Categoria: Archipel des Tuamotu

Tahanea és la nostra última parada a les Tuamotu, és una illa deshabitada i Parc Natural des del any 2001. En aquest la major part del contorn està submergit, amb alguns illots de cocoters escampats que donen més recer del vent.

• 

• 

• 

Tal com vam arribar i en Francesc va anar a comprovar l’àncora va aparèixer amb un mero! El pobre estava en un corall que va quedar sota el vaixell. N’hi ha per tot arreu i estan boníssims. El problema és que com a l’atol no hi viu ningú, no sabíem a qui preguntar-li pel tema de la “ciguatera”, finalment vam averiguar que un vaixell amic de uns amics portaven quatre setmanes i ja n’havien menjat uns quans, sense cap símptoma, així que vam fer el mateix!

• 

• 

• 

• 

Al cap de uns dies, va aparèixer el Shambalà, encara tenien entrecot i “pamplemousses » de Gambiers, que bé! Nosaltres els vam convidar a sopar, com no, mero amb patates! Ja ha esdevingut una especialitat!

L’aigua és tan transparent que pescant des de la coberta es veu perfectament com els peixos piquen l’ham, els hi encanta la carn de cranc! Llàstima que en un moment de badar un tauró es va endur el invent !

Continuem fascinats per la varietat dels coralls i la quantitat de peixos, em repeteixo, ho sé, però és cada dia descobreixo algun peix diferent ! L’hora més divertida és cap el tard, hi ha una activitat frenètica, els peixos estan tan entretinguts menjant que ni se n’adonen de la nostre presencia.

• 

• 

• 

Demà sortim rumb Tahiti, la civilització, segons diuen, hi ha de tot, com a Europa, on verra…

Makemo és un atol encara més gran que Amanu. El pas d’entrada també és més ample i menys complicat. En el petit poble hi ha un moll per embarcacions grans i en bones condicions. Allà vam trobar el “Lady of the Lowlands”, el Hans, la Maria i una parella d’amics seus que ja portaven aquí unes quantes setmanes i ràpidament ens van informar de tot. Nosaltres els vam posar al dia de les últimes noticies dels coneguts comuns.

Ens sorprenem que aquest poble tan petit té un supermercat ” de veritat”, des de Xile continental, les botigues de queviures que hem trobat són com les de fa 40 anys a casa nostre, amb un taulell on et despatxen les coses tal com les vas demanant. En aquest a més de ser tot nou amb vitrines refrigerades i congeladors amb porta tancada transparent, fan uns croissants de xocolata tan bons com els autèntics francesos!! També vam trobar tomàquets, melons, i mangos!

• 

• 

• 

Les dimensions de l’atol són tan grans que per anar d’un fondeig a un altre tu has de pensar dues vegades per que les distancies són importants i el temps és limitat. El problema és que dins de la llacuna, has de navegar amb el sol per darrera per veure els coralls. Es navega sobre un fons de 20 – 25 metres de profunditat i de cop et trobes amb una “patata” que surt a ran de superfície, això obliga a que sempre a d’anar algú a la proa controlant.

Vam estar uns dies a l’extrem més del est, a una banda hi ha illes amb cocoters, a l’altre no més l’escull que fa de barrera i frena les onades. A la banda dels cocoters ens vam trobar gent que treballa amb la copra, alguns van i venen segons la temporada, però l’Hubert està instal·lat definitivament, te el seu territori cuidat com un jardí, tot decorat amb petxines i fins i tot llaços a les palmeres , és singular…

Vam tenir amb ells una experiència única…, l’Hubert i en Cocó ens van convidar i també als del Lady of the Lowlands a anar a pescar a l’escull per la banda de l’oceà quan hi havia lluna plena i a la marea baixa. Pesquen amb unes simples canyes fetes amb una branca més ho menys recte i fan servir d’esquer una pota de cranc. La tàctica es anar caminant sobre els esculls que queden més o menys al descobert a la marea baixa, amb molt de compta de no caure per una esquerda, i es va tirant la canya en els forats grossos que són com cavernes que han format els coralls. No se sap la profunditat d’aquestes cavernes però alguns peixos són grossos! Les onades petant allà mateix es colen per entremig dels coralls de manera que el nivell de l’aigua puja i baixa mullant més o menys les cames però on fa mes impressió és en els forats perquè es veu baixar molt més. Tot això vist amb la llum de la lluna, el rugir de les onades i el gargotegi de l’aigua fem camí pels coralls, afegit i el fresar de la pesca, als del Badoc ens crea una atmosfera un tant inquietant, lluny de la contemplació de les platges de palmeres i les banyades tranquil·les a ple sol.

• 

• 

• 

Després camí del oest vam fer nit al poble amb la intenció de sortir d’hora cap el nou fondeig, no va ser així doncs l’àncora es va enrocar i la vam tenir que separar de la cadena. Sort que portem un equip petit d’immersió i finalment la vam poder recuperar. De totes maneres vam tenir temps d’arribar al fondeig de l’oest, on la protecció la dona una barrera de coralls que està plena de peixos. En Francesc està agafant força experiència amb el fusell i cada dia mengem peix, per dinar i per sopar! Quan a Barcelona haguem d’anar al mercat de l’Estel a comprar, ens esgarrifarem !!

• 

• 

• 

Hem tingut uns dies molt plàcids a Amanu, sol, aigua cristallina i cocos a dojo. En aquest atol no hi problema de “ciguatera” (un microorganisme present en els coralls morts que fa que les peixos esdevinguin tòxics) i hem fet els primers “pinitos” en la pesca submarina. Mica en mica anem tolerant la presencia del taurons, però encara ens fan por! El primer dia va ser un peix petitet, com era el primer vam estar molt emocionats i però corrents vam pujar a la barca per por dels taurons. El segon dia va ser un peixet encara més petit que el primer, però un cop que es pesca i el taurons comencen a ensumar no valent segons intents… El cas és que abans de caure aquest petit, en Francesc se les havia tingut amb una mena de mero, el mero se li va escapolir varies vegades i quan el tenia acorralat se’l mirava de front i en Francesc quedava aturat… Jo crec que aquella nit no va dormir pensant amb el mero desafiant… Al matí ben d’hora “sant tornem-hi” cap el escull. El mero no va tenir salvació!!! Umm… que va estar bo, fet a la donostiarra i amb l’última ampolla de vi que ens quedava i per postres melmelada de papaia, va ser una festa!

Vam fer una incursió de poques hores al petit poble, vam veure uns pescadors netejant peix i ens vam sorprendre la varietat de colors dels peixos, especialment els turqueses, és clar que els havíem vist a l’aigua però no ens fèiem a l’idea que què poguessin anar a la paella! A la “épicerie” ja no els hi quedaven cerveses, però imprevisiblement tenien xocolata negra!

Al tornar al fondeig vam trobar un altre vaixell, era el “Utopie”, la Noëlle i en Patrick, ja portem cinc anys donen voltes per la Polinèsia, vam fer intercanvi, ells ens van donar pomelos i nosaltres, plàtans i melmelades!

Com ja comença a ser habitual, ens haguéssim quedat més dies…, però el temps passa i hem d’anar fent via…

Hem tingut la nostra primera experiència de estar en un atol. És l’atol Amanu del arxipèlag de les Tuamotus. La franja de terra és poc ample, al voltant de 500 metres, tot ple de cocoters, la corona el·líptica fa 6 x 18 milles. És una de les llacunes grans. No més hi ha un passatge d’entrada i s’ha d’esperar la marea entrant per que la corrent sigui menys desfavorable. Vam arribar al voltant del migdia, teòricament en el millor moment i vam tenir fins 4 nusos de corrent en contra!

Feia bastant calor i mentre recorríem la llacuna buscant en Sam del Suvretta, que sabíem que hi era, miràvem l’aigua fixament per no topar amb cap corall, l’aigua és cristallina i es veu perfectament el fons fins a 10 metres, i mentre avançàvem, pensàvem i somiàvem, quina banyada que ens “fotarem” !!!

Vam veure Suvretta, i vam trobar a prop un tros amb sorra per tirar l’àncora. El merescut descans després de 4 dies de navegació, havia arribat!

Però el bany es va quedar en el somni…

Ei! mira allò marró, és una tortuga, molt gran? No, no, és més allargat, ei mira que s’apropa! Ei, són dos…, Merda! Són taurons! I per allà en ve un altre! Es van estar tota la tarda entretinguts al voltant del Badoc!

• 

• 

• 

A banda d’això, vam tenir una travessa força tranquil·la. Vam sortir més tard del previst, perquè quan en Francesc tornava de comprar el pa, es vam trobar l’Hervé i la Valérie i ens vam convidar a dinar l’endemà. No va poder dir que no… I va valdre la pena, va estar molt bé, es van posar tots guapos i la taula adornada amb orquídies, i el menjar boníssim, i tanta quantitat que encara ens va arribar per sopar! També ens volien donar plàtans però vam dir que no, doncs en Leo ja ens havia donat molts, vam acceptar però, els avocats que són excepcionals!

Passada la primera nit ens vam quedar sense vent, i ens vam acollonir una mica de pensar en tot el que ens quedava, però al vespre ens va entrar vent no gaire fort del est, que s’ha mantingut, i amb l’espinàquer hem fet bastant via.

• 

• 

• 

També vam tenir sort i vam pescar un “wahoo”, que és un peix llarg i prim de carn blanca. Com era bastant gran, més de un metre de llarg, vam fer conserves, així que hem estat entretinguts. També vam haver de fer melmelada docs les papaies se’ns vam madurar de cop i no donàvem a l’abast. I és que el Leo es va passar amb l’aprovisionament! Ens va donar una branca sencera de plàtans, unes papaies enormes, pomelos, taronges, carabasses i el que es més excepcional, tenim en compte on som, unes bledes!!! Sa mare encara hi va afegir un pot de melmelada de guaiaba! Tots plegats són una gent increïbles! ( Ja sé que em repeteixo, Manel, aixeca els braços

A Amanu encara no hem visitat el poble, dons estem en el costat oposat, que és on tenim més bon recer. Així que no sabem com són la gent per aquí…, hi anirem en un parell de dies, de moment estem molt còmodes aquí ( a pesar de la escorta…, les tortugues ninjes, que no ens deixen ni a sol ni a ombra!).

• 

• 

•