Rikitea

Publicat el

Demà finalment salparem rumb a les Tuamotus, el pronòstic no és per tirar coets però és hora de reprendre el camí, no fos que ens sortissin arrels aquí, i la temptació de quedar-nos hi…

Creiem que mai no oblidarem la gent i l’acollida que aquí hem rebut!

Tenim una llarga llista de persones a recordar:

Començant pel Jean Jacques del veler Belladona, que estant fent els preparatius per marxar encara va tenir temps per fer-nos una descripció dels indrets més interessants de l’arxipèlag…

El Tepano i l’Eleinne que ens van rebre amb els braços oberts. El Tepano ens va ensenyar on trobar els“sept doigts” i com menjar-los i també vam anar a pesca amb la seva barca. Va ser un dia de bastant vent i onades, de sol i pluja, no vam tenir sort forà de la llacuna, però vam veure uns arcs de San Martí esplèndids. Vam esmorzar en una illa deserta, després de un petit suplici per desembarcar descalços i haver de passar les pedres de corall, ? i al retorn a port, quan ja no ens quedava cap esperança vam pescar 7 bonítols petits!

El Jean Pierre, el mecànic que ens va ajudar a arreglar el motor del dingui. Després de veure la impossibilitat de rebre un recanvi des de Papeete amb un temps prudencial, va decidir reconstruir la peça amb soldadura i a base de llima …

El Leo que ens ha cobert una vegada més de fruites i vegetals pel viatge…

L’alcaldessa que cada vegada que ens veu es preocupa per la nostre estadia…

En Jon i la seva dona que van tenir l’amabilitat d’ensenyar-nos tot el procés del cultiu de perles…

La Sandrine que va tenir la paciència per resoldre les nostres dubtes amb l’elecció de les perles…

En Fritz que sempre ens rep amb una gran somriure i ens facilita anar més nets i possibilita poder publicar aquestes cròniques…

A Taravai, l’Hervé i la Valérie, dels que ja varem parlar en la crònica anterior i no trobem paraules per descriure el seu esperit orgullós de la seva opció de vida que trobem força esperançador pel futur del nostre mon i que esperem que la mantinguin!

Per últim els darrers dies hem estat ancorats a Agakauitai, allà viuen l’Edouard i la Denise. La Denise fa amb les petxines collars i altres coses espectaculars. Viuen amb la seva neta Tevaite de menys de dos anys, que persegueix els ànecs, agafa els porcs per la cua i corre descalça per entremig dels matolls sense por a res. En Karl del Shambala va comprar un ànec i quan l’Edouard el va decapitar, la Tevaite no va tenir cap problema per agafar el cap amb la seva maneta i donar lo al “patito” els seu gos.

A la badia ens havíem ajuntat quatre vaixells, el Shambala, el Najade, i el Mietke i el Badoc. El Karl del Shambala va proposar de compartir un porquet. Li volíem comprar a l’Edouard però els seus estan destinats a la reproducció i no els podia vendre. Però ràpidament es va oferir a acompanyar-nos a comprar-lo, matar-lo i fer-lo al seu terreny en un forn polinesià. I això vam fer! Vam començar a les 7 del matí. Primer de tot es prepara el foc en un forat a terra, sobre el foc es posen unes pedres que són les que escalfaren el forn. Vam haver de tapar-lo amb una planxa ondulada perquè el dia estava plujós. Mentre es feia el foc, un parell d’hores, la Denise ens donava ordres per preparar el farcit del porc, el pa de banana, embolicat en fulles de palmera i el “poe” una pasta a base de mandioca i plàtan o carabassa que desprès es menja amb llet de coco, que l’Edouard anava preparant per una altre costat.

Quan el foc va estar al punt, vam col•locar a sobre les pedres, el porc farcit, el pa, i el “poe”. Tot ben tapat amb fulles de palmera i després amb un sac i a sobre la sorra de la platja del costat cobrint-ho tot completament. Ara s’havia d’esperar 3 hores. Es a dir una mica de descans fins les 12h.

Com que de fet no parava de ploure finalment vam acaba menjant a l’interior de casa seva.

La Denise i l’Edouard van assumir una feinada increïble per acontentar set individus que vam arribar en vaixell, i que no coneixien de res. I simplement van quedar contents amb que deixéssim el nostres comentaris en el seu llibre de visites!

Després de tot ja marxarem demà, amb una mica de nostàlgia, però també amb ganes de tornar a navegar, sentir novament el vent a la cara, les veles inflades, les onades que sovint ens emprenyen però també ens acompanyen els somnis, i com no les maleides guàrdies de nit!!!