Totegegie

Publicat el

Hem estat 3 dies ancorats davant de l’illa allargada formada sobre la mateixa barrera de coralls, que se anomena Totegegie. És molt estreta i llarga, molt feréstec per la banda exterior i amb moltes platgetes de sorra blanca a la banda que dona a la llacuna. Van tallar una part dels cocoters i van fer una pista d’aterratge. La resta és un bosc de una mena de pins invasors. Els pins els van plantar els legionaris per delimitar el camí i quan van marxar i ningú va prendre càrrec del lloc, els pins van envair l’illa. Els locals venen els diumenges a fer picnic a les platges. De fet no més hem vist una família, però en diversos indrets es veuen les restes de focs a terra i algunes deixalles .

Hem gaudit com criatures hores i hores a l’aigua contemplant els peixos de colors. Són de formes molt diferents i amb dibuixos i colors molt divertits. N’hi ha uns que combinen blaus degradats, groc i blanc dibuixats de manera que fan confondre la forma del peix. Uns altres molt espectaculars amb ratlles grogues, negres i blanques, arrodonits amb una aleta dorsal molt llarga sortint del davant que els hi fa com de capa. Uns altres petites de ratlles blanques i negres. Altres de blaus tornassolats. També hi ha un de molt lleig que te una boca com una trompa. Bé és una llista interminable… És una llàstima que no es deixen fotografiar… Els coralls també són molt diversos en formes i colors, d’aquest si que tenim força fotos. No surten corrents! , I per sort no hem vist cap tauró que encara que diuen que no fan res, ben segur que ens haguessin inquietat més que una mica…

Ara ja tornem a ser a Rikitea, per rebre el nostres companys viatgers el Shambala i el Uhambo, que arribaran de Rapa Nui ! Ara ens toca a nosaltres fer d’amfitrions …

Rikitea (Mangareva)

Publicat el

Diumenge passat vam fondejar a la capital de l’arxipèlag de les Gambiers, de fet un petit poble de 500 habitants. Els únics turistes són els velers, però deu n’hi do, quan vam arribar eren tretze i alguns més que estaven en els fondejos de les illes més petites.

Com era diumenge de Pasqua, els velers havien organitzat un dinar comunitari a casa d’en Fritz. Allà ens hi vam trobar amb els velers coneguts a Rapa Nui i d’altres amb els que havíem compartit la cuina del Club Relóncavi de Puerto Montt i d’altres nous coneixements. I així es passà la tarda compartint amb uns i altres les experiències de les últimes milles navegades. Fritz que és un ex-legionari alemany , va passar per l’illa fa molt temps i s’hi es va queda. Ell i la seva família gaudeixen de donar suport als navegants que passen per aquí. Dutxes d’aigua calenta, rentadora i una bona conversa.

Finalment dilluns ens vam poder menjar la mona de Pasqua. Utilitzant el famós forn palestí que vam comprar a Xile ?. No va quedar malament del tot i no us imaginareu de on van sortir les plomes de colors!

Mangareva que no fa ni 15 km2 té dos muntanyes amb una vista magnifica que domina tot l’arxipèlag. Des de allà algú va veure el Badoc petitet entrant en la llacuna i ens va fer una foto! Des de l’alçada es distingeixen perfectament tots els colors dels “arrecifes”. El Badoc es veu tan petit que haureu de fer un acte de fe per creure-us que és ell

Abans d’ahir va arribar el vaixell d’aprovisionament que passa cada tres setmanes, ens estaven esperant per comprar verdures fresques, però no més porta cols, pastanagues i cebes! A més a uns preus de pànic… Per contra el poble està ple d’arbres fruiters i plàtans. No més cal demanar-los per poder-los collir i et són regalats. Hi han uns pomelos enormes (de més 15 cm de diàmetre) que són dolcíssims!!

Ahir tot passejant per la muntanya, vam conèixer en Leo, estava plantant “inhames”. Com que ens va veure interessats, va deixar la feina durant més d’una hora per ensenyar-nos i explicar-nos els seus conreus, tot ecològic. Entre d’altres coses té una extensió enorme d’arbres de “lichis”. A part de tot ens ha regalat, pomelos, taronges, mangos, “inhames” i altres fruites de difícil nom per recordar, això és el acolliment i la amabilitat polinèsia!!

També és cert que en aquest arxipèlag, en el que no hem trobat més turistes que els navegants, no viuen pas del turisme, no hi han restaurants, ni hotels, ni bars. El mitja de vida més important és el cultiu de perles negres. A part de tots els empleats que estan al servei de l’administració pagats per la gran “maman” , es a dir la França.

Ara, la nostre intenció és bellugant-nos per dins de la llacuna, visitant tots els raconets i gaudint de les passejades pels turons i de les banyades amb les vistes dels coralls i dels peixos.

Tornarem a la capital, quan torni a venir el vaixell de subministrament, per veure si podem comprar gasoil. I així anar fent…

Navegant cap a Gambier

Publicat el

Primer de tot aclarir una petita relliscada en la última crònica, d’Illa de Pasqua a Pitcarn, no són pas 800 milles si no 1150… De totes maneres ni a l’illa Ducie ni a la Pitcarn tindrem oportunitat de parar doncs el vent prevalent aquest dies és de nord, al voltant de 20 nusos i els fondejos d’ambdues illes estan desprotegits als vents del nord. Així que posem rumb directe a Mangareba port d’entrada de les Gambiers. En total serien unes 1500 milles si el rumb fos directe, una possibilitat força improbable! En el nostre cas l’estratègia ha sigut intentar guanyar nord mentre tenim vent de sud-est, est, perquè després estan previstos nords que ens tiraran cap el sud, ja es veurà com acaba.

En el tema de la pesca, hi ha hagut de tot, de circumstàncies, per que de peixos, no més un! Un “dorado coralifero” molt maco de uns tres quilets. La resta, peixos que s’enduen l’ham amb mig carret de fil, i dies molt moguts sense esma per tira la canya :.

I així anem fent, entre grop i grop, trinqueta, dos rissos a la major i preparats per deixar l’escota cada nou grop! Ens queden menys de 500 milles, es a dir uns cinc dies! Molt just per menjar la mona tranquil·lament… I després pot ser farem arrels entre mig dels corals, sol, peixos, banys i dormir pla!!!

Hanga Roa (Rapa Nui)

Publicat el

La pujada al volcà Rano Kau a ple sol és fatigosa, però la vista del cràter verd amb l’oceà blau al fons bé val l’esforç. Dins el cràter hi ha una llacuna produïda per l’aigua de pluja, al voltant està ple d’arbres fruiters que donen la verdor a la imatge, a l’aigua creix la “totora”, els ocres i verds, dels joncs i els brots nous s’alternen creant un paisatge únic.  A la franja estreta entre el cràter i el penya-segat que cau sobre el mar es troba l’aldea cerimonial d’Orongo . Aquí la cultura del Make-Make que va succeir a la del culta dels avantpassats ( moáis), feia les seves trobades cerimonials.

Un cop al any, durant la primavera, les diverses tribus de l’illa es reunien per fer la competència del tangata-manu (home-ocell). Un representant de cada tribu competia per portar el primer ou dels Manutara ( gaviotín apizarrado), que nidava en els penya-segats de la petita illa Motu Nui. Els participants havien de baixar pel penya-segat, nedar fins l’illa i amagats en coves esperar durant setmanes, la nidació dels ocells per robar-los un ou. El primer en tornar a l’aldea amb l’ou, era envestit Tangata-mana i esdevenia un ser sagrat i la seva tribu obtenia un destacat poder a l’illa. L’última competència es va fer al 1867. No fa pas tant d’això!! No m’imagino pas als nostres polítics fent una d’aquestes proeses!

Una cosa que ens va sorprendre mentre voltàvem per la illa, és la quantitat de cavalls lliures que hi ha per tot arreu, tan pels prats com als camins, fins hi tot entremig de les pedres i móais de algun lloc cerimonial menys concorregut per turistes. Després hem esbrinat que fa uns anys, era el mitja de transport més comú. Ara han estat substituïts pels 4×4, i els propietaris simplement els han abandonat, de manera que viuen en estat semisalvatge, i encara que es reprodueixen, ne hem vist  de petits, molts es moren per falta d’aliments i sobretot aigua. El que ens ho va explicar, feia collarets amb els ossos…

Al nostre nou dingui ha trigat encara més del previst, però en tot cas tampoc l’haguéssim fet servir, doncs tota la costa es va convertir en un immens camp de surf, les onades eren tan grans que tapaven els postes d’enfilació de l’entrada al port, i ni tan sols els pescadors amb els seus motor de 50 CV van sortir, així que vam quedar realment aïllats i bellugats a la badia de Hanga Roa…

Ja fa més d’un més que varem sortir de Valdivia, amb la consegüent baixada del rebost, per mirar de reomplir una mica hem hagut de comprar els productes a més del doble de cost que en el continent! Y per lo que ens diuen encara serà pitjor a la Polinesia!! Això si, hem trobat guaiabes i mangos, que no en menjàvem des del Brasil!

La propera travessa fins a les Pitcarn és de tan sols de unes 800 milles, però  allà tenim previst parar poc.  Per baixar a terra s’ha de demanar que et vinguin  a buscar, ja que el desembarcament  amb un dingui és pràcticament impossible a causa de les onades.  Després són només 300 milles més per arribar a les Gambiers, per el que diuen , un paradís!

Rapa Nui

Publicat el

Per fi després de 17 dies i 14 hores vam arribar al nord-est de l’illa i com era negra nit vam haver d’esperar a la claror del dia per fondejar al davant de la caleta Hanga Roa en un petit espai de fons de sorra rodejat de pedres punxegudes.  Per arribar a la costa amb el dingui és una petita aventura. L’entrada a la caleta és un petit canal entremig de dos zones d’onades on els surfistes fan les seves disfrutades i nosaltres faríem unes bones revolcades, i resulta difícil passar sense rebre unes bones esquitxades.

Tal com vam arribar, els del Obelisk ens van venir a rebre i ens van donar la mala noticia que el veler La Rose, del que teníem constància per la Patagonien net i que havia arribat feia més de una setmana, s’havia anat contra les pedres al intentar entrar al port. Un veler d’alumini de més de 50 peus, ha quedat per la xatarra! El pobre capità ens fa molta pena. I a nosaltres que se’ns havia passat pel cap entrar a port  per desembarcar més còmodament…, està clar que no hi anirem!

Amb una motoreta hem fet un recorregut per part de l’illa. Ha estat força dur per que els camins són molt pedregosos i a banda de recollir tota la pols del camí, els ossos ens han quedat matxucats! Això si hem vist 10, 20, 30, 50, no, més encara, Moáis , trencats, sencers, caiguts, dempeus, solitaris, en grup, acabats, a mig fer, abandonats, restaurats, totes les varietats, ah! amb monyo i sense, i n’hem quedat una mica fins al monyo…, Si,  són curiosos i no n’hi ha arreu més del món, però ens hem quedat una mica desencisats, no sé que ens esperàvem, però no ho hem trobat…, no obstant, continuarem buscant …

Hem tingut una averia important en el dingui, que ens ha obligat a comprar ne un de nou per seguretat. Ens ha d’arribar de Santiago per avió, així que encara tenim temps de voltar i buscar i rebuscar , i obrir les nostres ments per trobar aquesta famosa màgia dels ancestres dels “rapanuienses” …