Vam sortir de Le Port el dissabte tal com havíem previst, i abans de quatre dies ja giràvem el famós Cap d’Ambre, la punta nord de Madagascar. Famós per les onades i el vent fort.

El vam passar força bé amb un vent de 25 nusos i amb ràfegues de 35, però en passar-lo el vent del SE en comptes de disminuir com ens havien promès, va augmentar fins a ràfegues de 40 nusos i ens va fer canviar els plans de fondeig, obligant-nos anar algunes milles més al sud.

• 

• 

• 

Vam fondejar a Nosy Hara protegits pels penya-segats. Allà vam trobar el Cristal Blues i el Pakiatea. Ja entrada la nit va arribar també el Galatea. Després de una bona dormida, l’endemà el vam dedicar a descansar i fer una petita visita a l’illa, que és parc natural i conegut per ser on habita el camaleó més petit del món, fa menys de 10 mm. Nosaltres no el vam trobar…, s’ha d’estar acostumat a buscar-lo. Aquest dies els rangers que són els que guien les visites no hi eren… De totes maneres el passeig fins a dalt del turó per veure les vistes als dos costes de l’illa ens va agradar molt. El camí puja per entremig de pedres grans i punxegudes i els arbres sembla que surtin de les mateixes pedres! Les arrels es recargolen per trobar aigua a traves de les esquerdes. Al terra hi havia moltes flors de pètals vermells però en realitat els pètals eren closques dures que suposem devien guardar les llavors. Per saber això també ens haguessin calgut els rangers…

• 

• 

• 

L’endemà vam arribar a Nosy Mitsio i vam fondejar a la Maribe bay. També vam fer una excursió molt instructiva guiada per en Rodli, un jove que viu en uns dels poblats. Ens va ensenyar els baobabs espinosos i els cultius de la seva família, un arbust, del qual s’extreu oli del seus fruit, i el camp d’arròs del poblat, que en aquest moment està ben sec, a l’espera de l’estació de pluges. Un fet curiós és que en aquest camp hi ha un cobert on s’allotgen tres guardes mentre creix l’arròs per protegir-lo dels robatoris del poblat veí!!! Segons el punt de vista del nostre guia, és per què els veïns no són gaire treballadors…

Mentre descansàvem a Nosi Hara, una barca de pescadors ronronejava al nostre voltant, els vam saludar amb la ma, i aquí es va quedar l’intercanvi, una estona després van fer la mateixa aproximació al Cristal Blues, no sabem que va fer en Neil, però en ell si es van atrevir a oferir-li una llagosta de 40 cm sense compta les pinces, que va canviar per uns caps vells i alguna cosa més!!! A Mitsio quan es va acostar una canoa amb llagostes, una igual de gran, vam intentar tot per comprar-la, samarretes, llaunes, euros, però aquests no més volien 10.000 ariaris ( 3,5 euros) i nosaltres no en teníem, encara no haviem arribat a cap ciutat, Grr…, Grr.. quina rabia!!

• 

• 

• 

No va ser fins diumenge (27S) a la tarda que vam arribar a la ciutat, Helville, àvids de notícies, doncs durant tot aquest temps , no havíem tingut internet, el sailmail no funciona gens en aquesta regió i a sobre vam exhaurir el nostre crèdit del Iridium! Així que estàvem bastant desesperats per comprar una targeta SIM, però quan vam arribar ja estava tot tancat!!!

Vam tenir molta sort que els nostres amics, la Maria i en Henk, coneixent el nostre problema ja ens esperàvem preparats per deixar-nos el seu ipad tota la nit. Així que també vam patir lo nostre amb el seguiment de l’escrutini de les eleccions. A pesar de tot estem contents pel resultat, que com a tothom, ens hagués agradat que fos més contundent, però és el que hi és… i estem confiats que el procés tirarà endavant!!

• 

• 

• 

Hellville és el port on hem fet l’entrada al país. Vam perdre tot un bon matí, vam fer més fotocopies de les necessaris i vam pagar més del estipulat. Corrupció des de les més petites escales, que hi podem fer…?

Avui amb una bona part de la gent dels vaixells coneguts a l’illa de Rodrigues, que ens hem retrobat aquí, hem anat a fer una excursió per l’illa Nosy Be . Aquesta vegada en vehicle!!! Després de Maurici i La Reunión això és bastant xocant, les deficients infraestructures i la pobresa que envolta tot et situen ràpidament en l’escenari africà. Fora de la ciutat, la majoria de les habitatges, no tenen aigua corrent ni electricitat. Molta gent va als llocs caminant i el carro amb un zebú és el transport de càrrega. Els cotxes són per la gent molt rica, encara que també hi ha bastant taxis i transport col·lectiu entre les ciutats grans.

• 

• 

• 

Al port hi ha un bullici constant de gent que va i ve del continent i de transport de mercaderies.

Ens meravellen els vaixells de transport a vela. Constantment entren i surten del port amb la seva vela llatina i si cal amb dos grans rems a banda i banda.

Demà deixem la ciutat per anar a Sakatia, que diuen és un fondeig meravellós i ens han explicat que ahir van estar-se passejant una balena amb la seva cria envoltades de dofins fent piruetes sobre l’aigua!! Volem veure-ho!!!

• 

• 

• 

La Reunión no és una illa per gaudir gaire del mar, hi ha forces onades al litoral i avisos de perill per taurons per tot arreu, fins i tot a l’interior de la marina.

Per compensar és un paradís pels amants de la muntanya. És una de les illes més joves del planeta, d’origen volcànic amb un volcà, el Piton de la Fournaise (2.300 m), que està en activitat aproximadament cada vuit mesos, i hem tingut la sort que la darrera activitat ha coincidit mentre estem aquí. Per això un dia a la nit, equipats amb tot el equip d’hivern vam anar a sentir els espetecs i veure com escopia la lava incandescent. Feia un fred que pelava però estava molt concorregut, no només pels turistes si no també pels “reunionencs” que li tenen certa veneració. De totes maneres ens va semblà més espectacular la vista del paisatge durant el dia. S’hi arriba a la plataforma de vistes del crater principal per una carretera que puja pel costat oposat al mar, serpentejant passa per boscos espectaculars i a mida que puja el paisatge esdevé àrid i pedregós, i igualment bell, finalitza en una llarga recta sobre un mar de sorra vermellosa, al final de la qual hi ha l’aparcament. A les hores comencen les caminades de un costat i d’un altre i també al cercle interior que s’anomena “l’enclòs” a on hi ha una quarantena de petits volcans, però com és lògic no està permès el pas mentre algun dels volcans està en activitat. És enrevessat d’explicar-ho, però l’escenari és espectacular! Simplement s’ha de veure.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

L’interior, l’illa té tres calderes d’antics volcans, Cilaos, Mafate i Salazie, el paisatge dels pics (de 2.000 i 3.000 m.) i les valls plenes de cascades i rierols és fascinant.

La possibilitat de fer caminades és interminable, i a diferencia de Maurici, aquí hi ha bona informació per tot arreu i els camins estan senyalitzats perfectament amb panels a cada encreuament, indicant desnivells i temps aproximat d’arribada als llocs. Per les excursions més llargues hi han refugis i també moltíssimes “gites” per allotjar-se.

Des de el Piton Maido, al que es pot arribar amb cotxe, vam gaudir de la vista espectacular de la caldera de Mafate i vam veure un helicòpter que deixava material als poblets de les planes a on no més s’hi arriba caminant. La curiositat ens va animar a fer 2 dies d’excursió, sortint del “Col des Beaufs” a la banda de Salazie, per passar a la de Mafate, doncs en aquesta no hi han carreteres i només es pot arribar hi a peu. Vam dormir a una “gîte” a Marla i a l’endemà vam baixar fins a Trois Roches, l’aigua arriba sobre un llit d’enormes pedres i cau en cascada sobre una gorja molt profunda de la que no vam veure el fons per més que ens vam apropar al forat, en un costat del penya-segat i han tres enormes roques rodones, d’aquí el nom…, després vam retrocedir (pujar de nou) per anar a La Nouvelle, un poblet un xic més gran que Marla, que a més d’església té escola, una botiga de queviures, un forn, i unes taules “pique-nique” que vam ben aprofitar per descansar i fer l’entrepà, per tornar de nou a Col des Beaufs, on havíem deixat el cotxe. Ens va agrada moltíssim !!! però encara no ens hem recuperat del esforç! No són gaires kilòmetres però de 2.000 a 1.200 m és un bon desnivell!! S’ha de dir que ens va faltar l’experiència cultural de tenir més contacte amb els habitants. La mestressa de la “gîte” era una noia joveneta amb un nen petit, molt entremaliat i no ens va donar gens de conversa

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Sigui com sigui no hi cap dubte que això és la France. Les carreteres de muntanya, encara que estretes i punxegudes estan en perfecte estat i una autovia voreja tota l’illa. Hi han centres comercials de Carrefour, i Jumbo i també un parell de Decathlon !!! Hi ha autobusos ecològics i com no “boulangeries” a cada cantonada, i ben modernes! (mireu la foto de la caixa de pagament, mans netes!).

A la caldera de Cilaos s’hi arriba per una carretera que bordeja la ribera, en algun tram no més passa un cotxe i entre les corbes i la pendent no es pot anar més que en primera i segona marxa. Bé això passa en la majoria de les carreteres, exceptuant l’autovia. Va ser una llàstima que la boira no ens va deixar veure el Piton des Neiges que està a més de 3.000 m. No ens vam ni plantejar fer la pujada de 10/12 hores .

• 

• 

• 

• 

• 

• 

En aquest deu dies que portem a l’illa, no hem parat més que un dia de molta pluja. Hem vist moltes coses, però sens dubte ens queden moltíssimes per veure!! Ens donen enveja el Galatea i l’Ironhorse que porten aquí bastant més temps, i ens han explicat moltes, però com diem sempre no es pot tenir tot !

Ara ja tenim el temps just i ens hem de preparar per la travessa a Madagascar. Sembla que dissabte és un bon dia, esperem que sigui una mica més confortable que la darrera…

• 

• 

• 

• 

• 

•