Juan Fernández (Robinson Crusoe)

Publicat el

Vam estar 11 dies a Valdivia esperant el bon temps per sortir. Aquest dies, els vam dedicar bàsicament a fer intercanvis gastronòmics. Vam menjar un autèntic “curanto” chilote amb els socis del club, asados, i la Sandy ens va fer algunes especialitats austríaques de nom impronunciable. Nosaltres vam fer una paella exquisida amb congrio, choritos, almejas enormes i navajuelas, que vam descobrir darrerament i són boníssimes, a més de baratíssimes, ( 3 €/kg).

Dilluns passat per fi vam sortir, amb quatre hores de retard, per culpa de alguns mals entesos administratius, després d’aclarir els tràmits, , vam passar els corresponents representants de l’Armada, de la Policia de Investigación i de la Aduana i vam poder marxar.

Allà varem deixar el Shambala, el nostre company d’abarloament , amb la promesa de retrobar-nos a la Illa de Pasqua, doncs encara tenim alguns àpats pendents

L’endemà de la sortida, de bon matí, vam tirar la canya. No va trigar gaire a que algú se’ns va cruspir el nostre esquer preferit, un pop vermell i negre, que li dèiem la ballarina ( del Moulin Rouge per més senyes). Refet l’ham de seguida van tornar a picar. Aquesta vegada casi el van tenir a la ma, però en el darrer moment se’ns va escapar (si més no, sense ballarina). No vam passar ni deu minuts que va picar un bonítol (12 kgs), estava valent i abans de deixar-se agafar ens va trencar la canya en tres trossos!! Però ens vam menjar un sashimi amb soja, wasagui i gingebre, ummm, que bó!!

El tercer dia no va ser gens grat de recordar, el mar es va revoltar i vam estar marejats com ja no recordàvem. Per sort aquestes sensacions dolentes s’obliden amb facilitat. Al dia següent ja refets, el vent tampoc es va portar gaire bé amb nosaltres i les últimes 40 milles ens va tocar fer una cenyida rabiosa.

El primer coneixement que vam fer a l’illa va ser una catalana, l’Alba, que petit que és el món! Va passar amb la barca amb uns companys quan anaven a fer submarinisme i vam quedar per l’endemà.

L’Alba ens va acompanyar per tot els racons del poble indicant-nos on es trobaven els llocs i explicant-nos com havien canviat les coses amb el tsunami del 2010. Ella, que en aquells moments estava dormint, té els records com amagats i hi ha coses que no recorda. Per sort els del seu voltant estan tots bé, però és molt trist veure algunes famílies que van perdre algun esser estimat.

Moltes infraestructures encara estant per recuperar i per acabar-ho d’adobar, l’accident aeri del any passat, en el que viatjava gent impulsora de la reconstrucció, encara ha retardat més les coses i ha provocat més recança en els pocs turistes que s’atreveixen a arribar aquí.

Per arribar-hi, hi ha dos possibilitats, en avioneta cada setmana, (diària en temporada alta, que també trnsporta llagostes) per unes 16 persones, que aterra al costat sud de l’illa i un taxi-barca et porta a la població, doncs no hi ha carreteres, o bé en el buc de càrrega que arriba un cop al més amb els aprovisionaments i pot portar 11 passatgers. Aquest triga 2 dies des del continent i està gaire bé una setmana descarregant les provisions i encàrrecs dels particulars i carregant les llagostes de l’illa de Selkirk. És ben curiós veure l’enrenou de la gent buscant el seus paquets en mig de muntanyes de contenidors i esperant fer les gestions administratives per poder endur-se’l a casa.

L’illa és bàsicament un lloc estratègic pel govern xilè i és per això que la manté mitjançat ajudes i subvencions. Hi viuen unes 600 persones que es dediquen en part a la pesca artesanal de llagosta (per tal d’evitar la extinció) i en part al turisme. L’illa té molts atractius turístics. Tot l’arxipèlag està declarat parc natural, hi ha unes bones excursions pels que els hi agrada caminar i escalar i també pels submarinistes. Les aigües són extremadament clares i com la plataforma continental és molt petita degut a que el fons marí baixa abruptament a 4000 m. es poden veure gran quantitat de peixos molt a prop de la costa, i per el que diuen, el més divertit és jugar amb el llops marins autòctons de l’illa, però nosaltres no ho hem provat.

També hi ha una gran quantitat de plantes endèmiques. Hi ha unes falgueres com arbres i unes palmeres que no més es donen a partir de 600 m, també hi ha les cols de Juan Fernández de les que s’alimenta un petit ocell semblant al colibrí que es denomina Picaflor i que està en perill d’extinció.

Nosaltres vam posar a prova el genoll del Francesc pujant al mirador de Selkirk, el mariner escocès que va ser abandonat a l’illa per discutir amb el seu capità , va estar 4 anys i 4 mesos pujant cada dia en aquest petit altiplà per divisar la nau que el salvaria del seu confinament. Fer el cim de 656 m és gratificant per la vista impressionat dels dos vessants de l’illa. I el genoll d’en Francesc es va comportar com un “javato”!!

No més hi ha una possibilitat de connectar-se a internet, a la biblioteca i s’ha de demanar hora amb antelació, tenim hora per dilluns. Si llegiu això és que ho hem aconseguit!

Ah! La llagosta!! Uff, boníssima!!! El capità la va preparar segons la tradició familiar i encara ens llepem els dits!!