Hem tingut uns dies molt plàcids a Amanu, sol, aigua cristallina i cocos a dojo. En aquest atol no hi problema de “ciguatera” (un microorganisme present en els coralls morts que fa que les peixos esdevinguin tòxics) i hem fet els primers “pinitos” en la pesca submarina. Mica en mica anem tolerant la presencia del taurons, però encara ens fan por! El primer dia va ser un peix petitet, com era el primer vam estar molt emocionats i però corrents vam pujar a la barca per por dels taurons. El segon dia va ser un peixet encara més petit que el primer, però un cop que es pesca i el taurons comencen a ensumar no valent segons intents… El cas és que abans de caure aquest petit, en Francesc se les havia tingut amb una mena de mero, el mero se li va escapolir varies vegades i quan el tenia acorralat se’l mirava de front i en Francesc quedava aturat… Jo crec que aquella nit no va dormir pensant amb el mero desafiant… Al matí ben d’hora “sant tornem-hi” cap el escull. El mero no va tenir salvació!!! Umm… que va estar bo, fet a la donostiarra i amb l’última ampolla de vi que ens quedava i per postres melmelada de papaia, va ser una festa!
Vam fer una incursió de poques hores al petit poble, vam veure uns pescadors netejant peix i ens vam sorprendre la varietat de colors dels peixos, especialment els turqueses, és clar que els havíem vist a l’aigua però no ens fèiem a l’idea que què poguessin anar a la paella! A la “épicerie” ja no els hi quedaven cerveses, però imprevisiblement tenien xocolata negra!
Al tornar al fondeig vam trobar un altre vaixell, era el “Utopie”, la Noëlle i en Patrick, ja portem cinc anys donen voltes per la Polinèsia, vam fer intercanvi, ells ens van donar pomelos i nosaltres, plàtans i melmelades!
Com ja comença a ser habitual, ens haguéssim quedat més dies…, però el temps passa i hem d’anar fent via…