Categoria: 2015: Malàsia – Tailàndia – Indonèsia – Cocos Keeling – Maurici – La Reunión – Madagascar – Sud-àfrica

Ufff, quants dies sense escriure res !!! El temps passa volant!!!

A l’arribada vam tenir sort i vam fer els papers molt ràpidament i el mateix dissabte vam aconseguir plaça al ZYC. En aquest club reben als nous clients amb una ampolla de cava !! (sparkling), quina bona idea!! Pot ser podríem copiar-la al Marítim, segur que es pot trobar algun sponsor…

El vent del sud tal com s’havia previst va ser molt fort, fins a ratxes de 55 nusos, al ZYC agafats com pops vam aguantar bé. Però al Tuzi Gazi un pantalà va quedar com un acordió i varis vaixells vam patir desperfectes. Entre això i l’arribada de l’Arc, els del club ens van demanar per treure el Badoc fora de l’agua abans de temps, just al cap de dos dies d’arribar…, com som bona gent vam cedir…

• 

• 

• 

Uffff quina incomoditat sense poder fer servir l’aigua i sota un pi, que, per bé que ens dona ombra, ens cobreix la coberta de pinassa i pols que entra per tot arreu, i per acabar-ho d’adobar, una manada de monos ens visiten casi cada dia a l’hora del esmorzar i els molt lladres quan intentes despatxar-los es posen agressius… Amb tot això, que millor opció, que llogar un cotxe i anar a fer turisme…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

I això vam fer…

Primer als parc de Hluhluwe i Imfoluzi, una reserva de 96.000 hectàrees on “conviuen lliurement”, rinoceronts blanc i negres, lleons, elefants, girafes, zebres, búfals, lleopards, kudus, impales i d’altres antilops i un munt ocells i petits animals més. Amb el cotxe et pots passejar pels camins predeterminats, per descomptat sense baixar del cotxe. Molt sovint te’ls trobes al mig del camí i ni s’immuten.

Vam anar amb el Mäel i el Michel (Obione), tots atents a veure qui era el primer en veure un animalot. Vam riure i gaudir de valent. També vam fer un parell de excursions amb els “rangers”, una a l’alba i l’altre de nit, que és quan els animals estan més actius. Els guies del parc es comuniquen per radio entre ells i s’informen per on paren els animals més difícils, així que vam poder veure el desitjat lleó. Vam veure tota una família, amb alguns cadells adoptats. Ens van explicar que la mare havia mort degut a una infermetat, tipus tuberculosis, que els hi transmeten el búfals (quan se’ls mengen).

Vam veure un munt d’animals sobre tot rinoceronts, búfals i diferents antilops, no més ens va falta el lleopard per fer els “big five”. A la reserva de Santa Lucia no vam veure tans animals grossos, però si cigonyes i flamencs i el paisatge de dunes i platges és molt bonic!

• 

• 

• 

Després vam agafar l’autopista ( també a l’autopista trobes vaques per la vorera) fins a Howick i passant per enormes extensions ramaderes vam arribar fins a Underberg, llàstima que era un dia de pluja i boira molt desagradable però ben vinguda per que ara mateix hi han restriccions d’aigua a moltes ciutats i fins i tot a Hluhluwe vam patir directament la sequera, a l’hotel l’aigua de les aixetes era color xocolata, impossible d’utilitzar! i els rius estàvem ben secs, no sabem com els animals podien sobreviure.

Underberg està a tocar al Drakensberg Parc, que és la gran serralada que fa frontera amb l’est de Lesotho i és de una bellesa excepcional, pics punxeguts, penya-segats i valls profundes amb rierols, cascades i una varietat de flors única, no sense raó està declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Ens va agrada tant que a la setmana següent varem tornar! Aquest cop vam anar a travessar el Sani Pas que comunica amb Lesotho a més de 2.800 metres, la carretera que serpenteja per la vall fins arribar a l’altiplà. Només es pot fer en 4 x 4 ( o caminant, com fan encara alguns pobres basutos), dues hores i mitja per fer 45 kilòmetres!

• 

• 

• 

Al passar la frontera et quedes bocabadat!!! No pas pel contrast del paisatge, àrid i sec, o les pobres construccions on viuen el pastors basutos, ni tan sols per el ben condicionat pub de Sani Pas, ( ple de turistes prenen cervesa Maluti i unes magnifiques hamburgueses), per lo que realment flipas, és al trepitjar l’asfalt de la nova carretera en perfecte estat, acabada fa 4 mesos, perfectament pintada i senyalitzada! I et preguntes quina mena de broma és, per què, els pastors d’ovelles que allà hi viuen sense aigua corrent ni electricitat no la necessiten pas!!! En un país on l’esperança de vida és de 42 anys, la mortalitat infantil 8,3% i un 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa ens assembla que es podrien gastar els diners en coses més prioritàries!!

Pel que ens van informar sembla ser que són els xinesos qui ha fet la inversió i el seu interès ve per la obtenció de liti, però no ho hem confirmat per enlloc.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

A la tornada de Drakensberg vam parar a Pietersmaritzburg, la capital de KwaZulu-Natal, la seva universitat va ser important en la lluita contra l’apartheid. I és aquí on a Gandhi el van fer fora del tren per viatjar en primera classe essent hindú !

Actualment és una ciutat molt activa. L’ajuntament diuen és l’edifici de totxos vermells més gran de l’hemisferi sud, construït en el 1893 i refet al 1901 després de haver-se consumit pel foc en el 1898. Realment fa patxoca. Al centre hi ha un carrer de vianants amb botigues i restaurants en edificis colonials, molta gent circula i hi ha força ambientillo.

• 

• 

• 

Un cop de tornada en el ZYC fem les últimes endreces i gestions. Mentre estàvem fora han arribat molt vaixells coneguts, i d’altres ja han seguit ruta. Però la sorpresa va ser trobar a l’Anne i l’Alain del Uhambo!!! amb els que havíem fet gran part dels canals de la Patagònia, i no coincidíem des de Tahití, uffff quins records!!

A la barbacoa d’ahir ja ens vam acomiadar de la majoria dels amics, amb alguns ens retrobarem anant cap a Brasil, altres ja veurem…, el món és petit!!

Ara ja tenim ganes d’arribar a casa i abraçar la nostre família i amics, ja falten menys de 48 h !!!

• 

• 

• 

Ha sigut un llarg camí fins arribar aquí!

Finalment vam sortim amb el Galatea i el Lady of the Lowlands rumb a Ilha Casuarina. Vam tenir una travessa perfecta amb el vent just, no més vam fer tres hores de motor.. Ilha Casuarina és una mini illa envoltada per una platja de sorra blanca i molt fina en tot el seu perímetre, no és triga més d’una hora en fer la volta complerta.

Normalment està deshabitada però just aquest dies ens vam trobar un grup de pescadors. Un d’ells parlava bé el portuguès i ens hi van poder entendre. Ens hi va explicar que feien. Venen del continent, tot un dia de barca per arribar, es porten aigua i farina per menjar i es queden durant entre 20 dies i un mes. En aquesta ocasió eren 13 homes, per no tots treballaven junts, pertanyien a tres grups diferents. Hi vam veure un parell de barques a rem petites i unes quantes canoes, pesquen en l’ escull de coral que rodeja tota l’illa excepte una petita franja en el nord-oest, on estàvem fondejats. Mentre uns pesquen, d’altres netegen i posen a assecar el peix, aquests eren molt jovenets. Quan tenen una quantitat determinada tornen a ciutat per vendre’l. Ens van sembla molt, molt pobres. Ens demanaven samarretes i pantalons i els hi vam donar, els que portaven estaven ben esparracats!

Pel peix volien diners de Moçambic i nosaltres no en teníem, però al final vam arribar a alguns acords, amb el que ells no destinaven al mercat, un pop enorme per una cervesa, un calamar per per unes llaunes i una llagosta per uns pantalons. Tots contents!

• 

• 

• 

Passats tres dies va canviar el vent a l’est i vam sortir rumb Bazaruto, com la finestra era prou bona vam passar-lo de llarg. Abans d’arribar al següent fondeig Imhabane, vam connectar amb l’Amigo per radio i també es va afegir al grup, entre tots vam estudiar la situació i vam decidir passar de llarg també d’ Imhabane i arribar fins a Maputo. Al final amb l’ajuda de la corrent tots vam arribar contents amb temps de sobre i fins itot vam haver de ralentir per qué el fondeig no està protegit de nord. L’idea era quedar-se al nord de Ilha Inhaca a que passes el vent fort del sud, però la primera nit vam tenir bastant mar de fondo que venia de l’est i el pronòstic deia que podíem tenir fins a 4 metres d’onada en el següent dia. Així que vam decidir buscar refugi a l’oest de la mateixa illa. El problema és que la badia està plena de baixos, el canal d’entrada està ben bé al nord, i el canvi de marea dona unes corrents de fins a quatre nusos. El anar a buscar refugi ens va costar cinc hores per fer 10 milles, vent de 25 nusos en contra, corrent en contra i bancs de sorra pels costats!! No vam tenir les onades de 4 metres però també vam estar mogudets… Sovint no veiem el cascos del nostres amics en el fondeig! El lloc però era maco i semblava molt interessant, llàstima no vam poder baixar a terra…

• 

• 

• 

Al cap de dos dies vam fer rumb a Richard’s Bay, aquesta vegada vam aprofitar el vent i la corrent per sortir del fondeig, però un cop a fora ho vam patí al contrari. Passades unes hores d’avançar penosament cenyint i amb corrent en contra, per fi va canvià el vent i vam poder posar l’espinàquer i a més vam trobar la famosa corrent de les Agulles! Amb tot plegat fèiem més de 10 nusos de velocitat sobre terra!!!! Això ens va permetre arribar amb llum de dia, cosa que havíem ja descartat.

Però al final vam estar contents que l’última navegada de la temporada va ser fantàstica!!!

• 

• 

• 

Però no tot són flors i violes, durant el transcurs vam escoltar per la radio que els nostres amics anglesos la Rose Marie i l’Alfred vam ser rescatats per un vaixell de càrrega, havent d’abandonar l’Ironhorse, sembla que ells estan bé però de moment no tenim més noticies, ni cap idea de que els hi devia succeir.

Esperem que ara, des d’aquí podrem assabentar-nos de quelcom i si cal prestar algun tipus d’ajuda.

Si, si, al final vam veure balenes a Sakatia! Un dia cap al vespre, no vam poder fer fotos .També hem vist tortugues als coral i lemurs molt tímids a Tanykely, i uns de molt descarats a Antsoha. Aquests se’ns pujaven a sobre per robar-nos els plàtans, però va ser divertit. Aquí convivien tres tipus diferents, el blancs, els marrons i negres i una parella de blancs i negres, amb els pels de les orelles de punta i una mica agressius.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Quan vam arribar a Sakatia, no més hi havia el SAS3 i l’Obione, però va anar arribar gent i al final ens hi vam aplegar una dotzena de vaixells. Per descomptat no van faltar el dinar en comú i la barbacoa al vespre a la platja. Posar-nos al dia amb els coneguts, i fer noves coneixences. Compartint tota la informació amb l’objectiu comú de sortir cap a Sud-africa abans de la temporada de ciclons. Després de Richard’s Bay hi ha tantes variants de plans com de vaixells…

Vam tornar a Hellville per fer els papers de sortida, gasoil i algunes provisions. A partir d’aquí cada dia faríem unes quantes milles, per anar avançant, fins la línia de sortida, Baly Bay on ens trobem ara.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Hem fet unes bones navegades, posant molt poca estona el motor, just el temps de que el vent ens girés de sud-est a sud-oest. Ens fem creus de la quantitat de vaixells locals que circulen per aquestes aigües a vela llatina, els més grans i amb una quadràtica aguantada amb dols pals, que els treuen i els posen els més petits i les canoes. El mitjans i les canoes porten un balancí per fer contrapés, cap d’ells porta motor. També hem vist un parell, una mica més grans, amb dos pals, una mena de foc a la proa una vela quadràtica al pal de més a popa. Un dels dies ens vam admirar de un vaixell que ens va aparèixer a sota vent, cenyia més que nosaltres i ens aguantava la velocitat, anàvem a més de 7 nusos!!! Anaven un al timó i dos de peu al balancí! Els vam perdre de vista quan ells van canviar el rumb per anar cap a terra. Vam quedar bastant bocabadats. Precisament a Hellville havíem estat a la platja on fondegen i durant la marea baixa aprofiten per descarregar els sacs i per fer reparacions a cop de aixa i martell. També cal fixar-se en les veles que porten i tot el aparellatge, Dacron, Kevlar, Antal i Lewmar, jajaja, els pobres han de anar canviant llagostes per caps i cadenes usats…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

És una llàstima que en general les aigües no són massa transparentes, només en algunes petites illes que no són confortables degut a l’onada. Per contrarestar els paisatges són molt bells, parets de pedra esculpida per el vent i el mar, molts baobabs, acàcies i altres arbres i també molts ocells. Els poblets tremendament pobres, però nets i endreçats, el terra perfectament escombrat, la gent molt amable s’escarrassa per parlar una mica de francès, ens ofereixen, crancs, ous i cocos, davant la nostre negativa, se’n van sense pidolar res…

• 

• 

• 

Vam arribar ahir juntament amb el Galatea amb l’idea de pernoctar i sortir l’endemà ( avui) cap les 4 del matí quan el vent començar a bufar. Vam preparar alguns àpats per la travessa i ens vam mentalitzar i… patapam, quan tornem a baixar la previsió de temps ja no hi som a temps!!!

L’estratègia era passar el canal de Moçambic amb rumb oest sud-oest per trobar la corrent direcció sud que va paral·lela a la costa, anar resseguint la costa de Moçambic i deixar passar el front fondejats a Bazaruto a 800 milles aproximadament fins tenir una bona previsió per fer les 400 milles que resten per arribar a Richard’s Bay.

Ara resulta que el vent dels sud entra abans del previst i no tenim temps d’arribar a Bazaruto!

Aquest matí hem estudiat la situació amb el Lady que ja s’esperen aquí fa uns dies i la seva idea és sortir demà cap a les illes Primeres, a la costa de Moçambic bastant al nord. A l’illa Casurina hi ha un escull que protegeix dels vents del sud, allà es pot esperar, que canviïn de nou a nord. El problema que veiem és que cal arribar un cop el vent a virat de nord a sud. D’altra banda el fondeig aquí és deplorable, el Badoc no para de fer pantocades i tan el Galatea com nosaltres hem garrejat varis cops…

En les pròximes hores hem de prendre una decisió…

Vam sortir de Le Port el dissabte tal com havíem previst, i abans de quatre dies ja giràvem el famós Cap d’Ambre, la punta nord de Madagascar. Famós per les onades i el vent fort.

El vam passar força bé amb un vent de 25 nusos i amb ràfegues de 35, però en passar-lo el vent del SE en comptes de disminuir com ens havien promès, va augmentar fins a ràfegues de 40 nusos i ens va fer canviar els plans de fondeig, obligant-nos anar algunes milles més al sud.

• 

• 

• 

Vam fondejar a Nosy Hara protegits pels penya-segats. Allà vam trobar el Cristal Blues i el Pakiatea. Ja entrada la nit va arribar també el Galatea. Després de una bona dormida, l’endemà el vam dedicar a descansar i fer una petita visita a l’illa, que és parc natural i conegut per ser on habita el camaleó més petit del món, fa menys de 10 mm. Nosaltres no el vam trobar…, s’ha d’estar acostumat a buscar-lo. Aquest dies els rangers que són els que guien les visites no hi eren… De totes maneres el passeig fins a dalt del turó per veure les vistes als dos costes de l’illa ens va agradar molt. El camí puja per entremig de pedres grans i punxegudes i els arbres sembla que surtin de les mateixes pedres! Les arrels es recargolen per trobar aigua a traves de les esquerdes. Al terra hi havia moltes flors de pètals vermells però en realitat els pètals eren closques dures que suposem devien guardar les llavors. Per saber això també ens haguessin calgut els rangers…

• 

• 

• 

L’endemà vam arribar a Nosy Mitsio i vam fondejar a la Maribe bay. També vam fer una excursió molt instructiva guiada per en Rodli, un jove que viu en uns dels poblats. Ens va ensenyar els baobabs espinosos i els cultius de la seva família, un arbust, del qual s’extreu oli del seus fruit, i el camp d’arròs del poblat, que en aquest moment està ben sec, a l’espera de l’estació de pluges. Un fet curiós és que en aquest camp hi ha un cobert on s’allotgen tres guardes mentre creix l’arròs per protegir-lo dels robatoris del poblat veí!!! Segons el punt de vista del nostre guia, és per què els veïns no són gaire treballadors…

Mentre descansàvem a Nosi Hara, una barca de pescadors ronronejava al nostre voltant, els vam saludar amb la ma, i aquí es va quedar l’intercanvi, una estona després van fer la mateixa aproximació al Cristal Blues, no sabem que va fer en Neil, però en ell si es van atrevir a oferir-li una llagosta de 40 cm sense compta les pinces, que va canviar per uns caps vells i alguna cosa més!!! A Mitsio quan es va acostar una canoa amb llagostes, una igual de gran, vam intentar tot per comprar-la, samarretes, llaunes, euros, però aquests no més volien 10.000 ariaris ( 3,5 euros) i nosaltres no en teníem, encara no haviem arribat a cap ciutat, Grr…, Grr.. quina rabia!!

• 

• 

• 

No va ser fins diumenge (27S) a la tarda que vam arribar a la ciutat, Helville, àvids de notícies, doncs durant tot aquest temps , no havíem tingut internet, el sailmail no funciona gens en aquesta regió i a sobre vam exhaurir el nostre crèdit del Iridium! Així que estàvem bastant desesperats per comprar una targeta SIM, però quan vam arribar ja estava tot tancat!!!

Vam tenir molta sort que els nostres amics, la Maria i en Henk, coneixent el nostre problema ja ens esperàvem preparats per deixar-nos el seu ipad tota la nit. Així que també vam patir lo nostre amb el seguiment de l’escrutini de les eleccions. A pesar de tot estem contents pel resultat, que com a tothom, ens hagués agradat que fos més contundent, però és el que hi és… i estem confiats que el procés tirarà endavant!!

• 

• 

• 

Hellville és el port on hem fet l’entrada al país. Vam perdre tot un bon matí, vam fer més fotocopies de les necessaris i vam pagar més del estipulat. Corrupció des de les més petites escales, que hi podem fer…?

Avui amb una bona part de la gent dels vaixells coneguts a l’illa de Rodrigues, que ens hem retrobat aquí, hem anat a fer una excursió per l’illa Nosy Be . Aquesta vegada en vehicle!!! Després de Maurici i La Reunión això és bastant xocant, les deficients infraestructures i la pobresa que envolta tot et situen ràpidament en l’escenari africà. Fora de la ciutat, la majoria de les habitatges, no tenen aigua corrent ni electricitat. Molta gent va als llocs caminant i el carro amb un zebú és el transport de càrrega. Els cotxes són per la gent molt rica, encara que també hi ha bastant taxis i transport col·lectiu entre les ciutats grans.

• 

• 

• 

Al port hi ha un bullici constant de gent que va i ve del continent i de transport de mercaderies.

Ens meravellen els vaixells de transport a vela. Constantment entren i surten del port amb la seva vela llatina i si cal amb dos grans rems a banda i banda.

Demà deixem la ciutat per anar a Sakatia, que diuen és un fondeig meravellós i ens han explicat que ahir van estar-se passejant una balena amb la seva cria envoltades de dofins fent piruetes sobre l’aigua!! Volem veure-ho!!!

• 

• 

• 

La Reunión no és una illa per gaudir gaire del mar, hi ha forces onades al litoral i avisos de perill per taurons per tot arreu, fins i tot a l’interior de la marina.

Per compensar és un paradís pels amants de la muntanya. És una de les illes més joves del planeta, d’origen volcànic amb un volcà, el Piton de la Fournaise (2.300 m), que està en activitat aproximadament cada vuit mesos, i hem tingut la sort que la darrera activitat ha coincidit mentre estem aquí. Per això un dia a la nit, equipats amb tot el equip d’hivern vam anar a sentir els espetecs i veure com escopia la lava incandescent. Feia un fred que pelava però estava molt concorregut, no només pels turistes si no també pels “reunionencs” que li tenen certa veneració. De totes maneres ens va semblà més espectacular la vista del paisatge durant el dia. S’hi arriba a la plataforma de vistes del crater principal per una carretera que puja pel costat oposat al mar, serpentejant passa per boscos espectaculars i a mida que puja el paisatge esdevé àrid i pedregós, i igualment bell, finalitza en una llarga recta sobre un mar de sorra vermellosa, al final de la qual hi ha l’aparcament. A les hores comencen les caminades de un costat i d’un altre i també al cercle interior que s’anomena “l’enclòs” a on hi ha una quarantena de petits volcans, però com és lògic no està permès el pas mentre algun dels volcans està en activitat. És enrevessat d’explicar-ho, però l’escenari és espectacular! Simplement s’ha de veure.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

L’interior, l’illa té tres calderes d’antics volcans, Cilaos, Mafate i Salazie, el paisatge dels pics (de 2.000 i 3.000 m.) i les valls plenes de cascades i rierols és fascinant.

La possibilitat de fer caminades és interminable, i a diferencia de Maurici, aquí hi ha bona informació per tot arreu i els camins estan senyalitzats perfectament amb panels a cada encreuament, indicant desnivells i temps aproximat d’arribada als llocs. Per les excursions més llargues hi han refugis i també moltíssimes “gites” per allotjar-se.

Des de el Piton Maido, al que es pot arribar amb cotxe, vam gaudir de la vista espectacular de la caldera de Mafate i vam veure un helicòpter que deixava material als poblets de les planes a on no més s’hi arriba caminant. La curiositat ens va animar a fer 2 dies d’excursió, sortint del “Col des Beaufs” a la banda de Salazie, per passar a la de Mafate, doncs en aquesta no hi han carreteres i només es pot arribar hi a peu. Vam dormir a una “gîte” a Marla i a l’endemà vam baixar fins a Trois Roches, l’aigua arriba sobre un llit d’enormes pedres i cau en cascada sobre una gorja molt profunda de la que no vam veure el fons per més que ens vam apropar al forat, en un costat del penya-segat i han tres enormes roques rodones, d’aquí el nom…, després vam retrocedir (pujar de nou) per anar a La Nouvelle, un poblet un xic més gran que Marla, que a més d’església té escola, una botiga de queviures, un forn, i unes taules “pique-nique” que vam ben aprofitar per descansar i fer l’entrepà, per tornar de nou a Col des Beaufs, on havíem deixat el cotxe. Ens va agrada moltíssim !!! però encara no ens hem recuperat del esforç! No són gaires kilòmetres però de 2.000 a 1.200 m és un bon desnivell!! S’ha de dir que ens va faltar l’experiència cultural de tenir més contacte amb els habitants. La mestressa de la “gîte” era una noia joveneta amb un nen petit, molt entremaliat i no ens va donar gens de conversa

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Sigui com sigui no hi cap dubte que això és la France. Les carreteres de muntanya, encara que estretes i punxegudes estan en perfecte estat i una autovia voreja tota l’illa. Hi han centres comercials de Carrefour, i Jumbo i també un parell de Decathlon !!! Hi ha autobusos ecològics i com no “boulangeries” a cada cantonada, i ben modernes! (mireu la foto de la caixa de pagament, mans netes!).

A la caldera de Cilaos s’hi arriba per una carretera que bordeja la ribera, en algun tram no més passa un cotxe i entre les corbes i la pendent no es pot anar més que en primera i segona marxa. Bé això passa en la majoria de les carreteres, exceptuant l’autovia. Va ser una llàstima que la boira no ens va deixar veure el Piton des Neiges que està a més de 3.000 m. No ens vam ni plantejar fer la pujada de 10/12 hores .

• 

• 

• 

• 

• 

• 

En aquest deu dies que portem a l’illa, no hem parat més que un dia de molta pluja. Hem vist moltes coses, però sens dubte ens queden moltíssimes per veure!! Ens donen enveja el Galatea i l’Ironhorse que porten aquí bastant més temps, i ens han explicat moltes, però com diem sempre no es pot tenir tot !

Ara ja tenim el temps just i ens hem de preparar per la travessa a Madagascar. Sembla que dissabte és un bon dia, esperem que sigui una mica més confortable que la darrera…

• 

• 

• 

• 

• 

•