Des de Sao Nicolau (Cap Verd)

Fondejats al exterior del port de Tarrafal estem la mar de satisfets. Des de la nostra terrassa tenim vistes al mar o la muntanya, tot depèn de on bufa el vent. Quan ens ve de gust fem una banyadeta , doncs l’aigua està prou clara lluny del port. Ara mateix no més tenim uns veïns francesos, força discrets i únicament els galls ens fan de despertador.

• 

• 

• 

Sao Nicolau és molt rural, aquí hi arriben pocs turistes i menys en aquesta època. És un lloc perfecte per fer excursions i caminades, i té recons molt xulos.

A nosaltres ens recorda molt Madeira, segurament per la disposició de muntanyes i valls molt escarpades i també pel tipus de construccions. Encara que aquí com no hi han “levadas” els camins son molt més costeruts. És molt curiós el contrast entre la façana nord, verda, plena de horts i arbres i la sud, tota àrida i pedregosa.

• 

• 

• 

Just arribar, la primera descoberta va ser en Henny. Un holandes, cuiner de professió, que després de voltar per l’Atlàntic amb el seu vaixell, va decidir afincar se en aquesta illa. A la seva pensió “casa aquario” , hi te uns quans nois capverdians que els hi dona una molt bona formació en cuina i restauració. També dona suport als velers que hi arriben, oferint dutxa, rentadora, organització d’excursions i uns sopars excel·lents amb música en viu. Però lo més captivador és ell mateix, la transmissió de pau i felicitat que dona al rebre’t és inigualable.

Aquesta illa, encara que no gaire gran, te molts recons per visitar i la recomanem força per aquells que els hi agradi gaudir de la natura.

• 

• 

• 

El mitja de transport habitual, a banda de caminar, és el “aluguer”, és raonablement barato i hem constatat que és un bon mitja de comunicació, doncs la gent no para de xerrar! Ara això si, no tinguis presa…, unes quantes voltes pel poble fins aconseguir omplir la furgoneta i fer uns quants encàrrecs, és el tribut a pagar.

• 

• 

• 

Podríem dir que la hem ben pateixada, i ens resulta difícil d’escollir allò que més ens ha agradat. Hem pujat muntanyes per camins de pedra esgotadors i hem gaudit de la vista de valls profundes, plenes de vegetació i cultius. Ens hem creuat amb dones i joves que baixaven les seves collites en sacs pesants sobre el cap. Al arribar al poble , Ribeira da Prata hem menjat peix sec amb verdures cuites. Curiosament, tan a prop del mar és difícil trobar peix fresc!

Ara hem entès per què a Tarrafal,tot just quan desembarquen el peix, una gran part el netegen i el salen en el mateix moll!

• 

• 

• 

En els pobles de la costa, els pescadors pesquen de una manera ben artesanal, amb canyes de bambú i alguns també fan pesca submarina amb peus d’ànec apedaçats. A Preguiça ,els hi vam comprar una llagosta, boníssima. Un dia mentre tranquil·lament descansàvem a la banyera del Badoc després d’una de les excursions per l’interior, vam descobrir una nova art de pesca, els pescador van proveïts d’un pseudo equip de snorquel, i una canya ( de bambú) amb un fil i un am.

• 

• 

• 

I que podem dir de la solitària platja Debaixo da Rocha,l’única de sorra blanca, on l’aigua és transparent i els peixos de tots colors. O els acantilats de Carberinho, on al vent crea recons de curioses formes i sobre les pedres humides hi creixen algues de verd intens que fan un bonic contrast amb les tonalitats de negre del basalt.

• 

• 

• 

I molt més, que seria molt llarg d’explicar, i no us volem cansar…, però com que encara estarem uns dies més pot ser fem una segona part!

• 

• 

•