Gran Tarajal (Fuerteventura)

Fa mesos que el Badoc i els seus tripulants practiquen un gran silenci, avui ha arribat l’hora de donar alguna noticia, ni que sigui breu.

Ens trobem tots tres a Fuerteventura, el Badoc i en Francesc han arribat navegant des de Barcelona i la Marian ha arribat còmodament en avió

El Badoc havia arribat a Barcelona el novembre del 2018, havent salpat el juliol del 2019. Deu n’hi do. Han calgut uns mesos per posar-lo al dia, motor nou, gènova nou, pintura del casc i un munt de detalls més.

A mitjans de maig el Badoc i el capità van prendre rumb al sud, costejant la costa de llevant i andalusa i fent el salt a Porto Santo. A Porto Santo l’Astrid i en Dieter, els culpables del nostre pas per la Patagònia, els han rebut amb molta alegria i gaire bé no els deixaven marxar. Després d’una breu estància a Funchal van prendre rumb cap a la Graciosa i Lanzarote refent els passos, d’ara ja fa 10 anys.

Ara és quan toca fer alguns canvis i abans de passar a Gran Canària, fan parada a la Isla de Lobos i Gran Tarajal.

Tal com vaig baixar de l’avió, en Francesc ja m’esperava amb un Ibiza (Seat), i vam començar el recorregut a l’illa, durant tres dies, de nord a sud i d’est a oest, pocs recons ens hauran quedat per explorar, però si algunes coses per assimilar i entendre.

Com a primer destí vam triar Puerto Rosario, antigament Puerto Cabras, a tocar de l’aeroport, és la capital. Era l’hora de dinar i vam aprofitar per menjar el típic de la gastronomia de l’illa l’estofat de cabra, i per descomptat, las «papas arrugás». A banda de que té un port esportiu, la ciutat no té massa interès, hi ha l’església i alguns edificis antics, i com més especial una gran quantitat, més de 60, d’escultures repartides per tota la ciutat.

El següent pas va ser a Santa Maria de Betancuria, fundada pels normands cap al 1400. Està enclavada en una vall verda i protegida del vent i dels atacs nord-africans, en el macís del mateix nom. L’església/catedral i les cases aristocràtiques amb les parets encalades en contrast balcons de fusta tallada, tot adornat amb palmeres i multitud de flors i geranis, fan un conjunt molt agradable. Especialment després de travessar les àrides muntanyes dels voltants com el Morro Velosa.

El paisatge interior de l’illa és espectacular, la successió d’ocres, vermells i marrons creen un escenari un tant fantasmagòric. Costa de creure que l’illa fos el graner de l’arxipèlag canari, si més no, els restos de les parets de pedra que formaven els bancals encara són visibles ven a prop dels pics. Amb l’arribada del turisme, tots els camps han estat abandonats. Els molins i molines han passat a ser monuments històrics, el paisatge n’està ple. N’hi ha un centre d’interpretació i un recorregut turístic.

Tot i que l’illa actualment viu del turisme, per les carreteres no se’n veuen gaires, de turistes, i és que estan tots concentrats en immensos centres turístics, a Corralejo i Morro Jable i altres urbanitzacions al llarg de la costa.

A Corralejo, a la punta nord-est, en front de l’illa de Lobos, hi ha una gran extensió de dunes de sorra daurada, en les platges es practica el kitesurf, al llarg de la carretera abunden furgonetes i autocaravanes.

Les autocaravanes són de gent local o de Gran Canària, es veuen arreu de la costa, a la vora de les platges, a la península de Jandia, en el far del Toston o en els penya-segats d’Ajuy a la costa oest.