recorregut més de 4900 msnm. No cal dir que entre l’alçada i el fred la sensació de fatiga i falta d’oxigen és considerable per més que els paisatges valen la pena.

Encara més sorprenent va resultà la Llacuna Colorada, que té un intens color vermell degut a les micro algues que conté, aquesta és enorme (45 km quadrats) i està poblada de uns flamencs de color rosa molt intens en el cos i color negre a les ales. Finalment vam dormir a la vora de la Llacuna Hedionda també molt maca i amb flamencs, llàstima del olor a sofre.

• 

• 

• 

Aquí els allotjaments com era d’esperar no tenen corrent elèctric i l’aigua s’extreu de pous, tots estant a la vora d’alguna llacuna, i a la nit fa un fred que pela. El combustible que posen a la llar de foc és una barreja de resina de llareta amb herbes seques que té una potencia calorífica molt baixa, així que acabant de sopar ens arraulim ràpidament al llit amb tal quantitat de mantes que pel pes fan que no gosis bellugar-te.

Aviat ens endinsem en el Salar de Uyuni, 12000 km quadrats, el més gran del món, és tan blanc com la neu. Amb les muntanyes al fons i amb la llum del sol es produeixen espectaculars miratges.

El salar està ple de petites illes, visitem la més coneguda, Incahuasi, que és un espai protegit de cactus majoritàriament centenaris i en algun cas mil•lenaris. Per dinar prenem una sopa de “quinoa” una antiga planta de la regió molt proteica. Ara es torna a cultivar i fins i tot s’exporta degut a la gran quantitat de beneficis per la salut que té. Vam prendre el dinar en una casa molt curiosa feta de maons de sal. Actualment aquestes construccions no més es fan pels turistes… A Colchani encara hi han 70 famílies que viuen de la comercialització de la sal, fan piles sobre el propi salar perquè s’assequi i la carreguen en camions el poble a on fan un envasat molt bàsic.

• 

• 

• 

A Uyuni anem al que anomenen cementiri de trens, i és justament això, un final de vies abandonat amb vagons i màquines de trens en estat d’oxidació i erosió, tot envoltat pel desert.

A Uyuni ens separem del companys del tour que retornen a Xile i agafem un autobús per arribar a Potosí.

De Uyuni a Potosí són 5 hores de viatge per muntanyes àrides, canyades i petites poblacions. Aquest viatge ens costa 3 euros! Tot aquí és molt barato. Dinar en algun restaurant vora els mercats ens pot costar 2 o 3 euros pels dos. I una habitació doble amb bany particular, wifi, i esmorzar es troba per 14 euros. Per contra els carrers estan realment bruts i descuidats. El camp està ple de bosses de plàstic que volen amb el vent ( quasi sempre fa bastant vent) i hem vist com la gent tira les ampolles de plàstic per la finestra del bus sense cap mirament.

• 

• 

• 

Potosí és famosa per les seves grans mines de plata. Del seu Cerro Rico, va sortir durant més de dos segles, tota la plata per finançar el imperi espanyol. En el seu moment àlgid va arribar a tenir 160000 habitants, quan a Paris no eren més de 50000. Fins hi tot van tenir una “Casa de la Moneda” on s’encunyaven les monedes de plata amb unes premses mogudes per uns enormes engranatges de fusta que feien girar unes pobres mules que no vivien més de 3 o 4 setmanes degut el esforç i al fred. Igual de ferotge era el treball a la mina a on van morir molt indígenes i africans. Avui encara el treball a la mina persisteix, ja no hi ha plata però encara hi ha altres minerals. Treballar a la mina continua sent molt dur, les condicions són tan insalubres que al cap de 10-15 anys els miners han perdut la meitat dels pulmons amb el que aconsegueixen una pensió vitalícia en funció dels anys treballats (mínim 80 euros/mes). Per aguantar les condicions extremes del treball tots prenen la seva dosis de fulles de coca. Primer fan una mastegada de les fulles en un costat de la boca fins fer una bola, després afegeixen un catalitzador per produir els alcaloides que els hi fan passar la gana i la fatiga. Hi una part de la població que també en mastega, es veuen fàcilment per tenir la galta inflada.

• 

• 

• 

De la seva època esplendorosa en queden algunes esglésies barroques i edificis colonials, però en general en bastant mal estat. Tot diferent que a Sucre, ex-capital del país, on els carrers estan bastant nets i la majoria dels edificis colonials estan ben mantinguts i s’han convertit en museus o espais culturals. S’ha de dir que al igual que a Potosí resulta difícil visitar les esglésies, ja que nomes estan obertes durant les misses i no en celebren moltes. Vam poder visitar la de San Felipe Neri, en aquest cas fins hi tot hi ha un guia que acompanya als visitants mostrant tot el conjunt que van construir els jesuïtes. El més interessant és el passeig pel terrat i les vistes de les taulades i torres eclesiàstiques de la ciutat.

En el Museu Nacional de Etnografía y Folklore en una de les exposicions temporals vam quedar sorpresos per la quantitat d’ètnies existents en el país, A més de les majoritàries i conegudes Aymara i Quechua, existeixen una trentena més. I una altre dada curiosa 46% de la població entre 0 i 18 anys!

• 

• 

• 

En el nostre recorregut hem anat avançant cap al nord-est i baixant altitud fins al punt que després de haver patit nits de -15ºC ara tenim més de 35ºC durant el dia! Quasi una proba de xoc tèrmic!

De Sucre a Santa Cruz vam optar per fer un recorregut aeri. La opció més barata va ser la TAM Transporte Aéreo Militar, i si ,pertany als militars ¿? Com que era un avió petit i volava molt baix vam poder seguir l’orografia perfectament. Mirant des de l’aire es compren la dificultat de fer una carretera en aquest seguit de muntanyes i valls estretes i també sorprèn com tot arribant al pla on s’ubica Santa Cruz la verdor substitueix la profunda aridesa de la Serralada Central.

• 

• 

• 

Santa Cruz és actualment la ciutat més rica i pròspera de Bolívia, però no te gaire bé cap atractiu turístic. La raó per arribar aquí era la de fer un recorregut per la regió de Los Chiquitos, “La Chiquitania”. Aquesta és la regió fronterera amb el Mato Grosso brasiler de terres vermelles i boscos subtropicals, mig cremats pels ramaders… És famosa per les múltiples Missions Jesuítiques. Una gran part han estat restaurades i ara són Patrimoni Cultural de la Humanitat. Hem arribat a les Missions de San Xavier i la Concepción. La nostra intenció era arribar fins a San Ignacio de Velasco i d’allà visitar tres petites comunitats més. Però després de fer poc més dos hores de carretera polsegosa fins a Santa Rosa de La Roca, una petita aldea on no hi ha res! ens va trobar amb un bloqueig de la carretera pels indígenes en protesta pels incompliments del govern. Encara vam tenir sort que després de menjar alguna cosa vam trobar un transport de tornada a Concepció.

• 

• 

• 

Els jesuïtes van deixar aquí una forta empremta en la devoció catòlica amb elements integrats de les creences indígenes de devoció a la natura i la terra (La Pachamama) i sobre tot una cultura musical difícil de creure. Hem tingut la sort de coincidir amb el Festival de Música Missional. Cada dia a les esglésies missionals hi ha hagut un concert. Hem assistit a dos concerts en l’Església de la Concepció, un de corda de San José de Chiquitos i l’altre de conjunt de corda, vent i coral de Santiago de Chiquitos . Ens fem creus de com en unes comunitats relativament petites, estiguen educant tal quantitat de bons músics.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Ara havent tornat a Santa Cruz ens disposem demà a volar fins a La Paz, a on ens espera el famós Lago Titicaca, Islas del Sol i de la Luna, el Tiwanaku, i ja veurem que més…

No vam sortir de Calama amb massa bon peu. No més sortir, de manera increïble en al mateix autocar, ens vam robar la motxilla de ma, les ulleres de sol, la crema protectora, les guies i mapes, i algunes vises…, i és que no es pot badar, !!!

A banda d’això el trajecte fins a San Pedro és molt bonic amb unes vistes del desert espectaculars, llàstima que l’autobús de línea no para per fer fotos. Aquest és un desert ben diferent dels que fins ara havíem vist. No hi ha gaires dunes i no és gens pla (entre 2500 i 5000 m), hi ha moltes muntanyes, canyades i afloraments salins. L’orografia és molt particular, amb formes molt curioses donades per l’erosió de l’aigua (antigament) i el vent. Per això que les valls tenen noms com “El Valle de la Luna” o “El Valle de la Muerte” i algunes formacions rocoses, “Las Tres Marías” o “El Anfiteatro”.

• 

• 

• 

El dia d’arribada vam fer una excursió pel Valle de la Luna i vam gaudir amb els tons ocres que agafa la vall al posar-se el sol. Llàstima que el menisc d’en Francesc es va revoltar i ens ha obligat a estar dos dies de repòs. Gràcies a això vam poder veure el Barça-Madrid envoltats de xilens expectants per el que feia l’Alexis. Bé no podem dir que va ser un gran partit…

• 

• 

• 

Un cop que el menisc es va recuperar vam sortir un dia de matinada per anar als Geisers del Tatio. Són els guèisers que es troben a més alçada en tot el món, a 4.300 m. En un d’ells es forma una piscina natural a on l’aigua que està a uns 40ºC, vam dubtar de banyar-nos perquè la temperatura exterior era de -7ºC, però finalment ens vam decidir i va valdre la pena. Al sortir de l’aigua el sol ja començava a escalfar i no va ser tan greu. En el recorregut vam conèixer un estrany arbre que creix tan sols un mm al any i que te aparença de liquen, es diu “llareta”. També vam veure vicuñas, camèlids semblants als guanacos, gavines del altiplà i uns ànecs que estaven immobilitzats al riu Putana esperant que l’aigua es desgelés. Vam parar al petit poble de Machuca en el que tan sols hi viu una família, que pel que es veu aprofita bé el turisme venent empanades i broquetes de llama i cobrant per fer fotos de l’església i de la senyora que dona de menjar al llama amb un biberó…

• 

• 

• 

San Pedro és un poble de carrers polsegosos i cases fetes d’adob. Hi ha la plaça de l’església envoltada de carrers de vianants plens de restaurants, botigues d’artesania i agencies que organitzen excursions i és clar, també molts turistes, i a més aquest cap de setmana, que ha sigut llarg. El Museu Arqueològic del Pare Le Paige, fa un bon resum de l’evolució del “atacameños” fins al dia avui. Ens sorprèn una explicació a l’entrada que informa que en l’any 2008 van ser retirades les mòmies que estaven en exhibició per demanda expressa de la comunitat indígena.

• 

• 

• 

Des de aquí deixem temporalment Xile per entrar a Bolívia. Ho farem demà aprofitant un recorregut organitzat per les llacunes del altiplà bolivià i el Salar de Uyuni.

Per fi varem sortir del ensopiment de Puerto Montt i la seva infatigable pluja. Vam ser capaços de encabir els nostres affaires en dues motxilles de 50 l., tot un èxit, i el diumenge vam agafar un autobús nocturn cap a Santiago, 12 hores de trajecte en uns seients tipus “semi-cama” que són bastant còmodes i vam dormir prou bé. Quan vam arribar al matí, ja no quedaven places per continuar cap el nord al dia següent com ens havíem planificat, així que, ens vam quedar un dia més vagarejant pel centre de la ciutat. Al matí quan vam sortir del hostal direcció de la casa museu de Pablo Neruda, La Chascona, ens anaven passant grups d’adolescents camí de la manifestació. Ens van sembla molts joves, i és que com després ens vam assabentar, no són únicament els universitaris els qui protesten, si no també els alumnes de secundaria. Cantaven (sic)“la educación es un derecho para el pueblo y un privilegio para el gobierno”…

A “La Chascona” el guia ens insistia que Neruda era comunista però no revolucionari… Després de prendre un reconfortant caldillo de congrio en un xiringuito del mercat vam anar a la Plaza de Armas i vam entrar al Museo Históric Nacional, que és realment molt didàctic i explica molt bé la evolució política de Xile des de la Independència, l’única llàstima és que finalitza amb el President Salvador Allende . De tornada al hostal vam haver de canviar de trajecte per intentar evitar els gasos lacrimògens, però n’hi havia per tot arreu, més cap al vespre vam sentir les “caceroladas”.  A la tele vam escoltar que ja portaven 5 nits de la bulliciosa convocatòria!.

• 

• 

• 

Ahir a mig matí vam agafar l’autobús, aquesta vegada “salón-cama”, tot un luxe, però és que són quasi 24 hores de trajecte. Durant el recorregut hem vist muntanyes plenes de cactus i plantacions de fruiters en terrasses. En alguns trams vam passar molt a prop de la costa, per sobre del mar, hi ha una mena de calitja que no deixar veure l’horitzó i en primera línea es veuen uns trencaments d’onades considerables, és el Pacífic. Al despertar- nos, al matí ja estàvem en ple desert.

En arribar a Calama hem anat tot seguit a apuntar-nos per fer la visita de Chuquicamata, la mina oberta de coure més gran del món i un dels recursos econòmics més importants de Xile. Hi treballen 18.000 persones i produeixen 1.500 Tm de coure al dia de molt bona qualitat. Són impressionants els camions que vam treien les roques a la superfície, fan 8 metres d’amplada, transporten fins  a 490 Tm de pedres i consumeixen 3 l de gasoil per minut!!! El forat de la mina te 7 km de llargada i més de 1 km de profunditat. Degut a l’enorme despesa que representa el transport de la pedra, actualment han deixat d’aprofundir mes i estant construint túnels horitzontals a i traslladant el mineral amb cintes transportadores. La veritat es que la vista del gran forat de la mina impressiona molt, no en va l’explotació ja porta casi 100 anys!

• 

• 

• 

En tres dies i mig hem fet 2.700 km ara tocar reposar una mica. Demà sortirem cap a San Pedro de Atacama, el centre de sortida de les excursions turístiques del desert. Pel que hem sentit, promet!!