Estéro Coloane – 55º05’S, 69º48’O

Ens falten les paraules per descriure els paisatges i llocs tan increïbles pels que estem badocant aquest dies i malauradament no podrem penjar les imatges fins a arribar a Puerto Eden, pel que encara ens manquen unes quantes setmanes, però com mínim, volem intentar expressar les nostres sensacions. Cada dia estem mes contents amb la sort d’haver pres la decisió que ens ha portat fins aquestes terres. Per més que és conegut que són meravelloses i per més de un reportatge vist a la televisió, no ens imaginàvem la seva grandiositat, immensitat, lo feréstec que són, i a l’hora la intimitat que si pot trobar en mil racons, la diversitat, la vida que veiem en cada indret pel que passem.

• 

• 

• 

De Puerto Williams vam anar a la caleta Victor Jara (54º54’80 S, 68º12’95) , un lloc molt arrecerat al est de la Illa Navarino, tancat per petites illes i un sortint rocós. És un lloc ben maco que fa honor al cantautor xilè afusellat en temps d’en Pinochet. Vam fer una petita excursió fins a un llac seguint el camí de les vaques. La següent recalada va ser caleta Olla (54º56’ 45S 69º 09’35 W ). Allà vam passar el neguit del tsunami, que sortosament no va passar de neguit, doncs aquí la marea no va tenir la més mínima variació. Amb l’auxiliar vam anar a l’extrem est de la cala, amb la intenció d’acostar-nos a la glacera Holanda, vam fer una bona caminada però va valdre la pena, des de l’alçada de la colina que hi ha al davant, es veu com la glacera cau sobre un llac que a través de rierols i aiguamolls desemboca a la cala, el llac estava ple de grans trossos de gel de diferents tonalitats de blau segons com els hi donés la llum, espectacular!

• 

• 

• 

Quan sortíem cap el següent indret, sentim per la radio al Objectif passant el control Yamana, ens estan atrapant! Parlem amb ells i quedem en trobar-nos al Seno Pia. A l’entrada del Seno Pia trobem alguns trossos de gel, anem amb molta cura, ens fan molt respecte. Cada vegada n’hi ha més però aconseguim arribar a la primera glacera, més amunt ja és molt perillós i ho deixem corra, per més que la Lila i en Tom s’ho estan passant pipa intentant pescar un tros de gel. Fondegem a la caleta Beaulieu (54º47’85S, 69º37’65O) i sopem chez l’ Objectif. Va ser un sopar acomiadament, doncs la Nicole i en Hugues han decidit fer camí i nosaltres volem fer més el badoc per aquesta zona, així doncs, quedem que ens trobarem a Puerto Montt.

• 

• 

• 

La pròxima parada no és gaire lluny, a la Bahía Tres Brazos. Quan entrem a la badia uns dofins australs ens indiquen el camí del fondeig, anem a la Caleta Cinco Estrellas (54º56’70S,69º46’10O). El indret està molt amagat . El trobem, per què realment confiem que està allà, però no és gens fàcil de veure’l. S’ha de dir que aquí ni les cartes electròniques, ni les de paper són correctes i si fem cas del GPS anem sempre per terra!! El fondeig és molt plàcid, tan petit que no es pot ni tira l’àncora i cal amarrar se utilitzant no més caps a popa i proa. Quan descansàvem de fer la caminadeta pel bucòlic entorn, veiem que arriba un vaixell francès a pertorbar la nostra pau… Sorpresa eren la Françoise i en Jacques de l’Arpatas!!, no ens veiem des de Buenos Aires, i nosaltres pensàvem que ells ja estaven molt més amunt. Però no, ja porten un mes donant voltes per els braços nord i sud est i l’illa Gordon, i no tenen la intenció d’arribar a Puerto Montt fins abans del juliol. Está clar que ens guanyen en badocar. Per sopar compartim en el seu magnífic vaixell que l’ha fet el propi Jacques, el nostre pernil serrà i el seu confit d’ànec amb un bon vi xilè, mentre ens expliquem les darreres experiències.

• 

• 

• 

I doncs, ja l’última experiència d’aquesta crònica, el Estéro Coloane!!! Quina passada!!! Una enorme badia de parets que pugen quasi verticalment amb pics de mes de 1000 m. Un illot tancant l’entrada i una península arbrada no gaire alta, que far de recer al fondeig. Des de el fondeig veiem desenes de salts d’aigua, rierols i tres enormes glaceres !!!!!

Caminem a la glacera més propera, és immensa!!! Quedem impactats de la enorme massa de gel que semblaria estàtica si no fos que ens avisa amb els seus sorolls, un pel amenaçadors. Ens sentim petits, petits !!! Que gran és la natura!!! Llàstima que a vegades, com ara al Japó se’ns rebela… ens gasta males passades…

• 

• 

• 

• 

• 

•