La Reunión no és una illa per gaudir gaire del mar, hi ha forces onades al litoral i avisos de perill per taurons per tot arreu, fins i tot a l’interior de la marina.
Per compensar és un paradís pels amants de la muntanya. És una de les illes més joves del planeta, d’origen volcànic amb un volcà, el Piton de la Fournaise (2.300 m), que està en activitat aproximadament cada vuit mesos, i hem tingut la sort que la darrera activitat ha coincidit mentre estem aquí. Per això un dia a la nit, equipats amb tot el equip d’hivern vam anar a sentir els espetecs i veure com escopia la lava incandescent. Feia un fred que pelava però estava molt concorregut, no només pels turistes si no també pels “reunionencs” que li tenen certa veneració. De totes maneres ens va semblà més espectacular la vista del paisatge durant el dia. S’hi arriba a la plataforma de vistes del crater principal per una carretera que puja pel costat oposat al mar, serpentejant passa per boscos espectaculars i a mida que puja el paisatge esdevé àrid i pedregós, i igualment bell, finalitza en una llarga recta sobre un mar de sorra vermellosa, al final de la qual hi ha l’aparcament. A les hores comencen les caminades de un costat i d’un altre i també al cercle interior que s’anomena “l’enclòs” a on hi ha una quarantena de petits volcans, però com és lògic no està permès el pas mentre algun dels volcans està en activitat. És enrevessat d’explicar-ho, però l’escenari és espectacular! Simplement s’ha de veure.
L’interior, l’illa té tres calderes d’antics volcans, Cilaos, Mafate i Salazie, el paisatge dels pics (de 2.000 i 3.000 m.) i les valls plenes de cascades i rierols és fascinant.
La possibilitat de fer caminades és interminable, i a diferencia de Maurici, aquí hi ha bona informació per tot arreu i els camins estan senyalitzats perfectament amb panels a cada encreuament, indicant desnivells i temps aproximat d’arribada als llocs. Per les excursions més llargues hi han refugis i també moltíssimes “gites” per allotjar-se.
Des de el Piton Maido, al que es pot arribar amb cotxe, vam gaudir de la vista espectacular de la caldera de Mafate i vam veure un helicòpter que deixava material als poblets de les planes a on no més s’hi arriba caminant. La curiositat ens va animar a fer 2 dies d’excursió, sortint del “Col des Beaufs” a la banda de Salazie, per passar a la de Mafate, doncs en aquesta no hi han carreteres i només es pot arribar hi a peu. Vam dormir a una “gîte” a Marla i a l’endemà vam baixar fins a Trois Roches, l’aigua arriba sobre un llit d’enormes pedres i cau en cascada sobre una gorja molt profunda de la que no vam veure el fons per més que ens vam apropar al forat, en un costat del penya-segat i han tres enormes roques rodones, d’aquí el nom…, després vam retrocedir (pujar de nou) per anar a La Nouvelle, un poblet un xic més gran que Marla, que a més d’església té escola, una botiga de queviures, un forn, i unes taules “pique-nique” que vam ben aprofitar per descansar i fer l’entrepà, per tornar de nou a Col des Beaufs, on havíem deixat el cotxe. Ens va agrada moltíssim !!! però encara no ens hem recuperat del esforç! No són gaires kilòmetres però de 2.000 a 1.200 m és un bon desnivell!! S’ha de dir que ens va faltar l’experiència cultural de tenir més contacte amb els habitants. La mestressa de la “gîte” era una noia joveneta amb un nen petit, molt entremaliat i no ens va donar gens de conversa
Sigui com sigui no hi cap dubte que això és la France. Les carreteres de muntanya, encara que estretes i punxegudes estan en perfecte estat i una autovia voreja tota l’illa. Hi han centres comercials de Carrefour, i Jumbo i també un parell de Decathlon !!! Hi ha autobusos ecològics i com no “boulangeries” a cada cantonada, i ben modernes! (mireu la foto de la caixa de pagament, mans netes!).
A la caldera de Cilaos s’hi arriba per una carretera que bordeja la ribera, en algun tram no més passa un cotxe i entre les corbes i la pendent no es pot anar més que en primera i segona marxa. Bé això passa en la majoria de les carreteres, exceptuant l’autovia. Va ser una llàstima que la boira no ens va deixar veure el Piton des Neiges que està a més de 3.000 m. No ens vam ni plantejar fer la pujada de 10/12 hores .
En aquest deu dies que portem a l’illa, no hem parat més que un dia de molta pluja. Hem vist moltes coses, però sens dubte ens queden moltíssimes per veure!! Ens donen enveja el Galatea i l’Ironhorse que porten aquí bastant més temps, i ens han explicat moltes, però com diem sempre no es pot tenir tot !
Ara ja tenim el temps just i ens hem de preparar per la travessa a Madagascar. Sembla que dissabte és un bon dia, esperem que sigui una mica més confortable que la darrera…