Categoria: Escòcia – Irlanda – península – retorn a Barcelona

Ahir vaig fondejar a Punta Santa Maria i ara naveguem cap al Guadiana per recalar a Ayamonte. D’aquí va ser l’inici de les nostres travesses oceàniques, el primer contacte amb l’onatge dels grans mars. Algú encara deu recordar els nostres primer correus mencionant les ones gegantines…. Nou anys han passat…

La web la tenim abandonada des d’Escòcia, en el canal de Caledònia. Allà, sense voler, vàrem començar a ser conscients de la nostra tornada. Ens estàvem despertant del nostre somni. La Marian començant a planificar la seva tornada a la vida ciutadana i jo, desfullant una margarida, una fulla darrera l’altre, del que fer: tornar amb el Badoc a Barcelona per revisar-ho o continuar cap a Canàries?. S’ha imposat el retorn tècnic per després emprendre noves singladures. Continuaré collint margarides i desfullant-les!!!!

Enfocat el camí de tornada, sembla que no hi hagi res de nou per explicar. Aiii Santa Mandra!!!

• 

• 

• 

El canal de Caledònia el vàrem travessar, coneixent com funcionava per l’experiència prèvia, tot, en dos dies. El llac Ness amb vents de morro i el monstre sense fer acte de presència. Les muntanyes que estaven nevades al maig, ara eren verdes i les temperatures eren força més agradables.

La baixada cap el Canal de Crinan fou ben planificada. La vàrem encertar i navegàrem a més de dotze nusos pel Sound of Luring i el Dorus Mor. Aquest canal el van fer fa més de 200 anys per estalviar a les barcasses el pas del Mul of Kyntry amb els seus corrents i vents desfavorables. Aquest any, com que ha plogut poc, (a nosaltres ens ha semblat una broma de mal gust), només obren les comportes d’entrada i sortida, en marea alta per estalviar aigua, i ens va tocar esperar força hores per poder-hi entrar. Passa per llocs pintorescos i les rescloses les has d’obrir i tancar tu mateix manualment, fent palanca amb uns grans braços per bellugar les portes i una maneta pel mecanisme que mou la comporta de l’aigua. Al final hi trobes el «truquillo». Són unes 9′, que les vam fer en un dia.

• 

• 

• 

Baixada ràpida pel First of Clyde, estada a Bangor i cap a Ardglass, repetint, ja, una mica el camí d’anada. Ens vam acomiadar del Sam, l’amic irlandès conegut a la Patagònia. Xerra pels descosits i sort que només entenem menys de la meitat del que diu!!!

Parada a Dun Loaghaire, al costat de Dublín, des d’on la Marian va volar cap a Barcelona al començament de la segona quinzena d’agost. Em quedaven uns 20 dies per arribar a Galícia i poder volar per ser a la Diada.

• 

• 

• 

La tàctica pensada era fer el salt des de la costa SE d’Irlanda, el més a l’oest possible, cap a Galícia. La baixada, amb una parada a Arklaw, fou força ràpida amb cenyida inclosa. Fondeig a Rosslare per esperar els vents favorables per guanyar ponent. Finalment va semblar que Dunmore podia ser el bon punt de partida i tenia l’avantatge que el coneixia. És un port de pescadors amb un únic pantalà per les visites. Però…, el capità de port va decidir tancar-lo per la previsió dolenta del temps que hi havia. L’única solució proposada era anar a Waterford, 7′ riu Suir amunt, fosquejava, però per sort tenia el corrent a favor. La ciutat va resultar força agradable i diuen que és la ciutat més antiga d’Irlanda, fundada en èpoques vikingues. M’hi vaig quedar uns dies esperant la bona finestra meteorològica, mirant Grips a totes hores. Havia de preveure uns 5 dies favorables, ja que tenia més de 550′ fins a arribar a terra espanyola. Una alta es va situar prou bé. Sortiria amb vents de l’oest, algun dia amb molt poc vent, i després de NE per arribar a Camariñas.

• 

• 

• 

La travessa va ser segons previst amb arribada amb spi, tot pensant si me’l el fotria per barret!!!

Camariñas, el punt d’aterrada, el vaig escollir bàsicament, pels records que em portava. Recordava la visita amb la Carme i l’Agustí que vàrem fer en Manel i el Nanany, el club amb la caseta de fusta i per què no, els boníssims percebes servits per la Carmen que en aquella època regentava el restaurant del Club. Vaig ser ben acollit i vaig menjar un bon bacallà i cloïsses en el bar que porta ara la Carmen. Ella, bona gallega, sorruda, però finalment també va somriure!!!!

• 

• 

• 

El Badoc va quedar en bones mans uns deu dies, just per anar i tornar de Barcelona i complir amb els meus deures ciutadans i familiars… (com creixen els nens!!!)

Potosín, Baiona, Vigo van ser els ports de recalada a Galícia. Continua conservant aquell aire rural, ancestral tan atraient. Bon menjar i a uns preus que en comparació d’on veníem eren increïbles. Les navegades en poc vent i alguna caiguda de boira que feia que no es veies tres en un burro!!!! Pensava en les magnifiques planejades que havíem fet feia uns dotze any amb el trasllat del Blue Oyster. Bé una altra vegada serà.

• 

• 

• 

La baixada per la costa Portuguesa va seguir la mateixa tònica. Viana do Castelo, Porto, Figueira da Foz, Peniche, Cascais, Lisboa. No ha canviat, els seus tramvies, carrers costeruts, enllombardats, però plena, plena de turistes. A totes les grans ciutats en sobrem uns quants!!!. No hi va faltar la visita a Casa Martinho i un intent fallit d’anar a escoltar fados a la Taverna do Chico. Després de fer cua, resulta que s’havia d’haver reservat abans!!! Massa gent!!!

Sines, Cap San Vicente, baia de Sagres fins a Ayamonte, el nostre punt de partida cap als oceans el 2009. Ara queda seguir el camí d’anada tot tornant cap a casa.

Des que vam sortir de Noruega hem fet per avançar al màxim, just parar per dormir i continuar l’endemà, però a Fair Isle vam tenir la sort d’arribar amb temps suficient per veure els buscats frarets, que fins ara se’ns havien esmunyit un cop i un altre!! Aquí els vam veure i fotografiar fins a avorrir-nos!!! Us hem fet un petit recull de fotos!!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

L’endemà, un cop vàrem arribar a l’arxipèlag d’Orkney, se’ns va crear un conflicte, que feia dies ja ens temíem… El nostre desig era fer el retorn per la costa nord-oest d’Escòcia. No en va, el nostre amic Sam, ens havia dedicat unes quantes hores a donar-nos detalls dels llocs més bonics i especials per fondejar. També l’Eric ens havia insistit molt i molt.
Però els vents, com sovint en aquest viatge se’ns han posat en contra. La previsió del temps ens donava com a poc una setmana d’espera per iniciar la travessa. Malauradament això posava en perill que l’11 de setembre poguéssim estar a casa. A contra cor però sense cap dubte, vam decidir prendre de nou el camí segur del canal de Caledònia.

Aquest matí, just 3 mesos després d’iniciar aquest camí a la inversa, hem entrat per l’extrem est, tocant a Inverness.
En la parada de la primera resclosa, des de la finestra de casa seva, una dona ens ha preguntat: «Where you come from?», «From Barcelona», hem dit, i tot somrient, ens ha tret una enorme bandera blava/blanca, «YES SCOTLAND» i ens ha cridat: «VISCA CATALUNYA!!!»

• 

•