Categoria: Austràlia

Uf, quina calor que fa a Darwin!!! Tan fresquets que estàvem al centre!! En la nostra excursió al Red Centre hem passat molt fred!!! Al principi va ser gradual, conforme anàvem fent sud anava baixant la temperatura. El primer dia que vam dormir al ras no va ser greu, amb el sac de dormir dins del “swag” al voltant del foc i en companyia del petits cangurs que busquen menjar fàcil. Però quan vam arribar a Alice Springs al tercer dia, 1.500 km al sud,  va començar a ploure, i vam prendre consciencia que estàvem a l’hivern!!!

• 

• 

• 

Vam decidir fer els 1.500 km a Alice Springs en furgoneta, per d’aquesta manera conèixer una part del territori nord escassament poblat però molt interessant. El que els aussis denominen The outback. La carretera és tremendament monòtona amb absència de corbes i molt poc transit. Tant és així, que els conductors fan jocs al creuar-se. Es tracta d’aixecar la mà amb, 1 fins a 5 dits oberts, i en funció del que fa l’altre conductor es guanyen més o menys punts, això ho van apuntant i fan campionats.

El paisatge és també bastant uniforme, majoritàriament petites acàcies i molta varietat d’herbes. Però la varietat de verds sobre la terra vermella em sorprèn contínuament i no puc parar de mirar per la finestra. En alguns trams hi han camps envaïts d’uns termiters enormes, fins a 2 metres d’alçada.

• 

• 

• 

Gaire bé cada dos hores fem una parada per estira les cames. No hi ha cap parada que no tingui una gracia u altre. Els propietaris dels diferents campaments es disputen els escassos viatgers de la Stuart Highway i munten des de improvisats i zoos a fantàstics escenaris d’aliens o la Pantera Rosa. No els hi falta sentit de l’humor i dedicació. També es conserven molts pubs mítics dels campaments de l’època de la construcció del telègraf i de la segona guerra mundial.

• 

• 

• 

La primera parada llarga va ser al Parc Nacional de Nitmiluk,  pujant no més 220 esglaons es pot contemplar la tremenda gorja per on passa el riu Katherine. Busquem cocodrils però no més veiem cangurs i milers d’enormes rats-penats penjant dels eucaliptus, de fet, no són rat-penats si no guineus voladores negres, s’alimenten del nèctar de les flors i rarament viuen en coves. A l’altre extrem del parc, fem una banyada en un llac d’aigua gelada, provinent de un salt d’aigua que cau entre mig de dos enormes parets rocoses que encerclen el llac, sorprenent al mig del desert.

Abans d’anar a dormir, en un passeig per la vora del riu vam poder veure alguns cocodrils. Bé, això ens van vendre, el que vam veure es el reflex dels ulls al enfocar-los amb la llanterna de lluny, no sé com vam poder dormir sabent que estaven tan a prop, de fet un canguret encaparrat a dormir sobre el meu swag ens va fer oblidar els crocs…

El matí següent va estar entretingut amb el bany en les aigües termals de Mataranka, és un oasis on el riu serpenteja entre palmeres i papirs, nedar entre mig de la vegetació és molt relaxant, no més que quan surts fa un fred que pela.

• 

• 

• 

Per dinar vam parar al històric Daly Water Pub, on es viu el autèntic esperit explorador i parada obligada per fer una cervesa freda.

Vam acabar el dia, en un altre lloc mític, Banka Banka Cattle Station, on l’antic edifici de pedra ha estat restaurat i ara es lloc de reunió dels habitants i campistes per escoltar algun cantant de country al voltant del foc.Pròxima parada, les magnifiques Devils Marbles, unes enormes boles de granit vermell col·locades unes sobre altres, aparentment en un dubtós equilibri. Aquest és escenari de moltes faules del Dreamtime.

• 

• 

• 

Finalment passat el tròpic de Capricorn vam arribar a Alice Springs. Aquest cop vam dormir en un confortable llit! Però no gaire, doncs a les 5.30h del matí començàvem de nou la ruta, ara cap al Parc Nacional Uluru/ Kata Tjuta terra dels aborígens Mala.

Aquí, no vam tenir gens de sort amb la meteorologia i a Kata Tjuta, en el Valley of the Winds amb la pluja i el vent vam passar moltíssim fred.

• 

• 

• 

Una de les experiències mes esperades quan es viatja al Red Centre es veure la posta de sol sobre el enorme monòlit vermell Uluru, muntanya sagrada pels Malas, del que hi ha extensa bibliografia i fotografia per els fascinant efectes lumínics que es donen sobre la sorra vermella, no més cal entrar en el google per trobar fotos increïbles. Però nosaltres ho vam veure completament cobert de núvols, esperant fins l’últim moment per si es produïa un miracle, però no…. , a pesar del fred ens vam veure una copa de sparkling que una mica ens va escalfar per dins…. , i per que no sigui dit també vam fer fotos…

• 

• 

• 

La volta al Uluru a l’endemà la vam comença a les fosques i no va ser fins a mig recorregut que es va fer de dia però encara ennuvolat. (Es a dir que ni “sunset” ni sunrise). Un guia de la tribu Mala ens va explicar mitjançant faules la seva historia i costums, no va ser fins al final que va fer referència al present i futur.

Ens va demanar de fer conèixer al món la realitat que viuen, la discriminació que pateixen i la falta de reconeixement de la seva llegua i cultura. Aquest és un tema  del que poca gent està disposada a parlar, probablement per lo trist i poc esperançador que és. La solució no sembla fàcil, la escletxa és abismal, el xoc de cultures tremend, i la pèrdua identitària és insuportable, tot això porta a que una part dels aborígens busquin refugi en l’alcohol i les drogues. Aquest són els que més es veuen, al voltant de les gran ciutats, desarrapats i tirats pel terra dels parcs. No hem tingut la oportunitat de visitar cap comunitat, doncs no es pot fer sense demanar permís… Tot plegat molt confús…

La caminada per el Kings Canyon, pujant a la serralada i passejant pels magnífics penya-segats, baixant el llac en el frondós Jardí del Edèn, ens reconcilia amb la natura i ens fan oblidar temporalment aquesta trista realitat.

• 

• 

• 

En el recorregut per la West McDonells Range vam gaudir d’una estupenda guia italiana, enamorada de Alice Springs de la que vam aprendre moltíssim i vam assimilar un poc més la situació.

A la nit en un pub del centre de la ciutat vam sopar patates braves i mandonguilles!!! Qui ho havia de dir… A més, vam està parlant amb una parella molt simpàtica, antropòloga ella, que també ens van donar més informació, pot ser que algo més positiva. Ara tenim bibliografia per llegir…

Avui fa 5 anys que varem deixar el nostre pantalà del Marítim, posarem rumb a Eivissa per acomiadar-nos de les illes, i després recórrer el litoral espanyol fins a l’estret de Gibraltar.

Recordo la barreja de sentiments, per una banda, la il·lusió d’una nova aventura, per altre banda l’anticipació d’enyorança dels éssers més estimats. I encara, així continuem… Però també feliços per la decisió presa i tal com diu en Cavafis, en veu d’en Llach, gaudint del camí, i que sigui llarg.

• 

• 

• 

S’ha de dir que els darrers dies, si, se’ns ha fet una mica llarg…, donar la volta a Austràlia pels territoris del Nord demana haver fet un bon acopi de paciència. Tot i que fa calor i l’aigua està a una temperatura agradable ningú no gossa banyar-se per la por als cocodrils, taurons i serps. Com és territori aborigen no es pot desembarcar sense demanar permís. De tota manera tampoc és fàcil perquè sovint el fondeig quedar bastant separat de terra degut a la poca profunditat, i també sovint darrera les dunes hi han immensos manglars impossibles de transitar. Així és com vam passar 5 dies fondejats a Lockhart River esperant que baixés el vent.

• 

• 

• 

A Escape River, quan vam parlar per radio amb la gent de una granja de perles que hi ha enfront del fondeig ens van dir que no deixéssim tovalloles ni res penjant, doncs l’any passat un cocodril es va menjar la enorme bandera d’uns canadencs que penjant a la popa fregava a l’aigua. També ens van explicar que tenien controlats una quinzena, un d’ells de més de 2,5 metres. A tot això, de cocodril no hem vist ni un! Però cada vegada que posem el peu a terra ens trobem el cartell d’avís, DANGER CROCODILES. Fins i tot a Seisia hi ha una placa en record d’un pobre al que se’l van cruspir… Seisia és una comunitat aborigen que administra un càmping on paren els viatgers de 4×4 i autocaravanes que visiten els Parcs Naturals i el Cap York ( el més nord d’Austràlia ) i també hi ha la sortida dels fèrries que van a Thursday Island. Pels velers és un bon lloc per abastar-se d’aliments frescs i amb sort connectar-se a internet a la biblioteca, i més que res, estirar les cames després de dies de no trepitjar terra.

• 

• 

• 

Després de Seisia, s’ha de a travessar el Golf de Carpentaria. Vam tenir sort amb el vent i la corrent i en dos dies i mig ja tornàvem a fondejar a la Two Islands Bay. El següent trajecte va ser més penós, poc vent i molta corrent en contra, però amb paciència i sense posar motor vam arribar a l’Alcaro Bay on hem hagut d’esperar un parell de dies per que es donessin les condicions mínimes per passar el Cap Don i l’estret de les Illes Vernon. Però ens ho hem passat molt bé estudiant l’estratègia amb l’Obione i l’Eutikia. El tema no és obvi doncs s’han de fer 100 milles amb corrents de casi 4 nusos en un sentit o altre en funció de la marea alta i a més amb vent de proa en part del recorregut. El resultat és que es forma un mar que és com una coctelera, però al final l’hem encertat de ple i hem passat tots en bones condicions de corrent, encara que bastant sacsejats !!!

• 

• 

• 

Ara fins la sortida cap a Indonèsia tenim prou dies per preparar-nos i pot ser anirem a visitar el Red Centre on es troba el monòlit Uluru, sagrat pels aborígens i a on és d’esperar tenir oportunitat de conèixer millor la cultura i la gran tradició del Dreamtime.

• 

• 

• 

Ja fa uns quants dies que vaig arribar a Cairns, teníem previst sortir de seguida cap el nord però el temps no ens ho va permetre. Cairns és una petita ciutat turística des de la que es poden fer diverses excursions a la gran barrera de corall o alguns parcs naturals a l’interior. Nosaltres van escollir agafar un antic tren de l’època de les mines, que va costar feines i treballs en el seu dia, i que ara fa un recorregut paisatgístic fins arribar a Kuranda en ple bosc plujós. La resta dels dies els vam tenir amenitzats per l’esdeveniment de la “IRON MAN” de Cairns. S’ha de reconèixer que va estar molt ben organitzat, la participació va ser enorme, més de 1200 atletes i vam quedar sorpresos en veure l’edat dels participants tant homes com dones, no ens ho esperàvem en una proba tan dura. Després vam constatar a la llista de participants que fins i tot hi havia un home de més de 80 anys i una dona de més de 65. Deu n’hi do!!!

• 

• 

• 

Per fi, després de fer avituallament per un mes i pagar la multa de 110 dòlars que li van clavà al Francesc per anar en bici sense casc i carregant una botella de gas, vam poder sortir a fer via cap el estret de Torres, per la gran barrera de corall, pràcticament deshabitada en direcció nord.

Ara cada dia anem fent parades de nit en illetes desertes en mig dels esculls de corall que donen cert refugi encara que no sempre molt confortable, segons d’on ve l’onada.

Ahir varem fer l’última immersió possible, a Lizard Island, doncs a partir d’ara hi ha el perill dels cocodrils!!

Vam veure una gran quantitat de coralls molt bonics i també molts peixos, uns enormes napoleons que casi feien por amb els seus caps bonyeguts i unes petxines, “beneitiers” de mig metre!! La llàstima és que l’aigua no és ni de bon tros tan transparenta com a les Tuamutu, allò va ser una experiència única…, i a les fotos no es veu gaire cosa.

Avui estem fondejats a la Flinder Island en un lloc molt arrecerat amb altres velers que fan el mateix recorregut i anem trobant sovint. Pel demès les illes estan completament desertes.

Demà tenim intenció d’arribar a Morris Island i després ja es veurà…

• 

• 

• 

Ja fa més de un mes de la última crònica. La cronista de vacances a Barcelona i jo fent tots els papers del auca…. Be, intentaré de fer de narrador.

La tornada de Sydney amb la corrent en contra, passant arran de la costa per tenir-ne la mínima possible. Parada a Port Stephans i després cap a Coff’s Harbourt que ja hi havia estat a la baixada. Es va repetir l’historia d’esperar una setmana a fi de que gires el vent i vingués de sud per facilitar la pujada. Southport amb els seus edificis alts,  estil Benidorn, escala obligada per entrar al delta  o les aigues del Broadwater, com els hi diuen. Aquesta vegada ho volia fer per els canals secundaris, que transcorren més a prop de la costa amb muntanyetes i dunes de sorra blanca. Tot pujant, petit incident de quedar-me al mig del canal sense Gas Oil. Incident superat després de certes aventures. Anclada d’emergència, desembarcar amb el dingui i bidons a la recerca del líquid preciós…..i després el motor que es negava a arrancar…finalment final feliç i represa la remuntada.

• 

• 

• 

Al nord d’Austràlia i baixant per la costa de Queensland va aparèixer un cicló, que va produir vents forts. Fondeig a South Stradbroke Island amb un paisatge de dunes de sorra blanca, magnífic. Al altre costa de l’illa el mar obert, amb les seves trencants, que fan la delícia dels surfistes, però que penses millor de no ser hi. El fondeig era un pel incòmode, ja que hi havia una forta corrent de les marea que ta travessava al oneig… Darrera una illa, vaig veure bastants vaixells locals i donava la sensació que devien estar millor que el pobre Badoc. Estudiada la situació, si podia arribar a traves de un petit canal, el Gutter. Marea alta, baixant. Sortim pitant per aprofitar el marge de la marea. Entrem en el petit canal, boies nomes a un costat, al altre el mangofres. De repent la profunditat disminueix ràpidament. Marxa enrere. Massa tard. El badoc s’ha posat amb les dues potes i impossible de moure’l  amb el motor. Passen una parella gran amb un bot amb un fora borda força gran. Els hi demano si em poden estirar. Cap . Estirada i el Badoc clavat. Badant el cap a l’hèlice, motor parat. Cal dir que tot això passava amb un vent de més de 25′. Desesperat parlo per radio amb la Marine Rescue. És una societat de salvament que està per tot el llarg de la costa. Diuen que venen amb mitja hora. La marea baixant. Arriben, llançament de cap, estirada inútil, ja que la marea havia anat baixant. Quedem que vindran a la nit, les 9, amb la marea una altre cop alta. El Badoc sobre les tres potes, aguantant les onades i l’aigua baixant. Aprofito per treure el cap de l’hèlice, i poso l’àncora el mes lluny que puc cap a mig del canal. A la tarda telefonada dels Rescue, que no poden venir a la nit i que vindran al mati… Be, ens haurem de sortir sols. No em puc imaginar tota una  nit amb la marea baixant i tornant a pujar i les onades picant al Badoc clavat. Finalment la marea puja i a 2/4 de 9 començo a intentar, amb el motor i tirant del àncora, de sortir. Inútilment, el Badoc no es belluga. A les 9h, marea alta i gracies a les onades i a la força del àncora sembla que el Badoc fa petits saltets. Finalment es comença a recuperar cadena. ¿És que l’àncora cedeix o és que caminem? Després de moments de dubtes el Badoc es posa a navegar!!!

• 

• 

• 

Retorn a Brisbane, carenada del Badoc, passada la inspecció espanyola reglamentaria. Aquesta mereixerà una explicació a part amb tots els seus ensenyaments.

Retrobament amb els del Objectif Lune i els del Mowgli. Gràcies a ells vaig poder assistir a una subhasta  de una casa. Fet curiós, a Austràlia moltes ventes de casa i altres bens es fan amb una subhasta. La casa a vendre està exposada el públic, que la vol veure, durant aproximadament un mes. Per participar només cal apuntar-se amb el carnet d’identitat al mateix dia de la subhasta. I com si fos un quilo de peix, però pujant, al pati comença la subhasta. Devíem ser una dotzena de persones. De mica en mica i animats pel venedor, dos possibles compradors van anar pujant el preu. En un moment donat el subhastador va dir que s’havia arribat el preu mínim que volia el propietari. Encara va pujar més, fins que al final, amb un: a la una, dos, tres, per vostè. El comprador a de fer un dipòsit de un 10% i després fan els tràmits i pagaments.

Amb aquest procediment també es venen vaixells, cotxes i demés estris.

• 

• 

• 

Finalment, acomiadament, trist de la família Girod, en Hugues, la Nicole i la Lila i el Tom, dels Delamarre, en Philipe, la Virginie i la petita Emma. Tinc la sensació que no els tornarem a veure. Són uns molt bons companys que hem compartit, estones bones i no tan, al llarg de l’Argentina , la Patagònia i el Pacífic. Ara han decidit de fer arrels aquí a Austràlia. Els hi desitgem que els hi vagi molt bé.

Estic fent nord, costa de coral amunt. He deixat enrere Fraser Island, amb la seva temuda barra de sorra, Mooloolaba i ara d’illa en illa fins a Cairns. Hem decidit trobar-nos allà amb la Marian i per continuar el viatge cap a Indonèsia.

• 

• 

• 

Sense donar me compte, ha passat una setmana des de la meva arribada a Coffs Harbour, tot esperant que el vent tornes a girar a nord. Ja em començava a habituar a la rutina de les passejades en bici al llarg de les platges, les compres…

Tenim unes 225‘ fins a Sydney. Al llarg de la costa hi ha una corrent vers el sud, l’est austral que pot arribar a tenir fins a 4’. Abarca una amplada de unes 15 a 60’. En cas de temporal de sud pot generar molt mala mar. De bon mati sortim, mar endins, per trobar-la. Al cap de unes hores es comença a detectar, 1’ a favor. Al cap de molta més estona va anar en augment, 2.5, 3, fins a un màxim de més de 4’. El vent, de empopada era fluixet. Hi havia moments que corríem més per la corrent que pel vent. Es fa via amb velocitat de gps entre 7 i 10’!!!!

• 

• 

• 

Per por de arribar de nit, ens paràrem a Broken Bay. Es una baia a 16’ de Sydney amb molts braços, com llargs fiords, rodejada per el parc nacional de Ku-ring-rai. La primera entrada és Pittwatter a on es concentren multitud de marines i camps de boies amb centenars de vaixells. Tot entrant coincidim amb una regata, 30 o 40 velers. És un dia entre mig de setmana i no és mes de vacances!!! Em començo a fer una pregunta, que se’m reforçarà amb la meva estada a Sydney veient tanta gent corren a totes hores pels parcs . Quan treballen? De que viuen!!!

Finalment en una petita caleta ens vam agafar a una boia lliure. Sembla que es pot fer i només l’has d’abandonar si es presenta al propietari. Al matí, quan s’aixeca el vent, la gent surt fent bordades per la badia. No vàrem ser menys i recordant velles navegades pel Port de Maó, bordo va, bordo ve cap a Cowan i Candel Creek. Al cul de sac d’aquest, a on hi desemboquen dos rierols, vàrem passar una nit de fondeig plàcida.

• 

• 

• 

Havent badocat uns dies, fem rumb cap a Sydney. L’entrada al port és impressionant!!!! Velers, boies, ferris fan que sigui encara més trepidant. A mesura que entres comences a veure els gratacels de la City contrastant amb la natura de la badia, el vell pont metàl·lic, l’opera… Fondejo a la cala Rose, al inici del port. Me l’han recomanat, tranquil·la i amb bona comunicació amb el centre, tant amb ferris com amb bus. Havia sigut una base dels hidroavions que la unien amb Anglaterra. Va deixar de ser operativa a inicis del 70. Ara només hi queden petits avions per vols de turistes sobres Sydney.

Retrobat Sydney, que ja havíem patejat amb la Marian. Neta, pulcre, rica. Te molt d’encant.

Dies de badar, passejar per la City, port, museus i intentar conèixer una mica de la historia de la ciutat. És relativament recent, finals del segle 18 principis del 19. Austràlia eren diferents colònies, revingudes de països, i federats formant el país actual. Sydney va créixer gracies els reclusos. Al inici del 19 a conseqüència de una forta crisi econòmica, a Anglaterra i Irlanda hi havia una forta criminalitat. La solució, exportar els reclusos cap a les colònies. Fins a 160.000 se’n van treure de sobre i uns 50.000 van anar a parar a Sydney. En aquella època un terç de la població era dels fora de la llei!!! Actualment, diuen que un de cada deu australians té algun antecedents familiar reclús.

• 

• 

• 

Ara ens hem traslladat a Backwattle Bay. Hem navegat pel port, passant per davant l’opera, sota el vell pont. Aquí hi ha el port del pescadors i el gran mercat del peix. Bé, deixem-ho per la pròxima crònica.