Makemo

Publicat el

Makemo és un atol encara més gran que Amanu. El pas d’entrada també és més ample i menys complicat. En el petit poble hi ha un moll per embarcacions grans i en bones condicions. Allà vam trobar el “Lady of the Lowlands”, el Hans, la Maria i una parella d’amics seus que ja portaven aquí unes quantes setmanes i ràpidament ens van informar de tot. Nosaltres els vam posar al dia de les últimes noticies dels coneguts comuns.

Ens sorprenem que aquest poble tan petit té un supermercat ” de veritat”, des de Xile continental, les botigues de queviures que hem trobat són com les de fa 40 anys a casa nostre, amb un taulell on et despatxen les coses tal com les vas demanant. En aquest a més de ser tot nou amb vitrines refrigerades i congeladors amb porta tancada transparent, fan uns croissants de xocolata tan bons com els autèntics francesos!! També vam trobar tomàquets, melons, i mangos!

Les dimensions de l’atol són tan grans que per anar d’un fondeig a un altre tu has de pensar dues vegades per que les distancies són importants i el temps és limitat. El problema és que dins de la llacuna, has de navegar amb el sol per darrera per veure els coralls. Es navega sobre un fons de 20 – 25 metres de profunditat i de cop et trobes amb una “patata” que surt a ran de superfície, això obliga a que sempre a d’anar algú a la proa controlant.

Vam estar uns dies a l’extrem més del est, a una banda hi ha illes amb cocoters, a l’altre no més l’escull que fa de barrera i frena les onades. A la banda dels cocoters ens vam trobar gent que treballa amb la copra, alguns van i venen segons la temporada, però l’Hubert està instal·lat definitivament, te el seu territori cuidat com un jardí, tot decorat amb petxines i fins i tot llaços a les palmeres , és singular…

Vam tenir amb ells una experiència única…, l’Hubert i en Cocó ens van convidar i també als del Lady of the Lowlands a anar a pescar a l’escull per la banda de l’oceà quan hi havia lluna plena i a la marea baixa. Pesquen amb unes simples canyes fetes amb una branca més ho menys recte i fan servir d’esquer una pota de cranc. La tàctica es anar caminant sobre els esculls que queden més o menys al descobert a la marea baixa, amb molt de compta de no caure per una esquerda, i es va tirant la canya en els forats grossos que són com cavernes que han format els coralls. No se sap la profunditat d’aquestes cavernes però alguns peixos són grossos! Les onades petant allà mateix es colen per entremig dels coralls de manera que el nivell de l’aigua puja i baixa mullant més o menys les cames però on fa mes impressió és en els forats perquè es veu baixar molt més. Tot això vist amb la llum de la lluna, el rugir de les onades i el gargotegi de l’aigua fem camí pels coralls, afegit i el fresar de la pesca, als del Badoc ens crea una atmosfera un tant inquietant, lluny de la contemplació de les platges de palmeres i les banyades tranquil·les a ple sol.

Després camí del oest vam fer nit al poble amb la intenció de sortir d’hora cap el nou fondeig, no va ser així doncs l’àncora es va enrocar i la vam tenir que separar de la cadena. Sort que portem un equip petit d’immersió i finalment la vam poder recuperar. De totes maneres vam tenir temps d’arribar al fondeig de l’oest, on la protecció la dona una barrera de coralls que està plena de peixos. En Francesc està agafant força experiència amb el fusell i cada dia mengem peix, per dinar i per sopar! Quan a Barcelona haguem d’anar al mercat de l’Estel a comprar, ens esgarrifarem !!

Rumb cap a Makemo

Publicat el

Hem tingut uns dies molt plàcids a Amanu, sol, aigua cristallina i cocos a dojo. En aquest atol no hi problema de “ciguatera” (un microorganisme present en els coralls morts que fa que les peixos esdevinguin tòxics) i hem fet els primers “pinitos” en la pesca submarina. Mica en mica anem tolerant la presencia del taurons, però encara ens fan por! El primer dia va ser un peix petitet, com era el primer vam estar molt emocionats i però corrents vam pujar a la barca per por dels taurons. El segon dia va ser un peixet encara més petit que el primer, però un cop que es pesca i el taurons comencen a ensumar no valent segons intents… El cas és que abans de caure aquest petit, en Francesc se les havia tingut amb una mena de mero, el mero se li va escapolir varies vegades i quan el tenia acorralat se’l mirava de front i en Francesc quedava aturat… Jo crec que aquella nit no va dormir pensant amb el mero desafiant… Al matí ben d’hora “sant tornem-hi” cap el escull. El mero no va tenir salvació!!! Umm… que va estar bo, fet a la donostiarra i amb l’última ampolla de vi que ens quedava i per postres melmelada de papaia, va ser una festa!

Vam fer una incursió de poques hores al petit poble, vam veure uns pescadors netejant peix i ens vam sorprendre la varietat de colors dels peixos, especialment els turqueses, és clar que els havíem vist a l’aigua però no ens fèiem a l’idea que què poguessin anar a la paella! A la “épicerie” ja no els hi quedaven cerveses, però imprevisiblement tenien xocolata negra!

Al tornar al fondeig vam trobar un altre vaixell, era el “Utopie”, la Noëlle i en Patrick, ja portem cinc anys donen voltes per la Polinèsia, vam fer intercanvi, ells ens van donar pomelos i nosaltres, plàtans i melmelades!

Com ja comença a ser habitual, ens haguéssim quedat més dies…, però el temps passa i hem d’anar fent via…

Amanu

Publicat el

Hem tingut la nostra primera experiència de estar en un atol. És l’atol Amanu del arxipèlag de les Tuamotus. La franja de terra és poc ample, al voltant de 500 metres, tot ple de cocoters, la corona el·líptica fa 6 x 18 milles. És una de les llacunes grans. No més hi ha un passatge d’entrada i s’ha d’esperar la marea entrant per que la corrent sigui menys desfavorable. Vam arribar al voltant del migdia, teòricament en el millor moment i vam tenir fins 4 nusos de corrent en contra!

Feia bastant calor i mentre recorríem la llacuna buscant en Sam del Suvretta, que sabíem que hi era, miràvem l’aigua fixament per no topar amb cap corall, l’aigua és cristallina i es veu perfectament el fons fins a 10 metres, i mentre avançàvem, pensàvem i somiàvem, quina banyada que ens “fotarem” !!!

Vam veure Suvretta, i vam trobar a prop un tros amb sorra per tirar l’àncora. El merescut descans després de 4 dies de navegació, havia arribat!

Però el bany es va quedar en el somni…

Ei! mira allò marró, és una tortuga, molt gran? No, no, és més allargat, ei mira que s’apropa! Ei, són dos…, Merda! Són taurons! I per allà en ve un altre! Es van estar tota la tarda entretinguts al voltant del Badoc!

A banda d’això, vam tenir una travessa força tranquil·la. Vam sortir més tard del previst, perquè quan en Francesc tornava de comprar el pa, es vam trobar l’Hervé i la Valérie i ens vam convidar a dinar l’endemà. No va poder dir que no… I va valdre la pena, va estar molt bé, es van posar tots guapos i la taula adornada amb orquídies, i el menjar boníssim, i tanta quantitat que encara ens va arribar per sopar! També ens volien donar plàtans però vam dir que no, doncs en Leo ja ens havia donat molts, vam acceptar però, els avocats que són excepcionals!

Passada la primera nit ens vam quedar sense vent, i ens vam acollonir una mica de pensar en tot el que ens quedava, però al vespre ens va entrar vent no gaire fort del est, que s’ha mantingut, i amb l’espinàquer hem fet bastant via.

També vam tenir sort i vam pescar un “wahoo”, que és un peix llarg i prim de carn blanca. Com era bastant gran, més de un metre de llarg, vam fer conserves, així que hem estat entretinguts. També vam haver de fer melmelada docs les papaies se’ns vam madurar de cop i no donàvem a l’abast. I és que el Leo es va passar amb l’aprovisionament! Ens va donar una branca sencera de plàtans, unes papaies enormes, pomelos, taronges, carabasses i el que es més excepcional, tenim en compte on som, unes bledes!!! Sa mare encara hi va afegir un pot de melmelada de guaiaba! Tots plegats són una gent increïbles! ( Ja sé que em repeteixo, Manel, aixeca els braços

A Amanu encara no hem visitat el poble, dons estem en el costat oposat, que és on tenim més bon recer. Així que no sabem com són la gent per aquí…, hi anirem en un parell de dies, de moment estem molt còmodes aquí ( a pesar de la escorta…, les tortugues ninjes, que no ens deixen ni a sol ni a ombra!).

Rikitea

Publicat el

Demà finalment salparem rumb a les Tuamotus, el pronòstic no és per tirar coets però és hora de reprendre el camí, no fos que ens sortissin arrels aquí, i la temptació de quedar-nos hi…

Creiem que mai no oblidarem la gent i l’acollida que aquí hem rebut!

Tenim una llarga llista de persones a recordar:

Començant pel Jean Jacques del veler Belladona, que estant fent els preparatius per marxar encara va tenir temps per fer-nos una descripció dels indrets més interessants de l’arxipèlag…

El Tepano i l’Eleinne que ens van rebre amb els braços oberts. El Tepano ens va ensenyar on trobar els“sept doigts” i com menjar-los i també vam anar a pesca amb la seva barca. Va ser un dia de bastant vent i onades, de sol i pluja, no vam tenir sort forà de la llacuna, però vam veure uns arcs de San Martí esplèndids. Vam esmorzar en una illa deserta, després de un petit suplici per desembarcar descalços i haver de passar les pedres de corall, ? i al retorn a port, quan ja no ens quedava cap esperança vam pescar 7 bonítols petits!

El Jean Pierre, el mecànic que ens va ajudar a arreglar el motor del dingui. Després de veure la impossibilitat de rebre un recanvi des de Papeete amb un temps prudencial, va decidir reconstruir la peça amb soldadura i a base de llima …

El Leo que ens ha cobert una vegada més de fruites i vegetals pel viatge…

L’alcaldessa que cada vegada que ens veu es preocupa per la nostre estadia…

En Jon i la seva dona que van tenir l’amabilitat d’ensenyar-nos tot el procés del cultiu de perles…

La Sandrine que va tenir la paciència per resoldre les nostres dubtes amb l’elecció de les perles…

En Fritz que sempre ens rep amb una gran somriure i ens facilita anar més nets i possibilita poder publicar aquestes cròniques…

A Taravai, l’Hervé i la Valérie, dels que ja varem parlar en la crònica anterior i no trobem paraules per descriure el seu esperit orgullós de la seva opció de vida que trobem força esperançador pel futur del nostre mon i que esperem que la mantinguin!

Per últim els darrers dies hem estat ancorats a Agakauitai, allà viuen l’Edouard i la Denise. La Denise fa amb les petxines collars i altres coses espectaculars. Viuen amb la seva neta Tevaite de menys de dos anys, que persegueix els ànecs, agafa els porcs per la cua i corre descalça per entremig dels matolls sense por a res. En Karl del Shambala va comprar un ànec i quan l’Edouard el va decapitar, la Tevaite no va tenir cap problema per agafar el cap amb la seva maneta i donar lo al “patito” els seu gos.

A la badia ens havíem ajuntat quatre vaixells, el Shambala, el Najade, i el Mietke i el Badoc. El Karl del Shambala va proposar de compartir un porquet. Li volíem comprar a l’Edouard però els seus estan destinats a la reproducció i no els podia vendre. Però ràpidament es va oferir a acompanyar-nos a comprar-lo, matar-lo i fer-lo al seu terreny en un forn polinesià. I això vam fer! Vam començar a les 7 del matí. Primer de tot es prepara el foc en un forat a terra, sobre el foc es posen unes pedres que són les que escalfaren el forn. Vam haver de tapar-lo amb una planxa ondulada perquè el dia estava plujós. Mentre es feia el foc, un parell d’hores, la Denise ens donava ordres per preparar el farcit del porc, el pa de banana, embolicat en fulles de palmera i el “poe” una pasta a base de mandioca i plàtan o carabassa que desprès es menja amb llet de coco, que l’Edouard anava preparant per una altre costat.

Quan el foc va estar al punt, vam col•locar a sobre les pedres, el porc farcit, el pa, i el “poe”. Tot ben tapat amb fulles de palmera i després amb un sac i a sobre la sorra de la platja del costat cobrint-ho tot completament. Ara s’havia d’esperar 3 hores. Es a dir una mica de descans fins les 12h.

Com que de fet no parava de ploure finalment vam acaba menjant a l’interior de casa seva.

La Denise i l’Edouard van assumir una feinada increïble per acontentar set individus que vam arribar en vaixell, i que no coneixien de res. I simplement van quedar contents amb que deixéssim el nostres comentaris en el seu llibre de visites!

Després de tot ja marxarem demà, amb una mica de nostàlgia, però també amb ganes de tornar a navegar, sentir novament el vent a la cara, les veles inflades, les onades que sovint ens emprenyen però també ens acompanyen els somnis, i com no les maleides guàrdies de nit!!!

Rikitea

Publicat el

Hem passat els últims dies a Taravai, per nosaltres a sigut una experiència inoblidable!

No més desembarcar a l’illa vam quedar impressionats per jardí que envolta l’església, les flors i la gespa tallada, tot net i polit. Vam prendre un carrer “verd”, literalment, perquè el terra és de herba tallada i a les voreres hi ha alineats tot tipus de flors i arbres.

Vam recórrer uns quants metres i al poc ens va sortir l’Hervé amb el seu fillet l’Ariki en braços per donar-nos la benvinguda i ens convidà a entra a casa seva. Al seu jardí ens esperava la seva dona la Valérie, amb el fill gran, l’Alan. Ens vam oferir un cafè a la vora del mar, i el vam acceptà gustosos. Era una tarda calma i solejada, al davant nostre teníem la platgeta de sorra blanca on veiem saltar els peixos. L’illa Akamaru queda a l’horitzó, i quan es va anar fent el vespre, vam gaudir dels colors de les ombres i els núvols que anaven  canviant alternativament de turquesa a rosat. A l’ambient hi havia un no sé què, que convidava a badocar i mandrejar…

Vam tornar al Badoc totalment embriagats. Des de la banyera vam contemplar la sortida de la lluna, era plena, rodona, enorme, i molt groga, semblava  la sortida del sol!

L’endemà vam sortim a pescar amb fusell amb l’Hervé, just als coralls de davant de casa seva. Ens sorprengué la abundància de peixos, gran i petits i algun que altre tauró!, però els peixos que  l’Hervé ens havia recomanat, són molt ràpids i no es deixen atrapar fàcilment! A la tornada ens menjàrem el resultat de la “seva” pesca tots plegats, uns peixos exquisits (ume – tara, peix cirurgià) a la brasa amb llet de coco… , al jardí gaudint del sol i del mar. Pensem que si el paradís existeix deu ser així!!

L’electricitat l’obtenen del sol i l’aigua de la pluja, collen les fruites naturals de l’illa i cultiven els seus propis vegetals que en part venen a l’illa gran, tenen gallines i pollets i un porc.

Quan vam marxar ens van omplir el bot de plàtans, avocats, patates dolces i mandioca!

Ll’Hervé i la Valérie, ens han deixats bocabadats pel seu tracte, i envejosos del seu estil de viure amb la pau i la natura.

Estem pensant que hem de començar a marxar o si no ens quedarem aquí per sempre!

Comencem doncs a mirar el fitxers ugrips…