Des de João Pessoa. Excursió a l’Amazones

No sé si tenim prous adjectius per descriure la nostra experiència del petit viatge per a l’Amazones, d’entrada: exuberant, impactant, immens, entendridor, il·lustratiu, i finalment insuficient, doncs per aprofundir en la realitat d’aquest immens riu ens haguessin calgut com a mínim els sis mesos de visat que el govern brasiler dona actualment com a màxim als viatgers.

En aquests vint dies hem recorregut uns 3500 kilòmetres en autocar i vaixell fins arribar a Manaos i uns altres tants per la tornada en avió.

Hem fet el viatge juntament amb la Marie-France i en Pierre Dusser del Champ Fleury, que quan es van assabentar de les nostres intencions es van apuntar ràpidament.

De João Pessoa vam sortir el dia 21 de febrer, havent dinat, en un autocar de la companyia Progresso. Per les 30 hores de viatge, no vam escatimar, i vam agafar la tarifa executiu, que disposa de uns seients reclinables, molt amples i còmodes. I com el autocar para sovint per prendre un “cafezinho” i estirar les cames, el viatge es fa molt lleuger. L’únic problema va ser l’aire condicionat, que al migdia resultà insuficient i a la nit casi quedem gelats com glaçons. Ai!! Aquests dissenyadors de sistemes d’aires condicionats!!

São Luís va ser el primer destí. La ciutat que va ser fundada per els francesos, té un centre històric de carrers empedrats i molts edificis colonials coberts amb rajoles. Més de mil estan inclosos en el Patrimoni Mundial de la Unesco. Els que ja s’han restaurat sovint s’han convertit en museus, galeries, o botigues d’artesania, però queden molts d’abandonats en els que els arbres creixen per les parets, així que en conjunt tot té un aire una mica decrèpit i destartalat. Ens vam hostejar al centre en una pousada familiar (Vitoria), amb un pati interior molt agradable a on esmorzàvem opíparament mentre la mestressa es feia la pedicura.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

El que més ens va agradar va ser la visita al Centro Cultural Popular on hi ha una exposició relativa a les festes més importants de la ciutat i l’estat de Maranhão, que son els Carnavals, el Bumba Meu Boi, i el Nadal. L’entrada és gratuïta i la guia ens va donar tot tipus d’explicacions amb molt d’entusiasme, sobre tot del Bumba Meu Boi, que és pròpia d’aquest estat i té influencies africanes, indígenes i portugueses. Hi ha tot tipus de avituallaments, disfresses, màscares, instruments i muntatges.  També una mostra dels pessebres guanyadors des de no sé quin any. Un d’ells ens va deixar ben sorpresos. A més de tenir unes figures molt maques i ben fetes, el realisme de l’escena del portal que té dos fases, no ho havíem vist mai! En la primera la Verge està parint com fan totes les dones mentre una llevadora assisteix al part, la segona és més clàssica amb la mateixa gent que fan les ofrenes, etc…

• 

• 

• 

La nostra irresistible atracció pels pobles pesquers ens va dur a jugar-nos la vida agafant d’òmnibus a Raposa. ( Un percentatge molt alt dels conductors de taxis i autobusos corrent com a boixos i aquest s’enduia el primer premi. Després d’una hora de camí vam arribar amb les mans garratibades de la força que havíem de fer per no sortir volant dels seients). Raposa que està construïda en un terreny pantanós,  té uns grans bancs de sorra enfront de la platja. Ens vam quedar bocabadats veient les anades i vingudes dels pescadors amb les seves veles cangrejas pels canals entremaliats que no més ells coneixen. Mirant com aprofiten els canvis de marea per varar els vaixells, i descarregar uns enormes peixos desconeguts per nosaltres.

Les cases al voltant del port son de fusta i totes estan construïdes sobre pilons per evitar la marea alta. Durant la marea baixa, uns nens pescaven crancs entre els manglars,mentre uns altres feien volar un estel, tot té uns aspecte brut i encantador a l’hora. Vam entrar a un restaurant de la platja, una noia descansava feliç i somrient en una hamaca amb un nadó que no tenia ni un mes, l’altre fill de cabells enrinxolats amb bolquers i descalç corria divertit entre les taules. Vam menjar un peix a la brasa amb una salsa vinagreta, tot exquisit. Quan vam demanar per pagar, la noia donava el pit al nadó, amb la mà que li quedava lliure va preparar la factura sense cap dificultat i amb tota naturalitat! Jo em preguntava, si ningú més al restaurant sabia fer factures, però de seguida vaig pensar que aquesta no era la pregunta important…

• 

• 

• 

Un altre recorregut en bus nocturn, ens va portat de São Luís a Belém, aquest era més curt, però va ser bastant més incòmode. No més arribar a Belém després d’instal·lar-nos en un hotel cèntric, vam anar a l’estació hidroviaria  per investigar sobre les possibilitats d’horaris i vaixells que ens havien de portar riu amunt fins a Santarem.

Vam deliberar llargament sobre les poques opcions que teníem, en Pierre no estava gens convençut, però finalment ens vam posar d’acord, i vam agafar passatge pel “Cisne Branco” per l’endemà. Per celebrar-lo vam anar a dinar a Le Bistro, un restaurant suposadament francès. Com mínim, les fotos de la paret, la música de jazz de fons, la cambrera, la presentació dels plats, i les maneres en general, creaven un ambient agradable i diferent, “charmant” diuen els nostres amics francesos.

A la tarda vam visitar el Parc Emilio Goeldi amb plantes i flors exuberants i pobres animals engabiats. Al parc ens va caure el primer diluvi! És normal doncs ja havia començat l’estació de pluges. De totes maneres les pluges s’agraeixen perquè refresquen una mica l’ambient!

A Belém vam descobrir que els restaurants al pes poden ser exquisits. Els restaurants al pes son una mena de self-service, on vas omplint el teu plat i passant per una bàscula on t’apunten el pes en el teu albarà, i a part la beguda. Es paga a la sortida a tant per kilogram. Els que havíem provat fins a llavors, estaven bé, però tenien uns plats bastant limitats i repetitius, arròs, feijoada, amanida, pollastre i carn rostits o amb salsa, i fruites. Els que vam estar a Belém eren de una varietat i qualitat extraordinària!

• 

• 

• 

El més extraordinari de Belém, el mercat “Ver-o-Peso”, situat al llarg del riu on descarreguen els pescadors. En unes paradetes de fusta com armariets venen tot tipus de fruites tropicals, varietats de sucs desconeguts i innombrables, però boníssims, peixos i carns salades, (ideals per travesses llargues), fruits secs, mandioques i tapioques, llegums, cistells i objectes d’artesania, tabac enrotllat, formatges, plantes medicinals, perfums, de tot!. En un edifici independent i al mercat del peix, peixos enormes!

Al mig, en un antic magatzem del port, molt ben restaurat, hi ha el “Museo del Indio”. Hi havia una exposició de fotos de una comunitat indígena que viu en el riu Xingo. Les vam trobar molt interessants. Costa de creure que avui en dia, encara hi quedin comunitats tan aïllades i tancades en els seus rituals.

• 

• 

• 

Després de la visita ràpida a Belém, ens vam embarcar en el “Cisne Branco”, un vaixell de ferro del any 1923, bastant atrotinat  però amb una tripulació molt atenta i agradable. El recorregut de 450 milles dura 3 nits i 2 dies. A la coberta inferior hi ha la “sala de màquines” i transportàvem patates i tomàquets. A la intermitja, la cuina, i l’espai per penjar les hamaques i uns pocs camarots, a la superior, el “puesto de mando”, la terrassa, el bar i les suites…

Abans de sortir al riu Amazones passa per uns canals relativament estrets per parar en algunes poblacions. Per evitar els corrents en contra, s’acosta molt a la riba, i com que va a poc a poc (8-9 nusos), es pot contemplar molt bé el paisatge. En aquesta zona la selva és molt espessa.

• 

• 

• 

Veiem les cabanes a la bora del riu, mig amagades pels arbres, sobresurten les passarel·les de fusta que fan d’embarcador directament a la porta. Les dones renten la roba i els nens juguen al aigua i remen a les canoes de fusta ja de ben petits. Algunes canoes s’esperen que passi el vaixell per jugar amb les onades que provoca. De cop hem vist una canoa que remava ràpidament cap el vaixell, ha tirat un ganxo cap a un neumàtic dels que fan de defenses i s’ha enganxat al vaixell. Tirant en força s’han acostat i han lligat la canoa de manera que quedés pràcticament fora de l’aigua. Eren una dona i un nen de uns deu anys. Pugen per vendre gambes salades.

• 

• 

• 

Després ha sigut un continu fins que teníem 5 canoes enganxades. Venen cocos i fruites, o simplement aprofiten per ser remolcats. Ha estat un espectacle increïble. Cada vegada hem quedats al·lucinats, amb la destresa de les criatures que a tant poca edat remen i tiren dels caps  amb força, i pugen per les baranes com si fossin micos.

• 

• 

• 

• 

• 

Els dinars els serveixen a la mateixa coberta de les hamaques, al costat de les baranes aixequen unes taules abatibles i col·loquen els bancs de fusta al davant, de manera que per passar t’has d’ajupir per no tocar les hamaques. L’esmorzar està força bé, fruites, suc, ous remenats, formatge i embotit, tot per 5 reals!! El menjar és de ranxo però la gracia és que el restaurant és amb vistes! Com als restaurants de torres giratòries! Ho vam considera un luxe!

Les hamaques estan molt juntes unes a les altres i a diferents alçades, al principi penses que al acostar-te pot ser dolorós pel nas…, però ens ha sorprès que tota la gent es dutxa i perfuma diàriament , no com nosaltres que ens estem a la “suite amb dutxa privada” i tenim manies perquè l’aigua de la dutxa és marronosa.

Amb tan poc espai i tantes hores, la gent es dona a la conversa, i encara que no ens entenen molt bé, els hi supera la curiositat, suposo que es pregunten que nassos hem vingut a fer en aquest vaixell…

Hi ha gent de tot, una parella d’estudiants que es traslladen per començar el curs, una família amb 4 fills que canvien de residencia, un avi que va a visitar els fills i els nets, un enginyer que rememora un viatge de joventut, un jove que va buscar or!

Nosaltres no som els únics turistes però si els més vells! Els altres són jovenets  amb motxilles de vacances o amb un any sabàtic, n’hi ha de francesos, alemanys, australians i una noia marroquina.

• 

• 

• 

A la tarda ens passa un creuer de luxe, dels que tenen piscina, gimnàs, saló de ball i habitacions amb terrassa. Els nens de les canoes miraven bocabadats per la borda. Al davant de tot la nena roseta a la que jo ja feia estona intentava fer una foto. De cop, han sortit tots de un bot, no enteníem que passava, fins que hem vist que baixava uns del vaixells de línea. Ràpidament han saltat la borda han deixat anar els caps, i trontollant amb les onades i s’han preparat per enganxar-se el vaixell de baixada. No tots ho han aconseguit…

Un cop que entrem en el riu Amazones, el paisatge canvia, hi ha petites granges ramaderes. Son construccions molt simples, la casa del granger i les tanques per fer pujar el bestia als vaixells. També veiem uns cavalls de potes curtes que son una raça del Amazones, que son capaços de estar molt temps al aigua sense que se els hi facin malbé els cascos. Ens van dir que es deien “marajaras” o alguna cosa així.

Hem vist també els famosos dofins roses ( botos ), veure és un dir, perquè de fet surten molt poc de l’aigua i casi que no més es veu la gepa que tenen en lloc de l’aleta dorsal. Per contra els grisos (Tucuxi) són més juganers, salten més sovint i es deixen veure més.

• 

• 

• 

Vam arribar a Santarem de matinada, però ens vam quedar dormint al vaixell fins les set. El primer que vam fer al baixar va ser mirar les opcions del proper vaixell que ens portaria a Manaos.  En Pierre i en Francesc és van passar més de mig hora per aconseguir una rebaixa de 10 reals!!! Santarem és una petita ciutat sense massa interès i agafàrem l’autobús per Alter do Chao.  Quan pujàrem  a l’autobús no hi havia ni un seient lliure. El trajecte de més d’una hora, de peu, amb les motxilles i el conductor com un boix! ( Per no trencar la norma).

Alter de Chao que està a l’entrada del “Lago Verde” en el riu Tapajos és un poble idíl·lic, tranquil i amb una platja preciosa de sorra blanca. Resulta bastant xocant banyar-se com a la platja però amb aigua dolça. A més és transparent, no marronosa com la de l’Amazones.

Vam dormir a la Pousada Tia Marilda,  senzilla, però molt neta i cuidada, amb moltes plantes i les parets pintades de verd poma. També va rebre el qualificatiu de “charmant”…

• 

• 

• 

Amb una barqueta de fusta a motor vam fer una excursió fins al final dels braços del “Lago Verde” , Aquest braços que s’omplen en la època de pluges es diuen “igarapes”. Quan la barqueta ja no podia continuar per falta de profunditat vam continuar amb una canoa. Vam passar per entremig de les branques dels arbres mig submergits i vam bussejar per intentar veure peixos, però no vam tenir sort. Després vam tornar al extrem on es troba amb el riu Tapajos  on a l’època seca es forma un punta de sorra blanca de 900 m. Mentre esperàvem la posta del sol i l’arribada del “botos” vam passejar pel bosc i vam veure un mico amb la cria a l’esquena i vam sentir esclatar el fruits del arbre del làtex. Són com unes nous gegants que al esclatar s’escampen fins a 50 m deixant anar la llavor de dins. D’aquesta manera es propaguen ràpidament. El soroll que fan al esclatar és bastant fort, i fins que no t’ho expliquen, no entens que passa. Curiositat: aquest bosc de 150 Ha és privat (el guarda ens va deixa passar). El va compra una associació de joves cristians del EEUU, per un preu ridícul,prometent que farien el “oro y el moro”, i a part de no fer hi res, ni tan sols en gaudeixen, doncs fa més de 5 anys que ningú va al campament. Es un lloc una mica màgic, el dos últims anys, a principis del mes d’octubre han tingut lloc el naixement de dofins en aquest platja, i la nit més llarga del any els indígenes venen a pescar per l’abundància de peixos i ningú els hi pot negar.

En un restaurant del poble vam menjar el peixos que havíem vist al mercat de Belém, Tucunare amb salsa de gambes i Pirarucu amb salsa de llet de coco, estàvem boníssims!!!

L’idea que ens queda de Alter do Chão és que és un lloc per quedar-se més dies, banyar-se a la platja, fer excursions als parcs protegits, i relaxar-se a la plaça del poble amb una caipirinha…

• 

• 

• 

Però com que no disposàvem d’aquest temps vam tornar a Santarem per agafar el vaixell cap a Manaos. Aquesta vegada vam anar amb el “São Bartolomeu” una mica més nou que l’altre. Però per contra la tripulació té un altre caire, res d’amabilitats i el menjador no te vistes al riu! La durada va ser 1 dia i mig i de 2 nits, el paisatge canvia una mica, hi ha més granges, i es veuen algunes comunitats. A Paritins parem molta estona, per descarregar mercaderies, plàtans, síndries, i sacs de mandioca, tot ho descarreguen a mà, peça per peça fen cadena de braços, i ho apilen al terra, (no hi veiem ni un palet) per tornar-ho a carregar al camió. Per la recepció del sacs de Mandioca hi ha 4 o 5 persones amb una lot (és de nit), sac per sac el foraden i comproven la farina, fan una marca amb un rotulador i desprès ho separen en dos piles diferents, abans de pujar-ho al mateix camió, crec que els enginyers de processos i els logístics encara tenen molta feina a fer…

• 

• 

• 

En aquest vaixell ens sorprèn la quantitat de nens petits que viatgen, hi ha un parell que encara prenen el pit, i un altre més grandet que s’està tot quiet al costat de sa mare, mentre ella es guanya un diners fent manicures.

A la nit hi ha un espectacle improvisat, una parella jova es llança a ballar, i ho fan molt bé!

Un passatger ens canta, a la Marie-France i mi, cançons del Elvis Presley en portuguès, també li agrada fer la versió en anglès. S’enrotlla molt i està convençut que com de tant en tant introdueix paraules en anglès ho entenem tot!

No hi ha dubte que aquest viatges en vaixells son ideals per relacionar-se i a de ser un gran divertiment pels “voyeurs”.

• 

• 

• 

Quan hem arribat a Manaos ja sabíem que és una ciutat gran (2 mill de habitants), però l’activitat al voltant ens sorprèn, vaixells amunt i avall, benzineres flotants, molls de càrrega amb grues (pintades de molts colors), no ho ens imaginàvem tan atrafegat… A destacar el port que li diuen “Porto Flutuante”, el vam construir al 1902 amb disseny britànic i puja i baixa per adaptar-se al nivell de l’aigua que entre estació seca i plujosa pot variar fins a 14 m.

És una gran ciutat, amb avingudes col·lapsades pel transit, un gran polígon industrial on veiem moltes empreses d’electrònica. En el centre històric hi ha el famós Teatre Amazones  construït en el boom del cautxú al 1986, amb materials portats d’Europa, així com els artistes que actuàvem. Tot un luxe incongruent al mig de l’Amazònia.

Ja estem arribant a al destí final del viatge, passar uns dies a la selva Amazònica. Comencem a buscar alternatives, totes ens semblen molt similars, i molt preparades pels turistes, però reconeixem que no som exploradors i tampoc tenim ganes de morir atacats per un jaguar o pel verí d’una cobra.

Ens decidim per passar tres dies en un lodge al Llac Juma a uns 250 km de Manaos.

Sortírem d’hora al matí en una llanxa ràpida per passar a l’altre riba de l’Amazones. La llanxa fa una parada per veure el “encontro das águas”, que ja havíem vist des de el vaixell, però ara podem tocar per veure la diferencia de temperatura. El fenomen no és més que les aigües que venen del Rio Negro són fosques i àcides i més denses que les que venen del Rio Solimões que son més marronoses, com no és barregen immediatament hi ha una línea molt definida que separa les aigües dels dos colors. A l’altre costat ens esperava una furgoneta VW Kombi (la dels anys 50) que aquesta zona n’està ple doncs al Brasil encara és produeixen i resulta barata i resistent.

• 

• 

• 

En el trajecte el conductor ens para per veure unes “Victoria regia”, però les havíem vistes més impressionants a Belém. El trajecte és una mica trist al veure les grans extensions cremades per fer plantacions o “fazendas” (granges ramaderes). La discussió ecològica, econòmica és complicada així que ho deixem de banda i gaudim egoistament del que encara tenim!

Passant per una carretera de una terra de un color vermell intens molt maco vam arribar a un canal a on ens esperava una altre llanxa. En el canal, de seguida ens vam endinsa en el bosc espès, l’aigua deixa submergides tot tipus de plantes i arbusts i molts arbres tenen les soques a un parell de metres de profunditat. En els arbres es veu la marca de l’alçada de l’aigua del any passat. Ara estàvem a un 6 o 8 metres per sota. A vegades es fa difícil passar entre mig de les branques, a més sota la superfície, junt amb la vegetació viva, hi ha grans troncs d’arbres caiguts que poden xocar amb l’hèlice. El trajecte ja de per si val la pena. Vam veure per primera vegada unes papallones blaves i negres enormes.

Vam arribar al lodge a mig matí, les cabanes que estan a la part alta, estan molt bé, parets de fusta i sostre de fulles de palmeres. Hi ha un jardí amb arbres fruiters i un petit hortet amb verdures. Al costat del embarcador hi ha el menjador i una petita terrassa per prendre el sol després de banyar-te i pescar piranyes. És així et banyes entre mig de piranyes! En Francesc va pescar quatre, en Pierre una, i jo també una, però la meva té més mèrit perquè va ser la primera, quan tots pensàvem que no era possible i llavors van picar, jajaja!!! Al endemà, amb les piranyes ens van fer una sopa, diuen que és la “viagra amazònica”… (sense comentaris).

A la tarda amb una canoa vam anar pel riu Mamori a veure ocells, vam tenir molta sort amb el guia, que és molt expert, i vam veure molts de diferents, impossible recordar tots els noms: pica pau, gavilao belo, bem-te-vi, jepiim, jaçanã, garça grande, garça pequena, socozinho, soco de bico azul, cardeal, coro coro, i els noms en català? …

• 

• 

• 

Després de la posta de sol al llac, ja ens esperava el sopar. Ràpid perquè després aniríem a capturar un caiman…

Hi anàrem a la nit, amb una lot enfocant els ulls , els caimans es queden paralitzats, el guia  en va agafar un amb les mans, el mantingué quiet agafant-lo amb una ma pel coll i l’altre a la cua. Tornàrem al lodge i sobre la taula del menjador ens explicàren les peculiaritats de aquesta espècie, en acabar el tornàrem a l’aigua. Molt instructiu!

Ens desperten a 2/4 de sis, hem de veure el despertar de la jungla i la sortida del sol! Identifiquem els cants dels ocells que vàrem conèixer el dia anterior, tots nosaltres en silenci, els ocells i res més, són realment uns moments molt plàcids.

• 

• 

• 

Després anàrem a fer una caminada per la selva, vam identificar plantes curatives, flors espectaculars, férem servir les formigues com repel·lent  de mosquits i dissimulador de les olors humanes per despistar al jaguars, jajaja!! Tots els arbres tenen una aplicació u altre, hi ha el arbre telèfon, que serveix per demanar ajuda fent soroll al colpejar-lo amb el matxet, un arbre de arrels vermelles que guareix les infermetats intestinals, l’arbre de la nou “pecàn” que a més del fruit, serveix per fer les canoes, els fongs que creixen a les escorces de alguns arbres, fan una resina que al cremar-la espanta als mosquits, i la mateixa resina serveix per calafatejar  les canoes. La palmera que utilitzen per fer les taulades de les cabanes i les que tenen unes terribles punxes al tronc, que llancen amb les sarbatanes. Vam veure molts insectes, aranyes i papallones de colors i una papallona blava gegant, feia com uns 15 cm! Impressionant!! Els micos no es van deixar veure, però si sentir. Els seus brams et fan pensar en un animal enorme, i la realitat és que són bastant petits, però tenen una laringe molt desenvolupada. Els indígenes fan servir el seu os, el ratllen per fer pols i fan una infusió per guarir de les infermetats respiratòries.

• 

• 

• 

A la tarda vam visitar una família que cultiva moltes fruites, cupuaçu, asai, mango, guayaba, ananas…, per vendre-les a Manaos. També fan farina de mandioca i tapioca, en un procés llarguíssim, complicat i molt primàri, doncs no disposen de gaires eines. Després de la visita vam fer una nit d’acampada a la selva, vam muntar les hamaques (amb mosquiteres) i vam fer un foc per fer el sopar. Un cop que trobes la postura diagonal, no es dorm malament en l’hamaca, ara, els sorolls de la selva a la nit, són una altre cosa, especialment els del micos bramadors !!!

Un cop més ens desperten a 2/4 de sis (és dura la vida del turista!), hem de recollir-ho tot per anar a veure una família que manté la tradició del làtex. Es com un museu vivent. Ens expliquen la historia del boom i la caiguda del comerç,del cautxú, com malvivien els “seringueiros”, primer, soldats del cautxú, després, esclaus del cautxú; perquè a les plantacions no més s’hi arribava en vaixell propietat dels amos, i quan volien marxar no tenien prous diners per pagar el trajecte. Els que s’aventuraven a escapar per la selva, morien d’infermetat, devorats pels animals o a mans dels indígenes!

Vam recollir la llet dels arbres i fent regalimar el líquid sobre uns motllos que escalfàvem amb fum fet amb clofolles, es va solidificar el làtex adquirint una textura molt elàstica. Llàstima que els únics motllos que s’empenyen en fer servir per la demostració, són els dels condons!!

• 

• 

• 

Després del dinar, fem el trajecte invers fins a Manaos, a on vam agafar un avió a Salvador amb escala a Fortaleza, i un altre de Salvador a Recife, i de Recife, el bus, el metro, el òmnibus a João Pessoa, i per fi el tren a Jacaré, unes 20 hores. Per fi a casa!!!