Curaçao – Badoc

Fa una setmana que he arribat a Curaçao. De tornada a Martinica vaig sortir corrents per aprofitar una bona finestra meteorològica.

Bé, però anem pas a pas.

Han passat quasi dos mesos de l’última crònica “des del mig de l’Atlàntic”.

La travessa va continuar el seu curs, amb vents entre 20, 25 nusos, amb alguns grops durant les últimes nits, i arribant de nit a Le Marin. Vaig esperar que es fes de dia per entrar.

Ja hi havíem estat fa un parell d’anys, però em va tornar a colpir la gran quantitat de vaixells fondejats en boies, i la marina completament plena. Després d’una llarga espera de tot un matí, i d’anar plorant a un lloc i altre, ens van, al Badoc i a mi, concedir una plaça per tres dies! Es van fer un tip de riure quan els hi vaig dir que volia deixar el Badoc fins a finals de gener!!

Estava desesperat, deixar-lo fondejat sense vigilància era l’últim que volia fer, qualsevol altra solució seria millor. L’endemà al matí em vaig posar a buscar un lloc, fos el que fos. En sec a les drassanes era una opció, però en aquest cas el problema era aconseguir l’hora de la grua per treure’l de l’aigua, ja tenien programat per quinze dies al davant. Vaig anar cap a Fort France a veure si a la petita marina d Z’Abricots hi havia un forat. La marina és relativament nova i fa dos anys estava poc ocupada. Uff.. hi havia un vaixell que marxava i podia disposar de l’amarre que quedava lliure.

Des de Le Marin, vaig anar navegant cap a Fort France, fent nit a l’Anse d’Arlet, que estava plena, però, quin plaer banyar-se amb aigües clares i veient peixos!. Els fons encara no s’han recuperat de l’últim cicló de fa uns quants anys, es veu com alguns corals es refan, és només qüestió d’anys.

Vaig tornar a Barcelona per passar el Nadal i fer un retrobament amb el país. Vam passar les Festes seguint els costums anuals amb les famílies. Ay que grans que ens fem i com creixen els petits!!!

Hem aprofitat per fer un parell d’esquiades, una sols amb la Marian a Baqueira en un petit hotel, tranquil i on ens servien un bon sopar cada dia per recuperar energies!, i després un cap de setmana familiar a Les Angles. En Pau baixant esperitat, i l’Helena i la Maria més civilitzadament, però molt bé.

La travessa cap a Curaçao va ser segons el previst, vents de 16 a 20′ d’empopada i amb la sort d’una bona pesca, una orada d’un parell de quilos. Esquarterada i al congelador!. Quin gran invent aquest!!!

Curaçao pertany a les Antilles holandeses juntament amb Bonaire i Aruba. S’hi van acumular quantitat d’esclaus i la població està formada per multitud d’ètnies. Tothom parla diversos idiomes que els van barrejant i alternant amb una mateixa conversa de manera increïble. Holandès, anglès, espanyol i el corresponent crioll. Predomina l’holandès i la majoria de turistes són d’aquesta procedència.

L’illa té dues entrades naturals molt grans com grans llacunes, una, a on està situada la capital Wilemstad, i l’altre Spanish Waters, Aquesta encara conserva a quasi tot el voltant els manglars. El Badoc com quasi tots els velers va recalar a Spanish Waters. Hi ha unes zones destinades al fondeig amb alguna marina. La primera intenció era fondejar i vàrem estar explorant les diferents possibilitats però finalment la mandra va vèncer i vàrem atracar a Seku Marina. Està situada en un cul de sac i forma part d’un condomini amb un camp de golf, hotel, apartaments i platja particular. Un cop instal·lats ja no en vàrem sortir.

El gran inconvenient que és que està apartat de la capital, per anar-hi, t’ho havies de pensar dues vegades.

La part sud-est de l’illa està molt poblada, però les cases estan disseminades amb una urbanització bastant caòtica. La sort ha sigut que els grans supermercats organitzen un servei de taxis en furgonetes per portar la gent a comprar. Per la marina hi passaven un parell de dies per setmana, et recollien, et deixaven una hora al super i després et tornaven a casa. Era curiós veure el moviment de descarregar i carregar gent de les furgonetes.

La capital Wilemstad ha crescut al voltant del port, molt gran, format per grans llacunes unides per canals. Aquest port natural va ser disputat pels diferents països colonitzadors, Crec que hi van passar tots encara que els que més cops i els que finalment s’hi van quedar, van ser els holandesos. Va ser una gran base d’esclavitud.

La ciutat està dominada pels ponts, molts «llevadissos». El més curiós és el de l’entrada. S’aguanta sobre barques que estan unides per l’estructura del pont. Tota aquesta estructura pivota des d’un extrem mogut per la barca de l’extrem oposat que disposa d’un potent motor.

Els edificis són de molts colors i d’estil holandès. Entre ells hi ha una sinagoga, diuen, és una de les més antigues del continent americà. Encara està activa i els jueus, una bona part sefardites, són una part important de la població de l’illa.

Al fons del port hi ha un complex petroquímic molt important, que juntament amb el turisme és la part que sustenta l’economia.

La part nord-oest de l’illa està molt més deshabitada i en una gran part hi ha el Cristoffelpark, espai natural protegit. La vegetació està formada per molts cactus i arbres, tots ells amb moltes punxes. És bastant de secà. Les iguanes hi campen per la seva i les veus per tot arreu fins i tot a la platja de luxe de l’hotel del camp de golf. Recorda molt a la vegetació de Bonaire.

Els dies han anat passant, en part anant estudiant la situació meteorològica. La intenció era fer via cap a Panamà amb una visita a Colòmbia però aquesta es limitarà a una “paradinya” en algun fondeig pel camí. El primer tram serà seguint la costa de Colòmbia, girant el cap Vela i la punta de Barranquilla. En tota aquesta zona els alisis, sobretot a l’època que estan ben establerts, s’acceleren ajudats pels vents catabàtics que baixen de les muntanyes de Colòmbia, i fan que la travessia sigui ventosa i amb mar. Sembla que aquest cap de setmana hi ha una petita pausa de vent i serà l’ocasió d’aprofitar-la fent via cap a Portobelo de Panamà.