Marina Quinched

Publicat el

En el club ja començava l’ambientillo de regata. Cada dia anaven arribant nous vaixells, alguns de ells extrems i espectaculars. La regata que es fa cada dos anys, cap a finals de gener, és un esdeveniment molt important pel club Relóncavi i tothom està concentrat. Són uns 90 vaixells amb tripulacions i acompanyants, s’acaben reunint més de 1000 persones!!! Però això no ho vam veure perquè per fi ja ens vam treure la mandra i ens vam decidir a sortir el dia 12!!! Com que la regata és entre Puerto Montt i Chiloé, vam suposar que en algun moment coincidiríem, però no ha estat així. Abans d’ahir que vam anar en bus a Pto Montt a recollir un recanvi, vam veure el gran envelat que havien preparat per la festa d’entrega de premis, i gran festa final, segur que va haver una gran gresca!!…

Nosaltres vam sortir amb una previsió de vent de SO es a dir de morro, de 20-25 nusos i pensàvem que potser hauríem de tirar de motor, en canvi, vam fer una navegada fantàstica fent bordos pels canals d’entremig de les illes com ja ni recordàvem. Vam fondejar en un braç de l’Illa Puluqui, a un costat d’una antiga església de fusta pintada de groc, a l’altre les vaques pasturant, i al vespre amb la marea baixa apareixen el cignes per menjar mol•luscos. Quin lloc més idíl•lic! És clar que ara és l’estiu i segurament a l’hivern tindríem una percepció ben diferent.

Vam veure al vespre que arribaven carros de bous amb patates, que carregaven en barques pel mercat de Calbuco de l’endemà, vam suposar. Així que dissabte ens vam arribar a Calbuco i vam comprar entre altres coses, pèsols i gerds frescos i també un salmó, umm quin dinar més bó! Aquest mercats de poble al carrer a on es barregen mariscos amb pastissos, formatges amb cachiyuyos, verdures del hort i fruites del bosc, encara ens fascinen…

No tot són flors i violes, els rems nous que havíem comprat a Puerto Montt es van començar a torçar a la primera desembarcada. No es pot viure en aquest país sense uns bons rems, i vam haver de fer servir l’enginy per fer una bona reparació amb els escassos materials de que disposàvem. Ens vam passar una tarda sencera i vam muntar un merdé considerable, però sembla que han quedat ben forts.

En la banda continental hem visitat varis dels fiords del parc Pumalin, (propietat del milionari americà, propietari també de la North Face), estan pràcticament deshabitats, amb vegetació salvatge i espessa i salts d’aigua. Ens recorden molt als del sud, però ara els gaudim a ple sol i fins i tot ens banyem, o si més no ho intentem…, vam caminar fins al riu amb l’intenció de banyar-nos en aigua dolça però uns borinots enormes com no havíem vist abans ens van rodejar i ens van amargar la banyada! Un vaixell xilè ens va recomanar la caleta Pillán, i ens va explicar com entrar doncs no està explicat en cap guia. Vam arribar hi en marea baixa, quan el canal d’entrada és molt estret, en principi no havíem de tenir problema perquè calem bastant poc, però com que era marea creixent ens vam trobar amb una corrent de 5 nusos, de manera que havíem de posar la marxa endarrere per poder controlar el pas pel canal profund!

Quan vam desembarcar, ho vam trobar tot tan net, cuidat, endreçat que vam pensar que era un “resort” per turistes americans que venien a pescar al llac. Anàvem ben equivocats! Les cases que pensàvem eren allotjaments de luxe, són les cases dels treballadors d’aquesta part del parc dedicada a explotació agrícola “sostenible” mentre es regenera el bosc… Hi tenen bens, una granja apícola amb una petita factoria d’envasar, horts, una mini escola, i fins i tot una pista d’aterratge de gespa. A la banda oposada del llac en Dougles Tompkins hi té una de les seves dos cases del parc. Per entrar a les oficines t’has de treure les sabates, està ple de llibres sobre parcs naturals, boscos, plantes i animals, i unes fotos magnifiques de l’entorn. Allà ens vam poder connectar a internet, i la Rosita ens va fer cinc cèntims de com funcionava l’administració i el conglomerat d’empreses i fundacions del parc.

Tot això és d’un contrast brutal quan es compara amb altres cales que són refugis de pescadors, com Puerto Bonito o Pta Chumilden on les cases són de una pobresa extrema fetes amb xapa.

En general en les illes més habitades les cases són modestes, però ben cuidades, normalment de fusta, algunes granges més grans i alguns xalets de gent de Santiago que venen a passar l’estiu. En algunes illes es dediquen també al turisme rural, com a Mechuque que quan hi vam ser, estaven tots atabalats pintant les cases i el pintoresc pont de fusta que uneix el poble a banda i banda del riu, i era perquè la regata feia una parada allà. Ens fem creus de com acolliran una flota de 90 vaixells i les seves tripulacions en les dues petites cales que el rodegen.

Ara ens estem a Quimched mentre no canviï els temps que s’ha tornat plujós i fred, però no ens falta entreteniment, xerrem amb en William i la gent del país, ens conviden als “asados” i fem conserves per la travessa,  ja portem fets uns quaranta pots!!