Finalment deixàvem el Maroni a finals de setembre, amb les seves aigües marronoses, la calor i xafogor. Posàvem rumb cap a Tobago que queda a sobrevent de les demés illes caribenyes i per això es menys visitada ja que tots hem perdut el vici de cenyir. Teníem unes 400 ‘ a fer, poc vent. Moltes hores combinant vela i motor, posar el spi vell del Trastito, recuperat del Nanany. Gràcies Manel! La travessa no tindria gaire historia si no fos…per un ” manguito” del aigua calenta que es va rebentar. Quan t’adones ja tens la inundació organitzada, un dipòsit buidat i el Badoc mig ple d’aigua. L’averia no es nova, ja la vàrem patir al Atlàntic i ara ja tenia recanvis. Al final rellentir la velocitat per arribar a Charlotteville al NW de l’illa de dia. És una baia força gran i queda força protegida. Tobago està situada esbiaixadament i no hi ha cap costa que estigui realment a sotavent. És un poble, el segon de l’illa, no hi ha gran cosa. Un parell de mini super, algun restaurant, l’administració i poca cosa més. Hi ha un únic caixer automàtic…, però que no funciona amb targes internacionals, o sigui, tenim excursió a la capital Scarbourough per obtenir diners del país. Una cosa important que vàrem recuperar va ser l’aigua blava, transparent i amb peixos i alguns corals. Feia temps que no em veien. Quina joia!!! També hi havia pescadors que et venien peixos a preus raonables.
L’excursió a la capital comença per saber a quina hora surt l’autobús. No hi ha resposta concreta, les 8, les 9, depèn… i això que és el bus que porta els nens a l’escola!! Finalment cansat d’esperar, juntament amb el Michel i Mael del Obione vam agafar un taxi col·lectiu. Els taxis col·lectius son furgonetes tronades de uns 9 passatgers que van parant agafant i deixant gent i que mai saps quan has de pagar. L’illa és muntanyosa i la carretera que condueix a la capital està plena de revolts i segueix la costa de llevant. Ens va permetre conèixer un pel l’illa. Scarbourough, la capital es una petita ciutat bastant caòtica, des de on surten els ferris que van a Trinidad. Treure diners, algunes compres e intentar tornar. El bus avariat i no trobàvem taxi per tornar. Finalment i sense saber massa com i reunits més gent amb el mateix problema apareix el taxi.
Durant aproximadament una setmana vam gaudir de una vida tranquil·la, alguna excursió a les muntanyes que rodegen la baia , banyadetes… Les noticies que arriben de Barcelona del estat de la mare de la Marian no són bones i decideixo anar cap a Trinidad per poder deixar el Badoc en lloc segur.
Sortíem, el Obione i Badoc al caient de la tarda cap a Trinidad per arribar hi de dia a Ghaguaramas. Trinidad és bastant més gran que Tobago i força industrial amb l’industria del petroli. Queda molt a prop de Veneçuela i en aquest moments no són massa bons veïns. Ghaguaramas havia sigut la base naval més gran del EEUU durant la segona guerra mundial. Actualment a part de les drassanes i base dels remolcadors de les plataformes petrolieres, s’hi ha desenvolupat marines i drassanes pels iots. Centenars de embarcacions venen aquí per passar la temporada dels ciclons. Trinidad no està afectada per aquest fenomen meteorològic. La gran majoria són marines seques, gran aparcaments. Els vaixells estan a tocar uns dels altres. Els treuen amb un travellifts enormes, degut els grans catamarans i després amb un tractor amb molts braços, casi com un pop són traslladats al diferents llocs. Després de recorre les totes, mirant, demanant preus ens vam decidir per Peake. La més “pija”, però com començava a ser temporada baixa ens van igualar el preu al de la més barata.
La sorpresa va ser quan va sortir el Badoc de l’aigua, molt net però amb l’antifouling tot esquarterat. Es veu que les aigües contaminades del Maroni van fer molta feina.
Decideixo tornar a pelar el Badoc, ho havíem fet feia nomes dos anys amb la Marian a Malàisia.
Llevar se d’hora, de negre nit per rascar fins a les 9. La calor i humiditat a partir d’aquesta hora són insuportables…, tornar hi al vespre. El Badoc era dur de pelar i molt irregular. Hi havia llocs que saltava bé però altres… a la mitat de rascar, decideixo llogar ma d’obra local. Després de mirar ho i demanar me com ho feia amb la rasqueta, em van mirar i van dir que em faria molt fort però que ells feien servir un decapant que era molt mes descansat….i tenien raó.
La mare de la Marian ens ha deixat i torno cap a Barcelona, el Badoc esperarà fins passat el Nadals aparcat a Peake.
