Categoria: Nova Zelanda

Nosaltres tan contents i us volíem fer saber de seguida que ja havíem començat la travessa a Tonga, però fins ara, que han passat tres dies !!, no hem estat en condicions, aixx.. la falta d’entrenament i les onades del Pacífic quan es creuen!! Bé lo important és que per fi ens vam decidir i el diumenge després de fer els papers vam començar la nova temporada de travessa pel Pacífic oest, el nostre destí primer serà Tonga, l’any passat no més vam estar al arxipèlag de Vavau i aquest any volem visitar Nukualofa, la capital que està al sud i les illes del mig, Haapai, que prometen molt, després tenim pensat tornar a Fiji però a Vanua Levu, l’illa nord, i seguir per les illes de Vanuatu i Nova Caledònia. Aquest tres dies que portem de navegació hem fet via, però ara las previsions de vent no són bones, si no canvia tindrem molt poc vent. Per això hem pensat que ens pararem en l’atol de Minerva a esperar que arribi i descansar una mica. A més sembla que val la pena, a més dels corals i peixos, (i llagostes…), quan la marea està alta l’atol queda submergit, així que la sensació d’estar ancorat en mig de l’oceà deu ser bastant especial, veurem…

• 

• 

• 

Qui espera, desespera!!!

Així estem nosaltres, cada dia sembla que pot ser serà el següent, però les depressions surten com bolets i canvien de direcció cada dia!!

Mentre tant fem petites excursions, vam pujar pel riu fins a Kerikeri, no més és pot navegar amb la marea alta i encara així la sonda ens marcava 1,3 m!!! Però un cop a la bassa és un lloc molt arrecerat, ni ens vam assabentar dels 60 nusos que bufaven a l’exterior. A Kerikeri es troba el Old Stone Store, el edifici de pedra (dels pocs que hi ha) més antic de Nova Zelanda, del 1836. Està reconstruït i ambientat en l’època, exponent les coses que es venien, com claus per clava les fustes, espelmes, pics i pales… Al costat està la Mission House que també és el edifici més antic, però aquest de fusta, del 1822.

• 

• 

• 

Sovint ens deixem sorprendre per la pluja i arribem molls com pollets! Això ens vam passar fent una excursió a Russell acompanyats de la Lillyan i el Käre del Kilico, que vam conèixer l’Uruguai, amb ells compartim l’impaciència per la sortida, és allò de “mal de muchos, consuelo de …”

Avui, ja ha sigut el “colmo” tan convençuts estàvem de sortir demà al matí, que hem fet la compra pels deus dies de navegació, i a l’últim moment la depressió se’ns ha posat en contra.

Bé que hi farem, esperar…

Bé, ja ens hem decidit ! Hem sortit de l’estat de letargia estival i ens estem marinant per la costa est al nord de Whangarei. Vam sortir de la marina amb la marea alta i riu avall, al arribar a mar obert vam trobar vent d’oest però mar de l’est. A la primera fonda ens van servir una ballaruga no apte pel descans, així que vam sortir amb vent de morro per buscar millor posada. A la “Bay of Island” cap problema ! N’està ple! Hi ha desenes de racons ben protegits de vents i onades. A més de caminades fàcils que et porten a perfectes vistes panoràmiques que et donen idea de la enorme grandària de la badia. N’hi ha però que pertanyen a particulars i en principi, com a terreny privat, no està permès desembarcar. Encara i així a “Te Puna inlet” vam desembarcar en una platja que semblava salvatge, vam trobar unes escales que pujaven per entre mig de un bosc humit i a la cima ens vam trobar un jardí espectacular amb escultures modernes, no vam gosar anar més enllà…

• 

• 

• 

Vam passar per Russell, l’antiga capital, convertida avui en un lloc tranquil i plàcid , amb un parell de carrers, la primera Església Anglicana i la primera Missió Catòlica del Bisbe Pompallier. Aquesta última molt interessant doncs s’editaven llibres en maori (exclusivament). Això era quan Russell era un port important de comerç entre maoris i estrangers de tot arreu. Després va venir el Tractat de Waitangi i tot va canviar….

• 

• 

• 

Passejant camí de la platja, vam veure al terra en un costat de la carretera un cartell escrit a ma, “avocados, 50 c”, umm vam pensar, anem a comprar ne, vam entrar a la casa més propera, tot estava obert, una pila de sabates a l’entrada com és costum en aquest país, però no apareixia ningú…, ho vam deixar per la tornada…; tot tornant vam veure algú a través de la finestra i vam anar corren, jajaja, no havien vist que els avocats estaven en un contenidor que pensàvem que només servia per aguantar el cartell; a dins a més, hi havia una capseta on els compradors deixaven els diners. No calia anar a emprenyar el propietari! Però nosaltres no estem habituats a aquestes mostres de confiança!

• 

• 

• 

En aquests moments ens estem a Opua, hi vam arribar per conèixer en Bob McDavitt, el “guru” de les prediccions del temps, que feia una conferencia al club. Ara ja estem impacientes per sortir i sembla que encara haurem d’esperar uns dies… “ce la vie”. Pot ser anirem a voltar uns dies més per la “Bay of Islands”…

El camí de tornada al Badoc el vam fer per la costa est tal com ens havia recomanat en Kevin, més lent però molt més interessant. Carreteres estretes, amb corbes i recorbes seguint la gorga d’un riu,amunt i a avall per passar la serralada i de cop et trobes en el pont ferroviari més alt Australasia, (97m) o, una immensa vall amb ovelles i més ovelles !

• 

• 

• 

Vam passar per Napier, la ciutat que després del terrible terratrèmol del 1931, va ser reconstruïda en el estil de moda en aquell moment, l’art déco i avui es conserven en molt bon estat una pila d’edificis de l’època, el que s’ha convertit en un reclam turístic. Vam dormir al hostel d’una japonesa a la plat ja després de Opotika, però no vam se prou valents per banyar-nos, ho vam fer un dies després al llac de Rotorua , … a les aigües termals!!

• 

• 

• 

A Whakatane mentre esperàvem el “fish&chip” , vam entrar a un al Marae Mataatua, aquest és especialment turístic, de fet a recorregut mig món en varies exposicions i ara, després de múltiples rogatives, “la corona” la retornat al seu lloc d’origen. Ara els locals l’utilitzen com atracció turística.

Va ser en aquest Marae que ens vam assabentar que el cap de setmana hi havia una trobada de grups de cant i dansa maori, el Tuhoe Ahurei, ens van dir el nom del poble, Ruatoki. Com que aquest poble no sortia ni a la guia ni al mapa que portàvem, se’ns va ocórrer preguntar a l’oficina de turisme, cal dir, que en aquest país hi ha oficines de turisme a tots els racons amb molt bona informació gràfica i gent ben preparada i generalment amables. Fet el incís, a la oficina de Whakatane també vam ser molt amables, ens van dir com arribar al poblet, però no tenien cap informació sobre la trobada, van estar buscant per internet i no van trobar res, estrany, no?

• 

• 

• 

Bé, un com que ens vam assabentar on era Ruatoki , tan sols a uns 20 km, vam anar cap allà. A la taquilla ens van preguntar, que fèiem allà i si és que ens havíem perdut…, està clar que no esperaven ni kiwis ni turistes. Ens van explicar que aquell dia no més actuaven els grups infantils, ens van deixar passar per mirar i van decidir que era millor pagar l’entrada per l’endemà. L’endemà ens van rebre amb un somriure estranyats però contents, no s’ho devien creure que tornaríem! Així que vam passar un bon dia mirant i escoltant “haka” darrera “haka” amb “grunyits” i “tretes de llegua”, semblen realment enfadats!!!

• 

• 

• 

Per fi vam arribar a Auckland, la capital de la vela! Per uns quants dolars pots navegar unes hores en un dels vaixells guanyadors de alguna copa Amèrica! Visitem el Museu Marítim amb una de les sales dedicades al genial Sir Peter Blake. Molt interessant!

Quedem esparverats amb els gratacels, de més de 30 pisos, en un país amb tal quantitat de terratrèmols!

• 

• 

• 

Per tancar el viatge ens passem pel interesantíssim museu del Kaori i per rematar visitem els kaoris més ancians (entre 1.200 i 2.000 anys), el Tane Mahuta, “el Senyor del bosc” i el Te Matua Ngahere, el Pare del bosc”, entre 1000 i 2000 anys. Són venerables i fan respecte! A veure si trobeu en Francesc a la foto!!!

Dos dies vam estar a Omarama, esperant que millorés el temps per anar al Aoraki National Park. Igualment però en el Mont Cook, no vam tenir prou sort. El dia que hi vam pujar tot i que feia sol, els núvol que hi havien al voltant del pic de 3754 m, no ens van deixar gaudir de la vista. Després de tornar de la caminada vam estar prenent un cafè al famós Hotel Hermitage , des de on hi ha una vista esplèndida del Cook però rés de rés, els núvols no es vam moure. De totes maneres la vista de les valls i les glaceres Tasman, Mueller i Hooker , el llac Pukaki de estranyes aigües turqueses és fantàstica i bé que val la pena l’excursió.

• 

• 

• 

Christchurch ens va fer molta pena en veure el estat de la ciutat, degut al terratrèmol del 2011. La majoria dels carrers del centre estan tancats, doncs encara molts edificis estan pendents d’enderrocament o rehabilitació, la catedral està sent de-construida per tornar-la a construir amb noves tecnologies que la faran més resistent als moviments sísmics, en tenen per uns 20 anys. Re-start és una part del centre que ha reobert amb botigues, restaurants, exposicions i la biblioteca pública. Són bastant curiosos el edificis construïts a base de contenidors marins.

• 

• 

• 

Per celebrar el diumenge ens vam regalar una visita per les vinyes de Marlborough . Vam fer un tast de sauvignon blanc , riesling , pinot gris, gewurztraminer, pinot noir i per acabar un sparkling cuveé. Després el dinar i un parell de cafès abans de tornar a agafar el volant. La carretera cap a Nelson és estreta i sinuosa…, la ciutat és molt més gran del que ens havíem imaginat, i amb una imatge més moderna de les visitades fins ara tret de Christchurch i Wellington

• 

• 

• 

A Waikapa prop de Picton férem el nostre particular acomiadament de l’illa sud tornant al mateix allotjament en el que havíem fet la primera nit, ens va agradà la vista al mar i la moderna BBQ.

• 

• 

• 

Ahir després de una passejada per Wellington, vam sopar amb la Pilar i en Kevin. Ens van convidar a la seva preciosa casa de fusta amb vistes a la badia de Karehana. La Pilar és una geòloga madrilenya coneguda d’en Pere, casada amb un kiwi, en Kevin. Durant més de quatre hores van estar responent a les nostres preguntes curioses sobre el seu país, quina paciència ! En un moment donat la Pilar ens va treure el llibre que esta punt de començar a llegir, poc que us imagineu el títol…, “ What’s up with Catalonia? “. Evidentment això també va donar conversa…, ella entén molt bé les inquietuds dels catalans, no ens va quedar clar si en Kevin ho entenia tant. Cal tenir en compte que la historia dels auto-anomenats kiwis s’inicia cap a mitjans del segle XIX i des de llavors per uns motius o altres les migracions han sigut constants, llavors les barreges són continues i les arrels poc profundes.

• 

• 

• 

El tema dels maoris ens sembla que és un mon a part del que no hem aconseguit treure gaires conclusions.