Categoria: 2010 – 2011: Brasil – Uruguai – Argentina – Xile

Després de tantes dubtes i neguits, vam sortir de Puerto Deseado, el pronòstic no es va equivoca gaire i realment vam tenir una travessa ben tranquil·la, vam fer tant motor que vam buidar un dipòsit. Els dofins i les tonines, així com molts els albatros ens feien companyia. Parlàvem per radio un parell de cops al dia amb l’Objectif Lune per posar en comú estratègies, i també ens vam barallar més d’un cop amb les famoses “kelps”, unes algues llarguíssimes que s’enganxaven a les quilles i ens rellentien més d’un nus A poques milles de la “Isla de Los Estados” va entrar el vent del Sud de 35 nusos tal com ja estava previst, feia temps que no anàvem tan escorats!

• 

• 

• 

A la “Isla de Los Estados”, ens vam refugiar a “Puerto Parry”, demanant permís per amarrar-nos a la boia del Apostadero Naval. No només ens va concedir el permís si no que han sigut amabilíssims. Ens han deixat utilitzar la seva dutxa, la seva rentadora, fins hi tot ens han convidat a un “asado”!! Hem passat moltes hores amb ells conversant i prenen mate. A la Cynthia, la Irene, en Daniel i l’Armando els van desembarcar allà junt amb les provisions per 45 dies, el temps que si han d’estar fins que no arribi el seu relleu. No tenen cap contacte amb l’exterior només que per radio un cop al dia i els pocs velers que com nosaltres s’hi van a refugiar.

• 

• 

• 

També hem fet algunes caminades, primer al “Chorrillo” que és el salt d’aigua del que s’aprovisiona el destacament, per arribar hi ha un mig camí fet amb taulons sobre les arrels i les pedres, que amb la humitat rellisca de valent. Un altre dia vam pujar al llac que hi ha dalt de la muntanya. En aquest cas no hi camí, i s’ha d’anar tantejant per no ficar la pota a l’aigua, doncs hi ha rierols per tot arreu mig tapats per la vegetació, però l’esforç val la pena. Quan arribes a dalt mirant al llac és com si estiguessis al Pirineu, però de l’altre banda 500 m avall es veu el mar!

• 

• 

• 

Al llibre de visites hem deixat les nostres signatures i hem vist com també ho varen fer els del Alba II, ja fa unes quantes dècades!!

Desprès d’una setmana a Puerto Parry per fi ens vam decidir a passar el Le Maire, no va ser amb les millors condicions, però és que semblava que el pronòstic del temps ens prenia el pel. I és que aquí el temps és molt inestable i les previsions difícils. Així ens passava que semblava que hi hauria una oportunitat, i al dia següent al descarregar el nou “ugrib” havia desaparegut, i quan no semblava que era possible resultava que si ho havia sigut i ens havia passat l’oportunitat!! Començàvem a estar una mica desesperats i quan el diumenge vam veure que no hi hauria vent, vam sortir per cames i deixant de banda la optimització de marees i corrents. Hem de dir que el Le Maire no ens ha semblat cap broma, sent que no hi havia vent les onades feien 2 m. de alçada. No volem saber com deu ser amb vent fort!!

• 

• 

• 

A la nit vam fondejar a Bahía Aguirre sense problemes doncs és una badia molt gran sense dificultats per entrar hi. Al matí ens desperten els “petrels” gegants que venen a descansar al nostre costat.

Ja per fi entrem al canal Beagle !!!! Uns dofins molt divertits ens fan la rebuda, surten disparats de l’aigua com coets i cauen a l’aigua fent tira bussons, podrien anar a treballar al circ!!

• 

• 

• 

La següent recalada va ser “Bahía Cambaceres”, s’entra per un petit estret en forma de ziga-zaga que sembla un rierol i a l’interior hi ha una petita vall amb arbres, molt tranquil·la.

Unes hores més de navegació i passem al traves de Puerto Williams, el Frontón Gable, veiem balenes i per fi, hem arribat a Ushuaia, la ciutat i al fons les muntanyes nevades de la “Cordillera Darwin”, part de l’objectiu complert!!

• 

• 

• 

Bé, aquí hem estat des de fa ja més una setmana, juntament amb l’Objectif Lune, mentre esperàvem un bon pronòstic per tirar avall…

Això és un port pesquer bastant gran, dins de la Ria Deseado i ara que no és temporada de pesca, el port està ple de vaixells en reparació o manteniment.

El vaixells de pesca són dels grans, bucs frigorífics que van fins l’Antàrtida i s’hi estan un parell de mesos.

El moll no està, evidentment pensat pels nostres velerets…, i tenint en compte que la marea te aquí te una variació de uns 5 m., doncs ja es veu que amarrar aquí no és gens fàcil.

• 

• 

• 

No més arribar ens vam abarloar al remolcador Yamana, primer l’Objectif Lune que és un Sun Magic 44 peus i després nosaltres. Els del Yamana són molt amables ens van carregar aigua, ens van oferir la seva dutxa i tota mena de facilitats. Però malauradament ells han de fer alguns serveis i a llavors cal que els deixem lliures, algunes vegades a les 5 de la matinada!

En una d’aquestes vam anar a fondejar a una boia que hi ha a la vora, amb tanta mala sort que no sabem exactament com, però l’Objectif es va quedar embarrancat i el Badoc amb tota la força del seu petit Volvo no va poder lo treure. Per sort el Yamana va arribar en poc temps i en una maniobra molt hàbil el va treure ràpidament. Lògicament ja no hem volgut tornar a la boia!!!

• 

• 

• 

En el següent servei del Yamana ens van suggerir abarloar-nos a un pesquer que està en reparació llarga i no havia de sortir en setmanes. Aquí hem estat bastant còmodes, els del pesquer fins i tot ens han ofert la seva rentadora! Per pujar al seu vaixell que té un francbord de uns 3 o 4 m. ens van posar una escala de corda, un cop a dalt hem de pujar a la segona coberta per una escaleta de tub, però el millor de tot és que per arribar al moll, que depenent si la marea està alta o baixa, la passarel·la corba de fustes mig desclavades fa baixada o pujada adaptant-se admirablement a la situació. És una experiència…

Malauradament el port no està protegit del vents del sud i sud-oest, així que quan aquests bufen cal anar a ancorar a l’altre costat de la ria. Això ens va passar divendres que vam tenir un vent del sud-oest de fins a 40 nusos i quan la corrent era de sentit contrari al vent, es formava un mar que ens fa dubtar de estar 4 milles dins d’una ria.

• 

• 

• 

Passat el port, tot el interior de la ria és reserva natural, hi han Pingüins de Magallanes, Gavines “Cocinera”i “Austral”, el “Gaviotín Sudamericano” que és més petit i té la cua com les orenetes, varis tipus de cormorans ( Gris, Cuello Negro, i Biguá), i d’ànecs ( Crestón, Vapor), flamencs “Austral”, “Ostreros Negros”, Garses “Bruja” i Petrells Gegants, i Llops Marins. El paisatge és una mica més suau que a “Cabo Dos Bahías”, a les canyades hi ha construccions amb bastants arbres i vegetació.

• 

• 

• 

A unes 11 milles es troba la “Isla de los Pingüinos”, també part de la reserva natural, allà és un dels pocs llocs on es troben el pingüins de “penacho amarillo”, són molt divertits, nosaltres els hi diem el “pingüins punkies”.

El poble és bastant gran, 12.000 habitants, s’hi troba pràcticament de tot, però molt més car, i és que estem ja a més de 2000 km de Buenos Aires, dit d’una altre manera, hem passat del paral·lel 35º al 48º.

• 

• 

• 

Per fi el “ugrib” ens dona un pronòstic de uns 4 o 5 dies tranquils, i ja hem pres una decisió: demà sortim cap l’Estret de Le Maire i després a Ushuaia.

El dissabte 22 per fi vam sortir de San Blas, el pronòstic de vent no era gaire favorable, però en tot cas els vents eren fluixos. Vam tenir una travessa tranquil·la amb alguna estoneta de motor. Ens acompanyaren albatros, gavines, cormorans, alguna ballena i un grup de “toninas overas”, són un tipus de dofins amb un disseny negre al dors sobre un blanc immaculat, molt macos i elegants!!

• 

• 

• 

Arribàvem a Caleta Sara el dilluns ja clarejant per poder veure bé l’entrada. És una petita cala molt resguardada, excepte pels vents del primer quadrant, que està dins de l’àrea natural protegida del Cabo Dos Bahías. Estem doncs en plena Patagònia Austral!!! Als turons que rodegen la cala van aparèixer el “guanacos” (de la família dels llamas). Ens cridà l’atenció, un que ben plantat en una cima a on bufava el vent de valent, es va estar més d’una hora immòbil, de tal manera que vam dubtar si era una estàtua! Més endavant veuríem que aquest comportament és habitual…

A l’endemà ens vam acostar caminant a una colònia de “Pingüins de Magallanes” que teníem bastant a la vora. Ens va sorprendre lo petits que són!

• 

• 

• 

Per comprar provisions havíem d’anar a Camarones i desprès d’assabentar-nos de les no opcions de transport terrestre, vam decidir anar per mar unes 10 milles al nord. Allà vam amarrar amb certes dificultats doncs el moll ens arribava a l’alçada de les creuetes!

S’ha de dir que les marees en aquesta zona són al voltant dels 5 metres, i s’ha d’anar amb molt de compte al fondejar a marea alta de no quedar-se en sec a marea baixa!

Vam poder comprar i carregar aigua al dipòsit gratuïtament, tot i la manca que n’hi ha, doncs aquest zona és molt àrida i seca. “Camarones” és un poble petit, però molt cuidat i ordenat, els carrers són amples i algunes voreres estan enjardinades. Té una plaça molt gran plena d’arbres i una platgeta davant del port. Miris a on miris l’horitzó és tan blau i tan llunyà, que té un efecte molt relaxant. Tot: els carrers, els edificis, la gent, i fins i tot el nanos jugant a la platja, transmet un aire de immensa calma.

• 

• 

• 

La nostre següent parada va ser la mítica “Caleta Hornos”, no ens la podíem perdre! És segurament la cala més arrecerada que hem trobat i trobarem per aquestes latituds. També té una bellesa amb conjunt molt impactant. Des de l’interior calmat i pla es veu arribar l’escuma de les onades just fins a la boca d’entrada. Unes immenses roques rodegen tota la cala i entre mig algunes petites valls permeten desembarcar amb l’auxiliar i fer l’ascens als turons per gaudir de la visió del vast paisatge patagònic i veure de tant en tant un “guanaco” que ens observa de lluny. Molt curiós: el cim de alguns turons, a uns 20 m del nivell del mar (en marea alta), està ple de còdols i petxines de mar…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Els darrers dies o pot ser setmanes, anem donant voltes al cap i desfullant la margarida, Beagle, Magallanes, Beagle, Magallanes, Beagle, Magallanes…

Jo aposto pel Beagle, en Pierre per Magallanes. Aquesta és l’última parada abans de prendre una decisió, ha de ser ja !!! El Capità té una gran responsabilitat!!!

Continuem fondejats al mateix lloc, els vents no ens són gens favorables… Gaire bé tots els dies en un moment o altre ens bufen vents de fins a 30 nusos. La corrent de la marea és bastant forta i fa una mica de por banyar-se, a part de que l’aigua està més aviat freda, entorn als 20 ºC. El paisatge però no deixa de ser espectacular. Abans d’ahir després de la pluja ens va aparèixer un arc de Sant Martí complert, no més els núvols ens tapaven la part superior.

Com que no podem desembarcar no hi ha gaires coses a fer…, aprofitem per posar ordre…, llegir, cuinar, dormir, ja va bé descansar que no sabem que trobarem més endavant… També hem pescat! Vam pescar tres taurons en menys de mitja hora, i vam parar es clar, quasi que fan pena tan petitets…

Finalment dilluns vam tenir un petit forat meteorològic, que ens va permetre arribar a San Blas. Un cop a l’entrada de la badia, vam haver d’esperar fins la matinada de dimecres a que la corrent ens fos favorable per poder entrar, doncs les corrents de marees són fortes a més que hi ha molts bancs de sorra i és perillós entrar de nit.

• 

• 

• 

Com que al davant del petit poble no vam poder fondejar perquè no hi havia boies lliures i la profunditat és molta per tirar l’àncora, vam anar cap una petita llacuna que es forma entre mig dels bancs de sorra. El lloc és magnífic! Envoltats d’ocells tot el dia i quan baixa la marea deixa al descobert unes petites illes verdes a on una mena de flamencs venen a menjar. El flamencs són de un rosa ataronjat i una mica fluorescent amb les puntes de les ales negres i quan volen són realment espectaculars.

• 

• 

• 

A més de maco hem pogut comprovar que aquest fondeig és molt segur. Dimecres a la tarda vam tenir vents del sud de més de 50 nusos i vam aguantar molt bé.

Aprofitant la marea vam posar el Badoc en sec, doncs l’hèlice fa molt soroll, no vam trobar res a l’hèlice i vam aprofitar per netejar-lo

• 

• 

• 

Baixar a terra ha estat difícil, quan hi ha vent i amb combinació amb les corrents es formen moltes onades i amb la nostre petita auxiliar es fa difícil desembarcar a la platja. Quasi que ens hem quedat sense provisions de menjar fresc i hem hagut de fer pa. Tampoc hem pogut comunicar-nos com habitualment per skype i e-mails. Ens hem d’acostumar perquè això és el que ens esperar d’ara en endavant.

• 

• 

•