Finalment deixàvem el Maroni a finals de setembre, amb les seves aigües marronoses, la calor i xafogor. Posàvem rumb cap a Tobago que queda a sobrevent de les demés illes caribenyes i per això es menys visitada ja que tots hem perdut el vici de cenyir. Teníem unes 400 ‘ a fer, poc vent. Moltes hores combinant vela i motor, posar el spi vell del Trastito, recuperat del Nanany. Gràcies Manel! La travessa no tindria gaire historia si no fos…per un ” manguito” del aigua calenta que es va rebentar. Quan t’adones ja tens la inundació organitzada, un dipòsit buidat i el Badoc mig ple d’aigua. L’averia no es nova, ja la vàrem patir al Atlàntic i ara ja tenia recanvis. Al final rellentir la velocitat per arribar a Charlotteville al NW de l’illa de dia. És una baia força gran i queda força protegida. Tobago està situada esbiaixadament i no hi ha cap costa que estigui realment a sotavent. És un poble, el segon de l’illa, no hi ha gran cosa. Un parell de mini super, algun restaurant, l’administració i poca cosa més. Hi ha un únic caixer automàtic…, però que no funciona amb targes internacionals, o sigui, tenim excursió a la capital Scarbourough per obtenir diners del país. Una cosa important que vàrem recuperar va ser l’aigua blava, transparent i amb peixos i alguns corals. Feia temps que no em veien. Quina joia!!! També hi havia pescadors que et venien peixos a preus raonables.

L’excursió a la capital comença per saber a quina hora surt l’autobús. No hi ha resposta concreta, les 8, les 9, depèn… i això que és el bus que porta els nens a l’escola!! Finalment cansat d’esperar, juntament amb el Michel i Mael del Obione vam agafar un taxi col·lectiu. Els taxis col·lectius son furgonetes tronades de uns 9 passatgers que van parant agafant i deixant gent i que mai saps quan has de pagar. L’illa és muntanyosa i la carretera que condueix a la capital està plena de revolts i segueix la costa de llevant. Ens va permetre conèixer un pel l’illa. Scarbourough, la capital es una petita ciutat bastant caòtica, des de on surten els ferris que van a Trinidad. Treure diners, algunes compres e intentar tornar. El bus avariat i no trobàvem taxi per tornar. Finalment i sense saber massa com i reunits més gent amb el mateix problema apareix el taxi.

Durant aproximadament una setmana vam gaudir de una vida tranquil·la, alguna excursió a les muntanyes que rodegen la baia , banyadetes… Les noticies que arriben de Barcelona del estat de la mare de la Marian no són bones i decideixo anar cap a Trinidad per poder deixar el Badoc en lloc segur.

Sortíem, el Obione i Badoc al caient de la tarda cap a Trinidad per arribar hi de dia a Ghaguaramas. Trinidad és bastant més gran que Tobago i força industrial amb l’industria del petroli. Queda molt a prop de Veneçuela i en aquest moments no són massa bons veïns. Ghaguaramas havia sigut la base naval més gran del EEUU durant la segona guerra mundial. Actualment a part de les drassanes i base dels remolcadors de les plataformes petrolieres, s’hi ha desenvolupat marines i drassanes pels iots. Centenars de embarcacions venen aquí per passar la temporada dels ciclons. Trinidad no està afectada per aquest fenomen meteorològic. La gran majoria són marines seques, gran aparcaments. Els vaixells estan a tocar uns dels altres. Els treuen amb un travellifts enormes, degut els grans catamarans i després amb un tractor amb molts braços, casi com un pop són traslladats al diferents llocs. Després de recorre les totes, mirant, demanant preus ens vam decidir per Peake. La més “pija”, però com començava a ser temporada baixa ens van igualar el preu al de la més barata.

La sorpresa va ser quan va sortir el Badoc de l’aigua, molt net però amb l’antifouling tot esquarterat. Es veu que les aigües contaminades del Maroni  van fer molta feina.

Decideixo tornar a pelar el Badoc, ho havíem fet feia nomes dos anys amb la Marian a Malàisia.

Llevar se d’hora, de negre nit per rascar fins a les 9. La calor i humiditat a partir d’aquesta hora són insuportables…, tornar hi al vespre. El Badoc era dur de pelar i molt irregular. Hi havia llocs que saltava bé però altres… a la mitat de rascar, decideixo llogar ma d’obra local. Després de mirar ho i demanar me com ho feia amb la rasqueta, em van mirar i van dir que em faria molt fort però que ells feien servir un decapant que era molt mes descansat….i tenien raó.

La mare de la Marian ens ha deixat i torno cap a Barcelona, el Badoc esperarà fins passat el Nadals aparcat a Peake.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Fa molts dies, mesos que la nostre web no es belluga, excepte les posicions al maps. La Marian tenia casi enllestida la crònica de la Guaiana Francesa quan va sortir pitant cap a Barcelona, ja que havien hagut d’ingressar la seva mare al hospital. Ens pensàvem que seria un tractament curt, però les coses es van complicar. La mare ens va deixar i la Marian entre una cosa i altre encara està a Barcelona. Jo vaig deixar el Badoc a Trinidad i vaig anar a passar els Nadals a casa. No ha sigut una temporada fàcil, doncs se’ns ha ajuntat també la malaltia i mort de l’Agustí. No podem de deixar de pensar amb ell i la seva amistat, forjada a copia de molts anys, de magnifiques navegades amb el Trastito i el Badoc, esquiades, i moltes hores de treball al Marítim. El trovarem a faltar molt.

Ara, jo ja de tornada, posat a punt el vaixell, navegant pel Carib, i tot esperant la tornada de la Marian, intentaré posar al dia la web. Començarem publicant la crònica inacabada amb algun afegitó, continuant amb l’estada a Tobago i Trinidad i les singladures pel Carib.

En aquest moment el Badoc descansa a Trinidad i nosaltres com és habitual en aquestes dates estem a Barcelona amb la família i amics.

Els darrers mesos no hem donat noticies, doncs les circumstancies no ens eren favorables, però els projectes continuen i ben aviat tornarem a l’aigua!

Avui, dia en que finalitza l’any, us volem enviar el nostre millor desig de Salut, Pau i Felicitat per tothom

Des de fa ja uns quants dies que ens trobem en les aigües xocolatades del riu Maroni. Al principi no ens banyàvem gens, després incapaços de suportar la calor humida ens refresquem tot sovint, encare que les corrents són molt fortes, més de tres nusos, així que són remullades sense deixar-se anar de l’escala!! A més del color i l’opacitat de l’aigua, les informacions de falta de salubritat degut a la alta quantitat de mercuri procedent de les buscadors d’or clandestins, no ajuden a recrear-se en la banyada!!

Però això és el mateix per tots els rius de la conca amazònica, a les hores, paciència fins que arribem al Carib!

Si més no, a les Illes de la Salut, si que ens vam banyar a gust i vam veure tortugues i tot.

Mentre estàvem fondejats a l’Ile Royale ens fèiem creus de la quantitat de gent que venia a passar el dia a les illes tots amb les seves neveretes per picnicar, no veiem que les runes de la presó per més promocionades que estiguin pels novel·listes i l’administració donéssim per tant. Després de veure les platges i els rius del continent entenem que es gastin els més de 30 euros que costa el trajecte en catamarà. A més s’ha de dir que els jardins i camins estan prou cuidats i l’hotel no té mala pinta.

De les illes ens vam acostar a Kourou que és on està el CNES, (Centre National Etudes Spaials), no vam poder visitar-lo perquè estava tancat els dies que hi vam ser-hi.

Vam marxar cap a Saint Laurent que és on teníem primerament en ment. Certament és molt més interessant a nivell històric. Estan tots els edificis de la colonització en un estat bastant bo, pel que diuen alguns locals, la ciutat i l’administració no han canviat gaire des de la època en la que França va tenir la idea de colonitzar mitjançant els presidis…

Quan ja pensàvem que ens havien negat les invitacions pel llançament de l’Ariane 5, ens va arribar correu electrònic, però no ens recollien a SL com havíem demanat, i no va haver manera que ens deixen pujar a l’autobús que el cnes posava a disposició. Al final vam llogar un cotxe, per arribar al lloc que ens requeria l’invitació. D’allà un bus pel mig del bosc ens va dur al lloc d’observació, més d’una hora i a la tornada es va perdre!! Pel que sembla el llançament de satèl·lits se’ls hi dona millor que la organització dels esdeveniments associats! De totes maneres va ser molt emocionat, sentir el brogit de la encesa, com de cop es fa de dia i tota una bola de foc comença a enlairar-se a una velocitat extraordinària ( arribar a més de 8 km/s !!), i deixa una estela de fumera blanca que perdura en la foscor. Als pocs minuts es confirma la trajectòria correcta quan passa per damunt de l’illa de l’Ascensió, quans dies vam trigar nosaltres ??? !!! (i ara entenem el servei del desplegament d’antenes!!) Finalment els 2 satèl·lits ( un de Boeing i un altre de Loran) per serveis de telecomunicació, es van deixar al llocs correctes. Sembla que envairan Africa i el sud-est asiàtic de nous canals de televisió i xarxes mòbils… Tot eren felicitacions!!

A SL fem una vida tranquil·la, és una ciutat agradable, dimecres i dissabte ha ha mercat, un dia vam fer una excursió en piroga a una illa de les del mig del riu per fer una barbacoa, un altre vam anar fins a Apatou, on s’acaba la carretera, als pobles de més enllà no més s’arriba en piragua o avioneta.

Vam estar dubtant d’agafar un transport fluvial de mercaderies per anar riu amunt, semblava molt interessant, però es preveia no massa confortable, dos o tres dies en una piragua entre mig de bidons i sense coberta, sense protecció del sol ni la pluja, i passant la nit on li anés bé al piraguista, això vol dir penjar l’hamaca en qualsevol cobert…, al Francesc li atreia especialment, a mi també sobre tot la part de pujar els ràpids entre pedres però també en feia por…

Al final no ens vam decidir entre altres coses perquè la meva mare no estava gaire fina i jo no volia desconnectar tants dies. I així ha resultat que he hagut d’agafar l’avió sense demora doncs l’han tingut que ingressar a urgències…

Per fi la Guaiana francesa, és una cosa ben especial, és una barreja multiètnica extraordinària, criolls, amerindis, xinesos, hmongs refugiats de Laos, refugiats de Suriname, marrons, i metropols!

Oficialment 250.000 habitants, en realitat segurament més del doble.

Els de la metròpoli, acostumen a ser funcionaris que s’hi estan uns tres anys, cobrant 3 vegades més del que cobrarien a França per la mateixa feina.

En general no es veu gaire animació pel carrer, supossem que amb la calor la gent s’amaga a casa. No més al voltant del mercat hi ha una mica d’ambientillo dimcres i dissabte…, i com no a la cua de La Poste on tots van a cobrar la subvenció. L’estat promociona la natalitat, i aquí venen les dones de Surinam a parir, els nens són francesos, tenen escola gratuita i els pares cobran subvenció, así cada dia van les piragues de un costat a l’altre del Maribu per portar els nens a l’escola!

Nosaltres, en Michel, al Mael del Obione i jo, mentre esperàvem el retorn de la Marian, vam decidir conèixer una mica el Surinam a l’altre riba del Maroni. El contrast dels països és gran. El Surinam és independent i la gent no depèn de la Metròpolis i s’han d’espavilar. Hi ha molt bullici, molta activitat de piragües que pujen pel riu, taxis, venedors…

Amb un taxi col·lectiu vàrem anar a fins a la capital Paramaribo. Surinam va ser durant molts anys una colònia holandesa i aquest idioma continua sent l’oficial. Se la coneix com la ciutat de la fusta i es va començar a construir al segle 17. Hi ha hagut diferents incendis, però al centre entre reconstruït i conservat, hi ha una pila d’edificacions que fan goig! Després d’estar en un hotelet en una d’aquestes cases retornàrem a Saint Laurent.

Finalment vista la situació, salpàrem cap a Tobago i Trinidad per deixar-hi els vaixells. Tot baixant el Maroni vam fer volta per uns afluents passant per zones de selva amb molta vegetació.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

•