Categoria: Vanuatu – Nova Caledonia

Després de gaire bé un any tornem a estar a Noumea, esperem que aquesta vegada no fem canvi de plans en l’últim moment .

El trajecte per la costa oest des de Koumac ha estat més fàcil del que ens pensàvem en quant al vent, fins hi tot ens ha permès algunes cenyides prou obertes per ser còmodes.

El que no ens esperàvem és la tremenda solitud del recorregut. Després de fer una paella amb en Jean-Pierre i la Nini a Koumac i fins arribar a unes 10 milles de Noumea ens hem creuat amb un únic vaixell, ell arribava i nosaltres marxàvem de Voh. A més les poblacions estan bastant lluny de la costa i per accedir-hi hem intentat fer “dit”, però no més ens han parat una vegada. Aquesta però va ser molt productiva, per què ens van convidar a dinar a casa seva i tot! Va ser una parelleta d’expatriats francesos amb la seva filleta, molt encuriosits amb el nostre viatge, però deu n’hi do el que ells ja porten recorregut pel món.

• 

• 

• 

En aquest país amb un dels PIB més alts del Pacífic, ens hem trobats aïllats, sense internet en tot el recorregut i sense possibilitat de comprar menjar. A més ,aquí està absolutament oblidada la hospitalitat i generositat de la polinèsia i tan mateix la melanèsia de Fiji i Vanuatu. Tenim un pensament: potser aquest “kanacs” que en part desitgen la independència tenen un rebuig generalitzat cap els blancs invasors…, si més no, no els hi som simpàtics. Canviarien si realment fossin propietaris del seu país?. Per cert en els aldarulls del 1988 van arribar al acord amb França de celebrar un referèndum entre el 2014 i el 2018. Creiem que el tema està dividit, si bé la gent gaudeix de uns bons serveis mèdics, escoles, ajudes i subsidis molt interessants, no sembla que hi hagi molt interès en la conservació de la llegua i la cultura. Bé, si més no, en el referèndum podran dir de la seva…, “on verra”!

• 

• 

• 

D’altre banda hem compensat la falta de vida social, gaudint del “lagoon” més gran del món, reconegut com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Hem vist molts molts coralls i molts molts peixos!! I platges de sorra blanquíssima per compartir no més amb els ocells. Tot molt bonic!, però l’aigua un pel freda , sort dels neoprens.

També ens va compensar, no més arribar, la reunió de catalans a la Brasserie “ Au bout du monde”. Ens van trobar amb els del Malimali i uns amics i vam fer unes cervesetes i despotricar a gust contra el “gobierno” .

La travessa de Vanuatu a Nova Caledònia va ser ràpida i còmoda, a més vam pescar el mahi mahi més gran pescat fins ara, encara ens queden conserves!

• 

• 

• 

Vàrem arribar a Hienghène d’hora al matí i amb marea alta, tal com calia per arribar a la marina que està riu amunt. D’entrada ens vam trobar que les boies que senyalitzen l’entrada havien desaparegut i quan ho vam intentar no ens vam sortir. Al primer revolt vam “talonner” com diuen el francesos, per sort era terra fangós. Decidirem tirar l’àncora davant “la Poule”, una espectacular formació rocosa a l’entrada de la badia, la foto surt a totes les guies . Segur que ara hi ha uns quants turistes que se han endut de record a casa la foto de “La Poule” amb el Badoc davant, un extra que no els farem pagar . Amb el dingui vam arribar a la marina per fer els papers, per sort l’agent va ser molt amable i no va tenir inconvenient en ser portat al Badoc amb el nostre dingui, de regal va tenir una refrescant dutxa d’aigua de la badia. L’inconvenient de fer l’entrada a Hienghene, és que si bé, pots fer les gestions de duanes i bioseguritat , no hi cap possibilitat de fer la immigració, per això s’ha d’anar si o si a Noumea! S’han de fer 800 km, per ensenyar el passaport, i omplir un full i un llibre de registre. No ens van posar cap segell en lloc, ni van fer cap mena de comprovació informàtica, ni res de res. Que hagués passat si no ho haguéssim fet? sembla que res … De totes maneres estem contens de haver arribat pel nord i tenir l’oportunitat de passejar-nos per aquesta zona del lagon amb el Badoc.

• 

• 

• 

Aquesta zona és territori de Kanacs, i pensàvem visitar alguna tribu (així els diuen aquí als pobles tradicionals kanacs, que tenen la seva vessant independent) però de fet les illes estan terriblement deshabitades i els fondejos no coincideixen amb els poblats, així que no hem trobat a gaire gent, i tampoc hem coincidit amb cap veler fins arribar a la marina. Doncs bé hem aprofitat per gaudir del silenci humà, la calma, contemplar els peixos dels esculls de coral que són molts i molts i unes postes de sol molt especials quan el sol s’amaga darrera els esculls. La llàstima és que aquí encara no ha arribat l’estiu i l’aigua està molt freda, inclús amb els neoprens no si pot estar gaire estona. També ens hem trobat algun tauró i algun dia ens hem hagut de remullar a la coberta doncs l’aigua estava infestada de meduses…

• 

• 

• 

A Koumac ens estem a la marina, és petita però molt protegida. Aquí hem visitat les grutes enormes sota la muntanya… Vam caminar més d’una hora i no vam ser capaços d’arribar al final…, ens hi vam cansar abans, això d’estar tan de temps sota terra no ens fa gaire gracia…

A part d’això la ciutat no té gaire bé cap més atracció. Però hi ha una “boulangerie pâtisserie” boníssima i en les botigues podem fer acopi de tot tipus de queviures.

Des de aquí farem xino-xano la costa oest, quan el vent ens ho permeti, on verra…

Hem estat ben bé una setmana desconnectats de les noticies, i el primer que fem en arribar és mirar com anat l’Onze de setembre. No ens ha defraudat l’ èxit de la Via Catalana! Com ens en alegrem i com ens hagués agradat compartir-ho amb la família i amics! Ara cal veure com segueix… Aquí a cada oportunitat que tenim intentem explicar-ho a la gent… , però s’ha de dir que no estan massa empàtics, però com a mínim a partir d’ara saben que existeix un país que es diu Catalunya!.

• 

• 

• 

Bé, el fet és que la majoria dels vaixells que ens rodegen en aquest moment són “kiwis” i una bona part de la resta són americans, així , que s’entén que aquest dies l’esdeveniment més important és la Copa Amèrica. Avui han quedat 7 a 1 a favor dels kiwis, demà passat veurem… També nosaltres quedem bocabadats davant de la pantalla del Yachting World contemplant aquestes besties que són capaces de córrer a més de 40 nusos amb tan sols 25 nusos de vent!

La setmana passada ha transcorregut d’una manera poc habitual… L’Yvonne i en Danny ens van proposar de fer la travessa de Vuda Point a Port Vila en el seu vaixell, un Amel , Supermarabu 2000, oportunitats com aquestes no es presenten cada dia, així que vam acceptar. Ha estat una molt bona experiència. Hem vist com navega i com es viu en el luxe de un vaixell de 16 metres i hem aprofundit en l’amistat de uns kiwis tremendament generosos i molt interessants.

• 

• 

• 

La setmana anterior vam tornar de Luganville a Port Vila per la costa est de Malakula. Vam fer nit a Port Stanley, i a Norsup vam conèixer, casualment, a un dels homes més rics del país (d’això ens vam assabentar més tard…). El cert és que varem descobrir de on surten una bona part dels exquisits fillets de vedella dels que tant gaudim aquí. El personatge era el propietari del ramat a punt d’embarcar cap a Port Vila, a més d’una plantació de cocoters de centenars d’hectàrees i els forns més grans que hem vist fins ara per produir copra. Ell mateix ens va explicar que l’oli que s’obté, s’utilitza bàsicament com combustible per produir l’energia elèctrica de Port Vila, així que sembla que és un bon negoci. Ens el vam trobar a la seva botiga magatzem, quan compràvem filet a 7 euros el kg! La botiga de fa més de cent anys està sorprenentment ben conservada, amb totes les prestatgeries i el mostrador de fusta, tot molt ben cuidat.

Això de la copra ja ens havia cridat abans l’atenció. En la majoria del petits pobles que hem visitat, quan necessiten o volen tenir “vatus” (diners en metàl•lic) fan una recollida de cocos i els venen a una barcassa que periòdicament recorre les illes. Pel demés i en general els ni-Vanuatu, són pràcticament autosuficients amb els seus horts i animals i per altre banda en els poblats tampoc tenen moltes oportunitats de gastar .

• 

• 

• 

A Port Sandwich no ens vam atrevir a banyar-nos, doncs ningú ens va desmentir la llegenda dels taurons agressius…, Vam intentar confirmar la informació en el Yacht Club on ja no serveixen menjars al poc públic que passa per allà, però inesperadament ens van convidar a dinar . De fet el Yacht Club no és més que la bona voluntat d’una parella, ni-Vanuatu ell i Polinèsia ella, que donen petits serveis al vaixells que arribem, com ara aigua, permís per desembarcar deixalles, intercanvi de llibres, lloc per organitzar reunions i menjars, un cafè i una conversa per gaudir del moment tan ells com els que els visitem.

• 

• 

• 

La resta del temps va ser una navegada de cenyida de les que ja no ens en recordem per tal d’arribar a Port Vila a temps d’agafar l’avió.

Ara ja tenim el cap posat en el pròxim rumb que probablement serà cap a Nova Caledònia, amb una paradeta extra-oficial al atol Astrolabe .

Ahir vam arribar de nou a la civilització, ja vam poder penjar les fotos pendents !!!

Els darrers dies els hem passat a les illes de Malakula i Ambrym i més temps ens hi haguéssim quedat, però la nostre visa expirava avui i ens hem vist obligats anar a ciutat.

• 

• 

• 

El primer fondeig el vam fer a la Awei Island . Vam estar força entretinguts. Hi havia molt moviment de canoes de la gent que anava als “gardens” (els horts), però si no estaves mirant ni tan sols te n’ha donaves, doncs les canoes són molt silencioses, excepte cap el vespre quan tornàvem dones i nens carregats amb verdures que els senties cantar o xerrar entre ells. Era un espectacle veure el grup de canoes lliscar suaument sobre l’aigua amb el sol caient i sentint el rerefons de rialles i xerrameques. Un dissabte al matí unes nenes van començar a rondar el Badoc, cantaven per fer-se notar, però no gosaven acostar-se fins que les vam cridar . Ens portaven de regal un cistell ple de pomelos i papaies, fantàstic ! Els hi vam preguntar que volien a canvi i ens vam demanar si teníem hams. Els hi vam donar uns quants i se’n van anar contentíssimes, tot el dia les vam veure intentant pescar a la vora dels esculls.

• 

• 

• 

En el poble de Pangkumu, vam desembarcar amb la intenció d’estirar una mica les cames i de seguida que vam trobar un grup en al camí, ens van fer les preguntes de rigor… Ràpidament dos dels nois es van oferir per acompanyar-nos al turonet on nosaltres havíem dit que ens dirigíem. Va ser una sort, ja que va quedar clar, que sense ells no haguéssim anat gaire lluny. El que anava al davant havia d’anar obrint camí amb el matxet. Els nois que eren germans van estar molt divertits, fins i tot un va pujar a una palmera altíssima com si fos un mico per agafar cocos frescos que vam prendre al moment per que era un dia molt xafogós i també ens en van donar per portar al vaixell. Com que resulta que el turonet era propietat de la seva família, aquí i allà ens anaven ensenyant les plantacions, cacau, kava, platans, etc… mentre anàvem fent tastets . Per acabar-ho d’arrodonir al vespre ens van convidar a “kava” en el seu poble. Vam veure que en aquest estan més modernitzats i per matxucar les arrels fan servir una picadora de carn !! Manual és clar .

• 

• 

• 

Però de totes totes l’experiència, la més impactant la vam tenir a Ambrym i no va ser el conegut llac de lava del Mt Marum al que, per cert no hi vam anar, doncs la caminada és important i la probabilitat de que el vent bufi en el bon sentit per veure’l és baixa . El que de veritat ens va agradar molt va ser el “Festival Back to my roots” que es celebrà durant tres dies en un petit poble anomenat Olal a la punta nord de l’illa. En el fondeig estàvem sols doncs no hi ha informació ni a les cartes ni a les guies, però vam preguntar als locals i ens van assegurar que no hi havia problema.

• 

• 

• 

En el festival es feien moltes activitat diferents, van fer demostracions de flauta i de dibuixos sobre sorra, de cuina, separadament homes i dones i sobre tot varius tipus de danses cerimonials. La més espectacular va ser “Rom dance”, els ballarins que representen els esperits porten van amagats sota unes màscares còniques pintades de colors lluents i porten un mantell fet amb fulles de bananer. Llàstima que el capità se la va perdre, doncs va estar al llit a una bona febrada! Però vaig gravar uns quans vídeos i s’ha pogut fer ne una idea.

• 

• 

• 

Sens dubte que amb el festival fan una bona recaptació per part dels turistes, que segons ens va explicar el Chief Sekor, que és qui ho organitza, els diners es destinen a l’escola. Però tan important com això és la feina que fan de mentalització de la pròpia gent per mantenir o casi millor dit, recuperar les seves arrels. En acabat l’últim espectacle, els “chiefs” de la tribu van fer una arenga molt t emotiva al seu poble en el seu idioma, per suposat que no vam entendre ni un borrall, però un dels assistents ens va fer un resum i ens va explicar, que quan el “chief” cridava i semblava bastant enfadat únicament estava encoratjant a la seva gent, per que deixessin als seus fills participar de les danses i conèixer la seva cultura ancestral que s’havia perdut en gran part durant les colonitzacions.

• 

• 

• 

Sembla ser que el problema és algunes de les “esglésies” que operen per la zona si oposen…, suposem en gran part per la nuesa que representen les vestimentes tradicionals. Per altre banda és conegut que en els pobles de l’interior encara es troba gent que és vesteix amb fulles.

• 

• 

• 

Nosaltres desitgem fortament que el festival segueixi endavant i la propera vegada la participació dels joves sigui més patent.

video

Primera cosa que ens ve avui el cap és que es el sant de la Maria, Felicitats Maria!!!! Bé ella encara no ho podrà llegir però no treu que nosaltres ens recordem molt, tan de la Maria com de l’Helena i del Pau i els enviem des d’aquí molts petons!!!!

• 

• 

Ens hem estat a Port Vila més dies dels que haguéssim volgut, esperant els despatx de duana del recanvi de l’enrotllador del gènova, ha sigut més ràpid el transport de França a Port Vila que els tràmits d’aquí. Aquí el temps es diferent .

Però tampoc no ens queixem. Port Vila, la capital de Vanuatu, està situada en una badia molt maca i arrecerada, té varius supermercats, botigues “duty free”, hotels, restaurants, discos, i tots els serveis que els turistes puguin desitjar. El que més ens ha agradat és el mercat, és tot un món ! Si vas d’hora del matí, pots trobar alguns venedors encara endormiscat sota el taulell, mentre altres preparen els productes per posar los a la venda en cistells, pilonets, etc…, venen tan verdures i fruites fresques com menjats preparats, el tuluk, el laplap i els famosos ratpenats en melmelada.

Els dies que hem estat aquí contràriament a lo esperat, hem aprés moltes coses del país. Primer va ser amb l’Odyle, una amiga dels Cibeles, que després de tota una vida en el mar va decidir fer arrels a Efate. Després de cinc anys en el vaixell, des de fa cinc anys fa les arrels a terra. Vam visitar la seva casa en un arbre que te per llogar en un terreny preciós a la muntanya ( www.lamaisondubanian.com ), no es pot explicar, s’ha de veure o viure. L’Odyle s’ha passejats, millor dit patejat, les illes com ningú. Va estar fent una mena d’inventari dels utensilis i artefactes fets arreu del país. Cal dir que si és cert que hi ha vols entre gaire bé totes les illes, no es pot dir , ni molt menys que hi hagin carreteres per arribar a tots els poblats! Al parlar amb ella entenem l’enorme dificultat en conèixer aquest país amb més de 100 llegues diferents que vol dir 100 cultures i a on sovint un poblat i el del costat parlen idiomes incomprensibles pels uns i pels altres, i tenen costums que poden arribar a ferir sensibilitats. Pensem quina tasca tan interessant i enriquidora aquest vagar de poble en poble i quina llàstima tota aquesta cultura que probablement es perdrà, si més no en gran part. I aquest pobles que per ara són pràcticament autosuficients passin al costat dels dependents.

• 

• 

• 

També vam tenir oportunitat de parlar amb l’Erik que viu al Musik i que vam conèixer l’any passat a Noumea amb els del MaliMali . Resulta que es la ex-parella de l’Odyle, tot plegat una mica de planxa, però bé . L’Erik fa charters per les illes i també coneix un munt d’indrets, i lògicament portant aquí tants anys s’interessa i ens explica coses molt interessant sobre la manera de fer del país, de com funciona o més aviat no funcionen l’educació i la sanitat, i la debilitat d’aquesta encara jove democràcia que te difícil compaginar el progrés i les arrelades costums melanèsies, molt bones en molts aspectes i contraproduents en altres com és el concepte de compartició, propietats de terres, etc…

L’hi expliquem la nostre petita anècdota de la reparació del generador i com en veure en el mateix indret 4 segadores de herba una al costat de l’altre van malpensar que aquesta quantitat ben bé es podia donar per què cada vegada que una eina deixa de funcionar, no s’escarrassen gaire per arreglar-la i en compren una de nova, però sembla ser que el que havíem qualificat com un mal pensament és segurament la raó més probable, si la poden comprar nova la compren i sinó fan servir el sistema antic.

Ens explica que els ni-Vanuatu són pacífics per naturalesa, i comentem la seva adició al “kava”, el beuratge que ja hem comentat alguna vegada, que no té gens d’alcohol i és bastant relaxant. És habitual que els homes ( no més homes) es reuneixen en el “nakamal” a partir de les cinc de la tarda i tal com al nostre país es tancaven molt negocies en dinars de negocis “valga la redundància” (ara no perquè som moderns ), aquí les negociacions ja siguin econòmiques o polítiques no és estrany que es portin en un “nakamal”. Un altre dada que marca la cultura és que a Port Vila, que per ser la capital alberga gent de tot arreu del país, els “nakamal” no són precisament de caràcter anònim sinó que reuneixen a gent de les mateixes tribus, però també és cert que quan entra un “white” no provoca cap rebombori, doncs de fet estan acostumats a lidiar diàriament en veïns que són quasi estrangers. Serà per això i el fet de parlar com a mínim quatre idiomes que els fa ser molt oberts amb els visitants. Tenint en compte que en realitat la població total de l’arxipèlag està al voltant de 200.000 persones i n’hi ha més de 100 idiomes, és tot plegat complicat.

• 

• 

• 

Parlant de músiques i danses L’Erik ( Musik ), ens recomanà molt el Festival de Música del Pacífic que es fa a Vanuatu, durant 5 dies seguits i gratuït per tothom, es veu que és un gran esdeveniment, per qui l’interessi és el Fest-Napuan 16-20 octubre 2013 , llàstima que és una mica tard pels que fugim dels ciclons…

A tots dos els estem molt agraïts i perquè veieu que ens esforcem ho diem en bislama :

Tankyu tumas