Avui fa 5 anys que varem deixar el nostre pantalà del Marítim, posarem rumb a Eivissa per acomiadar-nos de les illes, i després recórrer el litoral espanyol fins a l’estret de Gibraltar.

Recordo la barreja de sentiments, per una banda, la il·lusió d’una nova aventura, per altre banda l’anticipació d’enyorança dels éssers més estimats. I encara, així continuem… Però també feliços per la decisió presa i tal com diu en Cavafis, en veu d’en Llach, gaudint del camí, i que sigui llarg.

• 

• 

• 

S’ha de dir que els darrers dies, si, se’ns ha fet una mica llarg…, donar la volta a Austràlia pels territoris del Nord demana haver fet un bon acopi de paciència. Tot i que fa calor i l’aigua està a una temperatura agradable ningú no gossa banyar-se per la por als cocodrils, taurons i serps. Com és territori aborigen no es pot desembarcar sense demanar permís. De tota manera tampoc és fàcil perquè sovint el fondeig quedar bastant separat de terra degut a la poca profunditat, i també sovint darrera les dunes hi han immensos manglars impossibles de transitar. Així és com vam passar 5 dies fondejats a Lockhart River esperant que baixés el vent.

• 

• 

• 

A Escape River, quan vam parlar per radio amb la gent de una granja de perles que hi ha enfront del fondeig ens van dir que no deixéssim tovalloles ni res penjant, doncs l’any passat un cocodril es va menjar la enorme bandera d’uns canadencs que penjant a la popa fregava a l’aigua. També ens van explicar que tenien controlats una quinzena, un d’ells de més de 2,5 metres. A tot això, de cocodril no hem vist ni un! Però cada vegada que posem el peu a terra ens trobem el cartell d’avís, DANGER CROCODILES. Fins i tot a Seisia hi ha una placa en record d’un pobre al que se’l van cruspir… Seisia és una comunitat aborigen que administra un càmping on paren els viatgers de 4×4 i autocaravanes que visiten els Parcs Naturals i el Cap York ( el més nord d’Austràlia ) i també hi ha la sortida dels fèrries que van a Thursday Island. Pels velers és un bon lloc per abastar-se d’aliments frescs i amb sort connectar-se a internet a la biblioteca, i més que res, estirar les cames després de dies de no trepitjar terra.

• 

• 

• 

Després de Seisia, s’ha de a travessar el Golf de Carpentaria. Vam tenir sort amb el vent i la corrent i en dos dies i mig ja tornàvem a fondejar a la Two Islands Bay. El següent trajecte va ser més penós, poc vent i molta corrent en contra, però amb paciència i sense posar motor vam arribar a l’Alcaro Bay on hem hagut d’esperar un parell de dies per que es donessin les condicions mínimes per passar el Cap Don i l’estret de les Illes Vernon. Però ens ho hem passat molt bé estudiant l’estratègia amb l’Obione i l’Eutikia. El tema no és obvi doncs s’han de fer 100 milles amb corrents de casi 4 nusos en un sentit o altre en funció de la marea alta i a més amb vent de proa en part del recorregut. El resultat és que es forma un mar que és com una coctelera, però al final l’hem encertat de ple i hem passat tots en bones condicions de corrent, encara que bastant sacsejats !!!

• 

• 

• 

Ara fins la sortida cap a Indonèsia tenim prou dies per preparar-nos i pot ser anirem a visitar el Red Centre on es troba el monòlit Uluru, sagrat pels aborígens i a on és d’esperar tenir oportunitat de conèixer millor la cultura i la gran tradició del Dreamtime.

• 

• 

• 

Ja fa uns quants dies que vaig arribar a Cairns, teníem previst sortir de seguida cap el nord però el temps no ens ho va permetre. Cairns és una petita ciutat turística des de la que es poden fer diverses excursions a la gran barrera de corall o alguns parcs naturals a l’interior. Nosaltres van escollir agafar un antic tren de l’època de les mines, que va costar feines i treballs en el seu dia, i que ara fa un recorregut paisatgístic fins arribar a Kuranda en ple bosc plujós. La resta dels dies els vam tenir amenitzats per l’esdeveniment de la “IRON MAN” de Cairns. S’ha de reconèixer que va estar molt ben organitzat, la participació va ser enorme, més de 1200 atletes i vam quedar sorpresos en veure l’edat dels participants tant homes com dones, no ens ho esperàvem en una proba tan dura. Després vam constatar a la llista de participants que fins i tot hi havia un home de més de 80 anys i una dona de més de 65. Deu n’hi do!!!

• 

• 

• 

Per fi, després de fer avituallament per un mes i pagar la multa de 110 dòlars que li van clavà al Francesc per anar en bici sense casc i carregant una botella de gas, vam poder sortir a fer via cap el estret de Torres, per la gran barrera de corall, pràcticament deshabitada en direcció nord.

Ara cada dia anem fent parades de nit en illetes desertes en mig dels esculls de corall que donen cert refugi encara que no sempre molt confortable, segons d’on ve l’onada.

Ahir varem fer l’última immersió possible, a Lizard Island, doncs a partir d’ara hi ha el perill dels cocodrils!!

Vam veure una gran quantitat de coralls molt bonics i també molts peixos, uns enormes napoleons que casi feien por amb els seus caps bonyeguts i unes petxines, “beneitiers” de mig metre!! La llàstima és que l’aigua no és ni de bon tros tan transparenta com a les Tuamutu, allò va ser una experiència única…, i a les fotos no es veu gaire cosa.

Avui estem fondejats a la Flinder Island en un lloc molt arrecerat amb altres velers que fan el mateix recorregut i anem trobant sovint. Pel demès les illes estan completament desertes.

Demà tenim intenció d’arribar a Morris Island i després ja es veurà…

• 

• 

• 

Ja fa més de un mes de la última crònica. La cronista de vacances a Barcelona i jo fent tots els papers del auca…. Be, intentaré de fer de narrador.

La tornada de Sydney amb la corrent en contra, passant arran de la costa per tenir-ne la mínima possible. Parada a Port Stephans i després cap a Coff’s Harbourt que ja hi havia estat a la baixada. Es va repetir l’historia d’esperar una setmana a fi de que gires el vent i vingués de sud per facilitar la pujada. Southport amb els seus edificis alts,  estil Benidorn, escala obligada per entrar al delta  o les aigues del Broadwater, com els hi diuen. Aquesta vegada ho volia fer per els canals secundaris, que transcorren més a prop de la costa amb muntanyetes i dunes de sorra blanca. Tot pujant, petit incident de quedar-me al mig del canal sense Gas Oil. Incident superat després de certes aventures. Anclada d’emergència, desembarcar amb el dingui i bidons a la recerca del líquid preciós…..i després el motor que es negava a arrancar…finalment final feliç i represa la remuntada.

• 

• 

• 

Al nord d’Austràlia i baixant per la costa de Queensland va aparèixer un cicló, que va produir vents forts. Fondeig a South Stradbroke Island amb un paisatge de dunes de sorra blanca, magnífic. Al altre costa de l’illa el mar obert, amb les seves trencants, que fan la delícia dels surfistes, però que penses millor de no ser hi. El fondeig era un pel incòmode, ja que hi havia una forta corrent de les marea que ta travessava al oneig… Darrera una illa, vaig veure bastants vaixells locals i donava la sensació que devien estar millor que el pobre Badoc. Estudiada la situació, si podia arribar a traves de un petit canal, el Gutter. Marea alta, baixant. Sortim pitant per aprofitar el marge de la marea. Entrem en el petit canal, boies nomes a un costat, al altre el mangofres. De repent la profunditat disminueix ràpidament. Marxa enrere. Massa tard. El badoc s’ha posat amb les dues potes i impossible de moure’l  amb el motor. Passen una parella gran amb un bot amb un fora borda força gran. Els hi demano si em poden estirar. Cap . Estirada i el Badoc clavat. Badant el cap a l’hèlice, motor parat. Cal dir que tot això passava amb un vent de més de 25′. Desesperat parlo per radio amb la Marine Rescue. És una societat de salvament que està per tot el llarg de la costa. Diuen que venen amb mitja hora. La marea baixant. Arriben, llançament de cap, estirada inútil, ja que la marea havia anat baixant. Quedem que vindran a la nit, les 9, amb la marea una altre cop alta. El Badoc sobre les tres potes, aguantant les onades i l’aigua baixant. Aprofito per treure el cap de l’hèlice, i poso l’àncora el mes lluny que puc cap a mig del canal. A la tarda telefonada dels Rescue, que no poden venir a la nit i que vindran al mati… Be, ens haurem de sortir sols. No em puc imaginar tota una  nit amb la marea baixant i tornant a pujar i les onades picant al Badoc clavat. Finalment la marea puja i a 2/4 de 9 començo a intentar, amb el motor i tirant del àncora, de sortir. Inútilment, el Badoc no es belluga. A les 9h, marea alta i gracies a les onades i a la força del àncora sembla que el Badoc fa petits saltets. Finalment es comença a recuperar cadena. ¿És que l’àncora cedeix o és que caminem? Després de moments de dubtes el Badoc es posa a navegar!!!

• 

• 

• 

Retorn a Brisbane, carenada del Badoc, passada la inspecció espanyola reglamentaria. Aquesta mereixerà una explicació a part amb tots els seus ensenyaments.

Retrobament amb els del Objectif Lune i els del Mowgli. Gràcies a ells vaig poder assistir a una subhasta  de una casa. Fet curiós, a Austràlia moltes ventes de casa i altres bens es fan amb una subhasta. La casa a vendre està exposada el públic, que la vol veure, durant aproximadament un mes. Per participar només cal apuntar-se amb el carnet d’identitat al mateix dia de la subhasta. I com si fos un quilo de peix, però pujant, al pati comença la subhasta. Devíem ser una dotzena de persones. De mica en mica i animats pel venedor, dos possibles compradors van anar pujant el preu. En un moment donat el subhastador va dir que s’havia arribat el preu mínim que volia el propietari. Encara va pujar més, fins que al final, amb un: a la una, dos, tres, per vostè. El comprador a de fer un dipòsit de un 10% i després fan els tràmits i pagaments.

Amb aquest procediment també es venen vaixells, cotxes i demés estris.

• 

• 

• 

Finalment, acomiadament, trist de la família Girod, en Hugues, la Nicole i la Lila i el Tom, dels Delamarre, en Philipe, la Virginie i la petita Emma. Tinc la sensació que no els tornarem a veure. Són uns molt bons companys que hem compartit, estones bones i no tan, al llarg de l’Argentina , la Patagònia i el Pacífic. Ara han decidit de fer arrels aquí a Austràlia. Els hi desitgem que els hi vagi molt bé.

Estic fent nord, costa de coral amunt. He deixat enrere Fraser Island, amb la seva temuda barra de sorra, Mooloolaba i ara d’illa en illa fins a Cairns. Hem decidit trobar-nos allà amb la Marian i per continuar el viatge cap a Indonèsia.

• 

• 

• 

Sense donar me compte, ha passat una setmana des de la meva arribada a Coffs Harbour, tot esperant que el vent tornes a girar a nord. Ja em començava a habituar a la rutina de les passejades en bici al llarg de les platges, les compres…

Tenim unes 225‘ fins a Sydney. Al llarg de la costa hi ha una corrent vers el sud, l’est austral que pot arribar a tenir fins a 4’. Abarca una amplada de unes 15 a 60’. En cas de temporal de sud pot generar molt mala mar. De bon mati sortim, mar endins, per trobar-la. Al cap de unes hores es comença a detectar, 1’ a favor. Al cap de molta més estona va anar en augment, 2.5, 3, fins a un màxim de més de 4’. El vent, de empopada era fluixet. Hi havia moments que corríem més per la corrent que pel vent. Es fa via amb velocitat de gps entre 7 i 10’!!!!

• 

• 

• 

Per por de arribar de nit, ens paràrem a Broken Bay. Es una baia a 16’ de Sydney amb molts braços, com llargs fiords, rodejada per el parc nacional de Ku-ring-rai. La primera entrada és Pittwatter a on es concentren multitud de marines i camps de boies amb centenars de vaixells. Tot entrant coincidim amb una regata, 30 o 40 velers. És un dia entre mig de setmana i no és mes de vacances!!! Em començo a fer una pregunta, que se’m reforçarà amb la meva estada a Sydney veient tanta gent corren a totes hores pels parcs . Quan treballen? De que viuen!!!

Finalment en una petita caleta ens vam agafar a una boia lliure. Sembla que es pot fer i només l’has d’abandonar si es presenta al propietari. Al matí, quan s’aixeca el vent, la gent surt fent bordades per la badia. No vàrem ser menys i recordant velles navegades pel Port de Maó, bordo va, bordo ve cap a Cowan i Candel Creek. Al cul de sac d’aquest, a on hi desemboquen dos rierols, vàrem passar una nit de fondeig plàcida.

• 

• 

• 

Havent badocat uns dies, fem rumb cap a Sydney. L’entrada al port és impressionant!!!! Velers, boies, ferris fan que sigui encara més trepidant. A mesura que entres comences a veure els gratacels de la City contrastant amb la natura de la badia, el vell pont metàl·lic, l’opera… Fondejo a la cala Rose, al inici del port. Me l’han recomanat, tranquil·la i amb bona comunicació amb el centre, tant amb ferris com amb bus. Havia sigut una base dels hidroavions que la unien amb Anglaterra. Va deixar de ser operativa a inicis del 70. Ara només hi queden petits avions per vols de turistes sobres Sydney.

Retrobat Sydney, que ja havíem patejat amb la Marian. Neta, pulcre, rica. Te molt d’encant.

Dies de badar, passejar per la City, port, museus i intentar conèixer una mica de la historia de la ciutat. És relativament recent, finals del segle 18 principis del 19. Austràlia eren diferents colònies, revingudes de països, i federats formant el país actual. Sydney va créixer gracies els reclusos. Al inici del 19 a conseqüència de una forta crisi econòmica, a Anglaterra i Irlanda hi havia una forta criminalitat. La solució, exportar els reclusos cap a les colònies. Fins a 160.000 se’n van treure de sobre i uns 50.000 van anar a parar a Sydney. En aquella època un terç de la població era dels fora de la llei!!! Actualment, diuen que un de cada deu australians té algun antecedents familiar reclús.

• 

• 

• 

Ara ens hem traslladat a Backwattle Bay. Hem navegat pel port, passant per davant l’opera, sota el vell pont. Aquí hi ha el port del pescadors i el gran mercat del peix. Bé, deixem-ho per la pròxima crònica.

Ja ha passat bastant de temps des de la nostra última crònica de Sydney. Un parell o tres de mesos….

Jo, en Francesc, he tornat a Manley per retrobar-hi el Badoc. L’he trobat bé però neguitós de estar tants dies sol. Enredera han quedat els dies passats a Barcelona, el retrobament de la família i amics, les festes Nadalenques, amb els dinars i sopars corresponents. Hem pogut constatar com creixen les criatures. En Pau estirant se com un espàrrec, la Maria sempre amb una rialla i xerraire, la Helena més reflexiva però molt eficient, el Gerard aclimatant-se de nou a l’entorn. Els grans, bé, els mes grans… més val deixar-ho corre…

Desprès de fer tota una pila de petit manteniment, i ser acollit pels francesos del Objectif Lune, la Nicole, l’Hugues i adolescents Lila i Tom, i els del Mowgli, la Virginie, en Philippe i la petita Emma i mentre espero el retorn de la Marian, he decidit visitar una altre vegada Sydney. Aquest cop per mar, per això el Badoc ha hagut de passar per un netejat de baixos, ja que tenia unes barbes considerables.

• 

• 

• 

El camí el farem a poc a poc, aprofitant tenir vent del nord. Al llarg d’aquesta costa hi ha una corrent cap al sud de fins a uns 3 nusos que quan el vent és en contra, forma una mar força desagradable. El litoral és de grans platges, amb una plataforma de molt poca profunditat, uns 30m a unes 5’ de la costa. Els diferents ports estan casi tots situats a les desembocadures dels rius. Davant d’ells se situa una barra de sorra que amb marea baixant provoca uns grans trencants. No cal dir ho, és el paradís dels surfistes !!!

El primer dia de travessa vàrem anar cap el fons de Moreton Bay i després pels canals que forma el delta de tres rius, el Nerang, el Coomer i el Logan. Vaig escollir anar-hi pel canal principal, ja que pels altres ho havia de fer amb marea alta per què la profunditat és molt limitada. Va ser una navegada de unes 50’, mirant constantment la sonda, sempre entre 1,8m i un màxim de 7. No cal dir que vas de boia en boia i “ tira porque me toca”, El canal principal passa casi tota l’estona per manglars. Diuen que el canal secundari és més vistós de paisatge…, espero fer-lo a la tornada quant ja estigui més rodat amb la marea i les baixes profunditats. Els canals et porten a Southport, ciutat turística, plena de edificis alts i plena de motores i més “artilugis” per distreure alguna gent i emprenyar d’altre.

• 

• 

• 

L’endemà al matí, aprofitant una finestra de nord, vam anar cap a Coffs Harbourt. És del pocs ports que no té barra a l’entrada i de fàcil accés. El van fer cap el 1890 aprofitant una illa i transformant-la amb península, creant així l’espai protegit. La finalitat era donar sortida a la fusta i a la canya de sucre. Actualment es una zona turística. En el port hi conviu una flota de pesquers amb els vaixells d’esbarjo, sempre dona una mica més de caliu i color. Coffs Harbour és una ciutat petita, ordenada i neta, com correspon. S’hi pot trobar de tot i inclòs més fàcil que a Brisbane, ja que tot està més concentrat. Gracies a la bici, he recorregut la llarga platja, plena de surfistes, a on no hi falten els “vigilantes de la playa“. Al capvespre des de dalt de l’illa hi ha una vista fantàstica sobre el port. Només es pot caminar per un camí empedrat, ja que el resta és espai natural protegit amb no sé quines aus que hi niuen… En aquest país tot està super reglamentat… i la gent ho compleix.

• 

• 

• 

Capítol apart és el tema de renovacions de certificats de navegació. Vam sortir amb tot en regla segons reglamentació espanyola, increïble, amb títol de capità inclòs. Amb una crònica especial us explicaré com ha acabat. De moment, paciència.

Ara a esperar la pròxima finestra de nord per continuar el camí.

P.D. La crònica no està escrita per la narradora oficial… que hi farem. Espero que torni aviat!!