Des de fa ja uns quants dies que ens trobem en les aigües xocolatades del riu Maroni. Al principi no ens banyàvem gens, després incapaços de suportar la calor humida ens refresquem tot sovint, encare que les corrents són molt fortes, més de tres nusos, així que són remullades sense deixar-se anar de l’escala!! A més del color i l’opacitat de l’aigua, les informacions de falta de salubritat degut a la alta quantitat de mercuri procedent de les buscadors d’or clandestins, no ajuden a recrear-se en la banyada!!
Però això és el mateix per tots els rius de la conca amazònica, a les hores, paciència fins que arribem al Carib!
Si més no, a les Illes de la Salut, si que ens vam banyar a gust i vam veure tortugues i tot.
Mentre estàvem fondejats a l’Ile Royale ens fèiem creus de la quantitat de gent que venia a passar el dia a les illes tots amb les seves neveretes per picnicar, no veiem que les runes de la presó per més promocionades que estiguin pels novel·listes i l’administració donéssim per tant. Després de veure les platges i els rius del continent entenem que es gastin els més de 30 euros que costa el trajecte en catamarà. A més s’ha de dir que els jardins i camins estan prou cuidats i l’hotel no té mala pinta.
De les illes ens vam acostar a Kourou que és on està el CNES, (Centre National Etudes Spaials), no vam poder visitar-lo perquè estava tancat els dies que hi vam ser-hi.
Vam marxar cap a Saint Laurent que és on teníem primerament en ment. Certament és molt més interessant a nivell històric. Estan tots els edificis de la colonització en un estat bastant bo, pel que diuen alguns locals, la ciutat i l’administració no han canviat gaire des de la època en la que França va tenir la idea de colonitzar mitjançant els presidis…
Quan ja pensàvem que ens havien negat les invitacions pel llançament de l’Ariane 5, ens va arribar correu electrònic, però no ens recollien a SL com havíem demanat, i no va haver manera que ens deixen pujar a l’autobús que el cnes posava a disposició. Al final vam llogar un cotxe, per arribar al lloc que ens requeria l’invitació. D’allà un bus pel mig del bosc ens va dur al lloc d’observació, més d’una hora i a la tornada es va perdre!! Pel que sembla el llançament de satèl·lits se’ls hi dona millor que la organització dels esdeveniments associats! De totes maneres va ser molt emocionat, sentir el brogit de la encesa, com de cop es fa de dia i tota una bola de foc comença a enlairar-se a una velocitat extraordinària ( arribar a més de 8 km/s !!), i deixa una estela de fumera blanca que perdura en la foscor. Als pocs minuts es confirma la trajectòria correcta quan passa per damunt de l’illa de l’Ascensió, quans dies vam trigar nosaltres ??? !!! (i ara entenem el servei del desplegament d’antenes!!) Finalment els 2 satèl·lits ( un de Boeing i un altre de Loran) per serveis de telecomunicació, es van deixar al llocs correctes. Sembla que envairan Africa i el sud-est asiàtic de nous canals de televisió i xarxes mòbils… Tot eren felicitacions!!
A SL fem una vida tranquil·la, és una ciutat agradable, dimecres i dissabte ha ha mercat, un dia vam fer una excursió en piroga a una illa de les del mig del riu per fer una barbacoa, un altre vam anar fins a Apatou, on s’acaba la carretera, als pobles de més enllà no més s’arriba en piragua o avioneta.
Vam estar dubtant d’agafar un transport fluvial de mercaderies per anar riu amunt, semblava molt interessant, però es preveia no massa confortable, dos o tres dies en una piragua entre mig de bidons i sense coberta, sense protecció del sol ni la pluja, i passant la nit on li anés bé al piraguista, això vol dir penjar l’hamaca en qualsevol cobert…, al Francesc li atreia especialment, a mi també sobre tot la part de pujar els ràpids entre pedres però també en feia por…
Al final no ens vam decidir entre altres coses perquè la meva mare no estava gaire fina i jo no volia desconnectar tants dies. I així ha resultat que he hagut d’agafar l’avió sense demora doncs l’han tingut que ingressar a urgències…
Per fi la Guaiana francesa, és una cosa ben especial, és una barreja multiètnica extraordinària, criolls, amerindis, xinesos, hmongs refugiats de Laos, refugiats de Suriname, marrons, i metropols!
Oficialment 250.000 habitants, en realitat segurament més del doble.
Els de la metròpoli, acostumen a ser funcionaris que s’hi estan uns tres anys, cobrant 3 vegades més del que cobrarien a França per la mateixa feina.
En general no es veu gaire animació pel carrer, supossem que amb la calor la gent s’amaga a casa. No més al voltant del mercat hi ha una mica d’ambientillo dimcres i dissabte…, i com no a la cua de La Poste on tots van a cobrar la subvenció. L’estat promociona la natalitat, i aquí venen les dones de Surinam a parir, els nens són francesos, tenen escola gratuita i els pares cobran subvenció, así cada dia van les piragues de un costat a l’altre del Maribu per portar els nens a l’escola!
Nosaltres, en Michel, al Mael del Obione i jo, mentre esperàvem el retorn de la Marian, vam decidir conèixer una mica el Surinam a l’altre riba del Maroni. El contrast dels països és gran. El Surinam és independent i la gent no depèn de la Metròpolis i s’han d’espavilar. Hi ha molt bullici, molta activitat de piragües que pujen pel riu, taxis, venedors…
Amb un taxi col·lectiu vàrem anar a fins a la capital Paramaribo. Surinam va ser durant molts anys una colònia holandesa i aquest idioma continua sent l’oficial. Se la coneix com la ciutat de la fusta i es va començar a construir al segle 17. Hi ha hagut diferents incendis, però al centre entre reconstruït i conservat, hi ha una pila d’edificacions que fan goig! Després d’estar en un hotelet en una d’aquestes cases retornàrem a Saint Laurent.
Finalment vista la situació, salpàrem cap a Tobago i Trinidad per deixar-hi els vaixells. Tot baixant el Maroni vam fer volta per uns afluents passant per zones de selva amb molta vegetació.
