Gran Canaria, Tenerife, El Hierro, La Gomera, La Palma

Uff, quanta feina acumulada!

Va ser una navegada ràpida, amb cenyida oberta, la que ens va dur de Punta Jandia a Las Palmas de Gran Canària. El club Varadero no tenia amarre disponible, i ens vam instal·lar a la marina, sense poder gaudir de la piscina…

Jo no portava bé, el fet de començar una nova dècada, poc m’imaginava les confabulacions que darrer meu s’estaven muntant. Encara em durà la sorpresa de què les meves amigues Laura i Montse es presentessin inesperadament pel meu aniversari!!!! Des de Barcelona van agafar un avió i es presentaren com qui no vol la cosa! Quan les vaig veure entrar en el restaurant on m’havia endut el Francesc, no m’ho podia creure!!! Són increïbles!!!

A Gran Canaria vam aprofitar per recórrer més l’illa que quan vam passar fa deu anys, a les hores estàvem més obsessionats per la travessa atlàntica, com és normal.

Aquest cop, a més teníem la Laura que havia agafat uns dies de vacances, així doncs vam llogar un cotxe i vam voltar força.

Per la costa nord vam visitar Galdar i volent arribar al punt més oest, ens vam perdre pels carrerons de les plantacions de plataner, finalment, sense saber molt bé com vam arribar al Far de Sardina, on hi havia una bona ventada, sort que no anàvem en vaixell!

A Puerto de las Nieves, un poblet de pescadors de cases blanques i finestrons blaus, ara més aviat ple de restaurants turístics, vam dinar en enfront del roc que anomenen el «Dedo de Dios».

A partir d’aquí la carretera es torna estreta i fa camí pels penya-segats fins al Puerto de Aldea. És un recorregut espectacular a la tarda per les ombres de contrallum que fan les parets verticals quan el sol comença a pondre’s.

Voliem banyar-nos i ens vam posar la directa per arribar a Mas Palomas, ens va semblar atabalador i les dunes ens van decebre una miqueta. El vent i la falta de sol ens van acovardir de fer la remullada prevista.

19.07.17 Costa est_De Puerto de Agaete a Puerto Mogan

Un segon recorregut va ser pel macís central, recorrent pobles típics i muntanya. Començant per Arucas, i la imponent església de San Juan Bautista, passant per Firgas penjada en el «Barranco de las Madres», de les seves terrasses enrajolades es contempla tota la vall fins al mar, fins a Terol on el passeig de cases senyorials, amb grans balconades de fusta, s’obre a la plaça amb la Basílica de Nuestra Señora del Pino. Finalment vam arribar al Roque Nublo, des de dalt del qual es veu perfectament l’illa de Tenerife i el Teide, si no és un dia nuvolós i per sort no ho era. S’ha de dir que tant o més bonic és el recorregut entre valls i muntanyes per tota la zona central.

En aquesta època La Palmas ofereix quantitat d’espectacles i festivals. Aprofitant el festival de jazz vam poder escoltar a Maceo Parker a la plaça de Santa Ana, entre l’ajuntament i la Catedral a l’històric barri de Vegueta.

Per fi, i seguint les recomanacions del forner de Aguimes vam trobar una platja tranquil·la per banyar-nos. Entremig dels espantosos complexos turístics de Puerto Mogan i Puerto Rico, hi ha una platja nudista i poc concorreguda, potser per què s’ha de caminar una estoneta a ple sol per arribar a una caleta de pedres i condols força ventada. Arrecerats dins d’uns semicercles de parets de pedres vam «picnicar» i ens van llançar a l’aigua fresqueta.

Ens vam acomiadar de Las Palmes, anant al mercat, que des del primer dia ens tenia impressionats per la quantitat i qualitat del peix, vam comprar una rascassa enorme que el Francesc va preparar hàbilment seguint la recepta de l’àvia Paulina…

La travessa cap a Tenerife, no va començar gaire bé. Amb el vent de morro i un mar bastant remogut se’ns va fer ben incomodo passar la Isleta, punta nord-est de l’illa, passat això vam navegar a bon ritme.

A Tenerife vam recalar a Santa Cruz, la marina està molt cèntrica, enfront de la plaça de España, i a menys de 10 km, hi ha la coneguda platja de Las Teresitas, un passeig en bici…

Vam decidir llogar un cotxe allà mateix per recórrer l’interior, la costa nord, i nord-oest, perquè amb el Badoc aniríem per l’est i sud per passar a la Gomera.

Tenerife ens va semblar fascinant pels contrastos, encara no havíem visitat el Hierro i la Gomera, a on encara són més sorprenents.

En l’extrem nord-est es troba el Macizo de Anaga, des de la platja de Las Teresitas es puja per una carretera zigzaguejant, que a mitja alçada es cobreix per la boira i dóna lloc a una pluja suau. És un bosc dels que diuen plujosos. A pocs kilòmetres tenim el parc Nacional del Teide, sense gota d’aigua! Quin contrast més bèstia!!!

El Teide és espectacular, el veiem sobresortint dels núvols des de qualsevol de les illes del voltant.

Malauradament no vam aconseguir el permís per pujar al cim, els darrers 200 metres, no hi havia cap possibilitat fins al cap d’un mes i mig, però vam caminar fins al mirador del Pico Viejo i també va estar molt maco. Caminar a 3.500 m d’altitud requereix el seu esforç…

El més bonic i relaxant és la badocada sobre els relleus cromàtics de l’entorn, tota la gamma de colors sobre els volcans més petits, la lava de les diferents erupcions, les pedres volcàniques, els verds del sofre.

Sorprèn alguns matolls de margarides, que són capaces de sobreviure amb tan sols de l’aigua de condensació de les fumaroles. Això si que és determinació!

El nucli antic de La Laguna és un no parar de palaus, palauets i cases senyorials, algunes restaurades alberguen diferents museus, dragos, palmeres i esglésies. Contrasta amb Puerto de la Cruz on abunden els hotels i apartaments. Però el petit port i les feréstegues costes són molt bonics. L’ambient popular i festiu l’hi dóna molt color.

De Santiago del Teide vam agafar la carretereta que passa per Masca, travessant l’espectacular Macizo de Teno amb vista a les torrenteres que porten al mar, amb algunes escenes boiroses. Passat un mes estaríem fondejats davant del barranc de Masca sense cap possibilitat d’albirar els poblets i la carretera que vàrem fer, de tant superposats i entremaliades que són les valls.

La carretera de La Orotova és una de les opcions per arribar al Parque Nacional el Teide, va pujant zigzaguejant, es passa pel poble del mateix nom, que és bastant bonic, té l’església de la Concepción, bastant particular, els Jardins del Marquesado, amb els parterres en esglaons, molt bonics i cuidats i amb bones vistes al mar.

Abans d’arribar al Parc Nacional del Teide entre els 1000 i 2000 m, hi ha el “Parque Natural de la Corona Forestal”, tot un anell envoltant el PN del Teide, molt frondós, parcialment repoblat amb pi canari. Passada la corona s’arriba al més absolut desert a on el majestuós Pic del Teide sempre resta present. El paisatge canvia constantment, sorra blanca, sorra vermella, groga, rius de lava, pedres de lava, petites, grans, un multicolor canviant segons els llums i les ombres, és realment fascinant.

La pujada a l’esplanada dels 3500 en el telefèric, no és res íntim, ni tranquil, però no es pot deixar de fer, per més que està molt transitat la immensitat del paisatge és molt reconfortant. Vam fer una excursió guiada al mirador del Pico Viejo, i sempre aprens coses. Tot plegat és molt màgic, difícil d’expressar en paraules, pot ser que les fotos ajudin, però no és el mateix que respirar-ho.

19.07.31 de Santa Cruz a Playa de Tejita

Sortint del parc per la carretera sud, vam poder veure les illes de La Gomera i el Hierro., vam tenir sort que era un dia bastant clar. Per acabar vam anar a parar a Candelaria, molt concorreguda pels passejants que visiten la Basílica, on hi ha la imatge de la Candelaria, patrona de l’arxipèlag canari. Impressionants són les escultures dels ” Menceyes”, líders guanxes prehispànics, a la mateixa plaça de la Patrona, vora el mar. Fem una volta fins al petit port, el poble està de festa, prenem un gelat mentre escoltem els cantaires.

19.08.03 De Puerto San Miguel a Montana Amarilla

De Santa Cruz vam navegar cap al sud, no és una vista molt gratificant, passem davant de la central tèrmica i els camps d’aerogeneradors, fins a la platja de Tejita a raser de la Montaña Roja, finalment fondegem davant de la platja nudista i fem una remullada!

19.07.29 Pujada al Teide per La Esperanza

L’endemà vam anar cap a la marina San Miguel, on deixaríem el Badoc uns dies…

De la marina, passada la urbanització i el golf, trobem un camí costaner que ens porta fins a la Montaña Amarilla. La costa és rocallosa i les onades fan perillós banyar-se, però hi ha alguna platja de còdols on la gent acampa i passa el cap de setmana.

Vam deixar al Badoc ben custodiat i vam anar a Los Cristianos per prendre el ferri a l’illa del Hierro.

19.08.04 Valverde fent temps per la guagua

A El Hierro vam llogar un apartament a la Restinga a la punta sud de l’illa, l’estació marítima està al nord-est, quan vam desembarcar, poc ens pensàvem que no trobaríem cap cotxe de lloguer! Tots estàvem reservats. Vam anar fins a l’aeroport per veure si tenien més sort, però no va ser així. Primer ens sentíem decebuts, però després vam decidir que havia estat una gran sort, ens vam familiaritzar amb les guagues i vam caminar molt!

Vam gaudir moltíssim amb les excursions de nord a sud, d’est a oest, els camins estan molt bé senyalitzats i no hi ha perill de perdre’s.

En un mateix recorregut es passa per paisatges ben diferents, sortint de la Restinga, hi ha el centre d’interpretació Vulcanològica, el paisatge és fosc vermellós i gris, en arribar a la carena, es troben boscos de pins i espais de cultiu abandonats, fins a arribar als boscos humits de laurisilva amb enormes falgueres.

19.08.05 De San Andres al mirador de Jinama

Especialment maco és el camí que baixa del cim fins a la part de El Golfo, en el penya-segat semicircular de 700 m d’altitud, hi ha un antic camí de pedra restaurat, les vistes són espectaculars, al final de la baixada es troben les vinyes protegides pels murs de pedra, just abans d’arribar a Tigaday.

Com que aquí és temporada baixa, pràcticament no ens trobem a ningú, segurament aquest caminar silenciós pels boscos representa un plus afegit, que fa que per a mi, aquesta sigui l’illa preferida de les Canàries.

Abans d’agafar el ferry de tornada encara vam tenir temps de voltar i fer una banyada a les platges de l’est, des de on es veu el Roque de la Bonanza.

Un cop tornats al Badoc, vam omplir bodegues i vam posar rumb a La Gomera, unes 35 milles, vam fondejar primer a platja de Suarez, una platja inhòspita de pedres i grava, on no vam veure ningú, i tampoc vam desembarcar, el fondeig no era gaire còmode i després d’un dia de descans, vam navegar cap a l’oest recorrent la costa sud, les urbanitzacions de cases blanques se succeeixen, tant a les platges com als penya-segats, vam fondejar a Puerto Vueltas, ens impressionà estar sota una paret tan alta i vertical, tant que aviat ens quedàvem sense sol, i sense wifi! Vam inflar el bot i anar cap a port, haig de fer un incís, és un port enorme, com la majoria que hem passat, unes inversions totalment desproporcionades, no cal dir més.

Puerto Vueltas està a tocar del famós Valle Gran Rey, vam agafar una guagua per arribar al Parc Nacional Garajonay, que està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un bosc humit situat ben bé al centre de l’illa en la part més superior, és molt extens, i hi ha infinitat d’excursions per fer.

A la Gomera hi ha molts alemanys, a part dels que venen els mesos d’hivern, hi ha els permanents que tenen petits negocis, supermercats, cafeteries, botigues de souvenirs, això fa que l’ambient sigui força diferent de les altres illes.

Per fer la travessa a La Palma decidim fer-ho a raser de l’illa de Tenerife, per això girem cua i tornem a la costa est, aquesta vegada fondegem a Playa Cantera, un lloc peculiar, hi ha les restes d’una fàbrica conservera, hi veiem una família que hi viu, ens fem creus de com han arribat, al final deduïm que els han portat en motora…, no els volem molestar i no desembarquem, per passar el temps fem snorkel i veiem força peixets (amb neoprè, l’aigua està gelada!)

L’última parada a La Gomera la vam fer al port de San Sebastian, mentre esperem bon temps per travessar. Vam llogar un cotxe per endinsar-nos en el Parc Natural de Majona, el parc és impressionant, però el camí no està ni de bon tros pensat per anar en cotxe!!!, vam suar tinta per travessar-lo, amb l’angoixa de quedar-nos tirats en qualsevol moment, era impossible girar cua, en un moment donat vam el camí va aparèixer empedrat, acabat d’arreglar i vam pensar que estàvem salvats, però passat uns pocs quilòmetres, tornava a estar destrossat, pitjor que abans, no enteníem res!! i ens quedava la pitjor part, la baixada, el precipici al costat sense cap barrera de protecció! Més de 3 hores per fer 10 km, haguérem patit molt menys a peu! Finalment ens vam premiar amb una banyada a la piscina de mar, que hi ha a les restes del pescant, a Santa Catalina, l’aigua està molt freda!!!

En la majoria d’aquestes illes, destaquen com a part del paisatge les terrasses fetes a les pendents de les valls, algunes estan tant erosionades que et fa dubtar de si es un fenomen geològic, però d’altres estan ben patents, i es pot observar com d’amunt arribaven. Et fa pensar com de dur devia ser treballar aquests camps de cultiu i en la precarietat de la vida no fa tants anys.

Sortint de San Sebastian, vam posar rumb a l’est de Tenerife, a la platja de Masca, per gaudir uns dies de fondeig. És un paisatge espectacular, el lloc és preciós, però molt transitat! Durant el dia no paren de venir catamarans i vaixells de xàrter, porten els turistes, els tiren a l’aigua mitja horeta i de seguida de retorn a los Gigantes que és on estan allotjats, al cap de poca estona ja tornen a estar allà amb un altre grup de turistes, quin negoci!!! Sort que al vespre no quedem més que un parell de velers i alguna família en les cases de la platja que duen antigues construccions de pescadors.

Teníem intenció sortir cap a la Palma des de la Punta Teno, on hi ha el far, però quan vam arribar, no ens va semblar un lloc segur, hi ha ratxes de vent molt fortes i no quedava protegit, així que ens vam tornar a Masca.

Finalment posàrem rumb a La Palma, l’última de les illes Canàries que visitem.

Vam tenir una travessa força moguda, onades fortes i ratxes de vent inesperades, un cop vam passar la punta sud, el far de Fuencaliente amb tres riços i trinqueta i amb feina per mantenir el timó, de cop es va acabar el vent, les onades, tot, vam haver de posar el motor, ja ho tenen això les illes!!!

Passat el far de La Hoyas a escasses 3 milles del port de Tazacorte, enganxem una xarxa a l’hèlix!!!

Tenim sort que uns nois amb una llanxa ens remolquen fins a la marina.

Mentre naveguem la costa oest, el primer que ens crida l’atenció són les inacabables extensions de plataners, que arriben fins a l’extrem dels penya-segats, les que no estan protegides pels tendals de plàstic, tenen un verd molt intens, quasi semblen artificials!

Tota l’illa és molt verda, més que cap de les altres, al centre hi ha la Caldera de Taburiente, Parc Nacional, on hi ha, diuen,el cràter volcànic més gran del món, des del Roque de los Muchachos a més de 2400 m, la vista del cràter és espectacular. A l’accés al Parc, està molt organitzat, amb taxis autoritzats que et porten als camins de sortida, hi ha multitud de rierols que convergeixen en el riu Taburiente, l’aigua està gelada però després de la caminada a ningú l’importa! Aquí no és com a El Hierro, els camins estan força transitats, al riu trobem molta gent fent la banyada!

A la banda oposada de Tazacorte, està la capital Santa Cruz de La Palma, té un centre molt bonic amb carrers estrets i edificis emblemàtics, a la Avenida Maritima és maco de veure les balconades de fusta ben guarnides amb plantes i flors.

Vam ser unes setmanes ben aprofitades, vam disfrutar molt de les navegades i les excursions, ara era l’hora de preparar el Badoc i el capità pel proper repte, de nou la travessa atlàntica, aquest cop en solitari.

Després d’algunes millores en el material, i posada a punt de tot plegat, els vents semblen favorables i el 23 de novembre, el Francesc en el Badoc salpa rumb a Martinica!

Bon viatge capità!!