Alor

Avui hem deixat Kalabahi, ens hem desmarcat del soroll de la ciutat i el frenesí del rally.

Cada dia ens anem a dormir amb els càntics del muecín i abans de que surti els sol ja el tornem a sentir. A més aquesta nit com ja han començat les festes de carnaval la música sona fins la matinada.

L’altre cosa és l’afició de la gent a la radio comunicació, durant tot el dia la VHF no para amb les anades i vingudes dels esdeveniments del rally.

I és que per ara ja tenim prou de benvingudes i sopars amb els respectius “bupatis” de la regió i durant uns dies preferim dedicar-nos al fondeig tranquil de banyadeta i snorquel. Som uns nòmades un pel solitaris…

S’ha de dir que gràcies a estar tan ben acompanyats hem resolt el tema del dingui de primera. El nostre es va declarar definitivament fora de servei i irreparable, però dos diferents vaixells han tingut l’amabilitat de deixar-nos el seu de recanvi, quina sort!, hem quedat a tornar-lis a Bali, a on esperem podrem comprar un de nou.

• 

• 

• 

Vam arribar a Kalabahi fa quatre dies, la ciutat es més petita que Kupang però igual d’atrafegada. Els ciclomotors i els “bemos” acolorits circulen sorollosament en totes direccions i en qualsevol carreró per més estret i rònec que sigui.

Quan anem a comprar verdures al mercat, ens sentim bastant atabalats, entre la calor, els clàxons dels vehicles, i l’amabilitat dels vilatans, que per demostrar la seva acollida i benvinguda ens han de preguntar, el nostre nom, d’on venim, quants dies ens hi estarem…, és la regla i està molt bé, però a cada passa ??!!!

En el mercat hi ha moltes paradetes però casi totes tenen el mateix, uns símils de bledes i espinacs, tomàquets, papaies, i plàtans. Hi ha quelcom de peix, però no hem trobat ni carn, ni pollastre… Sort que tenim el congelador ple!

• 

• 

• 

Vam fer una visita turística a Takpala un poblat tradicional, assentat en la vessant de una muntanya amb una magnifica vista a la badia, de fet en el poblat no viu ningú, però quan hi arriben els turistes, els nadius de la tribu Abui pugen des del poblat arran de mar per vendre les seves artesanies. Les cases tradicionals dels Abui son molt curioses. A primera vista es veu com una simple plataforma de bambú amb unes petites parets que fan com de balconet i serveixen per recolzar-se mentre se seu a terra. La plataforma es recolza sobre pilons de fusta, i per sobre queda coberta amb una gran taulada de palla amb molta pendent. La sorpresa és que a l’interior de la taulada s’hi amaguen no un, si no tres nivells mes de estàncies sense cap mena d’obertura a l’exterior. En el primer es fa el foc i es reuneixen per tocar els instruments, els altres dos ens van dir eren secrets .

També per fi ens vam atrevir a preguntar que és el que els hi acoloreix les boques de vermell. Ja feia dies que ens ho preguntàvem… però no ho sospitàvem ni de bon tros. La raó es una salsa blanca en la que suquen una mena de espàrrecs que mengen crus. La salsa està feta amb la pols de una pedra de corall, encara que sigui blanca, al reaccionar amb la saliva es transforma en color vermell fort i viu que els hi tenyies dents, genives i llavis!

• 

• 

• 

Ahir no sabem ben bé com, però ens vam trobar en un “fregao”…, en el sopar que el governador i la seva esposa oferien als participants del rally en la seva residencia, estava previst fer un “paripé”. Es tractava de que deu dels participants del rally es disfressessin amb un vestit tradicional. Coses que passen quan no domines el idioma…, nosaltres estàvem a la llista…, us podeu imaginar que content es va posar el Francesc! Per acabar ho d’adobar vam trigar més de dos hores per vestir-nos. Dins la oficina de turisme amb una calor horrorosa i tot tancat, no fos que algú ens veies mig despullats!! Es va fer llarguíssim! Peró a la fi nosaltres vam complir amb la parafernàlia, vam dir la frase prevista correctament “ kami dari Kolana” ( Som de la tribu Kolana) i vam sopar lo més dignament que vam saber amb el vestit tradicional (Fem foto de la oficina, sense comentaris…)

Ara davant d’un petit poblat ens relaxem mentre mirem com la gent recull petxines a la marea baixa, aquí ningú ens ve a emprenyar …

• 

• 

•