Puerto Montt

Ja tornem a estar a casa, al Badoc, que és en aquesta etapa de les nostres vides la nostre caseta ambulant, itinerant i nòmada.

Els últims dies han passat molt ràpids, serà perquè hem fet molts kilòmetres en poc temps.

Estant a Arequipa ens vam prendre dos dies per visitar el espectacular Canyó del Colca que té més de 4000 metres de profunditat, sobretot és espectacular a primera hora del matí quan els còndors fan les seves planejades i es poden veure sobre les roques a molt curta distancia. Són veritablement grans i lletjos, però són màgics quan despleguen les enorme ales per volar.

• 

• 

• 

D’Arequipa en bus vam anar fins a Tacna, unes sis hores i 369km, en acabar de una parada tècnica vam passar la frontera fins Arica (Xile) en taxi, que van ser unes dues hores més (60 km i tràmits de duana). Passàrem el dia a Arica, paradís de surfistes, i vam sopar unes corbines molt ben cuinades, ( ja ni ens en recordàvem del peix!). D’Arica a Santiago anàrem en avió, (una mica de dispendi…, però és que són 2065 km de carretera pel desert, més de un dia de autobús…). Des de l’avió les vistes són fantàstiques, els Andes nevats a l’est, passen a pur desert que avança cap al oest i que es precipita en un penya-segat en el mar Pacífic. Varem fer nit a Santiago per sortir d’hora cap a Mendoza. Tornem a agafar un bus, unes 7 hores, 366 km d’un paisatge verd i arbrat que feia dies que no veiem. Es passen el Andes per una carretera que té les corbes numerades, n’hi ha 30!!, al final, a dalt de tot, hi ha l’estació d’esquí del Portillo. Passada la frontera a la banda Argentina comença el Parc Nacional del Aconcagua.

• 

• 

• 

A Mendoza ens agafàrem una treva de quatre dies. Ens veiem amb la Moli i el Quito tal com havíem planejat i ens conviden sopar magnífic i parlem de la possibilitat de veure’ns al desembre a Barcelona!. Mendoza ens agrada molt, es una mostra de la voluntat ciutadana que aposta pel paisatge verd, encara que no plou gaire bé mai. Tota la ciutat està regada per canals i tots els carrers tenen arbres i hi ha moltes places i un enorme parc que és el seu orgull. També hi ajuda, que per motiu dels sismes, hi ha pocs edificis realment alts. També vam fer, com no, l’imprescindible visita a les bodegues. Vam aprendre molt. Cada bodega té el seu mètode, ben diferent, que comença en la manera de aguantar la planta. És basic el sistema de regadiu, perquè gaire bé no plou (200 mm a l’any). En contrast, si tenen unes fortes calamarsades, de la mida d’un ou!. Per aquest problema tenen varies solucions, com protegir les plantes amb sostres de malla, i llançar coets per trencar les pedres de gel en trossos petits. De fet hi ha un avió estatal que quan arriba la tempesta s’encarrega de fer aquesta feina, però acostuma a arribar massa tard. Com a nova activitat en aquest viatge vam fer una cavalcada per la muntanya, gaire bé en solitari, només vam trobar les vaques i cavalls del gautxo que ens acompanyava i mentre preníem uns entrepans ens van sobrevolar uns còndors. Va ser molt maco i bastant relaxant, a pesar de que en les travesses dels rius no ho teníem gaire clar.

• 

• 

• 

De Mendoza novament en un bus, de nit, vam arribar a Neuquén (789 km, 10 hores) i tot seguit en un altre vam anar fins a Bariloche ( 431km, 6 hores). A Bariloche vam estar un parell de dies que van ser insuficients per gaudir de tota la zona, que s’intueix molt maca però que per causa de la cendra flotant en l’aire, quan el vent bufa de nord, no vam poder gaudir, doncs no arribava a veure’s ni les muntanyes nevades que estan a tocar, ni tan sols l’altre riba del llac Nahuel Huapi. I és que el volcà Puyehue segueix llançant les seves cendres. Fins i tot hi ha gent que porta mascareta per protegir se. Ens digueren que pitjor és en els pobles més al nord i al est.

I per fi l’últim trajecte, volta al bus fins Puerto Montt, ( 365 km), sis hores més. Al passar per la Villa la Angostura, vam veure com aquesta encara estar molt més afectada que Bariloche tal com ens havien dit. Es veu la cendra a els arbres, les teulades i hi ha pilons de cendra per tot arreu. És realment molt trist, esperem que passi aviat.

• 

• 

• 

En resum en aquest últims dies que diem ens han passat ràpid hem fet més de 4000 km! però això no és res si comptem que en aquesta nostre excursió terrestre n’hem fet més de 15000!!!!

Ha estat una experiència molt interessant i omplidora. Hem gaudit de paisatges nous, increïbles, muntanyes, llacs, deserts, molta cultura arqueològica que no hem sigut capaços d’assimilar, i moltes formes de viure i de fer fins ara desconegudes.

Ara ja tenim ganes de tornar a la mar, a navegar en el nostre Badoc, però encara falten uns quans mesos per que tornem a salpar…