Categoria: 2009 – 2010: Barcelona – Travessa atlàntica, comença el somni…

Vam arribar de Saint Louis, ahir al vespre, tot i que hem estat en un Hotel de luxe amb aire condicionat, ja ens enyoràvem del badoquillo i també dels laments persistents dels ”Mourides” que ens acompanyen tota la nit amb els seus cants i percussions.

A Saint Louis tal i com estava previst ens va acompanyar en Jigo el germà petit d’en Thafa, que es prepara per l’exàmen d’ingrés a la Uni de Lylle. Vam agafa el taxis-brouse que era un Peugeot 505 familiar amb tres fileres de seients, mirant les fotos, no calen comentaris …,i a més amb l’embús de la sortida de Dakar. No més dir que vam trigar 7 hores per fer els 300 kms.

• 

• 

• 

Saint Louis és bastant tranquil i agradable, amb bastants edificis de l’època colonial restaurats, i el Pont Faidherbe d’estructura reblonada, i que en el seu temps tenia una part giratòria per deixar passar els vaixells.

Hem estam molt ben acollits per la família de L’Aida Bouna, que no més arribar ja ens esperava amb una deliciosa Thiéboudienne! L’Aida Bouna encara que és molt jove és molt espavilada i viatja per tot el país fent comerç.

L’Aida Bouna , en Jigo i en Jors , ens van acompanyar al Museu de la ciutat i a voltar tota l’illa.

En Jors és l’amic d’infantesa d’en Thafa i és professor d’anglés,

També vam conèixer l’associació de dones de la Ndatta Goya (mare de l’Aida Bouna) que treballen pel desenvolupament de les dones al Senegal. Elles busquen oportunitats d’ajudar econòmicament a les famílies i fer que les dones siguin més participatives i a l’hora independents. Busquen també tenir contactes amb associacions similars o que les puguin ajudar en altres països. Així que ja sabeu, si algú té alguna idea, ens ho feu saber.

• 

• 

• 

Just abans de marxar,la casualitat ens ha fet conèixer a en Badakar ( sona més o menys així). Un pescador amb un coneixement inusual d’Espanya. La raó ens va explicar es que Espanya, Itàlia i Portugal eren països que li interessàvem molt, perquè també havien estat pobres i amb emigrants ( i exiliats). Especialment Espanya , que li deien que era el nord d’Àfrica, i amb el esforç de tothom se’n va sortir i això és esperançador pel Senegal !!

Mentre anàvem parlar, ens va dur a veure com ells treuen tot el fruit possible de la pesca. Tenen tot un procés per assecar les sardines i els taurons que no poden vendre frescos al mercat. Es un llarg procés, començant per varis dies en salmorra, després coccions i assecats al sol. Tot s’aprofita, les escates per abonar la terra, les aletes es venen als xinesos i japonesos i els cap els fan servir per cremar. Amb el peix assecat les dones fan intercanvi per roba a Gambia i altres països. Va ser molt interessant, i la seva actitud encoratjadora. Pobre, però orgullós dels seus i del seu ofici.

Avui, en Jigo ens ha acompanyat a fer compres i després ens a dut a veure el majestuós monument que s’inaugurarà al desembre, el Monument del Renaixement, 18 milions d’euros, dissenyat pel propi President . Les carreteres, els trens, la sanitat, etc…, estan per fer. País de contrastos.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Ja tenim ganes de sortir a navegar, demà al matí posem rumb cap al Delta del Side Saloom.

Ja portem gaire be una setmana fondejats a la badia al sud de Dakar, al davant tenim la platja de Hann. És on hi ha el mercat del peix, i els pescador s hi deixen les seves piragües i xarxes a l llarg de la platja fins l’embarcador de fusta del CVD. La forta olor de les fustes impregnades ens arriba quan bufa el vent del nord (gaire be sempre!)

Fa una calor humida que ens te bastant aletargats (pot ser també ajuda el Malarone..), trobem molt a faltar les banyades refrescants a la Graciosa o a punta Papagayo!! Aquí l’aigua és realment fastigosa i ben segur contaminada. Per un costat, els restes de peix del mercat, i el canal que arriba de la zona industrial adjacent amb els seus abocaments il·legals, per l’altre banda els mercants fondejats a la badia netegen els seus dipòsits. Encara pitjor es quan plou, al contrari del que esperaven després de la pluja, tot va esdevenir més brut i fangòs , la mar espessa , d’un color gris marronòs, amb reflexos multicolors a la llum de sol!. Res de paradisíac!

El CVD (Cercle de Voile de Dakar) és un reducte colonialista dels francesos, que dona un bon servei als navegants, el lloc és senzill però agradable i prou net amb uns jardins plens de buguenvíl·lies. El endemà de la nostra arribada havien organitzat un sopar amb espectacle casolà que va estar molt animat, i fins i tot van fer ballar a en Francesc!

Els carrers de terra esdevenen plens de bassals amb deixalles i a nosaltres se’ns fa difícil caminar, no pas als nadius que es mouen amb naturalitat ja siguin els vestits amb esparracs o els que baixen d’un Mercedes tot terreny , nou de trinca amb vestits que nosaltres pensarien que son per anar de casament…Quan arriba l’hora de l’oració, estenen la seva estoreta , es renten tirant-se aigua amb un model curiós de recipient amb forma de tetera però de plàstic, i s’agenollen devots mirant La Meca.

Cap el vespre, cada dia veiem uns nois a la platja corrent i fent gimnàstica, ens semblava estrany, i ahir vam descobrir que son lluitadors, dons s’entrenaven en parelles agafant-se dels “taparrabos”, per fer-se caure mútuament. Sembla que l’”esport” de la lluita és molt popular a Senegal i te molts seguidors…

• 

• 

• 

A Dakar ciutat hi arribem en taxi (dels mateixos colors que els de casa!). Aquí son barats i encara és un luxe que ens podem permetre, tot hi que cada vegada s’ha de negocia el preu del trajecte… L’alternativa és un transport col·lectiu(car rapide), son mini busos pintats de colors llampants que van agafant gent durant la seva ruta que els empleats criden des de la part del darrera , però que ens és impossible d’entendre.

Increïblement, en un sol matí vam aconseguir fer tots els papers necessaris per legalitzar la nostre entrada al país . Vam recórrer tres estaments oficials diferents i vam fer milions de fotocopies, ara no més ens queda esperar quinze dies a la seva resposta… Ens em patejat a peu gaire be tot el centre veient els edificis emblemàtics, i els mercats del Kermel i Sandaga. Casualment hem estat “firmes” a la baixada de la bandera del Palau Presidencial, dons passàvem per allà per troba a un amic i ens vam fer parar juntament amb el resta de vianants i també dels cotxes.

El que més sorprèn de la ciutat son les venedors ambulants i les paradetes de tot tipus d’articles, fruites i verdures,roba, rellotges, qualsevol cosa , i les parades que fan menjar amb unes mini tauletes pels clients. Les venedores porten el seus vestits tradicionals que donen molt color i vida a l’ambient. Totes aquestes es posen a les voreres davant dels comerços dels edificis i gaire be els anul·len. Al vespre tots recullen i els carrers semblen desolats.

• 

• 

• 

També vam agafar el ferry per fer l’obligada visita a l’illa de Gorée. Va ser un dia tranquil, pot ser no és l’època, però no hi vam trobar gaires turistes, tampoc no hi ha cotxes i moltes de les paradesdels “artistes locals” estaven tancades. Vam dinar a la cuina de Mame Penda que son un parell de taules al pati familiar. A destacar el suc de “bouyi” que és el fruit del baoba,boníssim!!

Demà tenim previst anar a Saint Louis,anirem en un taxis-brousse, es un de compartit per 7 persones, a veure com anirà!

• 

• 

• 

Havent sortit de Las Palmas, ens vam decidir. El nostre destí seria el Senegal!.

Hem navegat 850 milles en 154 hores, sempre a vela, amb vent del NNE de 15 nusos de mitjana, pràcticament tot el temps amb “orelles de burro”; el mar de popa, de vegades emprenyador.

Hem vist alguns, poquets dofins saltarins, i bastants peixos voladors i calamars que ens pujaven a bordo, però el que més, han estat els mercants i petrolers! Sort de l’AIS que ens avisava amb temps.

La BLU finalment ha transmet força bé i cada dia hem pogut parlar amb el Rafael del Castillo, qui ens ha fet el seguiment.

L’Iridium també s’ha portat bé aquesta vegada, i hem comunicat amb el nostre amic Agustí tots els dies, ell a més ens fa el favor d’informar a la família.

A Dakar vam arribar ahir a la nit, mentre el Muecín feia la seva crida, era una nit molt fosca i sense lluna, buscaven la platja on fondegen els velers, i lo que vam trobar va ser una xarxa de pescadors. Per sort anaven a poc a poc i vam estar a temps de recular. Per fi vam aconseguir veure un lloc per tirar l’àncora, entre mig de dos vaixells enfonsats! Aquest matí,amb la llum del dia hem vist que també hi han bastants més vaixells, casi tots de bandera francesa,(tots estalvien corrent…). Estem al lloc adequat,al fondejador del Club de Voile de Dakar! Ens venen a buscar amb una auxiliar i el desembarcador de fusta, no té desperdici!..

Ara ens hem de planificar i veure com ens ho munten en aquest país,en el que hem posat moltes expectatives!

• 

• 

•