Categoria: Brasil

A l’Ilha dos Lençois ens hi vam estar gaire bé deu dies, i no pas per que la travessa des de Jacaré  (750 milles) fos la primera de la temporada i cansada; en realitat va ser molt ràpida i bastant confortable gràcies a la corrent a favor que vàrem tenir gran part del trajecte i en quatre dies justos hi vàrem arribar.

Encara que ja havíem fet els papers de sortida del Brasil, Lençois és un lloc tan remot que ningú ens va demanar res i amb això ja hi contàvem. És un lloc molt especial en molts aspectes, el primer que sorprèn és el paisatge, res a veure amb la selva amazònica no molt lluny d’aquí, si no, ben bé al contrari. La illa està dominada per una gran duna de finíssima sorra blanca, com si fos un gran llençol blanc amb els seus plecs  en constant moviment de forma i color, així podíem contemplar-la cada vespre des la nostre popa durant la posta de sol. Impressionant! A la vessant nord de la duna s’estén la petita població, no més de uns 200 habitants en senzilles cases de fusta cada una també amb els seu tancat on entre mig de palmeres corren algunes gallines i pengen les xarxes i altres estris de pesca. A les afores pasten algunes vaques i cabres. A la badia enfront del poblat fondegen una dotzena de barques de pesca i un munt de canoes. Més al nord del poblat, no més resta, uns manglars i el mar,  i… , 3 aerogeneradors que sortosament donen energia a l’aldea, això els hi permet tenir congeladors i neveres i televisions que tenen tot el dia engegades. S’ha de dir que la majoria miraven els jocs olímpics! El primer dia que van anar a caminar més enllà del poble ens va sobtar veure una noieta treien aigua d’un pou (un forat entre dos dunes) amb un cubell. Ho feia amb un moviment de balanceig molt estudiat que em va recordar els “escanciadors” de sidra. L’aigua estava a molt poca profunditat però el forat no era profund així que havia d’anar amb compte per no agafar sorra. En tenia una bona pràctica, donava gust veure-la! Pensem que així devia ser no fa gaire temps en totes les famílies, però no pas ara. Vam veure una desena de pous d’obra amb bomba elèctrica i alguns fins i tot amb instal·lació de tubs a les cases i ens demanem si la facilitat per l’ús i consum, no pot provocar un desequilibri a la capa freàtica i el petit oasis esdevingui un desert total. Seria una llàstima i esperem que algú tingui el tema controlat. No es pot dir que els habitants siguin antipàtics però no són gaire xerraires, ni tan sols els nens se’ns acosten quan sortim a passejar i això que aquesta setmana estaven de vacances, suposem són tímids… No més el dia que vam varar el Badoc per fer neteja del casc alguns es van acostar encuriosits i fins i tot van fer fotos però gaire bé no s’atrevien a fer cap pregunta. Quan demanes informació o alguna cosa, són tots molt amables, fins i tot vam demanar fruita i un dels vaixells ens la va portar de la ciutat on van a vendre el peix dia si dia no. Però no són gens conversadors… A la Pousada  (l’única) vam demanar si ens podien fer un dinar i de seguida van dir que si, vam anar la Isabel, el Nick amb els dos nens, la Sophie i l’Erick del vaixell Mango, el Michael i el Mäel del Obione  (amb els que ja hem compartit moltes milles i kilòmetres) i nosaltres. Ens van fer un dinar excel·lent a base de llagostins, peix, “feijoes”, amanida, etc… vam passar molt bona estona compartint experiències . També vam fer un pseudo-acomiadament del lloc, el dia abans de marxar, tots plegats en el Badoc, ens quedem bocabadats com l’Erick amb només tres anys es menja els llagostins sense escarafalls i amb delit, es veu que la vida al vaixell li prova!! Tots tres vaixells vam sortir amb la marea quasi alta, per evitar sorpreses, dijous al matí; ens retrobarem a les illes de la Salut, ara ja si, la Guaiana Francesa. Aquesta vegada tot i la corrent, la travessa no serà gaire ràpida, ara mateix ens barallem per mantenir l’spi inflat amb només 4 nusos de vent aparent … Els del Mango han vist balenes, nosaltres no, però ens alegrem per lo que hauran xalat els nanos!!! PD: Les fotos, quan tinguem internet…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Hem passat unes setmanes a Barcelona, hem vist la família i alguns amics i hem gaudit de les llargues tardes d’estiu…, ha sigut poc temps, però millor que res!

En uns pocs dies hem posat el Badoc a punt, petites reparacions, neteja de casc, i omplida de bodegues ( el més important ) Ara no més ens queda fer el viacrucis de la paperassa de sortida, immigració, duanes i capitania de port, les tres entitats en ciutats diferents! Increïble!

Si tot va bé sortirem demà divendres rumb a La Guaiana Francesa unes 1.400 milles, però tenim intenció de parar a l’illa de Lençois ( a 760 ) que està abans d’arribar a la desembocadura del Amazones, sembla que és una illa molt bonica amb aigües netes per banyar-se i descansar ( i ningú demana papers…), després continuarem fins a l’illa de la Salut i Saint Laurent de Maroni a la Guaiana francesa, volem arribar a temps per veure el llançament d’un Ariane…

Estem contents d’haver decidit passar uns dies a Brasilia. Certament és molt diferent de qualsevol de les altres ciutats brasileres que hem conegut, sense deixar de ser Brasil.

• 

• 

• 

Probablement tot ve del fet de ser una ciutat planejada fa relativament pocs anys amb conceptes urbanístics i arquitectònics molt moderns, Lucio Costa, Oscar Niemeyer i Robert Burle Marx van ser els artífexs. Pensada per no tenir aturades de transit, amb molta zona verda al voltant dels habitatges, ordenada per zones: hotels, serveis, comerços, habitatges, tot perfectament equilibrat i sense grans diferencies de classes. Un enorme llac i un dels parcs urbans més gran del món, l’acaben de embolcallar. Això va ser la utòpica idea, que malauradament no ha perdurat. Actualment és una ciutat cara on viuen 600.000 persones i on hi arriben a treballar diàriament un altre milió provinents de les ciutats dormitori que l’envolten.

• 

• 

• 

L’altre punt que la fa, sens dubta, diferent, és el fet de ser la seu de l’administració federal del país, així doncs, una part important dels residents són funcionaris. També és important el sector de la banca, i telecomunicacions, i hi ha una industria de tecnologia informàtica notable.

Ens demanem, quan al any 60 en Juscelino Kubitschek, la va inaugurà, com es devien sentir els funcionaris en traslladar-se en aquesta ciutat monumental, però al mig del no res. Els primers que van néixer tindran ara 56 anys. Quantes persones hauran nascut des de llavors a Brasilia? Quin sentiment de pertinença a la ciutat tenen els que ara hi viuen?

• 

• 

• 

La veritat és que ens vam quedar fascinats per la ciutat, les avingudes enormes, els encreuaments sense semàfors, l’ordre dels carrers, les esplanades immenses entre els edificis monumentals, l’ordre dels habitatges entre els espais arbrats, tot summament organitzat. De edificis singulars, n’hi ha una llarga llista, alguns són espectaculars i ens han agradat força, a pesar de que bona part són administratius, alguns es poden visitar a l’interior. La residencia del governador en aquest dies, per raons òbvies, no. Pel carrer hem sentit parlar del tema de la “Dilma”, hi ha defensors i detractors, però per l’idioma no arribem a entendre bé les discussions, veurem com acabarà el tema…

• 

• 

• 

Culturalment ens semblà una ciutat bastant motivada, hi han moltes sales culturals i exposicions. Vam anar a una magnifica exposició de la Frida Khalo i hi havia tanta gent que vam fer més d’una hora de cua!

Però, ara tornem a estar a la costa, concretament a Recife, a on agafarem l’avió per anar a passar uns dies a casa.

Aquí sens dubta es respira un altre aire! Es veuen poques corbates i moltes “chinelas”. Ahir diumenge el “blocos” assajàvem els seus ritmes i coreografies pel mig dels carrers empedrats dels centre, on cada tres carrers hi ha una església barroca o una arquitectura holandesa. Tot seguint el ritme dels tambors i les piulades, al arribar al Marco Zero, ens vam trobar muntat l’escenari i apa més música!

• 

• 

• 

La platja i els carrers són plens de vida, i dona gust, però en contrapartida sovint alguna gent ens avisa de que amaguem l’aparell de fotos, i està totalment desaconsellat anar al centre per la nit!

Demà passa la torxa olímpica per aquí, (per això deu està posat l’escenari a Marco Zero), a veure si tenim sort i ens dona temps de veure-la passar abans de agafar l’avió!

• 

• 

• 

Més que a ritme de samba, meditem cada vespre amb el bolero de Ravel, que cada dia sona pels turistes a la posta de sol a la platja de Jacaré. És una visita obligada a la zona.

Hem refet les pases de fa 6 anys, les esglesies barroques de Joao Pessoa, el mercat de Cabadelo, les platges de Tambau, Intermares, Manaira, etc…, no trobem gaires canvis, tot està pràcticament igual, pot ser alguns nous apartaments a la platja, i alguns canvis de botigues.

• 

• 

• 

Hem recollit veles, endreçat i netejat el Badoc per la petita hibernació que farà mentre anem a Barcelona. Ara no fem gaire cosa més que anar a la platja, barbacoas amb els altres vaixells, ens comencem a aborrir …, per això hem decidit que els dies que encare ens queden farem una visita a Brasilia, la capital de la utopia …, on verra…

• 

• 

• 

Ahir al vespre vam arribar just amb la darrera llum per encarar l’entrada del riu Paraiba, 8 dies des de l’Ascensió, una miqueta més de un mes que vam sortir de Cape Town. Creuar l’Atlàntic ha sigut tranquil i fàcil res a veure amb l’Índic.

Tal com vam fer la primera vegada vam tirar l’ancorà a l’entrada del riu i bé, ara podem dir que hem tancant el cercle i per tant hem fet la volta al món!!

I aquell somni pel que ens vam llançar al mar, aviat farà 7 anys, s’ha fet realitat!!! És clar que no just ara, el somni s’ha anat realitzant dia dia, amb les sortides i postes de sol, les nits estrellades, el paisatges submarins, les muntanyes, els mercats, les coneixences, els petit problemes i la solidaritat dels companys de travessa, la generositat dels que menys t’esperes, tantes i tantes coses que ni ens imaginàvem, quin privilegi!!! Gràcies món !!!

I ara què?

Doncs ja veurem, moltes possibilitats i també moltes coses en joc, hem de meditar. I que millor que uns dies a ritme de samba!!!