Bé, ja ens hem decidit ! Hem sortit de l’estat de letargia estival i ens estem marinant per la costa est al nord de Whangarei. Vam sortir de la marina amb la marea alta i riu avall, al arribar a mar obert vam trobar vent d’oest però mar de l’est. A la primera fonda ens van servir una ballaruga no apte pel descans, així que vam sortir amb vent de morro per buscar millor posada. A la “Bay of Island” cap problema ! N’està ple! Hi ha desenes de racons ben protegits de vents i onades. A més de caminades fàcils que et porten a perfectes vistes panoràmiques que et donen idea de la enorme grandària de la badia. N’hi ha però que pertanyen a particulars i en principi, com a terreny privat, no està permès desembarcar. Encara i així a “Te Puna inlet” vam desembarcar en una platja que semblava salvatge, vam trobar unes escales que pujaven per entre mig de un bosc humit i a la cima ens vam trobar un jardí espectacular amb escultures modernes, no vam gosar anar més enllà…

• 

• 

• 

Vam passar per Russell, l’antiga capital, convertida avui en un lloc tranquil i plàcid , amb un parell de carrers, la primera Església Anglicana i la primera Missió Catòlica del Bisbe Pompallier. Aquesta última molt interessant doncs s’editaven llibres en maori (exclusivament). Això era quan Russell era un port important de comerç entre maoris i estrangers de tot arreu. Després va venir el Tractat de Waitangi i tot va canviar….

• 

• 

• 

Passejant camí de la platja, vam veure al terra en un costat de la carretera un cartell escrit a ma, “avocados, 50 c”, umm vam pensar, anem a comprar ne, vam entrar a la casa més propera, tot estava obert, una pila de sabates a l’entrada com és costum en aquest país, però no apareixia ningú…, ho vam deixar per la tornada…; tot tornant vam veure algú a través de la finestra i vam anar corren, jajaja, no havien vist que els avocats estaven en un contenidor que pensàvem que només servia per aguantar el cartell; a dins a més, hi havia una capseta on els compradors deixaven els diners. No calia anar a emprenyar el propietari! Però nosaltres no estem habituats a aquestes mostres de confiança!

• 

• 

• 

En aquests moments ens estem a Opua, hi vam arribar per conèixer en Bob McDavitt, el “guru” de les prediccions del temps, que feia una conferencia al club. Ara ja estem impacientes per sortir i sembla que encara haurem d’esperar uns dies… “ce la vie”. Pot ser anirem a voltar uns dies més per la “Bay of Islands”…

El camí de tornada al Badoc el vam fer per la costa est tal com ens havia recomanat en Kevin, més lent però molt més interessant. Carreteres estretes, amb corbes i recorbes seguint la gorga d’un riu,amunt i a avall per passar la serralada i de cop et trobes en el pont ferroviari més alt Australasia, (97m) o, una immensa vall amb ovelles i més ovelles !

• 

• 

• 

Vam passar per Napier, la ciutat que després del terrible terratrèmol del 1931, va ser reconstruïda en el estil de moda en aquell moment, l’art déco i avui es conserven en molt bon estat una pila d’edificis de l’època, el que s’ha convertit en un reclam turístic. Vam dormir al hostel d’una japonesa a la plat ja després de Opotika, però no vam se prou valents per banyar-nos, ho vam fer un dies després al llac de Rotorua , … a les aigües termals!!

• 

• 

• 

A Whakatane mentre esperàvem el “fish&chip” , vam entrar a un al Marae Mataatua, aquest és especialment turístic, de fet a recorregut mig món en varies exposicions i ara, després de múltiples rogatives, “la corona” la retornat al seu lloc d’origen. Ara els locals l’utilitzen com atracció turística.

Va ser en aquest Marae que ens vam assabentar que el cap de setmana hi havia una trobada de grups de cant i dansa maori, el Tuhoe Ahurei, ens van dir el nom del poble, Ruatoki. Com que aquest poble no sortia ni a la guia ni al mapa que portàvem, se’ns va ocórrer preguntar a l’oficina de turisme, cal dir, que en aquest país hi ha oficines de turisme a tots els racons amb molt bona informació gràfica i gent ben preparada i generalment amables. Fet el incís, a la oficina de Whakatane també vam ser molt amables, ens van dir com arribar al poblet, però no tenien cap informació sobre la trobada, van estar buscant per internet i no van trobar res, estrany, no?

• 

• 

• 

Bé, un com que ens vam assabentar on era Ruatoki , tan sols a uns 20 km, vam anar cap allà. A la taquilla ens van preguntar, que fèiem allà i si és que ens havíem perdut…, està clar que no esperaven ni kiwis ni turistes. Ens van explicar que aquell dia no més actuaven els grups infantils, ens van deixar passar per mirar i van decidir que era millor pagar l’entrada per l’endemà. L’endemà ens van rebre amb un somriure estranyats però contents, no s’ho devien creure que tornaríem! Així que vam passar un bon dia mirant i escoltant “haka” darrera “haka” amb “grunyits” i “tretes de llegua”, semblen realment enfadats!!!

• 

• 

• 

Per fi vam arribar a Auckland, la capital de la vela! Per uns quants dolars pots navegar unes hores en un dels vaixells guanyadors de alguna copa Amèrica! Visitem el Museu Marítim amb una de les sales dedicades al genial Sir Peter Blake. Molt interessant!

Quedem esparverats amb els gratacels, de més de 30 pisos, en un país amb tal quantitat de terratrèmols!

• 

• 

• 

Per tancar el viatge ens passem pel interesantíssim museu del Kaori i per rematar visitem els kaoris més ancians (entre 1.200 i 2.000 anys), el Tane Mahuta, “el Senyor del bosc” i el Te Matua Ngahere, el Pare del bosc”, entre 1000 i 2000 anys. Són venerables i fan respecte! A veure si trobeu en Francesc a la foto!!!

Dos dies vam estar a Omarama, esperant que millorés el temps per anar al Aoraki National Park. Igualment però en el Mont Cook, no vam tenir prou sort. El dia que hi vam pujar tot i que feia sol, els núvol que hi havien al voltant del pic de 3754 m, no ens van deixar gaudir de la vista. Després de tornar de la caminada vam estar prenent un cafè al famós Hotel Hermitage , des de on hi ha una vista esplèndida del Cook però rés de rés, els núvols no es vam moure. De totes maneres la vista de les valls i les glaceres Tasman, Mueller i Hooker , el llac Pukaki de estranyes aigües turqueses és fantàstica i bé que val la pena l’excursió.

• 

• 

• 

Christchurch ens va fer molta pena en veure el estat de la ciutat, degut al terratrèmol del 2011. La majoria dels carrers del centre estan tancats, doncs encara molts edificis estan pendents d’enderrocament o rehabilitació, la catedral està sent de-construida per tornar-la a construir amb noves tecnologies que la faran més resistent als moviments sísmics, en tenen per uns 20 anys. Re-start és una part del centre que ha reobert amb botigues, restaurants, exposicions i la biblioteca pública. Són bastant curiosos el edificis construïts a base de contenidors marins.

• 

• 

• 

Per celebrar el diumenge ens vam regalar una visita per les vinyes de Marlborough . Vam fer un tast de sauvignon blanc , riesling , pinot gris, gewurztraminer, pinot noir i per acabar un sparkling cuveé. Després el dinar i un parell de cafès abans de tornar a agafar el volant. La carretera cap a Nelson és estreta i sinuosa…, la ciutat és molt més gran del que ens havíem imaginat, i amb una imatge més moderna de les visitades fins ara tret de Christchurch i Wellington

• 

• 

• 

A Waikapa prop de Picton férem el nostre particular acomiadament de l’illa sud tornant al mateix allotjament en el que havíem fet la primera nit, ens va agradà la vista al mar i la moderna BBQ.

• 

• 

• 

Ahir després de una passejada per Wellington, vam sopar amb la Pilar i en Kevin. Ens van convidar a la seva preciosa casa de fusta amb vistes a la badia de Karehana. La Pilar és una geòloga madrilenya coneguda d’en Pere, casada amb un kiwi, en Kevin. Durant més de quatre hores van estar responent a les nostres preguntes curioses sobre el seu país, quina paciència ! En un moment donat la Pilar ens va treure el llibre que esta punt de començar a llegir, poc que us imagineu el títol…, “ What’s up with Catalonia? “. Evidentment això també va donar conversa…, ella entén molt bé les inquietuds dels catalans, no ens va quedar clar si en Kevin ho entenia tant. Cal tenir en compte que la historia dels auto-anomenats kiwis s’inicia cap a mitjans del segle XIX i des de llavors per uns motius o altres les migracions han sigut constants, llavors les barreges són continues i les arrels poc profundes.

• 

• 

• 

El tema dels maoris ens sembla que és un mon a part del que no hem aconseguit treure gaires conclusions.

Ara fa unes dos setmanes que comptem kilòmetres i no milles. En portem ja més de 3.000!!! Us podeu fer la idea de que hem vist, molts, molts paisatges, molt variats i bonics. Nova Zelanda és el segon país del món amb més Parc Naturals. Queda altament justificat que en Peter Jackson rodés aquí la Trilogia del Senyor dels Anells. Però de fet aquesta exuberància de paisatges és força coneguda i si bé ens ha meravellat, no ens ha sorprès.

• 

• 

• 

Hi ha algunes coses que si ens han cridat l’atenció, com la xarxa de carreteres. És dona el cas de que en molts trams de les carreteres estatals el ponts tenen únicament un carril i ho gestionen donant preferència a un dels dos sentits de marxa. Al principi ens va semblar una mica tercermundista i ara que sabem que la quantitat de pont és força important, entenem que el pressupost seria desorbitat, i a la pràctica innecessari, doncs de fet mai hem hagut de fer cua!!!

L’altre és la quantitat enorme de gent que viatja en Motorhome. N’hi ha de les construïdes per un mateix a partir d’un autobús o una furgoneta i n’ha de les construïdes per empreses especialitzades, d’aquestes n’hi ha un gran quantitat de lloguer i encara que no és una opció gaire econòmica entenem que pel tipus de turista que ve a Nova Zelanda, molt motivat per la natura i el paisatge, es molt adequat.

També hem trobat molt viatgers en bicicleta i això costa d’entendre. L’esforç que requereix és enorme degut a que és un país molt muntanyós, a més alguns trams de carretera són bastant estrets i plens de corbes i encara que el transit és baix no deixa de ser bastant perillós!

• 

• 

• 

Com que ja estem a finals de l’estiu vam voler anar cap el sud, fred, lo abans possible amb l’idea de deixar la part nord pel final. Hores d’ara hem vist molt camp i poca ciutat, així que pel moment l’ imatge que tenim del kiwi és el típic granger amb els seus “gumboots” i de maoris en l’illa del sud pràcticament no n’hem vist cap. Però s’ha de dir que molts dels panels informatius, donen molta informació sobre les llegendes maoris i també en maori que és llengua oficial junt amb l’anglès. Pot ser que la població maori, que de fet és no més un 15% estigui més establerta a la costa est que encara no hem recorregut o a l’illa nord.

Per baixar de Whangarei fins A Wellington vam passar per enormes extensions de prats on pasturen bens i vaques. No havíem vist mai res igual!!! Els prats estàvem molt groguencs doncs ha sigut un estiu molt sec i sembla que els grangers estan força preocupats. Pensem que no deu passar sovint perquè tenint tants llacs, bé podrien tenir algun sistema de regadiu.

• 

• 

• 

Vam passar bordejant el Llac “Taupo” tan gran com Singapur, amb una oferta d’activitats aclaparadora, des de tranquils creuers de passeig o pesca pel llac, excursions en kayacs, als més emocionants raftings i jetboats, o paracaidisme i bungy jumping pels necessitats de descarregues de adrenalina!!!! Nosaltres ens vam limitar a pujar en telecadira al volcà Ruapehu, del parc natural de Tongarino, caminant fins a la part més alta permesa a on el vent ja no ens deixava avançar i baixar corrents pel costat de la tartera com a criatures , i després banyar-nos en les aigües termals per deixar la pols del camí.

Vam passar per Wellington, ràpidament per agafar el ferry que ens portaria a l’illa sud. El poc que vam veure ens va agradar i vam pensar que de tornada ens agradaria passar uns quants dies. Ens va semblar que podia ser interessant culturalment.

• 

• 

• 

L’arribada al nord de l’illa sud ens va sorprendre amb una temperatura ideal, curiosament més càlida que Wellington. Vam recórrer un tros dels fiords Queen Charlotte i Keweparu, i vam pensar que ens hagués agradat fer-ho amb el Badoc… Vam dormir a Waikawa, amb vistes a la petita badia a on fondejen alguns vaixells.

La nostre ruta va seguir per la costa oest, per la carretera 6, la del Mar de Tasmània, a on si que tenim clar que no hi anirem a navegar amb el Badoc! El nostre objectiu era arribar a les glaceres Franz Josef i Fox, mentre coneixíem l’agrest i deshabitada costa dels buscadors d’or.

Primer vam passar per les immenses extensions de vinyes de Blenheim, on les bodegues s’han especialitzat en el savignon blanc, pel nostre gust un pel massa dolç. Per arribar a la costa est vam agafar la carretera de la gorja del Buller, vam parar a dinar a on hi ha el pont penjant més llarg de Nova Zelanda, incloent-hi una “tirolina”, (està clar que els hi agrada el risc). Per nosaltres el risc va ser conèixer les “sandflies”, ho vam estar patint més d’una setmana i els primers dies ens va costar dormir!

• 

• 

• 

Una de les nits vam dormir en el poble de Ross, on al 1907 es va trobar la pepita d’or més gran del país, de 2,7 kg!!! Ara no més hi viuen unes 200 persones però encara hi ha una mina d’or. Ens vam allotjar en el històric Empire Hotel i si ens haguessin dit que estàvem en el rodatge d’una pel•lícula de l’oest dels bons temps, ens ho haguéssim cregut !! Al vespre el pub de l’hotel amb el seu elegant estil rústic, va estar animadíssim i les cerveses corrien en gerres de litre pels taulells.

Una mica abans de Franz Josef es troba Whataroa on una colònia de garses reials fa cada any el seu anidament, malauradament ja estàvem fora d’època però varem fer un passeig pel riu i el bosc tropical molt maco. No gaire lluny, des de Okarito vam poder contemplar la serralada del Alps amb els pics nevats, el Cook, el Tasman…

• 

• 

• 

I per fi vam arribar a les glaceres, primer a la Franz Josef i al dia següent la Fox, inclòs vam fer una excursió pel gel amb grampons i tot. Vam tenir uns dies espectaculars de sol i bon temps. Hem de dir amb tots els respectes que la sensació va ser ben diferent a la experimentada a la Patagònia, segurament influeix la quantitat de gent i els helicòpters sobrevolant la zona, però el record dels colors, la proximitat i la grandiositat de les glaceres caient al mar ens va colpir bastant més. S’havia de dir…

Sortint de Fox, la carretera de corbes segueix la costa de penya-segats i formacions rocoses, amb enormes pins blancs, Kahikatea, modelats pel vent en formes molt artístiques. Després de passar pels llacs Wanaka i Hawea, i del espectacular pas de Crown s’arriba al llac Wakatipu on s’alberga la mítica Queenstown, envoltada pel llac i les muntanyes però també inundada de turistes de tot el món!

• 

• 

• 

Ara tocava anar pel nostre següent objectiu, Fiorland National Park! Enfilem carretera cap a Te Anau, primera part bordejant el llac Wakatipu, després immensos prats on pasturen ovelles i vaques, aquí comencem a veure les típiques màquines de regar tipus dutxa però molt més llargues que les que es veuen pel nostre país. Passem de Te Anau i ens allotgem a Manapouri doncs tenim intenció de fer l’excursió al Doubtful Sound que surt d’allà. No més arribar fem la reserva pel cap de dos dies. Dediquem tot un dia a fer el recorregut al Milford Sound, hi ha mil possibilitats de caminades pel bosc, per veure salts d’aigua, llacs, etc…, Per arribar a Milford en segona collada es passa un túnel estret i llarg, a la sortida tens la magnifica vista del fiord Milford encastat en els pics més alts del Parc, s’han de fer encara uns 20km de baixada en corbes per arribar a l’alçada del mar, llavors la vista cap al mar de Tasmania és impressionat. El fiord és tan gran i les muntanyes tan altes que es perd la dimensió de tot plegat, és quan passes arran de la roca i mires amunt en vertical cap el Pic Mitre (1683m) quan te n’adones. De totes maneres era un dia ennuvolat i es els pics es veien no més estones.

• 

• 

• 

Pitjor sort vam tenir a l’excursió al Doubt Sound, era un dia núvol quan vam travessar el llac Manapouri, vam visitar la central elèctrica, soterrada a 176 m per sota del nivell del llac !! Vam reprendre el camí i no més passar la collada va començar a ploure i no va parar fins que van tornar a passar en sentit contrari. A Manapouri poble, vam saber, no va caure una gota. El resultat va ser que vam recórrer el fiord envoltats de pluja i boira i no vam veure ni un sol pic de les muntanyes però en contrapartida vam conèixer el fiord en el seu estat més habitual, amb uns salts d’aigua realment espectaculars, de fins a 700 m, al passar pel bosc la imatge dels arbres retallada en la boira feia un joc de llums i ombres preciós i tot plegat una sensació una mica fantasmagòrica i mística ho envaïa tot!

Ara comencem el camí de tornada, volem passar pel Aoraki National Park , però la previsió del temps no és bona, veurem si podem veure el cim del Mont Cook…

Gaire bé tot està acabat i en breu podrem posar el Badoc a l’aigua, la nova capota ha quedat molt bé, quedem més protegits i guanyem mobilitat al haver tret el bimini. La “juppette” ha quedat molt integrada en la línia del vaixell i ara no més queda pintar el antilliscant de la banyera que faran mentre ens anem de passeig… Així és, ja hem llogat un cotxe i ens anirem carretera i manta cap el sud, a veure els paisatges meravellosos dels que tothom parla.

Aquí unes fotos per que veieu l’avanç…

• 

• 

•