Vam estar 11 dies a Valdivia esperant el bon temps per sortir. Aquest dies, els vam dedicar bàsicament a fer intercanvis gastronòmics. Vam menjar un autèntic “curanto” chilote amb els socis del club, asados, i la Sandy ens va fer algunes especialitats austríaques de nom impronunciable. Nosaltres vam fer una paella exquisida amb congrio, choritos, almejas enormes i navajuelas, que vam descobrir darrerament i són boníssimes, a més de baratíssimes, ( 3 €/kg).
Dilluns passat per fi vam sortir, amb quatre hores de retard, per culpa de alguns mals entesos administratius, després d’aclarir els tràmits, , vam passar els corresponents representants de l’Armada, de la Policia de Investigación i de la Aduana i vam poder marxar.
Allà varem deixar el Shambala, el nostre company d’abarloament , amb la promesa de retrobar-nos a la Illa de Pasqua, doncs encara tenim alguns àpats pendents
17.02.12 Curanto a CYValdivia 002 
17.02.12 Intercanvi de gallardets 
19.02.12 Club de Yates Valdivia 013
L’endemà de la sortida, de bon matí, vam tirar la canya. No va trigar gaire a que algú se’ns va cruspir el nostre esquer preferit, un pop vermell i negre, que li dèiem la ballarina ( del Moulin Rouge per més senyes). Refet l’ham de seguida van tornar a picar. Aquesta vegada casi el van tenir a la ma, però en el darrer moment se’ns va escapar (si més no, sense ballarina). No vam passar ni deu minuts que va picar un bonítol (12 kgs), estava valent i abans de deixar-se agafar ens va trencar la canya en tres trossos!! Però ens vam menjar un sashimi amb soja, wasagui i gingebre, ummm, que bó!!
El tercer dia no va ser gens grat de recordar, el mar es va revoltar i vam estar marejats com ja no recordàvem. Per sort aquestes sensacions dolentes s’obliden amb facilitat. Al dia següent ja refets, el vent tampoc es va portar gaire bé amb nosaltres i les últimes 40 milles ens va tocar fer una cenyida rabiosa.
221.02.12 Navegant cap a Juan Fernandez 008 
21.02.12 Pesca de bonitol_Navegant cap a Juan Fernandez 004 
24.02.12 Pesca amb caixes_Juan Fernandez 013
El primer coneixement que vam fer a l’illa va ser una catalana, l’Alba, que petit que és el món! Va passar amb la barca amb uns companys quan anaven a fer submarinisme i vam quedar per l’endemà.
L’Alba ens va acompanyar per tot els racons del poble indicant-nos on es trobaven els llocs i explicant-nos com havien canviat les coses amb el tsunami del 2010. Ella, que en aquells moments estava dormint, té els records com amagats i hi ha coses que no recorda. Per sort els del seu voltant estan tots bé, però és molt trist veure algunes famílies que van perdre algun esser estimat.
25.02.12 Entrega de mercaderies_Juan Fernandez 
25.02.12 Juan Fernandez 007 
25.02.12 Juan Fernandez 012
Moltes infraestructures encara estant per recuperar i per acabar-ho d’adobar, l’accident aeri del any passat, en el que viatjava gent impulsora de la reconstrucció, encara ha retardat més les coses i ha provocat més recança en els pocs turistes que s’atreveixen a arribar aquí.
Per arribar-hi, hi ha dos possibilitats, en avioneta cada setmana, (diària en temporada alta, que també trnsporta llagostes) per unes 16 persones, que aterra al costat sud de l’illa i un taxi-barca et porta a la població, doncs no hi ha carreteres, o bé en el buc de càrrega que arriba un cop al més amb els aprovisionaments i pot portar 11 passatgers. Aquest triga 2 dies des del continent i està gaire bé una setmana descarregant les provisions i encàrrecs dels particulars i carregant les llagostes de l’illa de Selkirk. És ben curiós veure l’enrenou de la gent buscant el seus paquets en mig de muntanyes de contenidors i esperant fer les gestions administratives per poder endur-se’l a casa.
25.02.12 Juan Fernandez 022 
25.02.12 Juan Fernandez 026 
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 029
L’illa és bàsicament un lloc estratègic pel govern xilè i és per això que la manté mitjançat ajudes i subvencions. Hi viuen unes 600 persones que es dediquen en part a la pesca artesanal de llagosta (per tal d’evitar la extinció) i en part al turisme. L’illa té molts atractius turístics. Tot l’arxipèlag està declarat parc natural, hi ha unes bones excursions pels que els hi agrada caminar i escalar i també pels submarinistes. Les aigües són extremadament clares i com la plataforma continental és molt petita degut a que el fons marí baixa abruptament a 4000 m. es poden veure gran quantitat de peixos molt a prop de la costa, i per el que diuen, el més divertit és jugar amb el llops marins autòctons de l’illa, però nosaltres no ho hem provat.
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 003 
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 018 
25.02.12 Juan Fernandez 034
També hi ha una gran quantitat de plantes endèmiques. Hi ha unes falgueres com arbres i unes palmeres que no més es donen a partir de 600 m, també hi ha les cols de Juan Fernández de les que s’alimenta un petit ocell semblant al colibrí que es denomina Picaflor i que està en perill d’extinció.
Nosaltres vam posar a prova el genoll del Francesc pujant al mirador de Selkirk, el mariner escocès que va ser abandonat a l’illa per discutir amb el seu capità , va estar 4 anys i 4 mesos pujant cada dia en aquest petit altiplà per divisar la nau que el salvaria del seu confinament. Fer el cim de 656 m és gratificant per la vista impressionat dels dos vessants de l’illa. I el genoll d’en Francesc es va comportar com un “javato”!!
No més hi ha una possibilitat de connectar-se a internet, a la biblioteca i s’ha de demanar hora amb antelació, tenim hora per dilluns. Si llegiu això és que ho hem aconseguit!
Ah! La llagosta!! Uff, boníssima!!! El capità la va preparar segons la tradició familiar i encara ens llepem els dits!!
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 007 
26.02.12 Pujada al mirador de Selkirk_Juan Fernandez 019 
25.02.12 Juan Fernandez 034