Per fi varem sortir del ensopiment de Puerto Montt i la seva infatigable pluja. Vam ser capaços de encabir els nostres affaires en dues motxilles de 50 l., tot un èxit, i el diumenge vam agafar un autobús nocturn cap a Santiago, 12 hores de trajecte en uns seients tipus “semi-cama” que són bastant còmodes i vam dormir prou bé. Quan vam arribar al matí, ja no quedaven places per continuar cap el nord al dia següent com ens havíem planificat, així que, ens vam quedar un dia més vagarejant pel centre de la ciutat. Al matí quan vam sortir del hostal direcció de la casa museu de Pablo Neruda, La Chascona, ens anaven passant grups d’adolescents camí de la manifestació. Ens van sembla molts joves, i és que com després ens vam assabentar, no són únicament els universitaris els qui protesten, si no també els alumnes de secundaria. Cantaven (sic)“la educación es un derecho para el pueblo y un privilegio para el gobierno”…
A “La Chascona” el guia ens insistia que Neruda era comunista però no revolucionari… Després de prendre un reconfortant caldillo de congrio en un xiringuito del mercat vam anar a la Plaza de Armas i vam entrar al Museo Históric Nacional, que és realment molt didàctic i explica molt bé la evolució política de Xile des de la Independència, l’única llàstima és que finalitza amb el President Salvador Allende . De tornada al hostal vam haver de canviar de trajecte per intentar evitar els gasos lacrimògens, però n’hi havia per tot arreu, més cap al vespre vam sentir les “caceroladas”. A la tele vam escoltar que ja portaven 5 nits de la bulliciosa convocatòria!.
Catedral de Santiago 
La Moneda_Santiago 
Jugant a damas al Paseo Ahumada
Ahir a mig matí vam agafar l’autobús, aquesta vegada “salón-cama”, tot un luxe, però és que són quasi 24 hores de trajecte. Durant el recorregut hem vist muntanyes plenes de cactus i plantacions de fruiters en terrasses. En alguns trams vam passar molt a prop de la costa, per sobre del mar, hi ha una mena de calitja que no deixar veure l’horitzó i en primera línea es veuen uns trencaments d’onades considerables, és el Pacífic. Al despertar- nos, al matí ja estàvem en ple desert.
En arribar a Calama hem anat tot seguit a apuntar-nos per fer la visita de Chuquicamata, la mina oberta de coure més gran del món i un dels recursos econòmics més importants de Xile. Hi treballen 18.000 persones i produeixen 1.500 Tm de coure al dia de molt bona qualitat. Són impressionants els camions que vam treien les roques a la superfície, fan 8 metres d’amplada, transporten fins a 490 Tm de pedres i consumeixen 3 l de gasoil per minut!!! El forat de la mina te 7 km de llargada i més de 1 km de profunditat. Degut a l’enorme despesa que representa el transport de la pedra, actualment han deixat d’aprofundir mes i estant construint túnels horitzontals a i traslladant el mineral amb cintes transportadores. La veritat es que la vista del gran forat de la mina impressiona molt, no en va l’explotació ja porta casi 100 anys!
Santiago des de Cerro San Cristobal 
Mina de Chuquicamata 
Camions de Chuquicamata
En tres dies i mig hem fet 2.700 km ara tocar reposar una mica. Demà sortirem cap a San Pedro de Atacama, el centre de sortida de les excursions turístiques del desert. Pel que hem sentit, promet!!