Arequipa

De Lima vam agafar un autobús a Huaraz, una aposta per un turisme més muntanyenc…

Huaraz, a la regió de Ancash, està al Callejón de Huaylas, en el marge del riu Santa, entre mig de la Serralada Negra al oest i la Serralada Blanca al est. La Serralada Blanca és un seguit de “nevados”, que és com en diuen aquí dels pics que tenen neu permanent. El més alt és el Huascarán 6768 m.s.n.m. i és el que dona el nom al Parc Nacional protegit (vol dir que es paga una taxa per entrar), que abasta una extensió de 3.400 km quadrats i conté més de 500 glaceres i casi 300 llacunes, a més de moltes restes arqueològiques. És un lloc idíl•lic per els que estimen la muntanya, i també rep la visita de molts turistes. Hi ha una infinitat de ofertes de trekking per arribar a llacs i fer escalades a pics nevats. Es poden fer, des de excursions diàries en microbuses, gaire bé sense caminar, a trekkings de 10 o 12 dies de marxa.

• 

• 

• 

Nosaltres ens vam atrevir a fer l’excursió per arribar a la Llacuna 69. Uff quin esforç!!! Per arribar al llac no més s’ha de caminar 9 km, però el desnivell són 600 metres començant als 4.000. De veritat que es nota molt la falta del oxigen!!! De totes maneres val molt la pena. Pel camí trobes vaques i cavalls que viuen en estat semisalvatge, varis salts d’aigua molt alts, flors silvestres, petites llacunes i per fi quan ja estàs a punt d’abandonar, en l’últim esforç arribes a un pla gaire bé sense vegetació, tot pedregós i gris, i és a llavors quan et trobes l’esperada llacuna d’aigües blaves, darrera una gran paret rocosa, per la que cau un gran salt d’aigua amb alguns trossos de gel; al damunt, la glacera de la muntanya el anomenada Pisco que fa 5.752 msnm. Aquesta és una de les glaceres que diuen que es poden pujar només amb grampons i sense necessitat d’experiència, tan sols amb una bona forma física. Això està clar és el punt de vista del habitants d’aquí. Ens ho van explicar una parella de mallorquins que fan la volta al mont terrestre, que ho havien intentat i ho van deixar a mig camí, tot i que a la llacuna 69 van arribar molt més ràpid que nosaltres.

• 

• 

• 

També vam anar a la glacera del Pastoruri. En aquest cas el bus ens va deixar a una hora de camí. És clar que la base està a 5.000 msnm. És una llàstima que aquesta, en els últims anys, ha tingut una gran retrocés. Abans hi anava la gent amb bosses de plàstic per tirar-se per la pendent, ara a partir del llac ja no hi ha gens de neu. Ens va sembla estrany, però tenim una curiosa confirmació: la guia francesa del Perú, que vam comprar de segona ma, que està editada al 2005, hi fa un comentari de Pastoruri, l’anomena com l’únic indret del Perú on es pot esquiar. Està clar que ha quedat obsoleta, però la realitat és esfereïdora.

Si la oferta muntanyenca és abundant , no ho és menys l’arqueològica. La veritat es que ja començàvem a estar saturats de runes, però encara i així vam anar a les de Chavín de Huantar. El camí va ser bonic a pesar de que és una mica llarg, doncs les runes estan al costat est de la Serralada Blanca. La cultura Chavín és de les més antigues del Perú, inclús abans de la Tiwanaku que vam veure a prop de La Paz. El tipus de construcció és molt diferent. En gran part per què els materials al abast eren diferents. És curiós com s’ha conservat aquest milers d’anys intacta sota el fang i de fet encara queda molt per rescatar. Ens va agradar força el nou museu que exposa les diferents troballes, ceràmiques, utensilis, adorns, instruments i monòlits gravats i que va ser muntat i donat pel govern japonès.

• 

• 

• 

Vam deixar Huaraz per dirigir-nos al nord, a Trujillo, la ciutat que va fundar Pizarro i a la que va donar al nom del seu poble natal. És una ciutat molt agradable, a pesar d’estar al mig del desert, a totes les places hi ha gespa i flors ben cuidades. En la part del centre, encara hi han molts edificis colonials, majoritàriament bastant ben cuidats i pintats de colors pastels.

Als extraradis també està ple de runes, aquestes són dels Mochica i els Chamis, aquests últims, contemporanis dels inques. Hi ha una vasta ciutat ( Chan Chan) construïda tota en tova i fang, que s’estén actualment en 14 km quadrats, i que en els seu dia feia més de 20, impressionant.

• 

• 

• 

A una dotzena de kilòmetres de Trujillo, hi ha Huanchaco, antigament petit poble de pescadors. Fan servir unes embarcacions que ells anomenen “balsitas” i els colonitzadors anomenaven “caballitos de totora”. Estan construïdes amb totora igual que les del Uros al llac Titicaca. Per la construcció uneixen dos feixos de fibres longitudinalment lligant-los amb cordes. A la proa els hi donen una forma corba cap a munt i a la popa que és tallada i plana, hi ha un allotjament per posar els estris de pescar. El pescador puja a sobre com si anés a cavall, d’aquí ve el nom; rema amb un tros de canya de bambú tallada per la meitat longitudinalment i planeja sobre les ones. Encara que sembli estrany no hem vist cap altre tipus d’embarcació. Sembla però que a l’estiu deu ser bastant turístic i hi van molts surfistes. És per aquesta zona que es produeix una de les ones més llargues del món, té 2 metres d’alçada i corre 2 km.

• 

• 

• 

Aquest és el indret més al nord del nostre viatge, a partir d’ara tornem cap al sud, pròxima parada Arequipa.

De Trujillo a Arequipa vam anar en autobús, poc més d’un dia. És una mica pesat però té la avantatja que vas veien el paisatge, els pobles, l’infraestructura, i et permet prendre més idea del que és el país en conjunt. L’autobús és molt ampli, molt més còmode que un avió i van tenir la sort de ocupar els dos primers seients del segon pis, amb el que van gaudir de una vista panoràmica.

Tota la ruta és sobre carretera asfaltada en més o menys bon estat, però amb moltes corbes que fan una mica difícil el dormir. El paisatge és 90 % desèrtic, tan al interior com al costat del mar. De tant en tant, passat un turó et sorprèn una vall molt verda. Són les zones on arriba algun riu o bé s’han fet canals per regadiu. En aquests llocs cultiven gaire bé de tot, raïm pel pisco, blat de moro, fruites, i uns cactus que ens van sembla que eren figues de moro.

• 

• 

• 

A Arequipa l’anomenen la ciutat blanca i és perquè la majoria de l’esglésies i edificis colonials es van construir amb pedra de “sillar” que és una pedra volcànica porosa de color blanc. De totes maneres hem vist bastants edificis que per sobre de la pedra estan pintats en colors vius. Un exemple és el monestir de Santa Caterina que és casi com un poble. Les monges de clausura tenien una casa per cada una de elles i algunes amb serventa i tot. Els carrers interiors i les cases estaven pintades de color blau i taronja. Una altre cosa molt particular que hem vist a Arequipa és la “Juanita”. És la mòmia congelada, i per tan molt ben conservada, d’una nena que els inques van oferir al volcà Ampato . Havia quedat protegida per la glacera, i quan aquesta es va començar a fondre a causa de l’activitat del veí Sabancaya als anys 90, la mòmia va quedar al descobert i un grup d’arqueòlegs que estaven al cas, la van trobar dins el crater. En posteriors recerques van trobar més infants, però aquest no estaven congelats. Es calcula que aquest ofrenes estan separades entre si uns quatre anys, el que fa pensar que coincidien amb el pas de “El Niño” i que els inques en la seva desesperació pel brutal fenomen portaven a sacrificar els millors dels seus infants.

• 

• 

• 

Demà anirem cap a Chivay per anar després al Canyó del Colca, a on esperem veure els famosos “Còndors” i en acabar passarem la frontera xilena per anar directament a Santiago. Podríem dir que comencem el retorn…