Avui farem el 13é dia de navegació, hem tingut dies de molta calma avançant a estones menys de 2 nusos, però hores d’ara ja estem no més a 550 milles de Rapa Nui. Ja tenim prou combustible per arribar-hi, bé no deixa de ser una tranquil·litat :.
Tal com hem anat avançant cap al nord, més llargues se’ns han fet les nits, però hem tingut una lluna plena esplèndida que en sortir semblava casi com si fos el sol. Durant tota la nit ens donava molta llum, i encara s’hi està una estona al matí després de la sortida del sol.
Cada dia a les 9 hores continentals ens connectem amb la radio a la Patagonien net- Wilde Matilde. En Wolfgang passa llista als vaixells adscrits i fem petar una mica la xerrada, ens assabentem que fan els vaixells amics i companys de ruta. En la nostre ruta hi ha el La Rose i l’Obelisk , el primer ja va arribar a Rapa Nui fa uns quatre dies i el segon està a punt d’arribar-hi. Ells també vam tenir encalmades i alguns dies desesperants de no fer més de 40 milles! Darrera nostre de moment no hi ha ningú, però el Shambala te previst sortir de Valdivia en una setmana.
Al avançar a l’oest anem ajustant l’horari, ja que cada dia el sol surt una mica més tard. Ens adonem quan ens connectem a la Patagonien-net. Al principi feia hores que havien esmorzat i ara coincideix amb un canvi de guàrdia de la nit!
Gracies a la Patagonien-net a i als e-mails que ens envien alguns, sobre tot l’estimat Manel que no ens falla casi bé cap dia, tenim una mica de contacte amb l’exterior, per que en aquest oceà tan immens, sols hem vist un mercant , que ens va passar a unes 4 milles ja fa bastants dies, i ens sentim una mica aclaparats per l’intensa solitud.
Amb la pesca, no hem tingut massa sort, tres o quatre vegades han picat i s’han deixat anar, va haver algú que se’n va sortir amb un “pearcing”, però no desistim i cada dia al matí amb renovada fe, deixem anar la fluixa fins que és fosca nit.
De moment hem de dir que el Pacífic ens està resultant bastant pacífic, tot i que impressiona que essent la mar calma les llargues onades que ens arriben pel sud-est no fan menys de dos metres i el Badoc puuuuja i baiiiiixa i les veles espeteguen fins que ens fan patir…, però no ens podem pas queixar, esperem que duri així!
Fa quatre dies ens acomiadàvem de l’Alba i el Marco menjant un sashimi que ell mateix va prepara de un peix de l’illa que anomenen jurel però no té res a veure amb el jurel que nosaltres coneixem, aquest és molt gran i de carn blanca, estava deliciós. Després encara vam menjar una llagosta a la badalonina, no cal dir qui la havia preparada. No ens cuidem malament Vam passar una vetllada molt agradable mentre ens explicaven divertides històries de l’illa.
Ens haguéssim quedat més dies per que realment estàvem molt a gust, però també estàvem neguitosos per iniciar aquesta travessa que serà la més llarga que haurem fet mai! 1900 milles de Juan Fernández a Rapa Nui (Illa de Pasqua), ara en portem poc més de 400 i anem fent a bon ritme, alternant orelles de burro amb spi i pregant que no se’ns acabi el vent. Com que hem anat a una velocitat mitjana de més de 5 nusos, l’hidrogenerador ha anat carregant i tenim les bateries ben plenes , i també podem anar desalinitzant aigua sense problemes. Avui hem tingut sort i hem pescat un bonítol petitet, que ja ens està bé perquè ja no tenim més pots per fer conserva…
Mentre anem avançant, cada vegada fa més calor i ja lluïm màniga curta casi tot el dia, per contra les nits s’estan fent molt més llargues, fins a les vuit del matí no es fa de dia. Les nits però són molt clares i és un plaer contemplar el cel tan increïblement estelat mentre escoltes la música que més t’agradi i el remor de les onades.Encara que sigui fent guàrdia
Vam estar 11 dies a Valdivia esperant el bon temps per sortir. Aquest dies, els vam dedicar bàsicament a fer intercanvis gastronòmics. Vam menjar un autèntic “curanto” chilote amb els socis del club, asados, i la Sandy ens va fer algunes especialitats austríaques de nom impronunciable. Nosaltres vam fer una paella exquisida amb congrio, choritos, almejas enormes i navajuelas, que vam descobrir darrerament i són boníssimes, a més de baratíssimes, ( 3 €/kg).
Dilluns passat per fi vam sortir, amb quatre hores de retard, per culpa de alguns mals entesos administratius, després d’aclarir els tràmits, , vam passar els corresponents representants de l’Armada, de la Policia de Investigación i de la Aduana i vam poder marxar.
Allà varem deixar el Shambala, el nostre company d’abarloament , amb la promesa de retrobar-nos a la Illa de Pasqua, doncs encara tenim alguns àpats pendents
17.02.12 Curanto a CYValdivia 002
17.02.12 Intercanvi de gallardets
19.02.12 Club de Yates Valdivia 013
L’endemà de la sortida, de bon matí, vam tirar la canya. No va trigar gaire a que algú se’ns va cruspir el nostre esquer preferit, un pop vermell i negre, que li dèiem la ballarina ( del Moulin Rouge per més senyes). Refet l’ham de seguida van tornar a picar. Aquesta vegada casi el van tenir a la ma, però en el darrer moment se’ns va escapar (si més no, sense ballarina). No vam passar ni deu minuts que va picar un bonítol (12 kgs), estava valent i abans de deixar-se agafar ens va trencar la canya en tres trossos!! Però ens vam menjar un sashimi amb soja, wasagui i gingebre, ummm, que bó!!
El tercer dia no va ser gens grat de recordar, el mar es va revoltar i vam estar marejats com ja no recordàvem. Per sort aquestes sensacions dolentes s’obliden amb facilitat. Al dia següent ja refets, el vent tampoc es va portar gaire bé amb nosaltres i les últimes 40 milles ens va tocar fer una cenyida rabiosa.
221.02.12 Navegant cap a Juan Fernandez 008
21.02.12 Pesca de bonitol_Navegant cap a Juan Fernandez 004
24.02.12 Pesca amb caixes_Juan Fernandez 013
El primer coneixement que vam fer a l’illa va ser una catalana, l’Alba, que petit que és el món! Va passar amb la barca amb uns companys quan anaven a fer submarinisme i vam quedar per l’endemà.
L’Alba ens va acompanyar per tot els racons del poble indicant-nos on es trobaven els llocs i explicant-nos com havien canviat les coses amb el tsunami del 2010. Ella, que en aquells moments estava dormint, té els records com amagats i hi ha coses que no recorda. Per sort els del seu voltant estan tots bé, però és molt trist veure algunes famílies que van perdre algun esser estimat.
25.02.12 Entrega de mercaderies_Juan Fernandez
25.02.12 Juan Fernandez 007
25.02.12 Juan Fernandez 012
Moltes infraestructures encara estant per recuperar i per acabar-ho d’adobar, l’accident aeri del any passat, en el que viatjava gent impulsora de la reconstrucció, encara ha retardat més les coses i ha provocat més recança en els pocs turistes que s’atreveixen a arribar aquí.
Per arribar-hi, hi ha dos possibilitats, en avioneta cada setmana, (diària en temporada alta, que també trnsporta llagostes) per unes 16 persones, que aterra al costat sud de l’illa i un taxi-barca et porta a la població, doncs no hi ha carreteres, o bé en el buc de càrrega que arriba un cop al més amb els aprovisionaments i pot portar 11 passatgers. Aquest triga 2 dies des del continent i està gaire bé una setmana descarregant les provisions i encàrrecs dels particulars i carregant les llagostes de l’illa de Selkirk. És ben curiós veure l’enrenou de la gent buscant el seus paquets en mig de muntanyes de contenidors i esperant fer les gestions administratives per poder endur-se’l a casa.
25.02.12 Juan Fernandez 022
25.02.12 Juan Fernandez 026
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 029
L’illa és bàsicament un lloc estratègic pel govern xilè i és per això que la manté mitjançat ajudes i subvencions. Hi viuen unes 600 persones que es dediquen en part a la pesca artesanal de llagosta (per tal d’evitar la extinció) i en part al turisme. L’illa té molts atractius turístics. Tot l’arxipèlag està declarat parc natural, hi ha unes bones excursions pels que els hi agrada caminar i escalar i també pels submarinistes. Les aigües són extremadament clares i com la plataforma continental és molt petita degut a que el fons marí baixa abruptament a 4000 m. es poden veure gran quantitat de peixos molt a prop de la costa, i per el que diuen, el més divertit és jugar amb el llops marins autòctons de l’illa, però nosaltres no ho hem provat.
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 003
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 018
25.02.12 Juan Fernandez 034
També hi ha una gran quantitat de plantes endèmiques. Hi ha unes falgueres com arbres i unes palmeres que no més es donen a partir de 600 m, també hi ha les cols de Juan Fernández de les que s’alimenta un petit ocell semblant al colibrí que es denomina Picaflor i que està en perill d’extinció.
Nosaltres vam posar a prova el genoll del Francesc pujant al mirador de Selkirk, el mariner escocès que va ser abandonat a l’illa per discutir amb el seu capità , va estar 4 anys i 4 mesos pujant cada dia en aquest petit altiplà per divisar la nau que el salvaria del seu confinament. Fer el cim de 656 m és gratificant per la vista impressionat dels dos vessants de l’illa. I el genoll d’en Francesc es va comportar com un “javato”!!
No més hi ha una possibilitat de connectar-se a internet, a la biblioteca i s’ha de demanar hora amb antelació, tenim hora per dilluns. Si llegiu això és que ho hem aconseguit!
Ah! La llagosta!! Uff, boníssima!!! El capità la va preparar segons la tradició familiar i encara ens llepem els dits!!
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 007
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 019
Valdivia serà el nostre port de sortida per creuar el Pacífic.
Semblarà estrany però estem neguitosos. Nerviosos com quan surts de viatge i no vols oblidar-te res, il•lusionats com quan te’n vas de vacances a trobar nous paisatges, noves cultures, i dubtosos com quan comences una nova feina, i penses si estaràs prou preparat. Però més que res estem impacients per sortir i afrontar aquestes noves experiències!
Com a novetat a la web hem inserit un mapa amb les nostres posiciones, l’enllaç es troba en el menú de l’esquerra amb el nom “mapa”. Durant la navegació anirem donant la nostra posició periòdicament mitjancen la BLU, així ens podreu tenir controlats d’a prop. També introduirem algun text però les fotos hauran d’esperar fins arribar a port.
01.02.12 Dalcahue
01.02.12 Ostres amb llimona 003
02.02.12 Aqui li diuen rastrear ( Isla Anihue) 013
Tenim tota l’energia posada en la nostra sortida però no ens oblidem dels darrers dies passats a Chiloé.
Vam sortir de Marina Quimched un dia plujós i amb vent de nord, un poc més fort del previst. Vam arribar a Dalcahue, bordo darrera bordo sense defallir. Ens havíem jugat amb el Shambala que, el que arribava últim convidava a les cerveses. Els austríacs encara no sabien lo garrepes que som els catalans… . Amb la Sandy i en Karl hem anat fent via fins a Valdivia. De Dalcahue a Añihue, on vam celebrar l’aniversari d’en Karl, després a Quemchi on ens vam acomiadar de Chiloé menjant l’últim “curanto” al típic restaurant del poble.
02.02.12 De Dalcahue a Isla Anihue 003
02.02.12 De Dalcahue a Isla Anihue 006
02.02.12 De Dalcahue a Isla Anihue 009
D’allà just a passar la nit a Puerto Huiehue per sortir a trenc d’alba cap al canal de Chacao. El canal de Chacao, per el que es surt al oceà, s’ha de passar en marea baixant per tenir la corrent a favor. El que no sabíem és que 1 hora i mitja abans de marea baixa la corrent ja comença a girar, així que cap a mig camí la corrent se’ns posà en contra i arribant cap al final va pujar fins a més de 7 nusos i vam començar anar endarrere!!!! Encara no sabem com ens vam sortir, però vam ser capaços d’enfilar rumb nord cap a Valdivia!
04.02.12 En el rastreo no calen rodes_Mechuque 019
05.02.12 Badoc amb dos pals_Quemchi 004
05.02.12 Restaurant-El Tejo-Quemchi 009
Després de tant de temps de navegació per canals, sortir a mar obert va ser una experiència que ens recordà la nostra sortida a l’Atlàntic direcció Madeira, però va ser bastant més lleu i en una mica més d’un dia ja estàvem sota la protecció de la Bahia Corral, en el canal d’entrada del Rio Valdivia.
Valdivia deu ser la ciutat que té més universitats per habitant del món, aquí hi ha la seu de la Universidad Austral i a cada passa que fas et trobes un edifici universitari. Llàstima que com ara són les vacances no es veu massa ambient de jovent. També es fa evident la colonització alemanya , en els cognoms, i en la tradició cervesera, aquí fan una excel•lent cervesa “ Cuello Negro”i moltes marques més, la més estesa és la “Kunstmann”. Bé per no perdre la paciència, mentre esperem per sortir, pot ser fem un tast comparatiu per valorar quina ens agrada més …
En el club ja començava l’ambientillo de regata. Cada dia anaven arribant nous vaixells, alguns de ells extrems i espectaculars. La regata que es fa cada dos anys, cap a finals de gener, és un esdeveniment molt important pel club Relóncavi i tothom està concentrat. Són uns 90 vaixells amb tripulacions i acompanyants, s’acaben reunint més de 1000 persones!!! Però això no ho vam veure perquè per fi ja ens vam treure la mandra i ens vam decidir a sortir el dia 12!!! Com que la regata és entre Puerto Montt i Chiloé, vam suposar que en algun moment coincidiríem, però no ha estat així. Abans d’ahir que vam anar en bus a Pto Montt a recollir un recanvi, vam veure el gran envelat que havien preparat per la festa d’entrega de premis, i gran festa final, segur que va haver una gran gresca!!…
11.01.12 Reloncavi 009
12.01.12 De Puerto Montt a Isla Puluqui 007
13.01.12 Estero Chaco _Isla Puluqui 003
Nosaltres vam sortir amb una previsió de vent de SO es a dir de morro, de 20-25 nusos i pensàvem que potser hauríem de tirar de motor, en canvi, vam fer una navegada fantàstica fent bordos pels canals d’entremig de les illes com ja ni recordàvem. Vam fondejar en un braç de l’Illa Puluqui, a un costat d’una antiga església de fusta pintada de groc, a l’altre les vaques pasturant, i al vespre amb la marea baixa apareixen el cignes per menjar mol•luscos. Quin lloc més idíl•lic! És clar que ara és l’estiu i segurament a l’hivern tindríem una percepció ben diferent.
13.01.12 Estero Chaco _Isla Puluqui 035
14.01.12 Calbuco 001
16.01.12 De Isla Llanquiue a Estero Cahuelmo 008
Vam veure al vespre que arribaven carros de bous amb patates, que carregaven en barques pel mercat de Calbuco de l’endemà, vam suposar. Així que dissabte ens vam arribar a Calbuco i vam comprar entre altres coses, pèsols i gerds frescos i també un salmó, umm quin dinar més bó! Aquest mercats de poble al carrer a on es barregen mariscos amb pastissos, formatges amb cachiyuyos, verdures del hort i fruites del bosc, encara ens fascinen…
16.01.12 Estero Quintupeu 018
18.01.12 De Puerto Bonito a Caleta Juan Pedro 002
20.01.12 Caleta Mechuque 017
No tot són flors i violes, els rems nous que havíem comprat a Puerto Montt es van començar a torçar a la primera desembarcada. No es pot viure en aquest país sense uns bons rems, i vam haver de fer servir l’enginy per fer una bona reparació amb els escassos materials de que disposàvem. Ens vam passar una tarda sencera i vam muntar un merdé considerable, però sembla que han quedat ben forts.
20.01.12 Caleta Mechuque 029
20.01.12 Caleta Mechuque 034
20.01.12 Caleta Mechuque 041
En la banda continental hem visitat varis dels fiords del parc Pumalin, (propietat del milionari americà, propietari també de la North Face), estan pràcticament deshabitats, amb vegetació salvatge i espessa i salts d’aigua. Ens recorden molt als del sud, però ara els gaudim a ple sol i fins i tot ens banyem, o si més no ho intentem…, vam caminar fins al riu amb l’intenció de banyar-nos en aigua dolça però uns borinots enormes com no havíem vist abans ens van rodejar i ens van amargar la banyada! Un vaixell xilè ens va recomanar la caleta Pillán, i ens va explicar com entrar doncs no està explicat en cap guia. Vam arribar hi en marea baixa, quan el canal d’entrada és molt estret, en principi no havíem de tenir problema perquè calem bastant poc, però com que era marea creixent ens vam trobar amb una corrent de 5 nusos, de manera que havíem de posar la marxa endarrere per poder controlar el pas pel canal profund!
20.01.12 Caleta Mechuque 048
20.01.12 Caleta Mechuque 060
20.01.12 Caleta Mechuque 067
Quan vam desembarcar, ho vam trobar tot tan net, cuidat, endreçat que vam pensar que era un “resort” per turistes americans que venien a pescar al llac. Anàvem ben equivocats! Les cases que pensàvem eren allotjaments de luxe, són les cases dels treballadors d’aquesta part del parc dedicada a explotació agrícola “sostenible” mentre es regenera el bosc… Hi tenen bens, una granja apícola amb una petita factoria d’envasar, horts, una mini escola, i fins i tot una pista d’aterratge de gespa. A la banda oposada del llac en Dougles Tompkins hi té una de les seves dos cases del parc. Per entrar a les oficines t’has de treure les sabates, està ple de llibres sobre parcs naturals, boscos, plantes i animals, i unes fotos magnifiques de l’entorn. Allà ens vam poder connectar a internet, i la Rosita ens va fer cinc cèntims de com funcionava l’administració i el conglomerat d’empreses i fundacions del parc.
22.01.12 Caleta Pellu 007
22.01.12 Caleta Pozo de Chumilden 005
23.01.12 Estero Pillan 006
Tot això és d’un contrast brutal quan es compara amb altres cales que són refugis de pescadors, com Puerto Bonito o Pta Chumilden on les cases són de una pobresa extrema fetes amb xapa.
En general en les illes més habitades les cases són modestes, però ben cuidades, normalment de fusta, algunes granges més grans i alguns xalets de gent de Santiago que venen a passar l’estiu. En algunes illes es dediquen també al turisme rural, com a Mechuque que quan hi vam ser, estaven tots atabalats pintant les cases i el pintoresc pont de fusta que uneix el poble a banda i banda del riu, i era perquè la regata feia una parada allà. Ens fem creus de com acolliran una flota de 90 vaixells i les seves tripulacions en les dues petites cales que el rodegen.
Ara ens estem a Quimched mentre no canviï els temps que s’ha tornat plujós i fred, però no ens falta entreteniment, xerrem amb en William i la gent del país, ens conviden als “asados” i fem conserves per la travessa, ja portem fets uns quaranta pots!!
