Els llocs com les persones no es coneixen en dos dies, es necessita bastant més de temps per aprofundir mínimament. Després de més de tres setmanes, veig que vaig  explicar unes quantes mitges veritats en la primera crònica …, quan deia que “no hi han restaurants, ni hotels, ni bars”, sorry  .

El cas és que hi ha com a mínim un parell de pensions, encara que no en el mateix centre, hem vist algun grup de turistes en el embarcador a punt d’anar d’excursió, i al vespre en un parell de llocs que donen menjars i fins i tot hi ha una pizzeria que obre els caps de setmana, però en essència la realitat no és pas tan diferent, continua essent un “petit village” on la gent és tremendament amable i generosa.

• 

• 

• 

També nosaltres vam pujar al monte Mokoto i vam veure les vistes impressionants i els mil colors de l’aigua del mar sobre els coralls. En aquell moment entrava un vaixell i també vam fer-li la foto, el vaixell es diu “Lacaraba” , va pertànyer a un espanyol, per això el nom, però ara és de una família de francesos, l’André, el petit dels fills aprofita els dies que està aquí per anar a l’escola, facilitats de la “francophonie “…

Tants dies que portem aquí…, encara no hem anat a veure les petites illes del voltant! Se’ns passen els dies volant i encara no hem anat a veure les altres illes del arxipèlag, Taravai, Akamaru, Aukena…, ara fa molt vent i alguns xàfecs i haurem d’esperar a que passin…

• 

• 

• 

Amb l’excusa de fer una parrillada a la platja  amb el Shambala per acomiadar a en Werner que marxava, vam tornar a Totegegie, i un cop més vam gaudir del espectacle dels coralls. Aquesta vegada si que vam veure taurons! Va ser des de terra i estaven a la banda de l’oceà… , després un cop submergits al aigua, bocabadats amb els peixos ni ens vam en recordar…

• 

• 

• 

També hem de dir que hem tingut alguns problemes que ens han pres el temps: en la primera setmana, ens va deixar de funcionar el motor fora bord del dingui. Se havia desgastat l’acoblament de l’entrada de marxa del motor a la hèlice. Com trobar un recanvi? Uff , amb sort a Papeete (Tahiti, 800 milles). No ha calgut, amb la ajuda del molts s’ha pogut refer la peça!  Ens ratifiquem en la amabilitat i generositat de aquestes gents. Temps recuperat! El segon problema va se fa pocs dies que quan anàvem a aixecar l’àncora amb intenció de fer una excursió de cap de setmana a alguna de les illes del voltant, el motor se’ns va parar de cop! Vam purgar, repassar fusibles, canviar filtres, sense cap èxit…, quan ja començàvem a  desesperar, en Frank del vaixell Resolute (alemany) que acabava d’arribar, i que és mecànic, ens va donar un cop de ma. Va començar demanant un tornavís i desprès una clau del 17 i en pocs minuts ho va engegar, ens vam quedar una mica boca badats. El que havia fet era purgar directament a l’entrada d’injectors, se suposa que això no cal en el motors moderns, però ja hem pres nota L. Temps recuperat! Vam tornar a sortir, però en quan el motor va començar a fer el tonto vam donar mitja  volta ràpidament. No ens feia cap gracia quedar-nos sense motor entremig dels corals. Ara, pel comportament teníem clar que era un problema de brutícia en un dels dipòsits de gasoil, que feia temps que no utilitzàvem. De aquesta manera tan imprevista, les expectatives  pel cap de setmana vam canviar radicalment. Les cabussades al mar i els passejos per la muntanya es van transformar en: buidada, desmuntada, netejada de dipòsits, i filtrat de tot el gasoil! Per sort alguns vaixells vam ben preparats i ens han deixats bomba i filtre pel gasoil i una “kaercher” per netejar el dipòsit, això ha fet la feina una mica més fàcil…

• 

• 

• 

Com ja varem anticipar, l’economia de les Gambiers es sustenta en un 80% en el cultiu de perles. Per aquest motiu vam estar interessats en visita una factoria, aquí les anomenen “fermes” (granges), perquè comencen fent la creixença de les ostres. Les ostres són endèmiques de l’arxipèlag, la closca és de color fosc. Quan ja tenen la mida adequada, se’ls hi fa una inserció  de una boleta rodona que dona la forma a la futura perla i un trosset del vel exterior de una ostra sacrificada per aquest ús,  que és el que provoca la formació de la perla per rebuig, doncs l’ostra com si fos un quist la cobreix de capes i capes de nacre. Després les ostres es tornen a ficar a l’aigua entre 18 i 22 mesos més per que facin la perla, el total del procés pot durar uns 5 anys! La característica d’aquestes perles és el color. Són fosques, amb tonalitats, grises, verdoses, blavoses, molt originals i úniques, de tant en tant també surten daurades i fins i tot blanques. John el patró de la granja que vam visitar va ser extraordinàriament amable, ens va ensenya tot el procés i va sacrificar unes quantes ostres al obrir-les completament per que poguéssim veure bé com es fa la inserció de la boleta i el trosset que provoca el rebuig. Després ho va fer segons el procés normal que es obrint lo just per que passin les eines. És una feina molt delicada, que requereix molta destresa i paciència.

• 

• 

• 

Tenim una anècdota curiosa que ens fa pensar, com de diferents són les cultures del mon.

Quan anàvem camí de la muntanya, vam passar per una casa molt maca, amb unes balconades enfocades directament al mar. Mentre la miràvem va sortir la mestressa i ens demanà insistentment que pugéssim a casa seva, finalment vam dir que entraríem a la tornada. De alguna manera ens vam quedar encuriosits, perquè no havíem entès que volia la bona dona. A la tornada anàvem fent supòsits, de que si ens regalaria “pamplemouses” o altre fruites, o potser que ens volgués vendre alguna artesania, o pot ser perles… Tot encuriosits vam trucar a la porta…, ens vam treure les botes plenes de fang (havia plogut) per no embrutar el terra immaculat i vam seguir la senyora fins a la sala d’estar. Ens va preguntar de quin país érem i quina llegua parlàvem…, però no importava, el manual, estava en tots els idiomes…, que?? Si és que la televisió no li funcionava i pensava que nosaltres llegint el manual li podríem arreglar!! Malauradament els enginyers, no fan miracles, i aquell aparell no rebia senyal, no vam ser capaços de sintonitzar-li el canal que volia ni cap altre, i tots plegats ens vam quedar una mica frustrats. La lectura que ens fem d’aquest fet, és que demanar ajudar a unes persones que passen per davant de casa encara que no les coneguis de res, és tan natural com regalar les fruites quan qualsevol les demana.

• 

• 

• 

Un dels monuments històrics de Rikitea és la catedral de Saint-Michel, finalitzada al 1841 per l’empenta del pare Laval amb les pedres del corall i les vides de bastants natius . Recientment ha estat rehabilitada i fa bastant goig. Diumenge vam sentir les campanes que tocàvem a missa, ens vam dir perquè no?, ens vam vestir de llarg i ens vam arribar. Va ser molt agradable, ens va trobar la mateixa gent de cada dia però vestida de diumenge. Les dones amb talons i flors a les orelles, tots elegantíssims i somrients, ens saluden i ens desitgen “bon dimanche”. Durant la missa que fan en bilingüe, francès i polinesi, els veiem entusiasmats i entregats als seus càntics, que essent bàsicament com els de casa nostre, ens semblen molt diferents degut al ritme i l’agudesa de les seves veus. A la sortida, es saluden uns als altres, es desitgen el millor i xino-xano s’encaminen cadascú a casa seva. No hi ha bar per fer el vermut, i tampoc està permès vendre alcohol els diumenges . Nosaltres comprem un peix cru amb llet de coco i també ens anem cap a “chez nous”…, al Badoc i ens fem un aperitiu de primera!

• 

• 

• 

Hem estat 3 dies ancorats davant de l’illa allargada formada sobre la mateixa barrera de coralls, que se anomena Totegegie. És molt estreta i llarga, molt feréstec per la banda exterior i amb moltes platgetes de sorra blanca a la banda que dona a la llacuna. Van tallar una part dels cocoters i van fer una pista d’aterratge. La resta és un bosc de una mena de pins invasors. Els pins els van plantar els legionaris per delimitar el camí i quan van marxar i ningú va prendre càrrec del lloc, els pins van envair l’illa. Els locals venen els diumenges a fer picnic a les platges. De fet no més hem vist una família, però en diversos indrets es veuen les restes de focs a terra i algunes deixalles .

• 

• 

• 

Hem gaudit com criatures hores i hores a l’aigua contemplant els peixos de colors. Són de formes molt diferents i amb dibuixos i colors molt divertits. N’hi ha uns que combinen blaus degradats, groc i blanc dibuixats de manera que fan confondre la forma del peix. Uns altres molt espectaculars amb ratlles grogues, negres i blanques, arrodonits amb una aleta dorsal molt llarga sortint del davant que els hi fa com de capa. Uns altres petites de ratlles blanques i negres. Altres de blaus tornassolats. També hi ha un de molt lleig que te una boca com una trompa. Bé és una llista interminable… És una llàstima que no es deixen fotografiar… Els coralls també són molt diversos en formes i colors, d’aquest si que tenim força fotos. No surten corrents! , I per sort no hem vist cap tauró que encara que diuen que no fan res, ben segur que ens haguessin inquietat més que una mica…

• 

• 

• 

Ara ja tornem a ser a Rikitea, per rebre el nostres companys viatgers el Shambala i el Uhambo, que arribaran de Rapa Nui ! Ara ens toca a nosaltres fer d’amfitrions …

• 

• 

• 

Diumenge passat vam fondejar a la capital de l’arxipèlag de les Gambiers, de fet un petit poble de 500 habitants. Els únics turistes són els velers, però deu n’hi do, quan vam arribar eren tretze i alguns més que estaven en els fondejos de les illes més petites.

• 

• 

• 

Com era diumenge de Pasqua, els velers havien organitzat un dinar comunitari a casa d’en Fritz. Allà ens hi vam trobar amb els velers coneguts a Rapa Nui i d’altres amb els que havíem compartit la cuina del Club Relóncavi de Puerto Montt i d’altres nous coneixements. I així es passà la tarda compartint amb uns i altres les experiències de les últimes milles navegades. Fritz que és un ex-legionari alemany , va passar per l’illa fa molt temps i s’hi es va queda. Ell i la seva família gaudeixen de donar suport als navegants que passen per aquí. Dutxes d’aigua calenta, rentadora i una bona conversa.

Finalment dilluns ens vam poder menjar la mona de Pasqua. Utilitzant el famós forn palestí que vam comprar a Xile ?. No va quedar malament del tot i no us imaginareu de on van sortir les plomes de colors!

• 

• 

• 

Mangareva que no fa ni 15 km2 té dos muntanyes amb una vista magnifica que domina tot l’arxipèlag. Des de allà algú va veure el Badoc petitet entrant en la llacuna i ens va fer una foto! Des de l’alçada es distingeixen perfectament tots els colors dels “arrecifes”. El Badoc es veu tan petit que haureu de fer un acte de fe per creure-us que és ell

• 

• 

• 

Abans d’ahir va arribar el vaixell d’aprovisionament que passa cada tres setmanes, ens estaven esperant per comprar verdures fresques, però no més porta cols, pastanagues i cebes! A més a uns preus de pànic… Per contra el poble està ple d’arbres fruiters i plàtans. No més cal demanar-los per poder-los collir i et són regalats. Hi han uns pomelos enormes (de més 15 cm de diàmetre) que són dolcíssims!!

• 

• 

• 

Ahir tot passejant per la muntanya, vam conèixer en Leo, estava plantant “inhames”. Com que ens va veure interessats, va deixar la feina durant més d’una hora per ensenyar-nos i explicar-nos els seus conreus, tot ecològic. Entre d’altres coses té una extensió enorme d’arbres de “lichis”. A part de tot ens ha regalat, pomelos, taronges, mangos, “inhames” i altres fruites de difícil nom per recordar, això és el acolliment i la amabilitat polinèsia!!

• 

• 

• 

També és cert que en aquest arxipèlag, en el que no hem trobat més turistes que els navegants, no viuen pas del turisme, no hi han restaurants, ni hotels, ni bars. El mitja de vida més important és el cultiu de perles negres. A part de tots els empleats que estan al servei de l’administració pagats per la gran “maman” , es a dir la França.

• 

• 

• 

Ara, la nostre intenció és bellugant-nos per dins de la llacuna, visitant tots els raconets i gaudint de les passejades pels turons i de les banyades amb les vistes dels coralls i dels peixos.

Tornarem a la capital, quan torni a venir el vaixell de subministrament, per veure si podem comprar gasoil. I així anar fent…

• 

• 

• 

Primer de tot aclarir una petita relliscada en la última crònica, d’Illa de Pasqua a Pitcarn, no són pas 800 milles si no 1150… De totes maneres ni a l’illa Ducie ni a la Pitcarn tindrem oportunitat de parar doncs el vent prevalent aquest dies és de nord, al voltant de 20 nusos i els fondejos d’ambdues illes estan desprotegits als vents del nord. Així que posem rumb directe a Mangareba port d’entrada de les Gambiers. En total serien unes 1500 milles si el rumb fos directe, una possibilitat força improbable! En el nostre cas l’estratègia ha sigut intentar guanyar nord mentre tenim vent de sud-est, est, perquè després estan previstos nords que ens tiraran cap el sud, ja es veurà com acaba.

• 

• 

• 

En el tema de la pesca, hi ha hagut de tot, de circumstàncies, per que de peixos, no més un! Un “dorado coralifero” molt maco de uns tres quilets. La resta, peixos que s’enduen l’ham amb mig carret de fil, i dies molt moguts sense esma per tira la canya :.

I així anem fent, entre grop i grop, trinqueta, dos rissos a la major i preparats per deixar l’escota cada nou grop! Ens queden menys de 500 milles, es a dir uns cinc dies! Molt just per menjar la mona tranquil·lament… I després pot ser farem arrels entre mig dels corals, sol, peixos, banys i dormir pla!!!