Rikitea

Els llocs com les persones no es coneixen en dos dies, es necessita bastant més de temps per aprofundir mínimament. Després de més de tres setmanes, veig que vaig  explicar unes quantes mitges veritats en la primera crònica …, quan deia que “no hi han restaurants, ni hotels, ni bars”, sorry  .

El cas és que hi ha com a mínim un parell de pensions, encara que no en el mateix centre, hem vist algun grup de turistes en el embarcador a punt d’anar d’excursió, i al vespre en un parell de llocs que donen menjars i fins i tot hi ha una pizzeria que obre els caps de setmana, però en essència la realitat no és pas tan diferent, continua essent un “petit village” on la gent és tremendament amable i generosa.

• 

• 

• 

També nosaltres vam pujar al monte Mokoto i vam veure les vistes impressionants i els mil colors de l’aigua del mar sobre els coralls. En aquell moment entrava un vaixell i també vam fer-li la foto, el vaixell es diu “Lacaraba” , va pertànyer a un espanyol, per això el nom, però ara és de una família de francesos, l’André, el petit dels fills aprofita els dies que està aquí per anar a l’escola, facilitats de la “francophonie “…

Tants dies que portem aquí…, encara no hem anat a veure les petites illes del voltant! Se’ns passen els dies volant i encara no hem anat a veure les altres illes del arxipèlag, Taravai, Akamaru, Aukena…, ara fa molt vent i alguns xàfecs i haurem d’esperar a que passin…

• 

• 

• 

Amb l’excusa de fer una parrillada a la platja  amb el Shambala per acomiadar a en Werner que marxava, vam tornar a Totegegie, i un cop més vam gaudir del espectacle dels coralls. Aquesta vegada si que vam veure taurons! Va ser des de terra i estaven a la banda de l’oceà… , després un cop submergits al aigua, bocabadats amb els peixos ni ens vam en recordar…

• 

• 

• 

També hem de dir que hem tingut alguns problemes que ens han pres el temps: en la primera setmana, ens va deixar de funcionar el motor fora bord del dingui. Se havia desgastat l’acoblament de l’entrada de marxa del motor a la hèlice. Com trobar un recanvi? Uff , amb sort a Papeete (Tahiti, 800 milles). No ha calgut, amb la ajuda del molts s’ha pogut refer la peça!  Ens ratifiquem en la amabilitat i generositat de aquestes gents. Temps recuperat! El segon problema va se fa pocs dies que quan anàvem a aixecar l’àncora amb intenció de fer una excursió de cap de setmana a alguna de les illes del voltant, el motor se’ns va parar de cop! Vam purgar, repassar fusibles, canviar filtres, sense cap èxit…, quan ja començàvem a  desesperar, en Frank del vaixell Resolute (alemany) que acabava d’arribar, i que és mecànic, ens va donar un cop de ma. Va començar demanant un tornavís i desprès una clau del 17 i en pocs minuts ho va engegar, ens vam quedar una mica boca badats. El que havia fet era purgar directament a l’entrada d’injectors, se suposa que això no cal en el motors moderns, però ja hem pres nota L. Temps recuperat! Vam tornar a sortir, però en quan el motor va començar a fer el tonto vam donar mitja  volta ràpidament. No ens feia cap gracia quedar-nos sense motor entremig dels corals. Ara, pel comportament teníem clar que era un problema de brutícia en un dels dipòsits de gasoil, que feia temps que no utilitzàvem. De aquesta manera tan imprevista, les expectatives  pel cap de setmana vam canviar radicalment. Les cabussades al mar i els passejos per la muntanya es van transformar en: buidada, desmuntada, netejada de dipòsits, i filtrat de tot el gasoil! Per sort alguns vaixells vam ben preparats i ens han deixats bomba i filtre pel gasoil i una “kaercher” per netejar el dipòsit, això ha fet la feina una mica més fàcil…

• 

• 

• 

Com ja varem anticipar, l’economia de les Gambiers es sustenta en un 80% en el cultiu de perles. Per aquest motiu vam estar interessats en visita una factoria, aquí les anomenen “fermes” (granges), perquè comencen fent la creixença de les ostres. Les ostres són endèmiques de l’arxipèlag, la closca és de color fosc. Quan ja tenen la mida adequada, se’ls hi fa una inserció  de una boleta rodona que dona la forma a la futura perla i un trosset del vel exterior de una ostra sacrificada per aquest ús,  que és el que provoca la formació de la perla per rebuig, doncs l’ostra com si fos un quist la cobreix de capes i capes de nacre. Després les ostres es tornen a ficar a l’aigua entre 18 i 22 mesos més per que facin la perla, el total del procés pot durar uns 5 anys! La característica d’aquestes perles és el color. Són fosques, amb tonalitats, grises, verdoses, blavoses, molt originals i úniques, de tant en tant també surten daurades i fins i tot blanques. John el patró de la granja que vam visitar va ser extraordinàriament amable, ens va ensenya tot el procés i va sacrificar unes quantes ostres al obrir-les completament per que poguéssim veure bé com es fa la inserció de la boleta i el trosset que provoca el rebuig. Després ho va fer segons el procés normal que es obrint lo just per que passin les eines. És una feina molt delicada, que requereix molta destresa i paciència.

• 

• 

• 

Tenim una anècdota curiosa que ens fa pensar, com de diferents són les cultures del mon.

Quan anàvem camí de la muntanya, vam passar per una casa molt maca, amb unes balconades enfocades directament al mar. Mentre la miràvem va sortir la mestressa i ens demanà insistentment que pugéssim a casa seva, finalment vam dir que entraríem a la tornada. De alguna manera ens vam quedar encuriosits, perquè no havíem entès que volia la bona dona. A la tornada anàvem fent supòsits, de que si ens regalaria “pamplemouses” o altre fruites, o potser que ens volgués vendre alguna artesania, o pot ser perles… Tot encuriosits vam trucar a la porta…, ens vam treure les botes plenes de fang (havia plogut) per no embrutar el terra immaculat i vam seguir la senyora fins a la sala d’estar. Ens va preguntar de quin país érem i quina llegua parlàvem…, però no importava, el manual, estava en tots els idiomes…, que?? Si és que la televisió no li funcionava i pensava que nosaltres llegint el manual li podríem arreglar!! Malauradament els enginyers, no fan miracles, i aquell aparell no rebia senyal, no vam ser capaços de sintonitzar-li el canal que volia ni cap altre, i tots plegats ens vam quedar una mica frustrats. La lectura que ens fem d’aquest fet, és que demanar ajudar a unes persones que passen per davant de casa encara que no les coneguis de res, és tan natural com regalar les fruites quan qualsevol les demana.

• 

• 

• 

Un dels monuments històrics de Rikitea és la catedral de Saint-Michel, finalitzada al 1841 per l’empenta del pare Laval amb les pedres del corall i les vides de bastants natius . Recientment ha estat rehabilitada i fa bastant goig. Diumenge vam sentir les campanes que tocàvem a missa, ens vam dir perquè no?, ens vam vestir de llarg i ens vam arribar. Va ser molt agradable, ens va trobar la mateixa gent de cada dia però vestida de diumenge. Les dones amb talons i flors a les orelles, tots elegantíssims i somrients, ens saluden i ens desitgen “bon dimanche”. Durant la missa que fan en bilingüe, francès i polinesi, els veiem entusiasmats i entregats als seus càntics, que essent bàsicament com els de casa nostre, ens semblen molt diferents degut al ritme i l’agudesa de les seves veus. A la sortida, es saluden uns als altres, es desitgen el millor i xino-xano s’encaminen cadascú a casa seva. No hi ha bar per fer el vermut, i tampoc està permès vendre alcohol els diumenges . Nosaltres comprem un peix cru amb llet de coco i també ens anem cap a “chez nous”…, al Badoc i ens fem un aperitiu de primera!

• 

• 

•