Avui, la Nerea, l’Uri i en David han deixat el Badoc, ens hem quedat una mica tristos…, els 9 dies que han estat al Badoc se’ns han passat volant! Esperem que les seves expectatives s’hauran complert, a pesar de que els vents no ens han sigut propicis i hem fet molt i molt de motor, però com mínim ahir vam entrar a Bima fent bordos en cenyida amb vent de casi 20 nusos, petit detall d’acomiadament que els hi feia el vent…

També ells, com nosaltres van tenir sort i van veure els llacs del volcà Kelimutu amb el cel despejat, en acabat van creuar mitja illa de Flores per carretera fins arribar a Riung al vespre poc abans de la posta del sol, a on ja els esperàvem impacients. Varem tenir sort al mati quan vam anar al port de pescadors i vam poder un comprar un bon peix, així que teníem un bon sopar preparat.

No els vam deixar descansar gaire i a l’endemà ben d’hora vam sortir cap a Inca, un munt d’hores a ple sol, i sense vent, però encara vam arribar prou d’hora per què el trio tinguessin temps de remar fins a la platja i fer una passejada pel poble on van fer amistança amb un estudiant, que els va convidar a conèixer a la família i els va regalar un munt de plàtans i cocos.

Segon dia, un altre cop a matinar per arribar a Labuan Bajo, on havíem de fer provisions per la resta dels dies. Vam tenir temps de parar a dinar a Gili Salat i refrescar-nos una estoneta mentre els nens feien un primer tast de snorquel mirant corals i peixets.

A Labuan Bajo vam prendre un “bemo” atrotinat per anar al mercat tradicional on vam trobar fruites i verdures i també pollastre sense mosques!!! Al supermercat del centre també vam poder comprar cerveses i galletes. Feta aquesta important tasca ens vam dedicar a fer pantxing el resto del dia a la piscina del hotel…

L’endemà fèiem rumb al Parc Nacional de Komodo, primer a l’illa de Rinca. A l’oficina dels rangers ens van omplir de rebuts per diferents conceptes, (dret a navegar, a portar màquina de fotos, a fer snorquel, etc…, ) i vam reservar per fer l’excursió guiada, doncs no està permès anar per lliure, cosa que s’entén quan veus els dracs de aprop, aquests dracs que no resten més que a les illes de Rinca i Komodo fan fins a 3 m de llarg i tenen un aspecte antediluvià i gens amigable quan ensenyen la seva llarga llengua bífida. També vam veure alguns cérvols i búfals, porcs salvatges i petits monos lladres per tot arreu.

La següent parada la vam fer a l’illa de Punja, gaire bé enfront de la famosa Pink Beach, a la que no vam saber trobar res de particular , però els corals de Punja van està molt bé. I quina casualitat ens van trobar un vaixell català, un parell de nois que van sortir de Barcelona fa un any i mig, també tenien visita de la família…, llàstima que nosaltres no ens podíem entretenir…

A part de la falta de vent a les illes de Rinca i Komodo hem trobat corrents molt fortes, més de 4 nusos en contra, i també molts remolins que es formen en els canvis de marea. Un dia vam tirar l’àncora en el que ens semblava un lloc arrecerat a prop d’un estret i de cop veiem que comencem a girar mentre el reste dels vaixells es mantenien en la mateixa posició, vam estar donant voltes al voltant de l’àncora més d’una hora!

A tots els fondejos de Komodo hem vist corals prou macos i bastants peixets, el més impressionant va ser a Toro Batu, quan la Nerea i l’Uri es van banyar amb una manta raia enorme!!

Sembla que el Badoc tenia enveja dels corals i tot sortint al matí amb la major ben inflada vam aterrar sobre una patata de coral que hi era al mig de la sortida i no havíem vist… Per sort els del Sas 3 encara no havien marxat i amb la seva auxiliar en van ajudar a sortir. Una experiència inesperada més .

L’última parada abans de Bima va ser a Wera, on estan construint un vaixell molt gran tot en fusta de manera totalment artesanal, recorda l’arca de Noé, com estructura de sustentació, en comptes de troncs fan servir arbres sencers, així també tenen ombra, suposem …

Ens va cridar l’atenció els nanos corrents dins de l’aigua amb unes canoes amb balancins i vela llatina de paper amb l’escota de filferro, tota una artesania feta probablement pel pare…

El poble és molt endreçat, amb carrers asfaltats, baranes de bambú que delimiten les propietats, i moltes cases de fusta sobre pilons, pintades de diferents colors. Fa gracia que en moltes cases han substituït les escales de fusta per unes de formigó realment desproporcionades, ben segur que no cauran !!!

Havent jugat una mica a fer vela, vam arribar al port de Bima, no teníem molt clar on ficar-nos, al exterior hi havien uns quants carguers i el moll també estava ple. Finalment vam ancorar entre mig i no va ser problema. Per desembarcar va ser més complicat per que hi havia forces onades, per sort ens van deixar abarloar-nos en un carguer, i vam poder aterrar més còmodament. El port és tot bullici, en plena activitat de vaixells de carrega o passatgers (la majoria de fusta), camions, i motos per tot arreu. La ciutat també és atabalant, amb aquesta arrelada costum que tenen de tocar el clàxon per tot i que ens espanta constantment. No és una ciutat turística però hi ha força hotels i restaurants, un parell de supermercats ben proveïts, i botigues de tot tipus. En lloc està permesa la venda de alcohol ni tan sols cerveses, així que vam haver de comprar gasoses per allargar les poques cerveses que ens queden fent clares. A la tornada de les compres vam prendre un “dokar”, és un carretó petit, tot colorejat amb toldo per protegir del sol i tirat per un cavallet no gaire gran sovint tot guarnit.

Ara el nostre destí, igual que el de la Nerea, l’Uri i el David és Lombok, no més que ells hauran trigat una horeta en avió i nosaltres estarem 4 o 5 dies, anirem perla costa fent travesses diürnes i visitant el petits pobles del litoral…, després ja veurem…

Avui hem deixat el fondeig de Sea World Resort a Maumere i cap el migdia hem fondejat en una cala tranquil·la i pràcticament deshabitada. No més hi havien un parell de barquetes de pescadors que estaven descansant. Al poc d’arribar, s’acosta una canoa amb dos nenes i un nen, no més ens entenem per mímica, ens demanen samarretes, llibres, bolis, ulleres de busseig … i ens diuen que anem a visitar el poble… Però el nostre interès era un altre, volíem comprar peix…, hem tirat el bot a l’aigua i remant ens hem acostat a als pescadors que estaven dinant, per demanar si ens venien algun “ikan”, però no tenien res, els pobres ens han oferit arròs amb bledes… Una mica defraudats ens hem dirigit a la platja, allà estaven els nens i la seva família. Després de les salutacions hem intentat fer una excursioneta però el camí era molt empinat i les nenes es petaven de riure cada vegada que relliscàvem, així que hem fet mitja volta i hem tornat al mini poblat. Ens esperaven. El cap de família assegut a la balconada, ha ofert tabac al Francesc, qui ràpidament ha refusat, si que hem acceptat l’aigua de coco, que estava molt bona tot hi que els recipients ens feien recança, cap d’ells n’ha begut, i això ens fa sentir incomodes encara que sigui la seva cultura… Però encara més incomodes ens fa sentir la dificultat per comunicar-nos, nosaltres intentem dir alguna cosa en indonesi però no entenem ni papa del que ens diuen, és desesperant! Al final acabem tots rient per incompetència!

Cap el vespre com era d’esperar els pescadors han marxat. Quan ens pensàvem que tindríem una nit tranquil·la i solitària, han començat a aparèixer barques i més barques, fins a vuit ! Són petites barques de transport, suposem, tornen d’algun encarreg i fan nit aquí, perquè cap d’ells desembarca a terra. Sentim la seva xerrameca, i esperem que aniran a dormir d’hora…

Ahir des de Maumere vam llogar un cotxe per anar a veure els tres llacs de colors del volcà Kalimutu, vam tenir molta sort!! Vam sortir encara fosc, a les 5 del matí per arribar allà a 2/4 de 9. El conductor rialler ens va explicar que les carreteres de Flores són anomenades “spagueti roads”, no ens calen masses explicacions, corbes amunt, corbes avall anem passant per pobles atapeïts de cases, camps d’arròs, de bananers i també selva. En els marges de la carretera, just davant de les cases, estenen a sobre d’estores. grans de cacau i llavors de clau per assecar, com si la carretera no fos ja prou estreta!. El paisatge és fantàstic però tantes hores seguides arriba a fer-se pesat.

En quan a la vista dels llacs no les teníem totes amb nosaltres…, quan vam arribar a l’entrada del parc per comprar les entrades. estava tot emboirat, però en els 20 minuts que van passar per arribar al començament del camí el cel es va aclarir completament i vam poder veure els tres llacs amb els seus diferents colors perfectament. No tothom té la mateixa sort, alguns dels nostres amics que havien anat fa tan sols dos dies, a més de mullar-se com pollets, no van poder veure res!!

Abans d’això també a nosaltres ens van passar algunes petites calamitats, des de no saber trobar el forat de sorra per tirar l’àncora en un fondeig que prometia entre els illots Batang, a una embarrancada en plena barra de sorra a la sortida del riu a Tk Blangmerang…, passant per una terrible acollonida per que la sonda marcava entre 4 i 7 metres, quan en realitat hauria de marcat casi 200, i com que era casi de nit no ens hi veiem prou per no dubtar…!!! Això va ser a la badia de Lewaling, allà ens vam trobar amb el grup de vaixells que coneixíem de la marina Tipperary, que ens van explicar que tots havien passat pel mateix tràngol, però ells hi vam passar amb ple dia i tots junts, i això els hi va permetre comentar la jugada entre ells… Encara ningú no ens ha sabut explicar la raó, pot ser cendra del volcà, plàncton, no ho sabem però alguna cosa hi ha a l’aigua que fa reflectir la sonda.

Amb el grup de Tipperary vam fer una barbacoa a la platja, tal com durant tot el dia els nens estaven al voltant, jugant i rient amb nosaltres o de nosaltres, no sabem…, però a l’escola els hi ensenyen quatre paraules d’anglès i els hi agrada practicar i per suposat també esperen a veure si els hi cau alguna cosa… Va ser una mica trist que quan ens disposàvem a tirar els restos de peix als gossos que voltaven per allà els nens es van llançar com desesperats!! Llavors sentint-nos culpables els hi vam donar els restos d’amanides que ja havíem guardat a les fiambreres, però per la nostre sorpresa quan les van tastar van fer cara de fastig!!

Al dia següent tots vam fer rumb a cap a Kroko Island, allà vam gaudir dels banys i els coralls i contempla la posta de sol fent una cerveseta a l’illa de sorra blanca que casi desapareix en marea alta. Uns va tenir la sort de poder comprar llagostes, nosaltres, només pops, però els vam fer segons la recepta de l’avia Núria, que en Pau va tenir la gran idea de recollir en el seu llibre i van estar boníssims!

Aquí ens vam separar de aquest grup, ells anaven cap a Lembata a on hi havien festes i nosaltres havien de fer camí al oest. Vam parar a Gedong, on inesperadament vam trobar uns coralls tan o més bonics que els de Kroko que tothom anomena, i en el poble que està a dalt del turó vam trobar una dona que teixia “ikats”. El “ikat” és un teixit molt valorat a Indonèsia, no és només un reclam turístic, o pertanyent només a la tradició, si no que en l’actualitat és àmpliament utilitzat per homes i dones, ja sigui com a faldilla, sarong o per tapar-se per dormir. El curiós de la tècnica que fan servir és que els dissenys és pinten sobre cada fil abans de fer el teixit, i es requereix certa habilitat per que després quedin ben quadrats. Alguns dissenys són realment complicats.

A Maumere, en el mercat hi vam veure moltíssims, i també les fibres en cru que fan servir per teixir.

Vam tenir sort hi vam trobar cebes i patates, que no havíem trobat a Kalabahi, després no gaire varietat de verdures i menys de fruites, doncs és hivern, i a banda de plàtans, el reste fruites es troben molt escassament, un parell de pinyes per un racó, unes papaies per un altre. No parlem de les carns i pollastres, tenen tantes mosques que pel moment no hem gosat comprar-ne…

Ara continuarem fent oest, doncs hem d’arribar a temps a Riung per embarcar a la Nerea i els seus amics que passaran uns dies amb nosaltres. De Riung anirem a Labuan Bajo i al Parc Natural de Komodo a on esperem veure el famós drac.

Avui hem deixat Kalabahi, ens hem desmarcat del soroll de la ciutat i el frenesí del rally.

Cada dia ens anem a dormir amb els càntics del muecín i abans de que surti els sol ja el tornem a sentir. A més aquesta nit com ja han començat les festes de carnaval la música sona fins la matinada.

L’altre cosa és l’afició de la gent a la radio comunicació, durant tot el dia la VHF no para amb les anades i vingudes dels esdeveniments del rally.

I és que per ara ja tenim prou de benvingudes i sopars amb els respectius “bupatis” de la regió i durant uns dies preferim dedicar-nos al fondeig tranquil de banyadeta i snorquel. Som uns nòmades un pel solitaris…

S’ha de dir que gràcies a estar tan ben acompanyats hem resolt el tema del dingui de primera. El nostre es va declarar definitivament fora de servei i irreparable, però dos diferents vaixells han tingut l’amabilitat de deixar-nos el seu de recanvi, quina sort!, hem quedat a tornar-lis a Bali, a on esperem podrem comprar un de nou.

Vam arribar a Kalabahi fa quatre dies, la ciutat es més petita que Kupang però igual d’atrafegada. Els ciclomotors i els “bemos” acolorits circulen sorollosament en totes direccions i en qualsevol carreró per més estret i rònec que sigui.

Quan anem a comprar verdures al mercat, ens sentim bastant atabalats, entre la calor, els clàxons dels vehicles, i l’amabilitat dels vilatans, que per demostrar la seva acollida i benvinguda ens han de preguntar, el nostre nom, d’on venim, quants dies ens hi estarem…, és la regla i està molt bé, però a cada passa ??!!!

En el mercat hi ha moltes paradetes però casi totes tenen el mateix, uns símils de bledes i espinacs, tomàquets, papaies, i plàtans. Hi ha quelcom de peix, però no hem trobat ni carn, ni pollastre… Sort que tenim el congelador ple!

Vam fer una visita turística a Takpala un poblat tradicional, assentat en la vessant de una muntanya amb una magnifica vista a la badia, de fet en el poblat no viu ningú, però quan hi arriben els turistes, els nadius de la tribu Abui pugen des del poblat arran de mar per vendre les seves artesanies. Les cases tradicionals dels Abui son molt curioses. A primera vista es veu com una simple plataforma de bambú amb unes petites parets que fan com de balconet i serveixen per recolzar-se mentre se seu a terra. La plataforma es recolza sobre pilons de fusta, i per sobre queda coberta amb una gran taulada de palla amb molta pendent. La sorpresa és que a l’interior de la taulada s’hi amaguen no un, si no tres nivells mes de estàncies sense cap mena d’obertura a l’exterior. En el primer es fa el foc i es reuneixen per tocar els instruments, els altres dos ens van dir eren secrets .

També per fi ens vam atrevir a preguntar que és el que els hi acoloreix les boques de vermell. Ja feia dies que ens ho preguntàvem… però no ho sospitàvem ni de bon tros. La raó es una salsa blanca en la que suquen una mena de espàrrecs que mengen crus. La salsa està feta amb la pols de una pedra de corall, encara que sigui blanca, al reaccionar amb la saliva es transforma en color vermell fort i viu que els hi tenyies dents, genives i llavis!

Ahir no sabem ben bé com, però ens vam trobar en un “fregao”…, en el sopar que el governador i la seva esposa oferien als participants del rally en la seva residencia, estava previst fer un “paripé”. Es tractava de que deu dels participants del rally es disfressessin amb un vestit tradicional. Coses que passen quan no domines el idioma…, nosaltres estàvem a la llista…, us podeu imaginar que content es va posar el Francesc! Per acabar ho d’adobar vam trigar més de dos hores per vestir-nos. Dins la oficina de turisme amb una calor horrorosa i tot tancat, no fos que algú ens veies mig despullats!! Es va fer llarguíssim! Peró a la fi nosaltres vam complir amb la parafernàlia, vam dir la frase prevista correctament “ kami dari Kolana” ( Som de la tribu Kolana) i vam sopar lo més dignament que vam saber amb el vestit tradicional (Fem foto de la oficina, sense comentaris…)

Ara davant d’un petit poblat ens relaxem mentre mirem com la gent recull petxines a la marea baixa, aquí ningú ens ve a emprenyar …

Hem tingut una travessa plàcida i tranquil·la, no gaire vent, però excepte una nit que vam fer tot motor, hem anat fent amb l’spi i les orelles de burro. Hem pescat alguns peixos més aviat petits i hem tingut la sort de veure una parella de balenes molt a prop i a més hem aconseguit la desitjada foto de la cua!

Un cop hem trepitjat terra, la nostre primera reflexió és : tan aprop i tan lluny, menys de 500 milles nàutiques, tan sols 3 dies i mig de travessa, i sembla que estem en un altre món…

Primer dia, cal fer la paperassa, quarantina, duanes, emigració i capitania de port!! Gràcies a que participen en el rally ens estalviem d’anar d’un extrem a l’altre de la ciutat i a mitja tarda tot està fet!

Al vespre quedem amb altres vaixells per fer una cervesa al bar de l’organització i després ens anem al “night market” per fer un mos. Tot de paradetes al llarg de un parell carrers, casi a les fosques, t’has de fixar per veure com netegen els plats en uns cubells al terra a on els gats aprofiten per beure… Algunes parades tenen menjats ja preparats, però las més típiques són las de peix. Pots escollit el peix que vulguis i al moment te’l fan a la brasa. El peix està boníssim !!! També fan molt batuts de fruites, resulten temptadors, però no ens arrisquem i demanem aigua embotellada .

Avui segon dia a Kupang, sortim a recórrer la ciutat, ciclomotors per tot arreu, els minibusos avisant a la clientela amb el clàxon, música i bullici, tothom saluda i els nens més espontanis demanen que els hi facis fotos, també alguns adults, quina llàstima no poder parlar una mica de bahasa …

El mercat…, al costat del port, olors barrejades; peix fresc i salat, carn i mosques, verdures i especies, i molts tipus d’arrossos!!! Ens passegem pels passadissos, protegits del sol pels tendals i plàstics mig estripats, tothom somriu, els avis ens mostren els seus nets orgullosos. El motociclistes fan les seves compres sense baixar de les motos!! Hi ha vida i alegria, la gent transmet optimisme!!

Ara ens trobem en un petit embolic, al tornar de la passejada ens hem trobat el dingui totalment desinflat, la causa sembla ser la mala qualitat de la cola. Aparentment la reparació no és fàcil i aquí no hi ha la possibilitat de comprar cap tipus d’auxiliar ni inflable ni rígida. Els indonesis fan servir barques bastant grans i es veu alguna que altre canoa totalment inviable per nosaltres, així que ja veure’m que fem…