Categoria: 2010 – 2011: Brasil – Uruguai – Argentina – Xile

Ja hem acabat la nostra feina i ens podem anar tranquils a Barcelona. Hem fet algunes millores importants que ja tenim ganes de comprovar però haurem d’esperar a tenir el Badoc a l’aigua.

Bàsicament han sigut dues coses destinades principalment a la millorar del nostre nivell energètic i de retruc a la nostre comoditat. La primera ha estat instal•lar unes derives a la popa, aquestes ens hauran de mantenir el rumb més estable sobre tot amb els vents de traves/popa, d’aquesta manera el pilot no haurà de treballar tant i per lo tant consumirà menys. La segona ha sigut desmuntar el famós pilot de vent, que tantes vegades hem modificat i que no ens hi hem acostumat, doncs no té comparació amb l’eficiència del pilot electrònic. En el seu lloc hi hem col•locat un hidrogenerador de pala rígida que està previst que ens doni uns bons ampers amb una velocitat mitjana. És així com ara l’aspecte del nostre cul ha canviat radicalment, la veritat és que hem perdut una mica de gràcia, però… hi ha gustos per tot!

• 

• 

• 

Aquí per fi sembla que arriba la primavera, els ocells coven els seus ous i els camps estan colorits pels arbres fruiters i un arbust de flors grogues que ens recorda la ginesta, tenim forces dies assolellats, però la temperatura no supera els quinze graus.

• 

• 

• 

Com que ja tenim la feina feta, hem fet una mica de turisme pels voltants. Hem visitat l’Illa Tenglo que a pesar de trobar-se m just al davant de la marina, a 2 minuts de barca, encara no havíem tingut temps de passejar-nos. És una illa molt tranquil•la, bàsicament rural, estaven plantant patates, passant l’arada amb els bous. Altre dia vam estar al llac Llanquihue on encara està molt present la colonització alemanya. Tan és així que el cap de setmana passat celebraven la “Octoberfest” (festa de la cervesa) a Puerto Varas. A Frutillar ens sorprenen les cases de construcció alemanya amb els jardins super-cuidats i plens de flors, com si estiguessis al mig de Baviera. Però el que es realment espectacular és la vista dels tres volcans sobre el llac. Especialment el volcà Osorno que és un con perfecte cobert de neu que sobresurt per dalt de la boirina que és forma sobre el llac.

• 

• 

• 

Demà tornem a deixar el Badoc solet per unes quantes setmanes, però està content que sap que desprès estarà molt temps navegant…

Ja tornem a estar a casa, al Badoc, que és en aquesta etapa de les nostres vides la nostre caseta ambulant, itinerant i nòmada.

Els últims dies han passat molt ràpids, serà perquè hem fet molts kilòmetres en poc temps.

Estant a Arequipa ens vam prendre dos dies per visitar el espectacular Canyó del Colca que té més de 4000 metres de profunditat, sobretot és espectacular a primera hora del matí quan els còndors fan les seves planejades i es poden veure sobre les roques a molt curta distancia. Són veritablement grans i lletjos, però són màgics quan despleguen les enorme ales per volar.

• 

• 

• 

D’Arequipa en bus vam anar fins a Tacna, unes sis hores i 369km, en acabar de una parada tècnica vam passar la frontera fins Arica (Xile) en taxi, que van ser unes dues hores més (60 km i tràmits de duana). Passàrem el dia a Arica, paradís de surfistes, i vam sopar unes corbines molt ben cuinades, ( ja ni ens en recordàvem del peix!). D’Arica a Santiago anàrem en avió, (una mica de dispendi…, però és que són 2065 km de carretera pel desert, més de un dia de autobús…). Des de l’avió les vistes són fantàstiques, els Andes nevats a l’est, passen a pur desert que avança cap al oest i que es precipita en un penya-segat en el mar Pacífic. Varem fer nit a Santiago per sortir d’hora cap a Mendoza. Tornem a agafar un bus, unes 7 hores, 366 km d’un paisatge verd i arbrat que feia dies que no veiem. Es passen el Andes per una carretera que té les corbes numerades, n’hi ha 30!!, al final, a dalt de tot, hi ha l’estació d’esquí del Portillo. Passada la frontera a la banda Argentina comença el Parc Nacional del Aconcagua.

• 

• 

• 

A Mendoza ens agafàrem una treva de quatre dies. Ens veiem amb la Moli i el Quito tal com havíem planejat i ens conviden sopar magnífic i parlem de la possibilitat de veure’ns al desembre a Barcelona!. Mendoza ens agrada molt, es una mostra de la voluntat ciutadana que aposta pel paisatge verd, encara que no plou gaire bé mai. Tota la ciutat està regada per canals i tots els carrers tenen arbres i hi ha moltes places i un enorme parc que és el seu orgull. També hi ajuda, que per motiu dels sismes, hi ha pocs edificis realment alts. També vam fer, com no, l’imprescindible visita a les bodegues. Vam aprendre molt. Cada bodega té el seu mètode, ben diferent, que comença en la manera de aguantar la planta. És basic el sistema de regadiu, perquè gaire bé no plou (200 mm a l’any). En contrast, si tenen unes fortes calamarsades, de la mida d’un ou!. Per aquest problema tenen varies solucions, com protegir les plantes amb sostres de malla, i llançar coets per trencar les pedres de gel en trossos petits. De fet hi ha un avió estatal que quan arriba la tempesta s’encarrega de fer aquesta feina, però acostuma a arribar massa tard. Com a nova activitat en aquest viatge vam fer una cavalcada per la muntanya, gaire bé en solitari, només vam trobar les vaques i cavalls del gautxo que ens acompanyava i mentre preníem uns entrepans ens van sobrevolar uns còndors. Va ser molt maco i bastant relaxant, a pesar de que en les travesses dels rius no ho teníem gaire clar.

• 

• 

• 

De Mendoza novament en un bus, de nit, vam arribar a Neuquén (789 km, 10 hores) i tot seguit en un altre vam anar fins a Bariloche ( 431km, 6 hores). A Bariloche vam estar un parell de dies que van ser insuficients per gaudir de tota la zona, que s’intueix molt maca però que per causa de la cendra flotant en l’aire, quan el vent bufa de nord, no vam poder gaudir, doncs no arribava a veure’s ni les muntanyes nevades que estan a tocar, ni tan sols l’altre riba del llac Nahuel Huapi. I és que el volcà Puyehue segueix llançant les seves cendres. Fins i tot hi ha gent que porta mascareta per protegir se. Ens digueren que pitjor és en els pobles més al nord i al est.

I per fi l’últim trajecte, volta al bus fins Puerto Montt, ( 365 km), sis hores més. Al passar per la Villa la Angostura, vam veure com aquesta encara estar molt més afectada que Bariloche tal com ens havien dit. Es veu la cendra a els arbres, les teulades i hi ha pilons de cendra per tot arreu. És realment molt trist, esperem que passi aviat.

• 

• 

• 

En resum en aquest últims dies que diem ens han passat ràpid hem fet més de 4000 km! però això no és res si comptem que en aquesta nostre excursió terrestre n’hem fet més de 15000!!!!

Ha estat una experiència molt interessant i omplidora. Hem gaudit de paisatges nous, increïbles, muntanyes, llacs, deserts, molta cultura arqueològica que no hem sigut capaços d’assimilar, i moltes formes de viure i de fer fins ara desconegudes.

Ara ja tenim ganes de tornar a la mar, a navegar en el nostre Badoc, però encara falten uns quans mesos per que tornem a salpar…

De Lima vam agafar un autobús a Huaraz, una aposta per un turisme més muntanyenc…

Huaraz, a la regió de Ancash, està al Callejón de Huaylas, en el marge del riu Santa, entre mig de la Serralada Negra al oest i la Serralada Blanca al est. La Serralada Blanca és un seguit de “nevados”, que és com en diuen aquí dels pics que tenen neu permanent. El més alt és el Huascarán 6768 m.s.n.m. i és el que dona el nom al Parc Nacional protegit (vol dir que es paga una taxa per entrar), que abasta una extensió de 3.400 km quadrats i conté més de 500 glaceres i casi 300 llacunes, a més de moltes restes arqueològiques. És un lloc idíl•lic per els que estimen la muntanya, i també rep la visita de molts turistes. Hi ha una infinitat de ofertes de trekking per arribar a llacs i fer escalades a pics nevats. Es poden fer, des de excursions diàries en microbuses, gaire bé sense caminar, a trekkings de 10 o 12 dies de marxa.

• 

• 

• 

Nosaltres ens vam atrevir a fer l’excursió per arribar a la Llacuna 69. Uff quin esforç!!! Per arribar al llac no més s’ha de caminar 9 km, però el desnivell són 600 metres començant als 4.000. De veritat que es nota molt la falta del oxigen!!! De totes maneres val molt la pena. Pel camí trobes vaques i cavalls que viuen en estat semisalvatge, varis salts d’aigua molt alts, flors silvestres, petites llacunes i per fi quan ja estàs a punt d’abandonar, en l’últim esforç arribes a un pla gaire bé sense vegetació, tot pedregós i gris, i és a llavors quan et trobes l’esperada llacuna d’aigües blaves, darrera una gran paret rocosa, per la que cau un gran salt d’aigua amb alguns trossos de gel; al damunt, la glacera de la muntanya el anomenada Pisco que fa 5.752 msnm. Aquesta és una de les glaceres que diuen que es poden pujar només amb grampons i sense necessitat d’experiència, tan sols amb una bona forma física. Això està clar és el punt de vista del habitants d’aquí. Ens ho van explicar una parella de mallorquins que fan la volta al mont terrestre, que ho havien intentat i ho van deixar a mig camí, tot i que a la llacuna 69 van arribar molt més ràpid que nosaltres.

• 

• 

• 

També vam anar a la glacera del Pastoruri. En aquest cas el bus ens va deixar a una hora de camí. És clar que la base està a 5.000 msnm. És una llàstima que aquesta, en els últims anys, ha tingut una gran retrocés. Abans hi anava la gent amb bosses de plàstic per tirar-se per la pendent, ara a partir del llac ja no hi ha gens de neu. Ens va sembla estrany, però tenim una curiosa confirmació: la guia francesa del Perú, que vam comprar de segona ma, que està editada al 2005, hi fa un comentari de Pastoruri, l’anomena com l’únic indret del Perú on es pot esquiar. Està clar que ha quedat obsoleta, però la realitat és esfereïdora.

Si la oferta muntanyenca és abundant , no ho és menys l’arqueològica. La veritat es que ja començàvem a estar saturats de runes, però encara i així vam anar a les de Chavín de Huantar. El camí va ser bonic a pesar de que és una mica llarg, doncs les runes estan al costat est de la Serralada Blanca. La cultura Chavín és de les més antigues del Perú, inclús abans de la Tiwanaku que vam veure a prop de La Paz. El tipus de construcció és molt diferent. En gran part per què els materials al abast eren diferents. És curiós com s’ha conservat aquest milers d’anys intacta sota el fang i de fet encara queda molt per rescatar. Ens va agradar força el nou museu que exposa les diferents troballes, ceràmiques, utensilis, adorns, instruments i monòlits gravats i que va ser muntat i donat pel govern japonès.

• 

• 

• 

Vam deixar Huaraz per dirigir-nos al nord, a Trujillo, la ciutat que va fundar Pizarro i a la que va donar al nom del seu poble natal. És una ciutat molt agradable, a pesar d’estar al mig del desert, a totes les places hi ha gespa i flors ben cuidades. En la part del centre, encara hi han molts edificis colonials, majoritàriament bastant ben cuidats i pintats de colors pastels.

Als extraradis també està ple de runes, aquestes són dels Mochica i els Chamis, aquests últims, contemporanis dels inques. Hi ha una vasta ciutat ( Chan Chan) construïda tota en tova i fang, que s’estén actualment en 14 km quadrats, i que en els seu dia feia més de 20, impressionant.

• 

• 

• 

A una dotzena de kilòmetres de Trujillo, hi ha Huanchaco, antigament petit poble de pescadors. Fan servir unes embarcacions que ells anomenen “balsitas” i els colonitzadors anomenaven “caballitos de totora”. Estan construïdes amb totora igual que les del Uros al llac Titicaca. Per la construcció uneixen dos feixos de fibres longitudinalment lligant-los amb cordes. A la proa els hi donen una forma corba cap a munt i a la popa que és tallada i plana, hi ha un allotjament per posar els estris de pescar. El pescador puja a sobre com si anés a cavall, d’aquí ve el nom; rema amb un tros de canya de bambú tallada per la meitat longitudinalment i planeja sobre les ones. Encara que sembli estrany no hem vist cap altre tipus d’embarcació. Sembla però que a l’estiu deu ser bastant turístic i hi van molts surfistes. És per aquesta zona que es produeix una de les ones més llargues del món, té 2 metres d’alçada i corre 2 km.

• 

• 

• 

Aquest és el indret més al nord del nostre viatge, a partir d’ara tornem cap al sud, pròxima parada Arequipa.

De Trujillo a Arequipa vam anar en autobús, poc més d’un dia. És una mica pesat però té la avantatja que vas veien el paisatge, els pobles, l’infraestructura, i et permet prendre més idea del que és el país en conjunt. L’autobús és molt ampli, molt més còmode que un avió i van tenir la sort de ocupar els dos primers seients del segon pis, amb el que van gaudir de una vista panoràmica.

Tota la ruta és sobre carretera asfaltada en més o menys bon estat, però amb moltes corbes que fan una mica difícil el dormir. El paisatge és 90 % desèrtic, tan al interior com al costat del mar. De tant en tant, passat un turó et sorprèn una vall molt verda. Són les zones on arriba algun riu o bé s’han fet canals per regadiu. En aquests llocs cultiven gaire bé de tot, raïm pel pisco, blat de moro, fruites, i uns cactus que ens van sembla que eren figues de moro.

• 

• 

• 

A Arequipa l’anomenen la ciutat blanca i és perquè la majoria de l’esglésies i edificis colonials es van construir amb pedra de “sillar” que és una pedra volcànica porosa de color blanc. De totes maneres hem vist bastants edificis que per sobre de la pedra estan pintats en colors vius. Un exemple és el monestir de Santa Caterina que és casi com un poble. Les monges de clausura tenien una casa per cada una de elles i algunes amb serventa i tot. Els carrers interiors i les cases estaven pintades de color blau i taronja. Una altre cosa molt particular que hem vist a Arequipa és la “Juanita”. És la mòmia congelada, i per tan molt ben conservada, d’una nena que els inques van oferir al volcà Ampato . Havia quedat protegida per la glacera, i quan aquesta es va començar a fondre a causa de l’activitat del veí Sabancaya als anys 90, la mòmia va quedar al descobert i un grup d’arqueòlegs que estaven al cas, la van trobar dins el crater. En posteriors recerques van trobar més infants, però aquest no estaven congelats. Es calcula que aquest ofrenes estan separades entre si uns quatre anys, el que fa pensar que coincidien amb el pas de “El Niño” i que els inques en la seva desesperació pel brutal fenomen portaven a sacrificar els millors dels seus infants.

• 

• 

• 

Demà anirem cap a Chivay per anar després al Canyó del Colca, a on esperem veure els famosos “Còndors” i en acabar passarem la frontera xilena per anar directament a Santiago. Podríem dir que comencem el retorn…

Lima és una gran ciutat, al voltant de 10 milions de habitants, és enorme! L’hostal on ens allotgem està en el barri de Miraflores, tocant a la platja, a 10 km del centre! Vam desistir d’allotjar-nos al centre per la insistència de la gent en qualificar-lo de perillós. I no és l’únic tema, a l’autobús interprovincial ens van revisar l’equipatge de ma i ens van passar el detector de metalls mentre ens graben amb una videocàmara. Més tard hem sabut que es donen casos de segrest d’autobusos. El modus operandi és que pugen a l’autobús dos o tres falsos viatgers, fan desviar l’autobús de la ruta i cometen un robatori en massa, deixant els viatgers desplumats!!

• 

• 

• 

De Copacabana a Bolívia ens vam dirigir a Puno també a la costa del Titicaca. A Puno organitzen les excursions a les famoses illes flotants dels Uros. No podíem deixar d’anar hi per més que ens semblava una proposta molt turística. Els Uros van idear viure en illes flotants fetes de “totora”, una mena de joncs que creixen en el mateix llac, per fugir dels Collas que eren molt invasius i bel•ligerants. Les illes de “totora” tenen un gruix de uns 2 metres i la superfície s’ha d’anar renovant constantment, doncs mica en mica es va enfonsant, així que cada 2 setmanes han d’anar a tallar més joncs, transportar-los fins l’illa, s’han d’aixecar les cases i tornar-les a dipositar sobre la nova capa, és una feinada! Fa uns anys no més eren una desena d’illes, doncs el habitants anaven emigrant al continent per treballar i viure més còmodament, però a partir de que aquests indígenes estan protegits pel govern, ha crescut ràpidament el número, i actualment ja són 65 illes albergant varies famílies que viuen exclusivament de les ajudes del govern i el turisme.

• 

• 

• 

També vam anar a l’illa de Taquile, que també és molt turística però té varies particularitats que la fan més atractiva. Per començar tenen una vestimenta particular i molt reglamentada. Els homes solters es distingeixen dels casats per dur una franja blanca en el gorro de llana. I les dones casades han de portar les faldilles negres. A més són molt masclistes, les dones no poden tenir cap càrrec en l’ajuntament i caminen varies passes darrera del marit!!!

De Puno a Cuzco per fer el viatger menys pesat vam agafar un bus turístic, que fa varies parades per visitar els indrets interessants. Un dels més va ser el Temple de Raqchi en honor al deu Wiracocha, que és una construcció molt diferent a la resta de construccions inques, que a més te una llarga muralla fortificada inca que els nadius diuen que es comparable a la xinesa… L’altre visita que també ens va agradar molt va ser la de l’església jesuïta de San Pedro Andahuaylilles, una rara herència barroca de la època colonial. El estat de decadència del exterior de l’església no fa sospitar la riquesa interior que conté. Hi ha uns espectaculars murals de l’escola “cusqueña” de gran valor i és per això que l’anomenen la “Capilla Sixtina de América” on hi ha unes pintures murals molt interessants.

• 

• 

• 

Cuzco ens va impressionar, no té res a veure amb tot el que hem vist fins ara en aquest viatge. Tot el centre està molt ben conservat i molt net! La Plaça de Armas és una plaça enorme, amb cases colonials amb porxades i balcons de fusta. En el costat nord es troba la magnifica Catedral construïda amb pedres del Temple Saqsaywamán i adosades una a cada costat, les esglésies de Jesús Maria i El Triunfo ( la més antiga i que conté les restes de Garcilaso de la Vega Incade). En el costat est es troba l’església de la Companyia de Jesús. Tota la ciutat està plena d’esglésies barroques, moltes construïdes sobre el fonaments de temples inques, de fet les pedres inques surten per tot arreu.

• 

• 

• 

L’excursió a la Vall Sagrada és molt interessant, no només per les nombroses runes, com les Ollantaytambo i de Pisac, Chinchero, etc…, si no per el canvi tan brusc en la vegetació. La vall és una gran horta de cultiu envoltada pels vessants àrides de la serralada.

A Chinchero ens vam trobar que celebraven la revetlla de la Mare de Deu, tots engalanats sortien en processó. Difícil de creure és que l’anomenen “Virgen de Montserrat” no se sap ben bé quina és la raó, pot ser que arribés algun capellà nostàlgic que volgués recordar a la Moreneta, també pot haver estat influenciat pel paisatge, dons els pics de la serralada que es veuen des de la porta de l’església fan forma de dents de serra. Aquesta però té la cara blanca per més que la gent d’aquí és bastant moreneta, però les muntanyes que el pintor va dibuixar darrera la imatge no deixen cap mena de dubta.

• 

• 

• 

A l’endemà a Cuzco ens vam assabentar que es feia a l’església de l’Almudena en un barri de les afores, i directes ens vam anar cap allà. Ens vam trobar amb una cultura ben diferent a l’occidental. La processió representa una gran festa, és casi com un carnaval, cada associació porta la seva banda de música i s’engalanen amb uniformes de vestits colorits i vistosos fent cada un la seva coreografia. El carrer està ple de paradetes de menjar i tot és una festa. A la tarda després del dinar, totes les associacions van en processió a visitar les esglésies de les Mares de Deu de Cuzco centre. Va ser tot un espectacle!

• 

• 

• 

Com no, vam fer també l’excursió a Machupicchu, en contra del que pre-suposavem vam haver de baixar d’alçada, docs Cuzco està a 3100 msnm i Machupicchu a 2500 aproximadament, el qual s’agraeix per fer les caminades dins del recinte i sobre tot la pujada al Waynapicchu. Per més que tots hem vist un munt de fotos del lloc quan ho veus en real és impressionant, per un costat són les restes arqueològiques, els temples, les fonts, les perfectes terrasses i tot el misteri que envolta la seva construcció i abandó, per altre és el indret excepcional, els pics punxeguts, i les valls profundes que el rodegen, fan un conjunt de una gran bellesa.

• 

• 

• 

L’endemà després d’aquesta gran disfrutada ens dirigiríem a Lima.

Estem a la platja de Copacabana , vora del Llac Titicaca, la que va donar nom a la més famosa platja brasilera. Aquesta tot i que la platja en si és ben bonica, urbanísticament és una desgracia! En tot cas la seva fama esdevé per ser el lloc de peregrinació, per un costat a la Verge de Copacabana, una petita verge de fusta que el fidels no gosen treure ni en processó de l’església, doncs quan ho han intentat, ha començat a tronar i llampegar, parant immediatament quan la tornen al interior del temple. Aquest és un dels molts misteris que passen a aquí. Per l’altre, la peregrinació a la sagrada Isla del Sol, a on el deu Wiracocha va crear el sol i la lluna per donar mes vida i il•lusió.

• 

• 

• 

A la Isla del Sol, es troben nombrosos restos arqueològics inques i també dels tiwanacos. Hi ha un petit museu on hi ha una minsa col•lecció de ceràmiques. El més curiós és que es van trobar en una ciutat submergida, que la va descobrir en Cousteau amb el Calypso al 68. En la part nord es troba la famosa Roca Sagrada, que té un gran magnetisme, la Taula dels Sacrificis ( a on encara avui es fan ofrenes) i el laberint de Chinkana. Caminant per la carena s’arriba a la part sud on hi ha el temple de Pilkokaina i els mil esglaons del Inca. En la caminada de unes tres hores es veuen a esquerra i a dreta, les terrasses de cultiu dels temps dels inques i les platgetes tranquil•les al fons, doncs el llac és molt tranquil. També es veuen al fons el pics de neu permanent, el Illampu, i el Ancohuma que es confonen amb els núvols blancs.

• 

• 

• 

Vam conèixer una miqueta de la cultura Tiwanaku al visitar el lloc arqueològic que es troba a uns 80 km de La Paz. És una cultura preincaica que va començar al 2000 anys a.c. i es va estendre per part de les actuals Bolívia, Perú, Xile i Argentina. Van dominar l’agricultura, la ramaderia i sobre tot l’hidràulica. Ens sorprèn que ja dominaven la tècnica de la deshidratació de patates, que encara avui s’utilitza, bàsicament en dos classes del mes de un miler de tipus de patates que hi han per aquesta zona. Són el chullo (una de petita i de color negre) i la tonda (de color blanc), i que així es conserven fins a set anys!!! En el lloc arqueològic, es visita la Pirámide de Atakapana, el Templo de Kalasasaya, amb varis monòlits de varies tones a l’interior, el Templete Semisubterráneo i la Portada del Sol. A la Portada del Sol construïda de una sola peça de roca volcànica de unes 10 tones, hi ha fris gravat en relleu que es creu que es un calendari (de 13 mesos de 28 dies) amb els solsticis i els equinoccis, Escoltar tota la historia d’aquesta gran cultura basada en els tres espais Alaxpacha (celestial), Akapacha (terrenal) i Maqhapacha (subterrani) va ser molt interessant. I pel que ens han dit, encara queda molt per recuperar i no, no més en aquest indret si no, que també al nord de la Paz s’han trobat més restes arqueològics. El problema és els pocs recursos que el país hi pot dedicar per aquestes activitats.

• 

• 

• 

La caòtica però vibrant La Paz, ens va ben impressionar. No més sortir de l’aeroport de EL Alto, quan el microbús enfilà la carretera vam quedar bocabadats en veure una gran vall molt tancada i fonda, completament coberta de un aglomerat de petites cases, unes sobre les altres, sense cap mena d’ordre i majoritàriament inacabades i amb els maons a la vista. Després ens han explicat que rep el nom de la “Ciudad Ladrillo”, i certament l’hi escau. Vam estar en un hotel que està a prop del centre, en el barri que per si mateix és el mercat. Un gran mercat!. Al voltant d’una desena de carrers costeruts sense cap mena de paral•lelisme plens de botigues i galeries de pisos, que queden amagades per les paradetes del venedors del carrer, on es pot trobar absolutament de tot. Roba, sabates, menjar, pintures, cargols i articles de bruixeria. No tots els venedors tenen paradeta muntada, molt sovint estenen la seva manta pel terra amb els articles al damunt. Inclús vam veure en una cantonada a varies dones que venien la carn d’aquesta manera!!! A tot això s’ha d’afegir un transit desmesurat i descontrolat, taxis, autobusos, i microbusos cridant desaforadament a la recerca de clients, els quals pugen i baixen contínuament sense tenir en compta parades preestablertes i sovint amb grans farcells o motxilles com nosaltres…

• 

• 

• 

Demà ja deixarem Bolívia, no el Titicaca, el que encara veurem des de el costat peruà.

No podem dir que hem estat gaires dies a Bolívia però certament aquest país ens deixa una profunda empremta. No oblidarem fàcilment algunes imatges, no tan sols els magnífics paisatges del altiplà i els pics nevats i d’altres belleses naturals, si no encara més importants algunes imatges quotidianes i socials. Per exemple les dones omnipresents amb les seves mantes multicolors carregant qualsevol cosa a l’esquena, quasi sempre alguna criatura ben embolicada i emmudida ( els nadons bolivians no ploren!! Hem viatjat sovint amb nadons i no se’ls sent…) , o les dones que treballen a les obres públiques, algunes amb uniforme de treball d’altres amb les seves “polleras” tradicionals!, o bé la manca de consciència de preservar la terra deixant les deixalles escampades per tot arreu, i encara més la mancança de cap mena de seguretat en la circulació, que permet que tota una família es traslladi en una moto, (els dos pares i tres fills), sense dir que no fan ús de cap mena de casc… També es pot comentar la ja coneguda dualitat religiosa, com exemple, a Copacabana cada dia al matí i al mig dia el mossèn beneeix les “movilidades” (qualsevol cosa que serveix per transportar), tan aviat com acaba amb un vehicle i segueix amb els altres, la família del primer ja està fen el ritual d’ofrenes a la Pachamama (Mara Terra). També ho vam veure a La Paz, a la hora de tancar les botigues feien una cremada de les ofrenes davant del portal, (naturalment hi a un mercat del bruixot on es venen tots els productes necessaris per les ofrenes i també un carrer (que vam trobar per casualitat i sort que era de dia…) on hi han tot de “Maestros” que ajuden amb els seus rituals a protegir la família, els negocis, o guarir qualsevol tipus de malaltia, etc… En definitiva no importa si són aimares, quítxues o de qualsevol de les més de trenta ètnies de país, ells per un costat preguen a Deu per l’altre fan ofrenes a la Pachamama… els resultats però no semblen ser gaire excel•lents….

• 

• 

• 

Per acabar ens sorprèn com un president que va arribar al poder i va ser conegut per les seves marxes de protesta quan defensava els interessos dels cultivadors de coca, en aquest moment desprestigia les marxes indígenes que protesten per la construcció de la carretera que dividirà el seu territori en dos. Els acusa de fer política!!!

No ens quedar clar i per tant és difícil d’opinar, el govern diu que la carretera és per afavorir l’exportació de gas, els indígenes que és per facilitar l’exportació de cocaïna. Cal aclarir que aquí la fulla natural coca és legal i es pren habitualment per molta gent, sobre tot els que fan un feina dura. Que a més alguns utilitzen algun catalitzador per augmentar la seva potència, que està molt lluny dels efectes de la cocaïna, de la que majoritàriament estan en contra.

• 

• 

•