Sorgæven

En aquesta darrera etapa hem vist uns paisatges excepcionals, a banda de què cada fondeig és una estampa.

La primera parada va ser a Moyhamna, a l’illa Tjøtta, sota la muntanya Torgatten. Abans d’arribar a l’illa ens vam desviar una milla per veure bé el forat que la caracteritza, encara que és un forat enorme, s’ha d’estar ben alineat per veure’l.

Tot i que la llegenda de trolls i princeses, fletxes que fan forats en un barret, és divertida, la ciència apunta que en realitat, en altres temps molt llunyans, va ser una cova submarina que va forjar el mar i els corrents.

Tot i que és espectacular la vista des del mar, el que realment és bonic és la vista des de l’extrem nord cap al sud, com si miressis per una finestra, i veure tot l’escampall d’illes i illetes. Primer van pensar que era una llàstima el dia gris que ens havia tocat, després ho vam agrair, d’altra manera no haguéssim pogut fer fotos!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Uns dies després vam dormir al Holansfjord, tot contemplant uns dels braços de la glacera Svartisen fins a les tantes de la nit, que no és nit… L’endemà amb les bicis vam fer la volta pel llac, fins a arribar al peu de la glacera, la pujada fins al gel, no és gaire difícil, està ben indicat i en els trams més relliscosos hi ha cadenes per agafar-se, va ploure i sortir el sol alternativament tot el matí, així és el temps aquí! Vam arribar fins a una cova, a on el sol es filtrava per un forat i feia que el gel de l’interior es veies molt blau, llàstima que no ens va sortir a les fotos…

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Bodø és un port important d’on surten els ferrys per les illes Lofoten, com a ciutat no té massa gràcia. Vam arribar abans del previst per evitar una depressió amb força, volíem estar protegits.

Com que no ens sobra gens de temps, vam decidir venir a les Lofoten i que la Kizkitza i l’Igor arribessin en el ferry, així també s’estalvien la travessa…

Vam arribar a les Lofoten per una de les illes de més al sud, Røst, ja des de lluny s’aprecien unes estructures de fusta que després te n’adones que són per penjar el bacallà a assecar, la forta olor ho confirma.

• 

• 

• 

Vam amarrar en un pantalà de la companyia Johansen, ells solets fa 100 tunelades l’any de bacallà sec. El fill de l’amo ens va passejar per la instal·lació i ens va donar tot d’explicacions. La tarda que vam arribar no va parar de ploure i a nosaltres ens semblava contradictori amb el fet d’assecar, el noi ens va explicar, que de fet era bo, perquè feia que l’assecat fos més lent i uniforme. De tota manera, el procès hi inclou 3 mesos d’assecatge en magatzems ventilats, després dels 4 a l’exterior. Ells ho fan de la manera tradicional que dóna més qualitat, però a Islàndia i altres llocs fan servir sistemes més moderns, utilitzant càmeres i inclús túnels d’assecatge. Aquí no fan molta quantitat de bacallà salat, únicament els que són massa gran per penjar-los. El que ens fa una mica d’angúnia són els caps, tot un camp de caps de bacallà secs…, uff, aquest els exporten a Nigèria…

• 

• 

• 

Des de Sorvaegen, ahir ens van passejar per anar a veure el poble més al sud de l’illa anomenat A, petit port de pesca que s’ha restaurat com atractiu turístic, ple de petits museus sobre les activitats quotidianes de les famílies que vivien de la pesca.

També vam caminar fins al pic Munkebu, rodejant llacs i salts d’aigua, s’arriba al cim amb una bona vista dels voltants.

• 

• 

• 

Ara ens esperem davant de la terminal del ferry, que arriba amb retard a causa del mal temps…, esperem que els nous tripulants no ens arribin molt atrotinats…

• 

• 

•