Bolívia (Santa Cruz)

Vam entrar a Bolívia des de Xile pel pas de Cajones al sud-oest del país, passant pel costat del volcà Licancabur (5916) que està just a la frontera igual que la resta de volcans de la Serralada dels Andes cap al nord. A la frontera hi ha un únic edifici a on et segellen els passaports i on vam fer el canvi de vehicle. Ens vam embarcar en un 4×4 de Toyota junt amb quatre passatgers més. Vam començar ràpidament l’ascens, primer vam visitar les llacunes blanca i verda i vam fer una gratificant banyada a las termes de Polques a on hi vam fer un dinar ràpid. Vam seguir pel desert de Dalí, (s’anomena així, per que s’hi assembla a les seves pintures, tot i que ell no hi ha estat mai). Hem estat privilegiats doncs hem vist tots aquests paisatges decorats amb neu!!!

• 

• 

• 

Si no es prou sorprenent passejar per un desert envoltant de volcans i llacunes de colors amb flamencs roses, llames i vicuñas, afegiu restos de neu erosionats pel vent. Quasi surrealista!

Feia 15 anys que no nevava , més de 1 metre i mig en alguns llocs, de fet la setmana anterior encara no es podia passar. S’ha de dir que tot aquest trajecte no està senyalitzat, no hi han carreteres, tan sols les petjades de les rodes que fan els propis vehicles. A causa de la neu se n’havien de fer de noves. El conductors es guien pel paisatge, hi necessiten varius mesos d’entrenament abans de conèixer el camí. El nostre va aprendre de son pare durant dos anys.

• 

• 

• 

Per fi vam arribar als Geiser Sol de Mañana, al punt més alt del recorregut més de 4900 msnm. No cal dir que entre l’alçada i el fred la sensació de fatiga i falta d’oxigen és considerable per més que els paisatges valen la pena.

Encara més sorprenent va resultà la Llacuna Colorada, que té un intens color vermell degut a les micro algues que conté, aquesta és enorme (45 km quadrats) i està poblada de uns flamencs de color rosa molt intens en el cos i color negre a les ales. Finalment vam dormir a la vora de la Llacuna Hedionda també molt maca i amb flamencs, llàstima del olor a sofre.

• 

• 

• 

Aquí els allotjaments com era d’esperar no tenen corrent elèctric i l’aigua s’extreu de pous, tots estant a la vora d’alguna llacuna, i a la nit fa un fred que pela. El combustible que posen a la llar de foc és una barreja de resina de llareta amb herbes seques que té una potencia calorífica molt baixa, així que acabant de sopar ens arraulim ràpidament al llit amb tal quantitat de mantes que pel pes fan que no gosis bellugar-te.

Aviat ens endinsem en el Salar de Uyuni, 12000 km quadrats, el més gran del món, és tan blanc com la neu. Amb les muntanyes al fons i amb la llum del sol es produeixen espectaculars miratges.

El salar està ple de petites illes, visitem la més coneguda, Incahuasi, que és un espai protegit de cactus majoritàriament centenaris i en algun cas mil•lenaris. Per dinar prenem una sopa de “quinoa” una antiga planta de la regió molt proteica. Ara es torna a cultivar i fins i tot s’exporta degut a la gran quantitat de beneficis per la salut que té. Vam prendre el dinar en una casa molt curiosa feta de maons de sal. Actualment aquestes construccions no més es fan pels turistes… A Colchani encara hi han 70 famílies que viuen de la comercialització de la sal, fan piles sobre el propi salar perquè s’assequi i la carreguen en camions el poble a on fan un envasat molt bàsic.

• 

• 

• 

A Uyuni anem al que anomenen cementiri de trens, i és justament això, un final de vies abandonat amb vagons i màquines de trens en estat d’oxidació i erosió, tot envoltat pel desert.

A Uyuni ens separem del companys del tour que retornen a Xile i agafem un autobús per arribar a Potosí.

De Uyuni a Potosí són 5 hores de viatge per muntanyes àrides, canyades i petites poblacions. Aquest viatge ens costa 3 euros! Tot aquí és molt barato. Dinar en algun restaurant vora els mercats ens pot costar 2 o 3 euros pels dos. I una habitació doble amb bany particular, wifi, i esmorzar es troba per 14 euros. Per contra els carrers estan realment bruts i descuidats. El camp està ple de bosses de plàstic que volen amb el vent ( quasi sempre fa bastant vent) i hem vist com la gent tira les ampolles de plàstic per la finestra del bus sense cap mirament.

• 

• 

• 

Potosí és famosa per les seves grans mines de plata. Del seu Cerro Rico, va sortir durant més de dos segles, tota la plata per finançar el imperi espanyol. En el seu moment àlgid va arribar a tenir 160000 habitants, quan a Paris no eren més de 50000. Fins hi tot van tenir una “Casa de la Moneda” on s’encunyaven les monedes de plata amb unes premses mogudes per uns enormes engranatges de fusta que feien girar unes pobres mules que no vivien més de 3 o 4 setmanes degut el esforç i al fred. Igual de ferotge era el treball a la mina a on van morir molt indígenes i africans. Avui encara el treball a la mina persisteix, ja no hi ha plata però encara hi ha altres minerals. Treballar a la mina continua sent molt dur, les condicions són tan insalubres que al cap de 10-15 anys els miners han perdut la meitat dels pulmons amb el que aconsegueixen una pensió vitalícia en funció dels anys treballats (mínim 80 euros/mes). Per aguantar les condicions extremes del treball tots prenen la seva dosis de fulles de coca. Primer fan una mastegada de les fulles en un costat de la boca fins fer una bola, després afegeixen un catalitzador per produir els alcaloides que els hi fan passar la gana i la fatiga. Hi una part de la població que també en mastega, es veuen fàcilment per tenir la galta inflada.

• 

• 

• 

De la seva època esplendorosa en queden algunes esglésies barroques i edificis colonials, però en general en bastant mal estat. Tot diferent que a Sucre, ex-capital del país, on els carrers estan bastant nets i la majoria dels edificis colonials estan ben mantinguts i s’han convertit en museus o espais culturals. S’ha de dir que al igual que a Potosí resulta difícil visitar les esglésies, ja que nomes estan obertes durant les misses i no en celebren moltes. Vam poder visitar la de San Felipe Neri, en aquest cas fins hi tot hi ha un guia que acompanya als visitants mostrant tot el conjunt que van construir els jesuïtes. El més interessant és el passeig pel terrat i les vistes de les taulades i torres eclesiàstiques de la ciutat.

En el Museu Nacional de Etnografía y Folklore en una de les exposicions temporals vam quedar sorpresos per la quantitat d’ètnies existents en el país, A més de les majoritàries i conegudes Aymara i Quechua, existeixen una trentena més. I una altre dada curiosa 46% de la població entre 0 i 18 anys!

• 

• 

• 

En el nostre recorregut hem anat avançant cap al nord-est i baixant altitud fins al punt que després de haver patit nits de -15ºC ara tenim més de 35ºC durant el dia! Quasi una proba de xoc tèrmic!

De Sucre a Santa Cruz vam optar per fer un recorregut aeri. La opció més barata va ser la TAM Transporte Aéreo Militar, i si ,pertany als militars ¿? Com que era un avió petit i volava molt baix vam poder seguir l’orografia perfectament. Mirant des de l’aire es compren la dificultat de fer una carretera en aquest seguit de muntanyes i valls estretes i també sorprèn com tot arribant al pla on s’ubica Santa Cruz la verdor substitueix la profunda aridesa de la Serralada Central.

• 

• 

• 

Santa Cruz és actualment la ciutat més rica i pròspera de Bolívia, però no te gaire bé cap atractiu turístic. La raó per arribar aquí era la de fer un recorregut per la regió de Los Chiquitos, “La Chiquitania”. Aquesta és la regió fronterera amb el Mato Grosso brasiler de terres vermelles i boscos subtropicals, mig cremats pels ramaders… És famosa per les múltiples Missions Jesuítiques. Una gran part han estat restaurades i ara són Patrimoni Cultural de la Humanitat. Hem arribat a les Missions de San Xavier i la Concepción. La nostra intenció era arribar fins a San Ignacio de Velasco i d’allà visitar tres petites comunitats més. Però després de fer poc més dos hores de carretera polsegosa fins a Santa Rosa de La Roca, una petita aldea on no hi ha res! ens va trobar amb un bloqueig de la carretera pels indígenes en protesta pels incompliments del govern. Encara vam tenir sort que després de menjar alguna cosa vam trobar un transport de tornada a Concepció.

• 

• 

• 

Els jesuïtes van deixar aquí una forta empremta en la devoció catòlica amb elements integrats de les creences indígenes de devoció a la natura i la terra (La Pachamama) i sobre tot una cultura musical difícil de creure. Hem tingut la sort de coincidir amb el Festival de Música Missional. Cada dia a les esglésies missionals hi ha hagut un concert. Hem assistit a dos concerts en l’Església de la Concepció, un de corda de San José de Chiquitos i l’altre de conjunt de corda, vent i coral de Santiago de Chiquitos . Ens fem creus de com en unes comunitats relativament petites, estiguen educant tal quantitat de bons músics.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Ara havent tornat a Santa Cruz ens disposem demà a volar fins a La Paz, a on ens espera el famós Lago Titicaca, Islas del Sol i de la Luna, el Tiwanaku, i ja veurem que més…