Categoria: Chiloé – Valdívia – Juan Fernández – Illa de Pasqua

La pujada al volcà Rano Kau a ple sol és fatigosa, però la vista del cràter verd amb l’oceà blau al fons bé val l’esforç. Dins el cràter hi ha una llacuna produïda per l’aigua de pluja, al voltant està ple d’arbres fruiters que donen la verdor a la imatge, a l’aigua creix la “totora”, els ocres i verds, dels joncs i els brots nous s’alternen creant un paisatge únic.  A la franja estreta entre el cràter i el penya-segat que cau sobre el mar es troba l’aldea cerimonial d’Orongo . Aquí la cultura del Make-Make que va succeir a la del culta dels avantpassats ( moáis), feia les seves trobades cerimonials.

• 

• 

• 

Un cop al any, durant la primavera, les diverses tribus de l’illa es reunien per fer la competència del tangata-manu (home-ocell). Un representant de cada tribu competia per portar el primer ou dels Manutara ( gaviotín apizarrado), que nidava en els penya-segats de la petita illa Motu Nui. Els participants havien de baixar pel penya-segat, nedar fins l’illa i amagats en coves esperar durant setmanes, la nidació dels ocells per robar-los un ou. El primer en tornar a l’aldea amb l’ou, era envestit Tangata-mana i esdevenia un ser sagrat i la seva tribu obtenia un destacat poder a l’illa. L’última competència es va fer al 1867. No fa pas tant d’això!! No m’imagino pas als nostres polítics fent una d’aquestes proeses!

• 

• 

• 

Una cosa que ens va sorprendre mentre voltàvem per la illa, és la quantitat de cavalls lliures que hi ha per tot arreu, tan pels prats com als camins, fins hi tot entremig de les pedres i móais de algun lloc cerimonial menys concorregut per turistes. Després hem esbrinat que fa uns anys, era el mitja de transport més comú. Ara han estat substituïts pels 4×4, i els propietaris simplement els han abandonat, de manera que viuen en estat semisalvatge, i encara que es reprodueixen, ne hem vist  de petits, molts es moren per falta d’aliments i sobretot aigua. El que ens ho va explicar, feia collarets amb els ossos…

• 

• 

• 

Al nostre nou dingui ha trigat encara més del previst, però en tot cas tampoc l’haguéssim fet servir, doncs tota la costa es va convertir en un immens camp de surf, les onades eren tan grans que tapaven els postes d’enfilació de l’entrada al port, i ni tan sols els pescadors amb els seus motor de 50 CV van sortir, així que vam quedar realment aïllats i bellugats a la badia de Hanga Roa…

Ja fa més d’un més que varem sortir de Valdivia, amb la consegüent baixada del rebost, per mirar de reomplir una mica hem hagut de comprar els productes a més del doble de cost que en el continent! Y per lo que ens diuen encara serà pitjor a la Polinesia!! Això si, hem trobat guaiabes i mangos, que no en menjàvem des del Brasil!

• 

• 

• 

La propera travessa fins a les Pitcarn és de tan sols de unes 800 milles, però  allà tenim previst parar poc.  Per baixar a terra s’ha de demanar que et vinguin  a buscar, ja que el desembarcament  amb un dingui és pràcticament impossible a causa de les onades.  Després són només 300 milles més per arribar a les Gambiers, per el que diuen , un paradís!

Per fi després de 17 dies i 14 hores vam arribar al nord-est de l’illa i com era negra nit vam haver d’esperar a la claror del dia per fondejar al davant de la caleta Hanga Roa en un petit espai de fons de sorra rodejat de pedres punxegudes.  Per arribar a la costa amb el dingui és una petita aventura. L’entrada a la caleta és un petit canal entremig de dos zones d’onades on els surfistes fan les seves disfrutades i nosaltres faríem unes bones revolcades, i resulta difícil passar sense rebre unes bones esquitxades.

• 

• 

• 

Tal com vam arribar, els del Obelisk ens van venir a rebre i ens van donar la mala noticia que el veler La Rose, del que teníem constància per la Patagonien net i que havia arribat feia més de una setmana, s’havia anat contra les pedres al intentar entrar al port. Un veler d’alumini de més de 50 peus, ha quedat per la xatarra! El pobre capità ens fa molta pena. I a nosaltres que se’ns havia passat pel cap entrar a port  per desembarcar més còmodament…, està clar que no hi anirem!

• 

• 

• 

Amb una motoreta hem fet un recorregut per part de l’illa. Ha estat força dur per que els camins són molt pedregosos i a banda de recollir tota la pols del camí, els ossos ens han quedat matxucats! Això si hem vist 10, 20, 30, 50, no, més encara, Moáis , trencats, sencers, caiguts, dempeus, solitaris, en grup, acabats, a mig fer, abandonats, restaurats, totes les varietats, ah! amb monyo i sense, i n’hem quedat una mica fins al monyo…, Si,  són curiosos i no n’hi ha arreu més del món, però ens hem quedat una mica desencisats, no sé que ens esperàvem, però no ho hem trobat…, no obstant, continuarem buscant …

• 

• 

• 

Hem tingut una averia important en el dingui, que ens ha obligat a comprar ne un de nou per seguretat. Ens ha d’arribar de Santiago per avió, així que encara tenim temps de voltar i buscar i rebuscar , i obrir les nostres ments per trobar aquesta famosa màgia dels ancestres dels “rapanuienses” …

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Avui farem el 13é dia de navegació, hem tingut dies de molta calma avançant a estones menys de 2 nusos, però hores d’ara ja estem no més a 550 milles de Rapa Nui. Ja tenim prou combustible per arribar-hi, bé no deixa de ser una tranquil·litat :.

Tal com hem anat avançant cap al nord, més llargues se’ns han fet les nits, però hem tingut una lluna plena esplèndida que en sortir semblava casi com si fos el sol. Durant tota la nit ens donava molta llum, i encara s’hi està una estona al matí després de la sortida del sol.

Cada dia a les 9 hores continentals ens connectem amb la radio a la Patagonien net- Wilde Matilde. En Wolfgang passa llista als vaixells adscrits i fem petar una mica la xerrada, ens assabentem que fan els vaixells amics i companys de ruta. En la nostre ruta hi ha el La Rose i l’Obelisk , el primer ja va arribar a Rapa Nui fa uns quatre dies i el segon està a punt d’arribar-hi. Ells també vam tenir encalmades i alguns dies desesperants de no fer més de 40 milles! Darrera nostre de moment no hi ha ningú, però el Shambala te previst sortir de Valdivia en una setmana.

Al avançar a l’oest anem ajustant l’horari, ja que cada dia el sol surt una mica més tard. Ens adonem quan ens connectem a la Patagonien-net. Al principi feia hores que havien esmorzat i ara coincideix amb un canvi de guàrdia de la nit!

Gracies a la Patagonien-net a i als e-mails que ens envien alguns, sobre tot l’estimat Manel que no ens falla casi bé cap dia, tenim una mica de contacte amb l’exterior, per que en aquest oceà tan immens, sols hem vist un mercant , que ens va passar a unes 4 milles ja fa bastants dies, i ens sentim una mica aclaparats per l’intensa solitud.

Amb la pesca, no hem tingut massa sort, tres o quatre vegades han picat i s’han deixat anar, va haver algú que se’n va sortir amb un “pearcing”, però no desistim i cada dia al matí amb renovada fe, deixem anar la fluixa fins que és fosca nit.

De moment hem de dir que el Pacífic ens està resultant bastant pacífic, tot i que impressiona que essent la mar calma les llargues onades que ens arriben pel sud-est no fan menys de dos metres i el Badoc puuuuja i baiiiiixa i les veles espeteguen fins que ens fan patir…, però no ens podem pas queixar, esperem que duri així!

Fa quatre dies ens acomiadàvem de l’Alba i el Marco menjant un sashimi que ell mateix va prepara de un peix de l’illa que anomenen jurel però no té res a veure amb el jurel que nosaltres coneixem, aquest és molt gran i de carn blanca, estava deliciós. Després encara vam menjar una llagosta a la badalonina, no cal dir qui la havia preparada. No ens cuidem malament Vam passar una vetllada molt agradable mentre ens explicaven divertides històries de l’illa.

Ens haguéssim quedat més dies per que realment estàvem molt a gust, però també estàvem neguitosos per iniciar aquesta travessa que serà la més llarga que haurem fet mai! 1900 milles de Juan Fernández a Rapa Nui (Illa de Pasqua), ara en portem poc més de 400 i anem fent a bon ritme, alternant orelles de burro amb spi i pregant que no se’ns acabi el vent. Com que hem anat a una velocitat mitjana de més de 5 nusos, l’hidrogenerador ha anat carregant i tenim les bateries ben plenes , i també podem anar desalinitzant aigua sense problemes. Avui hem tingut sort i hem pescat un bonítol petitet, que ja ens està bé perquè ja no tenim més pots per fer conserva…

Mentre anem avançant, cada vegada fa més calor i ja lluïm màniga curta casi tot el dia, per contra les nits s’estan fent molt més llargues, fins a les vuit del matí no es fa de dia. Les nits però són molt clares i és un plaer contemplar el cel tan increïblement estelat mentre escoltes la música que més t’agradi i el remor de les onades.Encara que sigui fent guàrdia

Vam estar 11 dies a Valdivia esperant el bon temps per sortir. Aquest dies, els vam dedicar bàsicament a fer intercanvis gastronòmics. Vam menjar un autèntic “curanto” chilote amb els socis del club, asados, i la Sandy ens va fer algunes especialitats austríaques de nom impronunciable. Nosaltres vam fer una paella exquisida amb congrio, choritos, almejas enormes i navajuelas, que vam descobrir darrerament i són boníssimes, a més de baratíssimes, ( 3 €/kg).

Dilluns passat per fi vam sortir, amb quatre hores de retard, per culpa de alguns mals entesos administratius, després d’aclarir els tràmits, , vam passar els corresponents representants de l’Armada, de la Policia de Investigación i de la Aduana i vam poder marxar.

Allà varem deixar el Shambala, el nostre company d’abarloament , amb la promesa de retrobar-nos a la Illa de Pasqua, doncs encara tenim alguns àpats pendents

• 

• 

• 

L’endemà de la sortida, de bon matí, vam tirar la canya. No va trigar gaire a que algú se’ns va cruspir el nostre esquer preferit, un pop vermell i negre, que li dèiem la ballarina ( del Moulin Rouge per més senyes). Refet l’ham de seguida van tornar a picar. Aquesta vegada casi el van tenir a la ma, però en el darrer moment se’ns va escapar (si més no, sense ballarina). No vam passar ni deu minuts que va picar un bonítol (12 kgs), estava valent i abans de deixar-se agafar ens va trencar la canya en tres trossos!! Però ens vam menjar un sashimi amb soja, wasagui i gingebre, ummm, que bó!!

El tercer dia no va ser gens grat de recordar, el mar es va revoltar i vam estar marejats com ja no recordàvem. Per sort aquestes sensacions dolentes s’obliden amb facilitat. Al dia següent ja refets, el vent tampoc es va portar gaire bé amb nosaltres i les últimes 40 milles ens va tocar fer una cenyida rabiosa.

• 

• 

• 

El primer coneixement que vam fer a l’illa va ser una catalana, l’Alba, que petit que és el món! Va passar amb la barca amb uns companys quan anaven a fer submarinisme i vam quedar per l’endemà.

L’Alba ens va acompanyar per tot els racons del poble indicant-nos on es trobaven els llocs i explicant-nos com havien canviat les coses amb el tsunami del 2010. Ella, que en aquells moments estava dormint, té els records com amagats i hi ha coses que no recorda. Per sort els del seu voltant estan tots bé, però és molt trist veure algunes famílies que van perdre algun esser estimat.

• 

• 

• 

Moltes infraestructures encara estant per recuperar i per acabar-ho d’adobar, l’accident aeri del any passat, en el que viatjava gent impulsora de la reconstrucció, encara ha retardat més les coses i ha provocat més recança en els pocs turistes que s’atreveixen a arribar aquí.

Per arribar-hi, hi ha dos possibilitats, en avioneta cada setmana, (diària en temporada alta, que també trnsporta llagostes) per unes 16 persones, que aterra al costat sud de l’illa i un taxi-barca et porta a la població, doncs no hi ha carreteres, o bé en el buc de càrrega que arriba un cop al més amb els aprovisionaments i pot portar 11 passatgers. Aquest triga 2 dies des del continent i està gaire bé una setmana descarregant les provisions i encàrrecs dels particulars i carregant les llagostes de l’illa de Selkirk. És ben curiós veure l’enrenou de la gent buscant el seus paquets en mig de muntanyes de contenidors i esperant fer les gestions administratives per poder endur-se’l a casa.

• 

• 

• 

L’illa és bàsicament un lloc estratègic pel govern xilè i és per això que la manté mitjançat ajudes i subvencions. Hi viuen unes 600 persones que es dediquen en part a la pesca artesanal de llagosta (per tal d’evitar la extinció) i en part al turisme. L’illa té molts atractius turístics. Tot l’arxipèlag està declarat parc natural, hi ha unes bones excursions pels que els hi agrada caminar i escalar i també pels submarinistes. Les aigües són extremadament clares i com la plataforma continental és molt petita degut a que el fons marí baixa abruptament a 4000 m. es poden veure gran quantitat de peixos molt a prop de la costa, i per el que diuen, el més divertit és jugar amb el llops marins autòctons de l’illa, però nosaltres no ho hem provat.

• 

• 

• 

També hi ha una gran quantitat de plantes endèmiques. Hi ha unes falgueres com arbres i unes palmeres que no més es donen a partir de 600 m, també hi ha les cols de Juan Fernández de les que s’alimenta un petit ocell semblant al colibrí que es denomina Picaflor i que està en perill d’extinció.

Nosaltres vam posar a prova el genoll del Francesc pujant al mirador de Selkirk, el mariner escocès que va ser abandonat a l’illa per discutir amb el seu capità , va estar 4 anys i 4 mesos pujant cada dia en aquest petit altiplà per divisar la nau que el salvaria del seu confinament. Fer el cim de 656 m és gratificant per la vista impressionat dels dos vessants de l’illa. I el genoll d’en Francesc es va comportar com un “javato”!!

No més hi ha una possibilitat de connectar-se a internet, a la biblioteca i s’ha de demanar hora amb antelació, tenim hora per dilluns. Si llegiu això és que ho hem aconseguit!

Ah! La llagosta!! Uff, boníssima!!! El capità la va preparar segons la tradició familiar i encara ens llepem els dits!!

• 

• 

•