San Pedro de Atacama

No vam sortir de Calama amb massa bon peu. No més sortir, de manera increïble en al mateix autocar, ens vam robar la motxilla de ma, les ulleres de sol, la crema protectora, les guies i mapes, i algunes vises…, i és que no es pot badar, !!!

A banda d’això el trajecte fins a San Pedro és molt bonic amb unes vistes del desert espectaculars, llàstima que l’autobús de línea no para per fer fotos. Aquest és un desert ben diferent dels que fins ara havíem vist. No hi ha gaires dunes i no és gens pla (entre 2500 i 5000 m), hi ha moltes muntanyes, canyades i afloraments salins. L’orografia és molt particular, amb formes molt curioses donades per l’erosió de l’aigua (antigament) i el vent. Per això que les valls tenen noms com “El Valle de la Luna” o “El Valle de la Muerte” i algunes formacions rocoses, “Las Tres Marías” o “El Anfiteatro”.

• 

• 

• 

El dia d’arribada vam fer una excursió pel Valle de la Luna i vam gaudir amb els tons ocres que agafa la vall al posar-se el sol. Llàstima que el menisc d’en Francesc es va revoltar i ens ha obligat a estar dos dies de repòs. Gràcies a això vam poder veure el Barça-Madrid envoltats de xilens expectants per el que feia l’Alexis. Bé no podem dir que va ser un gran partit…

• 

• 

• 

Un cop que el menisc es va recuperar vam sortir un dia de matinada per anar als Geisers del Tatio. Són els guèisers que es troben a més alçada en tot el món, a 4.300 m. En un d’ells es forma una piscina natural a on l’aigua que està a uns 40ºC, vam dubtar de banyar-nos perquè la temperatura exterior era de -7ºC, però finalment ens vam decidir i va valdre la pena. Al sortir de l’aigua el sol ja començava a escalfar i no va ser tan greu. En el recorregut vam conèixer un estrany arbre que creix tan sols un mm al any i que te aparença de liquen, es diu “llareta”. També vam veure vicuñas, camèlids semblants als guanacos, gavines del altiplà i uns ànecs que estaven immobilitzats al riu Putana esperant que l’aigua es desgelés. Vam parar al petit poble de Machuca en el que tan sols hi viu una família, que pel que es veu aprofita bé el turisme venent empanades i broquetes de llama i cobrant per fer fotos de l’església i de la senyora que dona de menjar al llama amb un biberó…

• 

• 

• 

San Pedro és un poble de carrers polsegosos i cases fetes d’adob. Hi ha la plaça de l’església envoltada de carrers de vianants plens de restaurants, botigues d’artesania i agencies que organitzen excursions i és clar, també molts turistes, i a més aquest cap de setmana, que ha sigut llarg. El Museu Arqueològic del Pare Le Paige, fa un bon resum de l’evolució del “atacameños” fins al dia avui. Ens sorprèn una explicació a l’entrada que informa que en l’any 2008 van ser retirades les mòmies que estaven en exhibició per demanda expressa de la comunitat indígena.

• 

• 

• 

Des de aquí deixem temporalment Xile per entrar a Bolívia. Ho farem demà aprofitant un recorregut organitzat per les llacunes del altiplà bolivià i el Salar de Uyuni.