En mig de l’Atlàntic

Ja fa més de deu dies, que vaig deixar Tazacorte per fer camí cap a Martinica. Hi havíem arribat amb la Marian a finals d’agost. El Badoc feia ja tres mesos que estava amarrat i començava a fer arrels a l’illa de La Palma. Hi ha bastants vaixells que una vegada arribats a Canàries, no aconsegueixen sortir-ne mai més. Molts, centreeuropeus passen l’estiu a casa seva i quan ve l’hivern vénen a fer vida en el vaixell a les illes. Cal dir que el clima és ideal, temperatures suaus al migdia i fresqueta a la nit.

La Palma convida a fer caminades a les seves muntanyes que formen la caldera. Alguna ja n’havíem fet amb la Marian, però aprofitant l’estada d’espera, vaig completar-ne amb més. La pujada al Benjenado amb una vista extraordinària a la Caldera i també sobre Los Llanos, amb tota la plana amb cultius de bananes. Durant molts anys han sigut la base de l’economia de l’illa.

Una altra excursió molt interessant va ser la ruta dels volcans, que s’estenen a la part sud de l’illa. Sortint del Refugi del Pilar vas carenejant pels craters. Alguns encara eren actius al final del segle passat. Hi ha boscos de pins canaris, immensos, frondosos. Una qualitat d’aquests arbres, és que són resistents al foc. En 2016 hi va haver un terrible incendi que va afectar tota la part sud. Els pins, tres anys després han rebrotat tots, esplèndids. Només queda el vestigi, en el socarrimat de l’escorça. Aquesta és molt gruixuda i aïlla el tronc del foc, mantenint en l’interior la vida. Amb aquest avantatge no sé com no s’han exportat a altres regions. Un canvi totalment diferent és la vegetació dels boscos humits de laurisilva en la part nord de l’illa. El camí de «Las Fuentes» segueix els canals d’aigua d’aquesta part.

El Badoc va ser tret de l’aigua per fer baixos, repassar orses i fer el manteniment general. Quan acabo de fer aquests treballs, sempre penso que l’any següent els contractaré, però després torno a caure en el pecat de tornar-ho a fer jo mateix. No deixa de ser com cuidar-lo, fer-li mims i conèixer millor les seves qualitats i defectes.

Després d’uns mesos de fer vida de jubilat centreeuropeu, anar a comprar a la ciutat, fer banyades a la platja darrere l’escullera, menjar a la Confraria dels pescadors uns galls a la planxa amb papas arrugades, boníssims i a un preu increïble,i el corresponent mojo i fer vida de pantalans… Fas noves coneixences de navegants i aprofites per explicar respectivament projectes futurs i passats. Els que van a fer la travessa per primera vegada exposen els mateixos dubtes i neguits que teníem nosaltres i estan ansiosos d’assimilar tota d’informació que els hi puguis donar. Així estaven la parella suïssa del Tringa, altres, com en Felice, squiper professional, que quan no treballa viu en el Pacífica, vaixell de ferro de 9 m super ben cuidat i ple de detalls, del qui ha viscut sempre del mar; que prové de pescadors, es va embarcar als 14 anys i no ha parat; amb una humilitat i xerrera extraordinària reparteix els seus coneixements amb tota generositat.

Arribat novembre era qüestió de posar fil a l’agulla per poder salpa cap a Martinica. Llista de coses per repassar (mai s’acaba i sempre es va fent més llarga), provisió i llistes i més llistes de menjar i de tot l’imaginable. Els del Tringa van sortir primer cap a Cap Verd. Cada vespre m’enviaven la seva posició i els hi feia el seguiment. Dona seguretat pensar que algú sap a on estàs i que poguí reaccionar en cas de necessitat. Jo, començant a mirar la meteo per veure quan em convenia sortir. No sé per què, sempre abans de fer una travessa, t’agafa un cert rau-rau i una inquietud abans de deixar el port, però que et passa al cap de poques hores d’estar en la mar. Vaig fer un intent de sortida fallida per petits problemes en l’electrònica i potser per no ser el meu dia de sortir. Al cap d’uns deu dies es presentava una bona finestra, amb un començament suau i més vent després. La realitat és que l’anticicló de les Açores estava fent les vacances per Canàries i hi havia moltes zones de no vent. Vaig fer sud cap a Cap Verd per arreplegar una mica de ventet. Pràcticament vaig haver d’arribar fins a les illes abans de poder posar rumb a l’oest. Dies llargs i desesperants veient que caminava poc, i el poc no era en la bona direcció. Finalment es van establir vents del NE girant cap a E, que el Badoc ha aprofitat amb orelles de burro i que m’han portat fins a prop del final i a començar la conta enrere de les milles que em falten per arribar. Està sent una travessa en solitari, però ben acompanyat amb el seguiment que en fan des de Barcelona en Manel i l’Anna, el Robert i la Virgínia i per descomptat la Marian. Intercanvi de correus cada dia. També si afegeixen el Tringa amb el canvi de posicions respectives. Ells em portaven avantatge, però han tingut problemes amb el tangó i el Christian va caure i es va trencar alguna costella. Han agafat un ritme més lent per evitar el dolor. Amb en Felice ens volíem parlar per la ràdio BLU però com no ha funcionat s’ha apuntat al canvi de correspondència. Crec que la culpa és del sistema del telèfon de la meva ràdio. Com veieu estic ben distret!!!