En el petit poble de Ha’ano ens acomiadem del grup d’illes del mig de Tonga, el Ha’apai Group. Els nens a la sortida de l’escola s’han estat divertint amb nosaltres, els “palangis”. Després ens han ajudat a posar el bot a l’aigua i s’acomiaden amb grans salutacions. De tant en tant s’atura aquí algun vaixell, però no gaire sovint, de fet nosaltres no més ens hem creuat amb tres des de que vam sortir de Paingamotu . El problema és que aquest 50 milles quadrades són un camp de esculls que requereix una navegació molt atenta i una provisió de informació acurada. Totes les illes estan rodejades d’esculls i trencalls d’onades on sovint el camí al fondeig , no es veu a simple vista, resumint no apte per cardíacs .

De la seixantena d’illes que formen el grup, menys de vint estan habitades. Les que ho estan, la majoria són poblets de un centenar d’habitants. Les platges són de sorra blanca i aigües cristallines, trobem cocos, plàtans, papaies, mandarines, també hi ha mangos però ara no és la temporada. Al arribar al poble el primer que et trobes és una tanca, sembla una mica intimidatoria, però l’única raó de ser, és mantenir els porcs controlats. Un cop a dins sorprèn la gran quantitat de truges i porquets al darrera, que es van creuant pel camí, i s’amaguen esporuguits quan ens veuen, hi ha molt més porcs que persones!!

A primera vista podria sembla un grup d’illes molt similars, on vista una, vistes totes, però la nostre experiència és que cada una de les que hem parat té la seva particularitat. La gent, els jardins, el paisatge, els corals, la sorra, les petxines en cada lloc conformen un conjunt diferent. A Kelefesia, una que creiem deshabitada, trobem el gros i vell propietari l’Onimani , que d’entrada ens clava dos petons i un cop de ma a l’esquena. Viu la major part del temps sol, té la seva barqueta, els seu hort, les gallines i els porcs. Aquest dies està acompanyat de tres pescadors i la Tina, la dona d’un d’ells que s’encarrega de fumar i assecar peixos i pops al sol, que després aniran a vendre a Tongatapu. A Telekivavau, esperàvem trobar un “resort”, els edificis si que hi eren, en relatiu bon estat, però ni un ànima. Un cartell donava alguna explicació però estava en “tongà”. Vam collir cocos, plàtans, les papaies eren verdes. A O’ua, vam descobrir per què hi ha tantes plantacions de “marqueses” i no en tenen cap al jardí. L’agricultor ens va explicar que és un tubèrcul del tipus del “taro”, el que veiem normalment als mercats locals!. A Ha’ano a on tenen uns jardins immaculats ens va fer gracia veure que passaven el tallagespa… , i una “primer minister” que ens volia organitzar un show en el nostre vaixell amb porc inclòs per 80 “paanga”, lo més educadament que vam saber, vam declinar la invitació…

Els dies gaudits en aquest territori ens fan recordar les no tan llunyanes Tuamotu, encara que són ben diferents tenen quelcom que les fa assemblar-se, pot ser la llunyania de tot plegat, de una nostre realitat tan diferent…

Nota: Hem tingut un problema amb la memòria i aquestes són les poques fotos que hem pogut recuperar

Per aquí diuen que en aquest país comença el temps, doncs són els primers en veure la sortida del sol. Deu ser per que comencen el dia abans que ningú que s’ho prenen tot amb calma. Aquí ningú córre per res i la preocupació no està en el seu vocabulari. Tampoc sembla el país dels més emprenedors, deixen els negocis pels altres ( deu ser per alló de negoci = no oci, que diu el Manel), i viuen de la beneficència de la China, el Japó, Nova Zelanda i Australia i algú altre, sense cap vergonya. També es vanaglorien de no haver estat mai colonitzats, no obstant , si que han estat cristianitzats i en això si que són seguidors fervents. El diumenge és veritablement el dia d’anar a l’església i estar en família. No hi cap mena de servei obert, no es practiquen esports ni tan sols es poden banyar a la platja. Per anar a l’església s’arreglen amb els seus millors vestits, i s’entreguen als cants amb dedicació casi professional, per això des de ben petits tenen la devoció d’assajar periòdicament, i ho fan realment bé, i és un gust escoltar-los.

Aquest dies els passem entre el port de Nuku’alofa i el fondeig de l’illa Paingamotu. El temps no convida a banyar-se i fer snorkel , dons fa bastant vent i el mar està picat. A Nuku’alofa aprofitem per anar a comprar i aprovisionar-nos pels dies que passarem a Tonga, encara que tampoc és cap meravella, al menys hi ha el mercat de Talamahu amb forces verdures i plàtans, per la part proteica ens hem de conformar amb ous i salsitxes, sort que durant la travessa vam pescar força i a més a Minerva ens vam inflar de llagostes.

A pesar de ser la capital del Regne, Nuku’alofa té un aspecte endormiscat, els edificis més grans són gaire bé les esglésies, tret del Palau Reial, el consolat Xinés i algun altre. Els bars i restaurants estan poc freqüentats i majorment per “palangis”, que tampoc no es veuen gaires, doncs la majoria deuen estar en els “resorts”, suposem. Sembla ser que abans dels disturbis del 2006, hi havia un cinema, però no s’ha tornat a reconstruir i tampoc els hi preocupa…

Sembla que avui s’acaben els vents del nord i comencem a bufar vents de l’est fluixets, si es confirma, el Badoc posarà rumb nord cap a Ha’apai. Veurem una altre cara del país…

Tal com teníem previst, hem parat a Minerva, a la del sud en comptes de la del nord per aprofitar a entrar-hi de dia. Ingenus de nosaltres pensàvem que estaríem sols, doncs tothom amb qui parlàvem anava cap a Fiji, i és així, però alguns igualment es desvien per parar uns dies aquí. El tema és que vam trobar 5 vaixells, i una festa muntada a base de llagosta!!! L’Alfredo i l’Alicia del “On verra” n’havien pescat sis i les van sortejar entre els vaixells. El joc consistia en que cada vaixell la cuinés com vulgues i ens retrobàvem per compartir-les al sopar. Nosaltres la vam fer a la badalonina, (al estil de l’avi Ma), ja coneguda especialitat del nostre capità : . Així doncs és en el que es va convertir la nostre tan desitjada migdiada després de 6 dies de travessa!! Però de fet no estàvem molt cansats doncs l’endemà a les set del matí (marea baixa) estàvem anant a pescar llagostes a la plataforma de l’atol !!!! Que és espectacular, però s’ha de dir que les llagostes també es troben fàcilment sota petites pedres de coral, i és menys perillós. Així que dia si dia també pots menjar-ne!!! També recordarem la nostre estada aquí per la nit del lloro. I és que ja casi no ho recordàvem però estem amb la famosa àrea de convergència. Durant la nit hem patit una tempesta elèctrica amb uns llamps que en esclatar omplien l’atol de blau celeste com si fos de dia, vent de més de 40 nusos empenyen cap els esculls i les corresponent onades, tot això sense previ avís, vol dir que no teníem res recollit i el dingui amb el motor a l’aigua… Tot plegat ens ha fet patir, però l’ancorà estava ben agafada i no ens mogut gens, ni hem tingut cap desfeta. Ara ens toca aprofitar el moment i seguir camí cap a Tonga, primera escala Nukualofa…